Catalunya ja és independent

«Catalunya ja és independent, de fet, a internet.» Saül Gordillo, a qui vaig sentir ahir a Tradicionàrius, a la vila de Gràcia, en el 10è aniversari del Racó Català, té tota la raó. I qui diu «Catalunya» diu els anomenats «països catalans», els territoris que estem units per una mateixa llengua, tot i que hi hagi gent entestada a fer insalvables les (mínimes) distàncies geopolítiques. Els països catalans, certament, també són una realitat constatable, viva, a internet.

Els protagonistes de la part acadèmica, diguem-ne, de la celebració van ser Alfons López Tena, Titot Ribera, l’esmentat Gordillo, Víctor Alexandre, i l’amic Joan Camp de mestre de cerimònies, incansable com sempre. D’aperitiu, la presentació de la nova web del Racó, espectacular com a portal de participació i interactivitat, que en pocs dies estarà en funcionament.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Divisions contranatura

Arriba un dia que la secessió de Catalunya respecte a Espanya és un fet, que l’Estat espanyol, empès per la UE i/o l’ONU, hi consent. Però posa una condició: que les comarques de ponent continuïn pertanyent a Espanya. Com que la resta de Catalunya el que veu prioritari és fer el primer pas i no té cap força per negociar, s’accepta la condició a contracor i se signa. Demane: passarà gaire temps abans que a Lleida, o a Tàrrega, o a les Borges Blanques, o a Balaguer, o a Mollerussa, o a Tremp (o fins i tot a Fraga, vés a saber, en una situació com la descrita), o a totes aquestes poblacions alhora i a cada llogarret i masia, sorgeixi un grup fort d’independentistes que reclami, amb violència i tot, integrar-se al seu país natural, Catalunya? I passarà gaire temps més, si s’apaivaga la primera flama de rebel·lió, abans no sorgeixi una nova fornada de joves o no tan joves que alcin un altre cop el puny de la reivindicació? Jo no estic d’acord amb la violència, però és un fet que la injustícia i l’arbitrarietat engendren violència, agradi o no.

Doncs això és el que els britànics anomenen Irlanda del Nord i els irlandesos Els Sis Comtats Ocupats (dels nou que té l’Ulster), o sigui, el nord-est d’Irlanda. Les poblacions rebels es diuen Belfast, Derry, Armagh, Newry, Lisburn, Omagh...

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Postal d’Espanya

Encara sóc de vacances, demà al vespre torno. Però ja us puc posar una postal des d'Espanya*. No ve d'aquí ni on sóc ni on he estat exactament aquestes tres setmanes. He estat a Espanya, i em sembla que l'Espanya que he vist i que he sentit, tota sencera, és força igual. La meva tàctica és preguntar i escoltar de manera innocent, no donar lliçons. No discuteixo. No tinc cap interès a fer canviar d'opinió els espanyols, si és que això fos possible aconseguir-ho.

Rellegint Gaziel o Prat de la Riba, rellegint premsa del temps de la República, constates que ells no han reculat ni un centímetre. L'experiència viscuda en aquestes vacances d'enguany em diu que no ha canviat ni el país ni la gent. Almenys si penso en l'Espanya que vaig conèixer prou bé just els anys de la mal anomenada transició, del 1976 al 1982, que els vaig passar a Madrid, a les Castelles i a l'Aragó (i al País Basc, però Euskadi era, i és, molt diferent: per això no forma part de l'Espanya de la qual parlo ací, tot i que al País Basc i a Navarra hi hagi gent més espanyolista que els castellans de tota la vida; i també gent més nacionalista, perquè n'hi ha que pensen que poden matar per aconseguir els seus fins... i és clar que l'Estat espanyol també ha matat fins fa quatre dies, i encara hi ha tortures i detencions arbitràries).

