dissabte, 28 d’abril de 2012

«No penso canviar»



Què és filosofar?
Entendre en què consisteix això de viure.

Déu n’hi do!
Comencem per entendre quines idees ens guien.

Com es fa, això?
Jo tinc la meva via: em fixo en els tòpics.

Quins tòpics?
Aquestes frases fetes que freqüentem, encaixem i acceptem sense qüestionar-nos-les.

Per exemple?
“Sigues tu mateix”, “El meu cos és meu”, “Tots tenim una part de veritat”, “Totes les idees són respectables”...

Les dic sovint, aquestes frases.

Són tòpics: cristal·litzen el nostre sistema de creences profund. Els tòpics reflecteixen les idees d’una societat. Analitzem-los! [...]

“Sigues tu mateix.” Un disbarat?

Pot expressar autoestima..., però sol expressar una altra idea, nefasta: “Estic bé com estic i no penso escoltar, ni aprendre, ni millorar, ni progressar, ni admirar ningú.”

“El meu cos és meu.”
Expressa una idea instrumental del cos, perniciosa, perquè jo no tinc un cos: jo sóc el meu cos! No puc tractar el meu cos com si fos un objecte, ni jo ni ningú.

“Tots tenim una part de veritat.”

Sí? Segur? Quina? Quina part? Una part gran o petita? Equipares una veritat nímia a una veritat irrefutable? Malament!

“Totes les idees són respectables.”
No. A les idees se’ls ha de faltar al respecte per no faltar al respecte a les persones. Les idees s’han de fer barallar perquè no siguem les persones les que ens barallem! Les idees hi són per tombar-les i esmicolar-les. [...]

Quin tòpic l’inquieta en particular?
El que diu: “No em deus pas voler convèncer!?” És com dir “no t’esforcis a argumentar, sóc impermeable a tot argument, no escolto, no estic disposat a canviar d’opinió”. O sigui, “per què he d’escoltar les teves idees... si ja tinc les meves?”. Evitem exposar-nos a compartir idees, no fos cas que n’haguéssim de modificar alguna...!

Quina ideologia n’extreu, de tot plegat?
Nihilisme. Tot és indiferent. Ningú no pot jutjar ningú. No hi ha criteri! Exposes una idea i et diuen que “hi tens tot el dret”, per més insostenible o discutible que sigui, només per no haver de debatre-la!

Sí que penso que un d’aquests tòpics és una veritat irrefutable...
Digui-la.

Que “tot és relatiu”!
Si fos així tot el que és relatiu seria relatiu! Això obre la porta a la veritat absoluta, oi? Em sembla que diem que “tot és relatiu” per comoditat: evitem pensar i prioritzar. Però és molt difícil que mai valorem de la mateixa manera Àtila i Francesc d’Assís, oi?

(Extracte de l’entrevista de Víctor-Manuel Amela al filòsof Aurelio Arteta, publicada a La Vanguardia, 20 març 2012, amb el títol “Cal faltar al respecte a les idees! No pas a les persones”)

dissabte, 21 d’abril de 2012

Traduir és, primer, despullar l’original

per Eduardo Ferreira, periodista i traductor

Despullar, desmaterialitzar, per reconstruir. L’original passa necessàriament per un procés de despullament quan es fa de bell nou –la traducció.

Descobrir el nucli per veure’l tot sencer –el nucli del missatge, allò que no es pot deixar de comunicar, allò que si no hi és el text perd el seu ancoratge, no tant l’estil literari ni el segell propi de l’autor–, per veure al voltant de què giren tots els adjectius.

Retirar lentament, curosament, amb un raspall de puntes suaus –com si fos un treball arqueològic–, les capes sota les quals s’amaga l’element clau que fa original el text d’aquell autor. Capes, disfresses, amb les quals es tapen els caires afilats del nucli narratiu. Nu, el text et fereix. Vestit amb aquella textura vellutada, et grata lentament i et sedueix.

La traducció es construeix com una anàlisi, sempre, però no es resol en una síntesi, sinó en una nova creació –una transmutació. És la prova de la validesa d’un text. Una prova real. Només es digne de sobreviure el text nu que atreu la traducció, que sempre és traïdora. És un ritu que mena a l’eternitat, a la dolça carícia del reconeixement. La legitimació d’un text a través de la traducció. L’ofici menyspreat és el que eleva el text a una nova altura.

