Les criatures sanes, les últimes

Algú pot fer-me el favor, us ho demano si us plau, de dir a la gent que si puja a un transport públic amb una criatura sana de les que caminen soles i hi ha un seient lliure, primer ha de seure l’adult(a) i només si hi ha dos seients, també la criatura? I això penso que hauria de ser així sempre, sense gaires excepcions. La criatura ha d’aprendre a comportar-se en societat, a respectar els grans, a cedir el seient a la seva mare, al seu pare, als seus avis! –per no parlar de les altres persones que ho podrien necessitar més que ella, però això ja és per a nota; ara em refereixo només a deixar que segui l’adult(a) que l’acompanya, i no ella. Com eduquem les criatures? A mi m’ho van ensenyar de molt menut, això. I ara... Si fins i tot he cedit el seient a una embarassada que portava un altre fill de cinc o sis anys i ella, amb el bombo, ha quedat dreta mentre el fill de cinc o sis anyets seia tan tranquil! O a una altra que portava un fill a collibè i un altre de nou o deu anys i hi ha fet seure el de nou o deu anys mentre ella s’estava dreta amb l’altra criatura als braços!

Estic fart, tip, cuit, cansat, fins al coll, fins a les celles i fins al capdamunt de deixar el lloc a gent que es pensa que els seus infants tenen més dret que ningú a seure als transports públics. De manera que ara o no cedeixo el lloc a gent amb criatures que caminen o bé, si ho faig, abans demano a l’adult(a) en qüestió si és per seure ell(a) o bé perquè segui la criatura. Ves si sóc odiós, eh? I si no em contesten de manera correcta des del meu punt de vista, es queden sense seient, apa. Encara més odiós.

És clar que des del seu punt de vista deuen pensar que si tu cedeixes el seient, què t’importa el que ell(a) en faci? Què és això de cedir amb condicions?

Doncs, sí, el que és teu –molt relativament teu en aquest cas, ja ho sé, perquè només l’ocuparàs una estona i, per tant, no has de posar-hi mai els peus al damunt, ni enganxar-hi xiclets, ni...–, el que és teu, deia, ho pots cedir amb condicions. I si a l’altra persona no li agrada el tracte, pitjor per a ella.

No dubto que hi ha gent –aquesta mateixa gent que dic, quan van sols– que cedeixen el seient a les parelles adult-criatura amb el benentès que hi seurà la criatura, gent que els semblarà, al contrari que a mi, que si cedeixen el seient és perquè hi segui la criatura, no pas l’adult(a). Però jo crec que a aquesta gent se’ls ha d’educar, també. I fent el que faig, els educo. O ho intento. És possible que només aconsegueixi que es recordin de la mare que em va matricular, però també pot ser que després, quan ho expliquin a casa o en parlin amb les amistats, es trobin que algú amb una mica de seny els dirà que aquell senyor tan odiós tenia raó.

M’he fet massa gran, que cada dia m’alteren més aquestes coses?

(Afegitó del 28 d'agost. Miracle! Vaig amb metro, no gaire ple però amb quasi tots els seients ocupats, i a l'estació d'Espanya veig que puja una nena d'uns cinc anys amb un senyor. Tot just entrar, el senyor li diu una cosa a la nena, que no sento. La nena corre cap a l'únic seient lliure del vagó i s'hi asseu. Penso: ja hi som. Però per la porta del costat ha pujat a la mateixa estació una senyora amb un cotxet, dins del qual hi ha una criatura d'un any o dos. El senyor que ha pujat amb la nena s'acosta a la dona que porta la criatura i agafa el cotxet. O sigui, anaven junts tots quatre, el que passa és que han pujat per portes diferents. En el mateix moment que l'home agafa el cotxet, s'esdevé el prodigi. La nena que havia corregut a asseure's crida: "Mama!" I la dona del cotxet s'acosta a la xiqueta, la xiqueta s'alça del seient i el cedeix a la seva mare. O sigui, quan han pujat el pare es veu que ha dit a la filla gran: "A veure si agafes aquell seient per a la mare." Una família exemplar. Encara hi ha esperança.)

(Afegitó del 24 abril 2009. Pujo al 32 a Tarradellas-Borrell. També hi puja un noi d'uns 12 anys, que ha arribat corrents per agafar el bus. Ell puja primer. Passo la targeta per la cancel·ladora després d'ell. Al fons de l'autobús hi ha un seient lliure, un de sol. El noi hi va. Però just abans de seure passa una cosa meravellosa. Es gira, em mira –jo ja m'havia quedat a la plataforma del mig, dret– i em fa un gest com dient: si vols seure tu... Li responc amb un altre gest d'agraïment. El noi veig que va al IES Gal·la Placídia, a Príncep d'Astúries - Guillem Tell. Un noi com cal... tot i que em fa l'efecte que arribava un pèl tard ;-) –eren les 8:35 quan ell ha baixat i em penso que allà entren a les 8:30. Però hi ha esperança.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)