El que em sobta més de l'Espanya actual, i aquí sí que hi ha canvi, és que força gent admet com a hipòtesi de futur el desmembrament de l'Estat. Sí, s'observa un cert fatalisme, des del seu punt de vista, respecte a l'avenir de la seva Espanya, però em sembla que no són capaços d'adonar-se que si un dia l'Estat actual desapareix haurà estat culpa seva i només seva. Per a molta gent espanyola, "la causa de la situació actual", i ho diuen amb pena, és més aviat la falta de mà dura que no pas de mà esquerra. O sigui, estan convençuts que ells, si un dia es trenca l'Estat, no tindran culpes greus. O que si hi ha culpa –aquest missatge arriba sobretot des de la dreta, però també se sent per l'esquerra– és per no haver tallat a l'hora el que s'havia de tallar de soca-rel: les "pretensions nacionalistes". Evidentment, quan parlen dels nacionalismes sempre s'obliden que el primer nacionalisme de l'Estat, el més radical i el més dogmàtic, és el nacionalisme espanyol. Però cal donar-los la raó: la culpa d'un hipotètic trencament de l'Estat (ja vaig dir mig de broma que l'any 2035 seria una cosa feta) serà el nacionalisme: no el nacionalisme defensiu dels països perifèrics, sinó el nacionalisme intolerant dels espanyols centralistes.

També ha canviat molt el perfil del litoral espanyol, però això és només una continuació del que va començar els anys 60. I hi ha llocs de la costa catalana que han fet exactament la mateixa trajectòria: carregar-se tants paradisos com oferia la natura tot al voltant de la península.

Només una anècdota i ho deixo córrer, perquè no crec que valgui la pena aprofundir el tema –em cansa, no serveix de res discutir-ho, ja està molt dit i no és ni de bon tros gratificant com ho era parlar de la Llombardia l'any passat. El primer dia ens van aturar a l'autopista uns agents de l'anomenada guàrdia civil, sense cap motiu, i ens van demanar la documentació "a efectos de control". La persona que conduïa va ensenyar els seus documents. Tot correcte, li van dir. Llavors em van demanar els meus. Jo tenia els meus papers, suposava, en una de les bosses que dúiem al darrere, segurament al fons del tot. No conduïa, hi insisteixo. Portar la documentació hauria de ser només obligatori si hi havia algun motiu perquè te la demanessin, no per a decisions aleatòries que depenen d'un caprici, que no estan subjectes a cap control legal i que poden donar lloc a tota mena d'abusos, com era el cas. Això és d'altres èpoques, pensava jo. Els vaig demanar pietat, explicant-los que havia fet les maletes molt de pressa i que no sabia on tenia els documents. No en van tenir. Vaig estar-me, doncs, amb un paio mirant-me de prop i uns altres dos apuntant-me amb l'arma carregada, unes armes enormes –la meva resistència inicial em feia, suposo, més sospitós–, al mig de l'autopista –havien reduït els tres carrils de circulació a un–, a 35 graus a l'ombra segons el termòmetre del cotxe –però estàvem al sol–, remenant maletes davant d'ells. Tot va quedar estès per terra, mitjó per mitjó i calçotet per calçotet. Quan a la fi –em va costar deu minuts ben bons– vaig aconseguir trobar els papers, els vaig dir que allò em semblava inconstitucional. Es van mirar amb sornegueria. "Verás si te parece constitucional que te llevemos ahora mismo a la comisaría y nos pasemos allí todo el día", va dir un d'ells. No vaig respondre res més, allò feia massa pudor per discutir-ho. Una escena d'altres temps i d'altres règims polítics, pensava jo. Ja som a Espanya, nois, benvinguts. Era el primer dia, tot just havíem travessat la ratlla. Mai m'havia passat una cosa com aquella, ni tan sols feia 30 anys, si bé sabia que llavors això passava. Doncs bé, ara també passa.

