dijous, 30 d’octubre del 2008

Qüestions de llengua (XXXIV): Els americans

(Teniu este article actualitzat ací.)

dimecres, 29 d’octubre del 2008

Sobre cotxes de luxe (i 2)

Ve d'ací.

Van eixint les xifres comparatives, i els partits i els qui van iniciar la batalla comencen a callar com putes (o com prostituts).

Dades de fora de Catalunya
- Cotxes de la presidenta de les Corts Valencianes: dos Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxes del president de la Generalitat Valenciana: dos Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxe de la presidenta del Parlament andalús: un Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxe del president de les Corts d’Aragó: un Audi A8 com el d’Ernest Benach.
- Cotxes del president de la Xunta de Galicia: tres Audi A8, un d’ells de 480.000 euros (6 vegades més que el d’Ernest Benach) i un quart cotxe per a ús personal.
- Cotxe de l’alcalde de Madrid: un Audi A8 blindat de 591.624 euros, set vegades i mitja més que el d’Ernest Benach.
- Cotxe del president del Govern espanyol: com a mínim un Audi A8 com el d’Ernest Benach, però blindat (el blindatge pel cap baix dobla el preu).
- Cotxe de la vicepresidenta del Govern espanyol: un BMW 750 (superior al d’Ernest Benach).
- Cotxe del vicepresident del Govern espanyol: un BMW 750 (superior al d’Ernest Benach).
- Cotxes dels ministres: Peugeot 607 (inferior al d’Ernest Benach).
- Cotxes de la família reial espanyola: diversos Rolls-Royce, Mercedes, Audi, BMW... (la majoria de gamma superior al d’Ernest Benach).
- Total de cotxes oficials a l’Estat espanyol: uns 30.000.

Dades de Catalunya
- Per als set membres de la Mesa del Parlament (president, dos vicepresidents, una secretària i tres secretaris), s’alternen els 16 xòfers que el Parlament té en plantilla per a 17 cotxes.
- La Diputació de Barcelona té 26 cotxes oficials.
- L’Ajuntament de Barcelona té 43 cotxes oficials.
- El Govern de la Generalitat té 83 cotxes oficials (algunes fonts diuen que hi ha 202 alts càrrecs del Govern amb dret a cotxe oficial).
- Els grups parlamentaris tenen subvencions anuals, per gastar-les com vulguin (per exemple, en reposapeus o en blutuz per al cotxe), segons els seus resultats electorals: CiU rep 5,89 milions d’euros; el PSC, 4,63; Esquerra, 2,81; el PP, 2; ICV-EUiA, 1,77, i Ciutadans, 0,7.
- Els partits (tots) han retirat les demandes d’«aclariments» presentades sobre el cotxe del president del Parlament de Catalunya.

Ara, doncs, amb les xifres a la mà, exclamem-nos tots plegats i jo el primer i protestem contra la multiplicació d’alts càrrecs i la proliferació de cotxes oficials (i de despatxos oficials i de secretàries oficials, ja que hi som). Però amb la llista completa a la mà.

Perquè suposo que és ben clar: hi ha hagut una maniobra anticatalana dirigida des de Madrid a la qual no s’ha respost amb prou contundència ni dignitat des de Catalunya. Per a molts espanyols i també catalans, els aclariments posteriors i les comparatives no compten. Només els ha quedat la primera dada, difosa per un mitjà de Madrid i esbombada per la resta, amb la complicitat de molta gent, mitjans i institucions d’aquí. El missatge transmès és: «El president del Parlament català es gasta els diners públics en luxes i en foteses. Per tant, cada cop que els catalans reclamin un millor tractament econòmic, finançament, etc., haurem de recordar allò del cotxe del Sr. Benach.»

O sigui, el que podia haver estat «el cas dels cotxes oficials», un bon tema per a un reportatge periodístic, ha esdevingut, també per a la premsa d’aquí, «el cas Ernest Benach». Ens hem deixat arrabassar la dignitat que ens quedava, la poca que encara no ens havien pres.

Goebbels triomfa un cop més.