Nu, es veu de fet el que el text vol dir. Si és que vol dir alguna cosa. Si no, per què traduir-lo?

En el text purament literari –la ficció amb pretensions d’art–, encara que el nucli et pot dir moltes coses, en diuen encara més les múltiples disfresses que es construeixen al seu voltant. No pots menystenir-les, si és allà on es troba –deixant de banda el significat més estricte del nucli– la bellesa mateixa del que s’anomena literatura. [...] Perquè el lector no vol només el nucli pur –una ametlla amarganta i dura de rosegar–, sinó la polpa sucosa i suau que l’envolta.

Però traduir, primer, és despullar, descarnar, i després ja tornaràs a construir, al voltant de l’os blanc i aspre, les capes de carn, nervis, greix, els teixits que es fonen en un conjunt nou i vibrant –que depèn, és clar, de l’original, però que va més lluny. [...]

El nucli és el pretext per a la disfressa artística. Perquè un bon nucli narratiu –una bona idea– pot ser que no vagi més enllà d’un bon començament, que es perdi en la contemplació de la pròpia virtut. I llavors cal saber perfeccionar la disfressa, que revesteix d’art el contingut.

Però les capes successives –elaboracions secundàries– no s’hi assenten sense dolor. És carn suau damunt l’os aspre, que rasca. Fibres que s’esquincen en contacte amb aquelles vores tosques. Es pessiguen, s’hi enganxen.

I d’aquesta fricció dolorosa naixerà un nou text. Com podries reprimir un crit?

Crit d’autor perquè veu el text despullat –ric en contingut, tot i el pinyol opac i provocador, poc estètic. Els adjectius robats, amb la seva absència evident, deixen ben clara la necessitat de tota una col·lecció de disfresses.

La creació no es consuma sense dolor. El patiment de la creació original es reprodueix en el procés de traducció. I la traducció és la superació del desesper.

(Extracte de l’article publicat al mensual Rascunho, Curitiba, desembre 2011; la fotografia és de Fauna i Flora)

dissabte, 14 d’abril de 2012

Déu, hipòtesi innecessària?

La qüestió plantejada és si la fe cristiana és intel·ligible o no en un món en crisi i amb les cultures més diverses del segle XXI. És intel·ligible o no la fe cristiana als àmbits, per exemple, del pensament, de la ciència, de l’escola, de la medicina, dels mitjans de comunicació, de la política?

[...]

Déu no fa falta

David Jou és catedràtic de física de la matèria condensada de la Universitat Autònoma de Barcelona i especialista en la investigació de la termodinàmica de processos irreversibles i mecànica estadística de sistemes fora de l’equilibri.

Jou ha traduït El gran disseny i altres llibres de Stephen Hawking. S’han tractat personalment una vegada a Cambridge i dues a Barcelona. “Admiro l’aportació científica de primera línia de Hawking –diu Jou– però em sento lluny de les extrapolacions metafísiques que en fa. És possible que un científic sigui creient, en el sentit religiós d’aquest terme? Jo ho sóc, i molts altres també.”

Déu no fa falta, li diuen a vegades a David Jou [...]. Ell contesta que ni la humanitat ni l’univers fan falta, però en canvi la humanitat i l’univers existeixen encara que no facin falta. I són un descobriment humà, no un invent humà.

El científic i poeta ho expressa a Déu, una hipòtesi innecessària? Una part del poema diu així:
Un Déu que no fa falta, em diuen.
I tenen raó, probablement,
i El trobaran quan sentin
que res no fa falta:
la pura profunda llibertat
de sentir que res no cal,
que tot és do, que tot és gràcia
que no cal l’univers
que no calem nosaltres,
que no calen seguretats, possessions, plaers
demostracions, miracles,
sinó tan sols abandonar-se
a la pura inefable plenitud
d’aquest ara etern, d’aquest immens aquí
d’aquest buidar-se humà tan plenament diví
en la misteriosa realitat arroentada i alta
d’un Déu que, sent-ho tot, de vegades no fa falta.
I si li diguessin que Déu ha estat demostrat científicament, què passaria? David Jou contesta:
Si em diguessin que el millor matemàtic del món
ha demostrat l’existència de Déu,
no m’ho creuria:
Déu capturat en un teorema!
I estaria absent dels altres teoremes,
en lloc de desbordar tota la matemàtica?

Encara ets cristià?