Potser vaig tenir mala sort –no sé si triaven els cotxes a l'atzar o nosaltres fèiem, segons ells, mala pinta–, però una mala sort de país tercermundista, de país dictatorial. La policia no pot tenir aquest poder omnímode. Em vaig sentir transportat a 30 anys enrere. Vaig tenir ganes de recular, d'oblidar-me de les vacances, de cercar un altre destí. Si la policia espanyola podia actuar així l'any 2008, volia dir que no havia canviat res. Per tant, no calia continuar la recerca. Ja tenia els resultats. Tothom amb qui he parlat aquests dies de l'assumpte m'ha dit que era normal el que m'havia passat, que és lògic que hi hagi aquests controls, que això va d'aquesta manera. Només algú em reconeixia que la resposta del policia a la meva queixa estava fora de lloc, però no discutia la conveniència de fer controls discrecionals (i exhaustius) d'aquesta mena.

Crec que a Catalunya actuacions policials d'aquest tipus no són freqüents, cridarien massa l'atenció; aquí quan hi ha un abús de poder sol aparèixer a la premsa.

Si m'he queixat? No. Sé que podria fer-ho, però no hi tinc cap interès i sobretot no hi crec. Ja s'ho faran.

Com deia, allò va ser el primer dia. És una anècdota, però tres setmanes després puc confirmar que l'anècdota és un bon símbol. Espanya és així: exactament com era fa 30 anys, com era fa 75 anys, com era fa 100 anys.

* Espanya, en aquest article, vol dir Andalusia, Múrcia, Aragó, les dues Castelles –incloent-hi Madrid, la capital–, Extremadura, Cantàbria i Astúries. O sigui, l'Espanya-Espanya, l'Espanya eterna, l'«Espanya uniforme», en terminologia espanyola canònica del segle XIX –ells mateixos ho deien–, en contraposició a l'«Espanya foral», a l'«Espanya incorporada o assimilada» i a l'«Espanya colonial» (segons un mapa de la Biblioteca Nacional de Madrid).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

A veure si avui fem un pas

Una cosa se li ha de reconèixer a ERC, i és que el seu funcionament intern és el més democràtic de tots els partits que tenen representació parlamentària. El més democràtic en el sentit pur: els militants i els votants poden decidir més coses. En aquest punt, doncs, ERC va per davant de la resta.

Fa gràcia l’anàlisi unànime que fan des d’Espanya sobre ERC. Confonen els seus desigs amb la realitat. No sé si ho fan expressament, o simplement tenen tantes ganes que les coses siguin tal com ells diuen, que perden el món de vista. En la seva perspectiva, la davallada de vots d’ERC a les darreres eleccions espanyoles mostra la pèrdua de suport de l’independentisme, i no s’adonen que molt majoritàriament és a l’inrevés. La gent que ha deixat de donar suport a ERC ho ha fet, la majoria, perquè els ha semblat que ja no es podien refiar d’ERC justament en aquest aspecte concret. Sembla que els analistes espanyols obliden que els millors resultats d’ERC van ser quan les eleccions es van plantejar com un plebiscit, com un repte a Espanya, després de l’afer Perpinyà. Després, tot allò s’ha vist que era un bluf, que tot plegat només volien tenir despatxos, cadires, xofers i secretàries.

O sigui, l’independentisme de fons creix, però darrerament s’ha trobat sense referents i s’ha quedat a casa, no sap què votar.

Quina sorpresa s’enduran els espanyols quan hi hagi una força política que representi realment un independentisme obert, transversal, unit en l’objectiu comú, que deixi per a més endavant, per quan puguem fer les nostres lleis de manera realment autònoma i tinguem jutges propis que les interpretin, les baralles socials dreta/esquerra! Quin ensurt tindran!

De moment, em fa l’efecte (vist des de fora, que quedi clar que no hi estic implicat) que aquest desideràtum passa perquè Joan Carretero i Rut Carandell guanyin avui i siguin a partir d’ara el nou president i la nova secretària general d’aquest partit tan original com desnortat. Aquest, crec, pot ser un pas intermedi, parcial però necessari, en el camí cap a la independència. Si no, caldrà esperar una altra oportunitat. Per part d’Esquerra i per part d’altres... que depenen més de com s’aixequen cada dia els líders, amb qui han parlat aquell dia i quines enquestes els han fet llegir.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Les raons de la perversitat

He continuat rumiant sobre el mal. Les citacions d’aquest article són del llibre de l’escriptora croata Slavenka Drakulić, They would never hurt a fly: War criminals on trial in the hague (Penguin, 2005). L’he fulletat ara, a la recerca d’explicacions sobre el cas d’Elisabeth Fritzl –el seu pare no és formalment un criminal de guerra, però com si ho fos: és encara pitjor.