(Afegitó del dia 30. Hi ha gent que em demana com és que, si estic decebut del senyor Benach, sóc capaç de defendre’l. La resposta és ben senzilla: critique les coses que em pareix que fa malament el president del Parlament català, i el defenc quan amb l’excusa de criticar-lo a ell, en realitat critiquen Catalunya i els catalans. O siga, ens claven a tots una puntada al seus darreres. Supose que esta manera d’actuar és l’avantatge que dóna el fet de no ser membre de cap partit, de no estar condicionat en les meues opinions polítiques per dependències ni disciplines col·lectives. Quin mal que fa a la democràcia l’actual sistema de partits, tal com estan muntats!)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Sobre cotxes de luxe

Tots aquests que s’han escandalitzat pel cotxarro del president del Parlament de Catalunya, m’agradaria que reflexionessin sobre els punts següents:

1) Quin cotxe creieu que ha de fer servir la segona autoritat de Catalunya? No s’hi valen les demagògies: cal respondre aquesta pregunta. Ha d’anar amb un Seat Ibiza? Amb un Mercedes CL65 AMG? Més? Menys? De quin preu ha de ser com a màxim? Crec que les crítiques d’aquest tipus han d’anar acompanyades de propostes. Criticar el cotxe perquè «és molt car» em sembla demagògia. Qualsevol cotxe que usi una autoritat serà de luxe per a la gent normal i corrent. O sigui, cal mullar-se. Per exemple: crec que el president del Parlament en tindria prou amb un cotxe de 40.000 a 50.000 euros. Menys no, perquè a mi em sembla raonable que el president del Parlament viatgi amb un bon cotxe.

2) Una altra cosa interessant de demanar és amb quin vehicle es desplaça habitualment el qui critica. Perquè s’han sentit veus de gent que gasta uns carros que deixa’ls córrer. (En el meu cas, vaig amb autobús i amb metro. Si algun dia necessito un cotxe, el demano o el llogo. Enguany ho he fet quatre o cinc vegades.)

3) I una tercera dada que he trobat a faltar en les crítiques desfermades és una taula comparativa: quins cotxes utilitzen els presidents dels governs i dels parlaments de dins l’Estat espanyol i quins cotxes gasten els presidents de govern i de parlament dels estats veïns. Podríem tenir més d’una sorpresa.

4) Tothom ha repetit com lloros que a més de les comoditats que ja té el cotxe, el president del Parlament s’hi ha fet instal·lar un bluetooth i un mp3, entre altres coses. Un amic meu va comprar fa unes setmanes un cotxe de gamma més aviat mitjana, d’aquells que se’n venen milers cada mes, i duia de sèrie aquests dos gadgets (fòtils, en podríem dir en català, no?). Respecte a la taula de treball, el televisor i el reposapeus, francament, no m’esvera que una autoritat que cada dia ha de fer més de dues hores de cotxe per anar i venir de casa seva vulgui aprofitar aquest temps per informar-se, llegir i feinejar una estona amb comoditat. No crec que tingui la tele per mirar Ventdelplà, francament. Em sembla que és ben clar que si visqués a Barcelona en una residència oficial les despeses es dispararien molt més enllà de les xifres que han corregut aquests dies.

5) No caldria sospitar d’una informació que dóna el diari ABC, de les dades i de les xifres que ofereix, si és sobre un afer català? No caldria anar amb una mica més de cura amb el que diu un diari que està sistemàticament en campanya contra Catalunya? Els catalans no hauríem de tenir una mica més de dignitat i no utilitzar mai dels mais arguments dels enemics comuns, encara que siguin raonables? No hi ha mitjans prou independents a Catalunya per pescar informacions que realment interessen, com aquesta dels cotxes oficials –i espero amb candeletes el quadre comparatiu que deia, ja que hi som–, abans que ho facin a Madrid? Ja sé que a partir del que deia l’ABC, molts diaris d’aquí –sobretot els que aprofiten qualsevol oportunitat per cascar les baules febles del govern– s’hi han llançat en planxa. Però jo amb aquestes coses, quan vénen de fora, em sento incòmode, què voleu que us digui. Tinguin raó o no les denúncies, em sembla clar que fer-ne un seguiment acrític és compartir estratègies de desgast pensades en clau anticatalana. Cal no ser ingenus. (Suposo que en aquest punt hi estaran d’acord almenys els de CiU, ja que sempre deien que els atacs espanyols contra Pujol eren atacs contra Catalunya.)