El filòsof i teòleg Francesc Torralba és director de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada (Universitat Ramon Llull) i entén que ser cristià és un procés i que mai no s’és del tot cristià. Confessa: “Quan algú em demana ‘Encara ets cristià’, penso al meu dedins: ‘Encara intento ser-ho’, però a la vegada m’adono que sóc lluny encara del model que presenta Jesús en les seves paràboles, que la meva vida dista d’aquesta vida plena (...) La pregunta adequada hauria de ser: ‘Ja ets cristià’? Hauria de respondre: ‘No puc deixar de ser cristià, perquè encara no ho he estat mai.’ Sóc al començament, a les beceroles.”

Segons Francesc Torralba, el cristianisme té plantejats diversos i importants reptes: emprar un llenguatge significatiu per transmetre l’Evangeli de Jesús al segle XXI, donar sentit a l’existència humana, superar la caricatura i els tòpics que es fan del cristianisme i cercar punts de contacte i col·laboració amb els no creients.

[...]

En aquest sentit, deixa constància: “L’opció pel Crist és un camí legítim de felicitat. És un itinerari humanitzador; no és un plaer que adorm la intel·ligència, ni que devora la generositat o la solidaritat. És un itinerari inclusiu, perquè tots hi són convidats i en ell es reconeix que el fonament d’aquesta felicitat rau en l’ésser, en l’amor, en el do, i no en tenir, en posseir o en consumir.” I afegeix: “És una felicitat, aquesta, que va més enllà del benestar emocional, del benestar físic i social; transcendeix la bona consciència del deure acomplert. Deriva del fet de sentir-se estimat per Aquell que pot vèncer la mort.”

Parlar de religió amb suficiència

David Jou: “La ciència és una activitat engrescadora i bella. Estimula el pensament, exercita l’observació, desafia l’enginy, afina l’esperit crític, desenvolupa la creativitat, eixampla el coneixement, estructura la ment, enriqueix la societat, dinamitza l’economia, crea riquesa... Però no diu res sobre Déu. És més, absorbeix tant l’atenció i l’enfoca en problemes tan concrets i delimitats, que sovint fa oblidar Déu.”

Però Jou [...] no deixa de fer una legítima consideració crítica a la postura d’alguns companys seus del món científic. Té escrit en Trenta poemes sobre ciència i fe: “En el diàleg entre ciència i fe hi ha avui més curiositat i interès per part dels teòlegs que dels científics. Els segons acostumen a tenir un coneixement superficial i caricaturesc de la religió, però no creuen que això els impedeixi de parlar-ne, amb la reverberació un xic il·legítima d’autoritat que sembla atorgar-los la bona feina que han fet en el seu àmbit de coneixement específic.”

(Extracte adaptat de la informació elaborada per Oriol Domingo i publicada a La Vanguardia, 13 novembre 2011)

dissabte, 7 d’abril de 2012

Joan Sales, cub de rubik

per Francesc Canosa Farran


“Amb la mort de l’àvia s’han obert els calaixos de casa”, respon Maria Bohigas Sales. A dins hi vivia Núria Folch (1916-2010), la dona, la vetlladora de l’obra, la figura, i l’editorial. A dins hi viu ara Maria, al capdavant de Club Editor. Calaixos d’aire: “Des de la novel·la inèdita trobada a la lleixa dels llençols”, fins a cartes i més cartes. Cares i cares per fer girar el cub rubik Joan Sales (1912-1983). L’escriptor de la gran incomoditat: la guerra. La ficció, Incerta glòria (1956); la realitat, Cartes a Màrius Torres (1977). El miracle d’escriure en català normal, l’editor de Rodoreda, Villalonga... Es belluguen les peces. Per on començar. “La biografia és la porta d’entrada a un marc de publicacions”, diu l’editora.

A París, Montserrat Casals mou les cares. Al novembre sortirà la biografia. Sorprendrà? Diu que sí perquè “Sales és molt mal conegut”. Diu que apareixerà el Sales de veritat, complex, ric. Al cub: l’escriptor, l’editor, el patriota. Mou la biògrafa i apareix la fesomia mig espantada del noi que sempre va tenir la Vallclara familiar dins: com un eix rotatori. Gira i ensenya el quadret de la persona que l’influencia, Manuel González Alba, polític i editor: “És amb ell que entra amb contacte amb el món de la política.” Cap dins el Partit Comunista Català (1928). Abandona la política militant el 1934. No hi torna fins després de l’exili, quan es fa d’Unió. Però ja té els colors d’una cara: des dels anys trenta és “un patriota europeista”. Veu el rostre del país: “El nacionalisme de Sales és absolutament complicat, ell creu en la realitat de la corona d’Aragó, la llengua, la història, són els puntals fundadors del futur nacional, però veu tristes les quatre províncies.” Com el cub, “el patriotisme de Sales més que sentimental era molt racional, com ho era de fet el seu cristianisme”.

