dissabte, 11 d’octubre de 2008

Desenvolupar estratègies diferents

Sembla que la psicopedagogia actual va per aquí. O potser ara ja no es diu «desenvolupar», sinó «implementar». Davant qualsevol problema personal o col·lectiu –familiar, laboral, social–, has de «desenvolupar/implementar estratègies diferents» per encarar aquell problema. Les has de desenvolupar/implementar –o potser millor «desenvolupar i/o implementar»– «a nivell personal», si perceps que els problemes són personals, o les heu de desenvolupar i/o implementar «a nivell col·lectiu», si els problemes són comuns a un conjunt de persones. En aquest segon cas, tu no has de decidir res, sinó que després d’escoltar tothom, des del més experimentat fins a l’últim marrec, has de proposar-los amb cara de circumstàncies: «Hauríem de mirar de desenvolupar i/o implementar estratègies diferents.»

Perdoneu la caricatura, ja sé que no és així. Però sí que sona així a les orelles dels que no som experts en psicologia. Abans et deien, quan eres menut: «Ets un egoista, fes el favor de deixar el llapis al teu germà.» O, ja més grandet: «Nen, et canta l’aixella.» O bé: «Val més que canviïs de xicota, no et prova.» O bé: «Què fas sempre tan solitari, capficat i ensopit? No creus que t’aniria bé festejar amb algú?» O bé: «Si no t’entens amb aquest nou cap que t’han encolomat, abandona, et farà parar boig.»

I potser sí que aquells manaments i aquells consells eren intromissions intolerables i fins i tot judicis temeraris, perquè l’altre, especialment si no era ni el teu pare ni la teva mare –i encara que fos un d’ells–, probablement no el veies mai amb prou autoritat ni prou coneixements com per dir-te com eres tu i què havies de fer amb la teua vida.

Però és que sembla que ara no es pugui ni tan sols obligar –ja sé que fa lleig, però és que es diu així en català: obligar– el nen o la nena que deixi de comportar-se com un brètol o com una tirana, quan es comporten objectivament com un brètol o com una tirana. O com una criatura mal educada o almenys massa consentida.

Sóc vehement en aquest punt perquè crec que ens hi juguem molt de cara a l’avenir.

Encara més. Defenso que els i les mestres eduquin d’aquesta manera, diguem-ne, més políticament correcta i exquisidament polida, perquè efectivament no en tenen ni idea, molts cops, del que hi ha dins el caparró de l’alumna o l’alumne –hi ha excepcions. No en saben prou justament perquè no poden conèixer vint-i-cinc criatures tan bé com se suposa que les coneixen els seus pares –i en això també hi pot haver sorpreses, perquè hi ha pares que fan tot de castells i viuen a la lluna, però haig de pensar que també són excepcions. Ara, dic igualment que els pares i les mares han de ser forts i assumir la seva autoritat sobre els fills menors d’edat. De manera, és clar, progressivament renunciant –no es pot manar igual a una criatura de dos anys com a la que en té vuit, ni a la de deu anys com a la que en té setze–, però sense plegar del deure d’exercir la pròpia autoritat.

Ara em vénen al cap com una allau moltes idees sobre això de tenir fills, per què tenir-los –i per a què tenir-los– i com cal pujar-los. Ja continuaré un altre dia.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)