6) Algú s’ha aturat un moment a pensar que les despeses corresponents a la Presidència del Parlament no depenen exclusivament de la persona del president del Parlament, sinó que les han d’aprovar altres persones de diferents partits? Té sentit que les mateixes persones, o coreligionaris seus, que han donat el vistiplau a una despesa institucional després se’n desmarquin perquè un diari de Madrid està en campanya permanent contra qualsevol cosa que es bellugui a Catalunya i ha decidit que aquesta era una bona peça per caçar?

I ho deixo ací, que encara m’acusaran d’agent a sou.

Un cop fetes aquestes reflexions, que no he vist en els mitjans de comunicació que miro de manera habitual i per això les escric aquí, ja podeu continuar criticant. No seré jo qui us en faci estar. De fet, sobre la resposta del president del Parlament a les crítiques –una resposta que jo he llegit avui, després d’haver enllestit aquest article– es poden fer unes quantes observacions punyents. Però segur que ja les faran altres.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 24 d’octubre del 2008

Qüestions de llengua (XXXIII): Engavanyaments lingüístics

(Teniu este article actualitzat ací.)

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Jo us acuso, gent de la premsa

Jo us acuso, mitjans de comunicació escrits, pels vostres titulars en línia i en paper. (No parlo de les emissores de ràdio i televisió perquè no les segueixo i no sé què han fet.) Us acuso, mitjans escrits que us veneu o us difoneu a Catalunya, de fer la crisi més grossa del que seria sense vosaltres, de fer-la créixer amb els vostres titulars i al final, d’aconseguir que efectivament sigui més grossa. Perquè no pareu d’espantar-nos amb dades terribles i caigudes històriques quan podríeu ser més precisos, més curosos, més prudents, menys sensacionalistes, i oferir-nos, en els titulars, les dades una mica més nues.

Podeu dir que l’economia ha fet un
Catacrac

i podeu dir que la borsa ha patit
La pitjor davallada de la història

però també podríeu dir que
La borsa se situa en nivells de l’any 2005

És ben clar que el tercer titular –una frase que no ha aparegut com a titular, sinó sols en lletra petita– no és tan vistent, però és molt més precís que el primer i també més veraç que el segon.

Més veraç perquè si en una situació delicada tractes la borsa com si fos el termòmetre oficial de l’economia i no com un indicador més, també manipules la realitat. Tots sabem a més, i vosaltres més que ningú, que les estadístiques i els percentatges els carrega el dimoni. Que si un senyor es hala un pollastre i tres companys seus no mengen res, cadascun d’ells s’ha fotut, estadísticament, un quart de pollastre, però això no és la veritat, encara que fent números sigui veritat. Però és que ni tan sols és veritat de debò dir que la borsa pateix «un daltabaix històric» quan des de feia anys i panys sabíeu que els seus indicadors estaven inflats. El fet que de sobte es descobreixi que la inflor era efectivament inflor fa que també es desinfli la substància, però «la gran davallada» no és real, perquè la meitat o més de la desinflada prové d’una inflor aparent.

I vosaltres ho sabeu. Sabeu que era una inflor aconseguida gràcies a determinats constructors, financers i especuladors, de bracet amb alguns ajuntaments i governs i jutges i partits polítics, que durant anys han fet el paquet i s’han omplert les butxaques, un negoci generalment aplaudit a cor què vols per vosaltres, els diaris, perquè tota aquella bellugadissa feia pujar el suflé global –només no aplaudíeu quan el negoci el feien els adversaris polítics, els que en teniu, que sou la majoria.