Perquè la brutalitat humana triomfi, explica Drakulić a propòsit dels genocides serbis i croats de l’antiga Iugoslàvia, cal un element clau: «la construcció de l’altre com a objecte d’odi», «l’altre despersonalitzat». «Quan una persona es veu reduïda d’aquesta manera a una abstracció, hom és lliure d’odiar-la, perquè l’obstacle moral ja ha estat abolit.» És a partir d’aquí, diu Drakulić, que la gent normal pot cometre crims. Així s’explica, afegeixo jo, que alguns dels nazis més ferotges fossin alhora pares de família aparentment inofensius, o persones artísticament sensibles. Perquè havien posat entre parèntesis l’objectivitat dels fets brutals que protagonitzaven: era simplement «la seva feina». El que en el deliciós i tràgic conte de Boyne (El noi del pijama de ratlles) diu el comandant d’Out With a la seva dona: «Jo sóc un soldat.» No cal que les raons de les brutalitats siguin racionals ni certes; el més important és que siguin prou convincents perquè la gent les accepti, encara que es basin en mites i prejudicis (raça «inferior», costums «peculiars», desenvolupament corporal «insuficient», suposada «pertinença» dels fills als pares, etc.) La propaganda –que a voltes exerceix cadascú sobre si mateix, autoconvencent-se, per no reconèixer que s’equivoca i que s’equivoca greument– s’encarrega de transformar la diferència ètnica, ideològica, nacional, corporal, en motiu per considerar que l’altre és una amenaça.

(Ara em direu que això que ve tot seguit no és tan greu com el que he dit fins ara o que no es pot argüir al mateix temps, i segurament tindreu raó. Però hi veig concomitàncies, i per això em va bé dir-ho. Curiosament –o potser no és estrany– és el mateix mecanisme, la despersonalització, el que hom posa en funcionament quan vol penalitzar una idea, per exemple d’independència política: crea al voltant de les persones que la defensen la consideració de perilloses, posa de manifest les semblances d’aquelles idees amb les de criminals que han volgut el mateix objectiu i fa veure que és obligatori lluitar contra aquella idea i contra els qui la defensen exactament de la mateixa manera com cal lluitar contra els criminals, sense cedir-los ni un bri de raó, i amb les mateixes armes que ha decidit unilateralment el qui ha fet la identificació perversa entre objectius i mitjans. Tot s’hi val: també mentir, i ser injust, expressament injust: si se cerca un fi «bo», la injustícia «col·lateral» és acceptable. I llavors, si la resposta de qui ha estat objecte de l’abús és violenta, els abusadors reblen: «Ho veieu com teníem raó? Són criminals.»


S’usa aquest mateix esquema, de manera institucional, en els països que admeten la tortura i la pena de mort com a mètodes per lluitar contra el crim. Qui ha comès un error –de vegades l’error d’estar en l’indret equivocat en el moment equivocat– ja no té cap dret: és una cosa amb la qual podem fer el que vulguem.


La raó d’estat –que és comoditat de la societat, en el fons, perquè tots mirem a l’altra banda mentre globalment ens arreglin els problemes o no ens impedeixin un cert grau de llibertat que considerem (avui) irrenunciable–, quan afecta persones, es basa molt sovint en un prejudici respecte al diferent, al que s’ha equivocat –però continua sent una persona!, dic jo– i al que no té prou força ni prou mitjans per proclamar la seva innocència. Fi del parèntesi.)

