dissabte, 7 d’abril de 2012

Joan Sales, cub de rubik

per Francesc Canosa Farran


“Amb la mort de l’àvia s’han obert els calaixos de casa”, respon Maria Bohigas Sales. A dins hi vivia Núria Folch (1916-2010), la dona, la vetlladora de l’obra, la figura, i l’editorial. A dins hi viu ara Maria, al capdavant de Club Editor. Calaixos d’aire: “Des de la novel·la inèdita trobada a la lleixa dels llençols”, fins a cartes i més cartes. Cares i cares per fer girar el cub rubik Joan Sales (1912-1983). L’escriptor de la gran incomoditat: la guerra. La ficció, Incerta glòria (1956); la realitat, Cartes a Màrius Torres (1977). El miracle d’escriure en català normal, l’editor de Rodoreda, Villalonga... Es belluguen les peces. Per on començar. “La biografia és la porta d’entrada a un marc de publicacions”, diu l’editora.

A París, Montserrat Casals mou les cares. Al novembre sortirà la biografia. Sorprendrà? Diu que sí perquè “Sales és molt mal conegut”. Diu que apareixerà el Sales de veritat, complex, ric. Al cub: l’escriptor, l’editor, el patriota. Mou la biògrafa i apareix la fesomia mig espantada del noi que sempre va tenir la Vallclara familiar dins: com un eix rotatori. Gira i ensenya el quadret de la persona que l’influencia, Manuel González Alba, polític i editor: “És amb ell que entra amb contacte amb el món de la política.” Cap dins el Partit Comunista Català (1928). Abandona la política militant el 1934. No hi torna fins després de l’exili, quan es fa d’Unió. Però ja té els colors d’una cara: des dels anys trenta és “un patriota europeista”. Veu el rostre del país: “El nacionalisme de Sales és absolutament complicat, ell creu en la realitat de la corona d’Aragó, la llengua, la història, són els puntals fundadors del futur nacional, però veu tristes les quatre províncies.” Com el cub, “el patriotisme de Sales més que sentimental era molt racional, com ho era de fet el seu cristianisme”.

La fe en el seu país el mou a anar a la guerra: “Estava en contra de la guerra civil, hi va participar convençut que era una guerra nacional.” Aquell jove que, a la República, corregeix textos i “descobreix que això de la llengua és una eina bàsica per construir el país”, ara troba una nova cara: la militar. Per Casals “es respira en tot el que va anar fent, el punt d’obligació, la defensa dels valors, del poble”. Militar existencial. Fins i tot creu que “si no haguessin perdut la guerra seria militar de carrera”. I bum: va arribar la incerta glòria.

Zig-zag i Mèxic. Allà és el primer que parla de la inutilitat de l’exili. Quaderns de l’exili és la publicació metralleta “contra la repartidora entre polítics i intel·lectuals que deixen els pobres que són al camp de concentració; qui ajuda tots aquests soldats?”. Sales torna a furgar les cares: crític, autocrític. Planta cara i torna el 1948.

Agitat, obre els ulls de bat a bat: el català s’està morint. La gent jove escriu en castellà. Cal fer alguna cosa. Gira la cara, el rostre de l’acció i inicia la batalla: “És com una guerra civil dels puristes de l’Institut d’Estudis Catalans, vol que la gent pugui escriure sense traumes i sense complexos; creia que el català d’Incerta glòria és el que es podia entendre.” Arriba la novel·la que mostra la complexitat de la guerra. I la col·lecció d’El Club dels Novel·listes (1955) i Club Editor (1959). Escriure com es parla. Clar i català.

Li bull el cap per “normalitzar el país”. Els quadrets del cub es mouen a una velocitat sideral: 17.000 folis escrits. Les cartes amb Joan Fuster, Carles Cardó... i la més important: amb la seva filla, Núria Sales, que és a París. Des del 1960 fins al 1983: una carta setmanal. Ho explica tot, “és una història del país”, sentencia Casals. Una gran cara de Sales: milers de quadrets de papers ininterromputs, que per Bohigas l’acosten a Josep Pla. Malgrat que “estan a les antípodes, en vida necessiten reflexió a través de l’escriptura”. Per Pla és “la falsa crònica” i per Sales, la carta. El joc del rubik.

Arriba la Transició: li tornen la plaça de funcionari d’ensenyament de català que guanyà durant la República. D’acord, però és la derrota de l’escriptor, de l’editor. Tot se simplifica, “ell, que ha viscut els anys trenta, veu com es repeteixen els mateixos errors: ‘No hem volgut aprendre la lliçó’, diu”. Fins i tot el 1976, quan surt el diari Avui, es desanima: “Com escriuen! Quin horror!”

Tot això ha ajudat que el personatge fes una certa por: “Continua sent incòmode, perquè és dels qui més ha parlat sobre Catalunya, sobre la llengua, i se l’ha simplificat, han dit que era un militarista i que no interessava; manaven els escriptors d’esquerres, marxistes”, rebla Casals. I el rubik exigeix moure, planificar, recompondre. Escriptor, editor, patriota: combina les cares, “perquè el que es respira del personatge és la melancolia en el sentit de Baudelaire”, capaç d’entusiasmar-se i desenganyar-se. El moviment perpetu: l’equilibri de la incerta glòria.

Ja som dins de l’home. El 2013 arribaran epistolaris i, després, la novel·la inèdita: Una olor de guants de pell de Rússia. Però enguany també és reeditarà Incerta glòria. “Té tanta vitalitat!”, reflexiona Bohigas, que afegeix: “És un invent extraordinari. Una estructura novel·lesca genial: diferents veus, és la tremolor de la noció de veritat. Com més passi el temps més presència tindrà.”

(Extracte adaptat de l’article publicat al Quadern d’El País, 4 abril 2012, amb el títol «Totes les cares del ‘cub Sales’»)

(Enguany es commemora el centenari del naixement de Joan Sales i Vallès.)