Una davallada d’un 10% en un dia quan fa temps que estàs instal·lat per damunt del 100% no és tan greu com altres davallades que no arribaven al 10% però es van produir quan ja estaves en precari o, simplement, es van distribuir al llarg de més dies però, al capdavall, van arribar molt més al fons. Per tant, de «davallada històrica» res. És veritat en percentatges i en xifres, però no és veritat. No és el mateix perdre 100 milions si tenies 1.000 milions que perdre 100 euros si només tenies 1.000 euros. Encara que sigui el mateix percentualment, no és el mateix. Al primer li queden 900 milions per anar fent la viu-viu i al segon 900 euros per sobreviure. Els percentatges falsegen la realitat.

I encara, no són innocents els mots que utilitzeu: «la pitjor notícia», «davallada històrica», «desplomar-se», «pessimisme generalitzat», «cataclisme», «terrorífic», «por», «risc», «pànic», «salvar l’economia mundial», «catàstrofe», «morositat disparada», «situació desesperada», «crisi desbocada», «fatal», «derrotisme», «caiguda inaturable», «enfonsament», «recessió global», etc. Tot això en grans titulars. L’excusa és que els polítics es van resistir fins al final a dir la paraula «crisi», però jo en aquest punt, justament, defenso els polítics. Perquè n’hi ha prou que un manaire digui «crisi» perquè la crisi es faci una mica més grossa. És veritat que en comptes de dir «crisi» podrien haver dit «precaució», «hem de treballar fort», o encara que només fos «cal implementar estratègies diferents a nivell col·lectiu», i no ho van fer. Però els diaris vau parlar de crisi des del primer moment i encara que cadascun de vosaltres no teniu la força d’un president de govern d’un país mitjà, tots junts sí que podeu fer estralls. I els heu fet, n’estic ben convençut. Justament perquè aquí, a Europa especialment, tenim una crisi de confiança que s’alimenta en bona part de l’ambient general, de l’atmosfera.

Hem sentit a parlar de «recessió» mil vegades, i encara no l’han confirmada les xifres. Gràcies a vosaltres, en part, començarà, ja ho crec que sí. Tampoc no passa res de l’altre món amb la recessió, tot sigui dit. Recessió vol dir deixar de créixer, i no passa res de l’altre món si després d’uns creixements fora de mida l’economia descansa una mica (si de passada els que manen repassen el motor del sistema, ajusten els cargols de la carrosseria i llencen unes quantes peces rovellades, millor, de manera que la bombolla vinent no es faci tan grossa com aquesta; si pot ser, eh?, no voldria pas molestar).

Diaris, heu jugat i continueu jugant amb l’economia domèstica i els llocs de treball de molta gent innocent, perquè heu donat l’excusa a determinats empresaris per fer neteja, quan de fet potser encara podrien aguantar una temporada, o per no pagar a proveïdors, quan encara tenien calés per fer-ho. Perquè amb aquest joc tràgic de voler vendre més al preu que sigui causeu més crisi –crisi real– que la que realment hi hauria si no fos pel vostre paper d’estrassa. Sou uns irresponsables.

Confesseu-ho, diaris. Encara que dissimuleu, encara que vosaltres mateixos ens digueu cínicament en la vostra pròpia lletra menuda –els editorials, els opinadors– que cal no ser tremendistes perquè això encara empitjoraria les coses, el que preteneu sobretot és vendre més diaris, com més millor. I si per fer-ho calen portades sensacionalistes, les feu. Tots les feu. Al preu que sigui.

Per això la crisi real és en part culpa vostra. I per això jo, que sóc també periodista, us acuso públicament: sou uns terroristes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 16 d’octubre del 2008

Tenir fills (i 2)

Ve d’ací.

Tenir un fill és com llençar una ampolla al mar. Podem bufar una mica perquè vagi cap allà, però no podem saber a on anirà a parar, ni molt menys obligar-la a anar cap allà. Nosaltres segurament no veurem el final de la trajectòria, ja que per sort la majoria dels pares i mares no han de passar pel tràngol de veure la mort dels seus fills. Però de vegades passa, que tot i els esforços per bufar cap a mar obert, l’ampolla es trenca en uns esculls lletjos i foscos, o s’encalla a tocar d’un abocador de fems, o simplement fa una trajectòria curta i s’enfonsa. És difícil d’acceptar-ho.