En el cas de Fritzl, el seu raonament és ben senzill: «Elisabeth és la meva filla. Serà com jo vulgui, farà el que jo vulgui i li faré el que jo vulgui. I quan arribi a la majoria d’edat, l’aïllaré del món i de les seves lleis. No serà “major d’edat”, perquè no l’afectaran les lleis. I així continuarà sent meva.» Un cop convertida Elisabeth en cosa, en meva, la resta d’esdeveniments són perfectament explicables. Més bèstia, més directe i més clar: Fritzl no violava la seva filla, es masturbava amb ella, la filla era tan seva com la seva mà, com la cama de xai que mossega en un dels vídeos que s’han difós aquests dies, com els calés –molts, això encara no està aclarit– que manejava.

És per aquests motius que les brutalitats individuals i les perversitats col·lectives solen ser comeses per persones desequilibrades, sí, però també per persones normals i corrents o per societats aparentment evolucionades i civilitzades. N’hi ha prou que a la torre de control d’un mateix o al capdamunt d’una societat hi hagi un tirà (individual o col·lectiu: una tirania, com a concepte). Un tirà que hom accepta perquè és més còmode i tots tenim ja prou problemes. Amb un tirà no cal pensar tant, les solucions són més senzilles.

Les raons de la perversitat es basen a despersonalitzar els éssers humans. En això, doncs, no hi ha d’haver excepcions. Cap ni una. I n’hi ha. I les acceptem. Tenim la bèstia a dins.

El resistencialisme

Copio de Jordi Solé Camardons: «El resistencialisme és una actitud política basada en l’activisme com a eina única d’acció política i en el tancament defensiu per protegir-se de les agressions externes. El resistencialisme és molt útil en èpoques de dictadura dura, és gairebé l’únic camí que els queda als pobles i a les cultures agredides. Però un cop superada la pura dictadura continuar amb actituds “resistencialistes” no ajuda a avançar, no ajuda a sortir del clos dels convençuts perquè de fet hi ha una renúncia a la política. El resistencialisme és poc ambiciós, no creu en els salts polítics ni en els canvis de conjuntura, no s’adona de les oportunitats que cada dia tenim al nostre voltant. Resistencialisme és encaparrar-se en les velles receptes de predicar als convençuts i fer-se la víctima sense practicar l’autocrítica. El resistencialisme organitza molt bé el discurs per a la parròquia conscient, però no s’adona de les escletxes que es produeixen entre els sectors de la majoria inconscient. El resistencialisme organitza casals però li costa imaginar xarxes més grans perquè té por dels que no són dels seus. En èpoques de clandestinitat té sentit perquè estalvia caigudes de militants, però avui no ens ajuda a avançar.» (Jordi Solé Camardons, Les set tribus de la nació catalana, Documenta Balear, 2005, pp. 171-174).

I ara de Ramon Monton: «Ens cal una forma positiva de discurs, més enllà del clàssic ja n’hi ha prou (tot i que la indignació implica dignitat i, com deia l’escriptor José Saramago, és un bon indicador de la vigoria moral d’un poble) i l’esgotador resistencialisme que topa una vegada i una altra contra la sorda tàpia espanyola; una forma positiva que superi la fase infantil de la queixa perpètua, faci explícita la impostura dels marcs manipuladors que intenten destruir-nos, que enceti la construcció d’un futur nacional de debò i ens permeti articular uns valors alliberadors que condueixin la nostra nació a l’esperança i la il•lusió presents i a la llibertat futura.» (Ramon Monton, “No pensis en un espanyol”, Llengua Nacional n. 61, 2007, p. 11).

I jo quedo tocat, perquè em fa l’efecte que tenen tota la raó i que això no només serveix per a la política. El problema és posar-ho en pràctica, o no deixar-se portar, en la vida de cada dia, per les inèrcies del resistencialisme que el 99,9 per cent dels mortals amb un pèl de consciència tenim tan ficat a dins. El problema és també, com sempre, d’interpretar com es conjumina en cada moment l’«essencial i innegociable» amb el «d’això, parlem-ne». El resistencialisme sembla molt ambiciós perquè ho demana tot, i és per això que té tant d’atractiu entre gent lluitadora i magnànima. Però s’ha de superar. Un gran tema de reflexió, sí senyor.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobre la manifestació (II): Incomoditats