La fe en el seu país el mou a anar a la guerra: “Estava en contra de la guerra civil, hi va participar convençut que era una guerra nacional.” Aquell jove que, a la República, corregeix textos i “descobreix que això de la llengua és una eina bàsica per construir el país”, ara troba una nova cara: la militar. Per Casals “es respira en tot el que va anar fent, el punt d’obligació, la defensa dels valors, del poble”. Militar existencial. Fins i tot creu que “si no haguessin perdut la guerra seria militar de carrera”. I bum: va arribar la incerta glòria.

Zig-zag i Mèxic. Allà és el primer que parla de la inutilitat de l’exili. Quaderns de l’exili és la publicació metralleta “contra la repartidora entre polítics i intel·lectuals que deixen els pobres que són al camp de concentració; qui ajuda tots aquests soldats?”. Sales torna a furgar les cares: crític, autocrític. Planta cara i torna el 1948.

Agitat, obre els ulls de bat a bat: el català s’està morint. La gent jove escriu en castellà. Cal fer alguna cosa. Gira la cara, el rostre de l’acció i inicia la batalla: “És com una guerra civil dels puristes de l’Institut d’Estudis Catalans, vol que la gent pugui escriure sense traumes i sense complexos; creia que el català d’Incerta glòria és el que es podia entendre.” Arriba la novel·la que mostra la complexitat de la guerra. I la col·lecció d’El Club dels Novel·listes (1955) i Club Editor (1959). Escriure com es parla. Clar i català.

Li bull el cap per “normalitzar el país”. Els quadrets del cub es mouen a una velocitat sideral: 17.000 folis escrits. Les cartes amb Joan Fuster, Carles Cardó... i la més important: amb la seva filla, Núria Sales, que és a París. Des del 1960 fins al 1983: una carta setmanal. Ho explica tot, “és una història del país”, sentencia Casals. Una gran cara de Sales: milers de quadrets de papers ininterromputs, que per Bohigas l’acosten a Josep Pla. Malgrat que “estan a les antípodes, en vida necessiten reflexió a través de l’escriptura”. Per Pla és “la falsa crònica” i per Sales, la carta. El joc del rubik.

Arriba la Transició: li tornen la plaça de funcionari d’ensenyament de català que guanyà durant la República. D’acord, però és la derrota de l’escriptor, de l’editor. Tot se simplifica, “ell, que ha viscut els anys trenta, veu com es repeteixen els mateixos errors: ‘No hem volgut aprendre la lliçó’, diu”. Fins i tot el 1976, quan surt el diari Avui, es desanima: “Com escriuen! Quin horror!”

Tot això ha ajudat que el personatge fes una certa por: “Continua sent incòmode, perquè és dels qui més ha parlat sobre Catalunya, sobre la llengua, i se l’ha simplificat, han dit que era un militarista i que no interessava; manaven els escriptors d’esquerres, marxistes”, rebla Casals. I el rubik exigeix moure, planificar, recompondre. Escriptor, editor, patriota: combina les cares, “perquè el que es respira del personatge és la melancolia en el sentit de Baudelaire”, capaç d’entusiasmar-se i desenganyar-se. El moviment perpetu: l’equilibri de la incerta glòria.

Ja som dins de l’home. El 2013 arribaran epistolaris i, després, la novel·la inèdita: Una olor de guants de pell de Rússia. Però enguany també és reeditarà Incerta glòria. “Té tanta vitalitat!”, reflexiona Bohigas, que afegeix: “És un invent extraordinari. Una estructura novel·lesca genial: diferents veus, és la tremolor de la noció de veritat. Com més passi el temps més presència tindrà.”

(Extracte adaptat de l’article publicat al Quadern d’El País, 4 abril 2012, amb el títol «Totes les cares del ‘cub Sales’»)

(Enguany es commemora el centenari del naixement de Joan Sales i Vallès.)