I hi ha casos que ens sentirem empesos a actuar, si ens sembla que actuant podem ajudar-lo i alhora respectar la seva autonomia.

Però fins i tot si hi ha una desgràcia hauríem de fer un esforç per no culpabilitzar-nos més del compte. Ara, si havíem concebut –mai més ben dit– el fill o la filla com un objecte, llavors farem bé d’amoïnar-nos, de preocupar-nos i de culpabilitzar-nos, perquè és més probable que la deriva desgraciada vingui d’aquí. Però si teníem clar de bon començament que el fill no era un dret nostre, sinó un acte de generositat, si hem fet el que havíem de fer, que era llançar l’ampolla al mar, llavors jo diria que hem d’estar més tranquils. Fins i tot en els casos de desgràcia sobrevinguda crec que hem d’esforçar-nos a deixar de banda la crida genètica i tornar a pensar en termes de generositat. No «ens ha sortit malament el nostre projecte». Cal que pensem que hem ajudat a autoconstruir-se un projecte que des del primer moment no era nostre, que li hem donat autonomia de seguida que ha estat possible i que, malauradament, «no ha anat bé». Crec que això és diferent. El meu projecte continua sent el meu projecte, diferent del de la filla o del del fill.

Aquesta actitud deseixida segurament no ens farà oblidar-los, entre altres coses perquè moltes vegades encara ens reclamaran suport com si tinguéssim un deure especial d’ajudar-los tota la vida –i no tenim tampoc aquest deure, però és una força tremenda la genètica–, i llavors, un cop emparats, socorreguts i guarits, serà l’hora de tornar a deixar-los volar sols, d’oblidar-los un cop més com a projecte personal, de tornar a llençar l’ampolla al mar.

Vist així, amb aquest deseiximent que no és semenfotisme ni relativisme ni escepticisme –perquè continuem desitjant el millor per als nostres fills–, tenir fills és bonic. Donem a la natura una nova vida. Perquè aquesta nova vida faci de si mateixa el que vulgui. És un regal que fem a fons perdut, sense esperar res a canvi.

Escric això perquè jo, com tothom, conec mares i pares amb fill(e)s postadolescents que se’n queixen –això ha passat tota la vida–, però que se’n queixen, diguem-ne, més del compte, de manera desesperada, com amb frustració. I és per projectar-se en ells, que hi ha aquests disgustos.

Els que em coneixeu més i sabeu que no he tingut fills biològics ara direu: aquest no sap de què parla, fa teoria. Em penso que sí que sé de què parlo, però accepto l’objecció per coherència amb allò que deia Richard Ford i que està penjat a infoReflex: «Mai no diguis a ningú que saps com se sent tret que en el mateix moment tu també t’estiguis clavant el mateix punyal, en la mateixa circumstància i en el mateix cor.» (The Lay of the Land, 2006).

Simplement em van venir al cap aquestes idees tan poc originals. Si us van bé, bé, i si no, tan amics.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 14 d’octubre del 2008

Tenir fills (1)

L’altre dia em va semblar que em venien idees interessants i originals sobre aquest tema, però ara, un cop escrites, em semblen d’allò més convencionals i fins i tot carrinclones, kumbaieres, no ho sé. O sigui, aquest article, que he dividit en dos trossos perquè m’ha sortit massa llarg, segurament us resultarà una mica tronadet... potser són obvietats molt barates. És com aquell acudit, que un director de cine es queixa que les millors idees li vénen a la nit i un amic li diu que les apunti en un paper i ell ho fa i l’endemà troba escrit: «Un noi coneix una noia.»

Esteu avisats.