Una organització potent va col·locar ahir agents seus cada vint metres per cridar una consigna, de manera que aviat va semblar que tota la gent s'havia de sentir identificada amb aquella consigna. Ahir a la manifestació hi havia gent no independentista que se'n va anar, incòmoda, perquè no se sentien de gust sota aquella consigna que semblava de tothom. Vaig sentir diverses converses en aquest sentit. I doncs, aquesta és la manera de fer pedagogia d'una determinada organització potent que diu que vol que a poc a poc gent no independentista es vagi apuntant a les tesis independentistes. És una pedagogia molt bona, que aconsegueix que se'n vagin d'una manifestació que tenia uns motius prou clars, encara que fossin múltiples i força articulats, gent d'altres sensibilitats polítiques. Aplaudiments per als dissenyadors de l'estratègia.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Catalunya, 2035

Ja ningú no recorda com va anar exactament la cosa ni els historiadors es fiquen d’acord. Hauran de passar uns quants anys més per posar cada dada al seu lloc i garbellar els fets anecdòtics dels realment importants. Des del meu punt de vista, segurament tan subjectiu com qualsevol altre, el final de l’estat d’Espanya ha estat un procés molt semblant al que hi va haver el segle passat a l’Europa central, que en quatre dies van desaparèixer unes baluernes estatals com Iugoslàvia o l’URSS, construïdes al llarg del temps de manera artificial i violenta al voltant dels antics imperis de Sèrbia i de Rússia, respectivament. A Espanya ha costat més temps i el procés encara no ha acabat, perquè si bé les Balears i les Canàries s’han independitzat fa poc i semblava que amb això ja estava tot enllestit, ara en el País Valencià, al qual acompanya Múrcia, han revifat de nou i cada cop amb més força els moviments secessionistes i volen separar-se també de Castella-Extremadura, el que queda de l’antiga Espanya. Al-Andalus va ser reconquerida pels seus antics propietaris del sud ara fa gairebé deu anys, i van dir que ja en tenien prou, que no pujarien més amunt.

En el cas espanyol –quina paraula tan antiga, i fa trenta anys era omnipresent– el procés no va ser degut a les activitats terroristes dels diversos grups violents que sempre es creen en aquestes situacions. Tal com jo ho veig, els resultats actuals van ser directament provocats pels poders centralistes de la mateixa Espanya, que van anar construint a poc a poc, però amb fermesa, un mur de separació al seu voltant, es van anar aïllant de la resta de l’estat que teòricament ells eren els primer interessats a conservar unit. Un dels factors inicials de dissolució, des del meu punt de vista, va ser la negativa de Madrid a parlar l’any 2005 d’un projecte dels bascos més moderats, aprovat pel seu parlament, que va ser de fet l’últim intent euskaldun de posar les bases per a un projecte comú d’entesa política. L’estat espanyol es va negar ni tan sols a prendre’l en consideració. Un any després, un projecte similar dels catalans, aprovat per una aclaparadora majoria dels seus representants, es va trobar que els espanyols sí que van dir que el negociarien, però amb l’estil peculiar de negociació que gastaven llavors a Madrid, que consistia a dir que no a cada proposta i a anar desmuntant tots els articles de la nova llei amb la qual els catalans volien entendre’s amb els espanyols. Després van venir els gallecs i els va passar una cosa similar, tot i que el seu projecte venia avalat per un ja centenari antic ministre del general Franco, el militar que havia guanyat una guerra civil que hi va haver ara fa un segle i que també va fer molt per al creixement de l’independentisme a tota la perifèria de l’estat, diuen.