Tenir fills és bonic, tenir fills és apostar pel futur, tenir fills és tenir una mica de confiança en el món... Però cal dir de seguida que els fills no poden ser un projecte nostre. Els fills han de ser volguts com a éssers autònoms. Lògicament, de moment els donarem el millor que sabrem i podrem, però sempre hem de deixar oberta la porta del futur a un projecte personal del fill o de la filla que se separi dels nostres gustos i a més a més hem d’estar preparats per a les sorpreses, per als esguerros i també per a les desgràcies. No hem de pensar que els fills ens deuen res per haver-los portat al món. Ens deuen la vida fins a cert punt –tot plegat és una mica automàtic, ho hem de reconèixer, o si voleu misteriós, i nosaltres aquell dia... potser només vam passar una bona estona i no pensàvem en res més–, i podem creure que ens deuen les cures que hem tingut amb ells els primers anys, però de fet no ens deuen res, perquè no els vam demanar l’opinió quan els vam concebre ni quan els vam educar d’una determinada manera. No hi ha drets adquirits. Els pares no tenen dret que els fills majors d’edat els facin cas, ni que els cuidin quan es fan grans. Els fills potser tenen el deure d’escoltar els pares i encara més de tenir cura d’ells si estan malalts o han quedat incapaços, i els pares tenen un dret genèric, humà, de ser cuidats, però no tenen el dret que siguin justament els seus fills els que els cuidin.

Si només vols fills per projectar-t’hi, perquè siguin com tu, perquè et serveixin de joguina o de plaer, per sentir-te realitzat, per gaudir de la teva vida, crec que és millor que no en tinguis. Els fills no poden ser una inversió pensant en el nostre futur: que si s’ocuparan del nostre negoci, que si ens cuidaran a les nostres velleses (tal vegada som capaços d’arribar a reconèixer que no hi tenim dret, com deia abans, però potser pensarem que segurament tindran cura de nosaltres, no per la via dels drets sinó per la via dels fets)... Els fills són, només poden ser, un acte de generositat. I si no és així, és millor no tenir-los, perquè parlem de coses molt serioses. Un fill no és un objecte, una cosa nostra.

És clar que hi ha d’haver un equilibri, difícil, entre l’educació que cal donar als fills –no podem cedir tots els continguts formatius a «la societat», entre altres coses perquè la societat són persones concretes, i n’hi ha de malvades– i l’autonomia que els hem de respectar, de manera progressiva, a mesura que es van fent grans. Aquest és el gran drama, tan difícil de solucionar: fins a quin punt cal amollar la corda cada dia. Aquí no hi ha regles que serveixin per a tothom ni per a totes les situacions ni famílies, això és ben clar.

Però tenir fills per raons egoistes, pensant en nosaltres, em sembla que és un error, que tot sovint es paga car, molt car, i ho paguem tots, és la causa de moltes desgràcies d’ara i d’abans. Els fills detecten de seguida si són volguts per ells mateixos o no o si només van ser un caprici, una joguina per gaudir-ne uns quants anys. I si no són molt forts o no tenen altres referents a on agafar-se, poden quedar marcats per a tota la vida. El suïcidi ja és la primera causa de mort entre els joves barcelonins, i demano perdó per la referència; potser us semblarà demagògica en aquest context, però crec que no és inoportuna.

Per tot això em sembla molt i molt desencertat que hi hagi gent que digui que té dret a un fill: a concebre’l, a gestar-lo, a parir-lo, a tenir-lo, a adoptar-lo, a... adquirir-lo.

I tot plegat vol dir també que hem de fer esforços positius perquè no ens preocupin més del compte les diferències que puguem tenir amb els fills adolescents –i ja tinc en compte que l’adolescència s’allarga i s’allarga i s’allarga... Cal pensar que si hem actuat sense pensar en nosaltres, si els hem pujat amb generositat, la part més important de la contribució que es podia esperar de nosaltres ja l’hem feta.

Educar els fills amb aquesta actitud de generositat de fons em sembla, doncs, la millor manera d’inculcar als fills que ells també siguin generosos, no porucs, que aprenguin a estimar els altres tal com els altres mereixen i desitgen ser estimats, i no com una manera de satisfer-se personalment.

Demà o despús-demà continuo.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 11 d’octubre del 2008

Desenvolupar estratègies diferents

Sembla que la psicopedagogia actual va per aquí. O potser ara ja no es diu «desenvolupar», sinó «implementar». Davant qualsevol problema personal o col·lectiu –familiar, laboral, social–, has de «desenvolupar/implementar estratègies diferents» per encarar aquell problema. Les has de desenvolupar/implementar –o potser millor «desenvolupar i/o implementar»– «a nivell personal», si perceps que els problemes són personals, o les heu de desenvolupar i/o implementar «a nivell col·lectiu», si els problemes són comuns a un conjunt de persones. En aquest segon cas, tu no has de decidir res, sinó que després d’escoltar tothom, des del més experimentat fins a l’últim marrec, has de proposar-los amb cara de circumstàncies: «Hauríem de mirar de desenvolupar i/o implementar estratègies diferents.»

Perdoneu la caricatura, ja sé que no és així. Però sí que sona així a les orelles dels que no som experts en psicologia. Abans et deien, quan eres menut: «Ets un egoista, fes el favor de deixar el llapis al teu germà.» O, ja més grandet: «Nen, et canta l’aixella.» O bé: «Val més que canviïs de xicota, no et prova.» O bé: «Què fas sempre tan solitari, capficat i ensopit? No creus que t’aniria bé festejar amb algú?» O bé: «Si no t’entens amb aquest nou cap que t’han encolomat, abandona, et farà parar boig.»

I potser sí que aquells manaments i aquells consells eren intromissions intolerables i fins i tot judicis temeraris, perquè l’altre, especialment si no era ni el teu pare ni la teva mare –i encara que fos un d’ells–, probablement no el veies mai amb prou autoritat ni prou coneixements com per dir-te com eres tu i què havies de fer amb la teua vida.

Però és que sembla que ara no es pugui ni tan sols obligar –ja sé que fa lleig, però és que es diu així en català: obligar– el nen o la nena que deixi de comportar-se com un brètol o com una tirana, quan es comporten objectivament com un brètol o com una tirana. O com una criatura mal educada o almenys massa consentida.

Sóc vehement en aquest punt perquè crec que ens hi juguem molt de cara a l’avenir.

Encara més. Defenso que els i les mestres eduquin d’aquesta manera, diguem-ne, més políticament correcta i exquisidament polida, perquè efectivament no en tenen ni idea, molts cops, del que hi ha dins el caparró de l’alumna o l’alumne –hi ha excepcions. No en saben prou justament perquè no poden conèixer vint-i-cinc criatures tan bé com se suposa que les coneixen els seus pares –i en això també hi pot haver sorpreses, perquè hi ha pares que fan tot de castells i viuen a la lluna, però haig de pensar que també són excepcions. Ara, dic igualment que els pares i les mares han de ser forts i assumir la seva autoritat sobre els fills menors d’edat. De manera, és clar, progressivament renunciant –no es pot manar igual a una criatura de dos anys com a la que en té vuit, ni a la de deu anys com a la que en té setze–, però sense plegar del deure d’exercir la pròpia autoritat.

Ara em vénen al cap com una allau moltes idees sobre això de tenir fills, per què tenir-los –i per a què tenir-los– i com cal pujar-los. Ja continuaré un altre dia.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Quan em van segrestar

Des de fa un temps utilitzo aquesta fórmula, «quan vaig estar segrestat», per parlar del temps llençat en allò que llavors s’anomenava «el servei», «la mili». Perquè allò era un segrest. Legal, però segrest. El fet que en principi et presentessis voluntàriament a l’enfony, a la cofurna –al zulo, que diuen en èuscar– on havies de passar un any tancat no canvia res, perquè la voluntarietat es basava en el xantatge. O hi anaves a les bones, o et venien a buscar i llavors et tancaven més temps i a més, mentrestant, la teva família havia de patir pressions per totes bandes. Llavors no hi havia possibilitat d’objecció. I la insubmissió significava o bé presó o bé exili indefinit. I tant per tant, davant l’opció d’anar-hi un any voluntàriament o que t’hi portessin per força dos anys o més, la immensa majoria de la gent, si voleu covarda com jo mateix, optàvem per presentar-nos-hi.

De manera que l’expressió és encertada: «quan em van segrestar».

Quan em van segrestar, que va ser l’any 79, em van causar una lesió crònica al turmell esquerre (sinostosi sota l’astràgal, en diuen, amb perdó) que normalment no em fa mal, però cada cop que faig una excursioneta o passo més de tres hores seguides dret, em deixa coix durant un parell o tres de dies, especialment als matins. Quan s’escalfa la cama recupero una mica la mobilitat.

Sóc, doncs, un màrtir parcial del terrorisme institucional que hi havia en aquest país fa trenta anys i que de tant en tant encara belluga –ho dic per determinades actuacions preventives de determinats jutges i policies en determinats moments. Miraré d’apuntar-me en alguna associació de víctimes, a veure si se’n pot treure alguna cosa. No sé si m’hi voldran.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Xops de semen

Des de divendres, els diaris ens han inundat de semen. El semen ens esquitxa, ens colga. Tothom preocupat, especialment els catalans, els valencians i els bascos. Resulta que una entitat dedicada a la reproducció assistida ha decidit espantar-nos amb això: el semen dels mascles catalanoparlants i bascoparlants i en general el de tots els de l’Estat espanyol és de mala qualitat. Un parell de treballadors de l’entitat –que no esmento per no contribuir encara més a la parafernàlia– han pretès fer soroll amb unes dades molt i molt parcials. I ho han aconseguit. Estem tots amarats de semen, fins al capdamunt. Els diaris han fet d’altaveu d’una notícia bomba: portades, reportatges, opinions, enquestes, tot un castell de focs. Diu que tenim un semen que fot pena.

Com s’aconsegueixen les mostres de semen? Una trucada des d’un call center, que després d’unes quantes preguntes demana a l’entrevistat que els enviï si us plau al laboratori “un potet de semen per a un experiment”? No, no funciona així. Potser uns enquestadors hàbils que es presenten a la porta del domicili i que demanen “senyora, bon dia, que hi ha el seu marit?”, i quan compareix el mascle de la casa li sol·liciten “una mostreta de semen, que li faria res?”, com qui demana amb quina empresa tenen contractat l’ADSL? No, tampoc no va així.

Les mostres de semen s’aconsegueixen de dues maneres. La més fàcil, la que procedeix de les proves que es fan els qui tenen problemes per concebre, justament. No hi ha caigut ningú, que aquesta mostra és necessàriament esbiaixada d’origen? És veritat que una altra procedència és la dels donants de semen, però és que també són persones interessades, no pas triades a l’atzar entre el conjunt de la població. I hi han anat, en alguns casos –ho diuen els mateixos bancs de semen– cercant una darrera oportunitat de reproduir-se ni que sigui anònimament, si no han tingut descendència fins ara. Però si fins ara no han tingut fills potser ha estat, almenys en algun cas, perquè no podien tenir-los, no? Sigui com sigui, es pot adjudicar a la mostra qualsevol qualificació llevat de la d’aleatòria. La barreja, científicament i estadística, des de tots els punts de vista, és explosiva, una extrapolació manipuladora claríssima.

Cui prodest?, qui interessa? Les entitats que es dediquen a la reproducció assistida, precisament, i en primer lloc les que han aparegut com a avaladores del suposat estudi, que a partir d’avui dilluns potser rebran centenars, milers de trucades de gent alarmada que els demanaran una anàlisi. Una anàlisi que es paga trinco-trinco, i no és barata. Colla d’ingenus. Ingenus, però ingenus induïts. I llavors els diran: “Tranquil, senyor, vostè té un semen com cal, ja pot passar per caixa.” I el client respirarà, alleujat. Uf, a mi no m’ha tocat (m’han tocat la butxaca, però ha estat a fi de bé). Ningú no es queixa de les anàlisis que donen resultats favorables.

Catalans, valencians, bascos, no piqueu. És una estratègia publicitària. Ha tingut èxit, sens dubte, un èxit esclatant, tothom regalima semen per les orelles. Però no deixa de ser publicitat pura i dura. I enganyosa i tramposa. Denunciable. I ningú no la denuncia, hi ha unanimitat. Per això ho explico aquí.

Ja en vam parlar, de com es cuinen determinades estadístiques pensades per al consum mediàtic.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 3 d’octubre del 2008

Qüestions de llengua (XXXII): L’ús social del català

(Teniu este article actualitzat ací.)