Entremig, la intervenció directa de l’ONU per obligar Espanya a retornar al Marroc unes colònies que tenia al continent africà i evitar així una guerra entre el Nord d’Àfrica i Europa –això va ser abans de la reconquesta d’al-Andalus–, i alhora un seguit de desastres en les infraestructures i els serveis de les zones més dinàmiques del país i un dèficit històric de connexions internacionals que feia que aquelles zones es trobessin condemnades en la pràctica a tornar a la situació d’autarquia dels anys 40 del segle passat, just després de la guerra esmentada. Tot això va desvetllar la consciència de molta gent de bona voluntat, que es van sumar en pes i sense dubtar-ho a les protestes dels nacionalistes històrics.

Ja dic que tot és molt confús, perquè la resta va ser una successió de fets ràpids, alguns violents, altres relacionats amb diversos esdeveniments similars a Europa –la unificació d’Irlanda, la secessió de Bèlgica, la independència de Kosova, l’estatus especial aconseguit per Escòcia dins la Commonwealth–, fins i tot alguns successos del món de l’esport internacional, i altres que els historiadors trigaran temps a explicar-nos amb detall perquè s’anaven encavalcant els uns amb els altres contínuament. Però per mi el castell –mai més ben dit– va començar a desmuntar-se definitivament arran d’aquests dos fets que he dit: la manca de sensibilitat de l’antiga Espanya per adonar-se que les coses al món havien canviat de manera radical i que no es podia menystenir una col·lectivitat nombrosa simplement dient-los «no» o fent-los ballar com un putxinel·li i explicant-los eternament el conte de la vella.

És així que va arribar finalment la caiguda d’aquell antic imperi, Hispania, en el qual, quatre segles enrere, no es ponia mai el sol, cosa que als castellans i als seus associats més dúctils i arrepenjats els permetia viure a l’esquena de les colònies. Ara la majoria dels espanyols s’han de llevar al matí per pencar, com tothom al món civilitzat, han de treballar vuit o nou hores cada dia i ja no poden fer tantes festes de setmanes senceres, com feien abans. És clar que n’hi ha molts que no han estat capaços d’adaptar-se al nou ritme i és un país amb un nombre molt alt de marginats. El seu sistema de salut pública i de seguretat social va fer fallida ja fa anys i depenen força de les ajudes de l’estranger, especialment en tecnologia, transports i programari informàtic. Els catalans són força generosos i ara estan disposats a renegociar amb ells, una altra vegada, una condonació parcial del seu monstruós deute extern.

(Afegitó del març del 2009: Patrícia Gabancho publica Crònica de la independència, un assaig de ficció suposadament escrit l’any 2037. Segons el protagonista de l’obra, el primer president és Miquel Roca i Junyent. Té gràcia, no em digueu que no.)

Aquest article ha anat afegint coses al nou bloc, aquí.

Tres versions de l’onze de setembre del 2007

Versió pessimista. Missatge adreçat a l’univers, per a qui ens pugui escoltar: «Dowoon!, Pomoc!, Tasukete!, Pomogite!, Ezrah!, Qing bang mang!...» (calla, que els poso l’enllaç i així farem més via). «Auxili! Saben la Terra? Un planeta més o menys blau? Sí? Doncs mirin, que ja han passat més de trenta anys des que es va morir un senyor que ens tenia el peu al coll en un petit racó de la Mediterrània que es diu Catalunya, i no sols no tenim un mínim d’autonomia com ens havien promès –cal demanar permís al Costat Fosc d’Espanya fins i tot per fer un partit de costellada, capito?–, sinó que Madrit, la capital de l’esmentat Costat Fosc, és cada cop més previsible: primer van substituir el virrei que hi havia des de sempre –un que va ser «Español del Año» a l’ABC, vostès no saben què és l’ABC (el de Madrit, eh?, no l'altre) però ja els dic jo que poca broma– per un autòmat genial molt entretingut, i això va estar bé perquè almenys ens va distreure, que de l’altre ja ens en sabíem tots els trucs, però ara han col·locat un ministre seu –seu d’Espanya– com a president del que anomenen Generalitat de Catalunya, i si no hi fas bona cara encara t’acusen de xenòfob. Si hi ha ningú en cap estel que hi pugui fer res si us plau que ens ajudi, que des del punt de vista psicològic tot plegat ja comença a semblar acarnissament terapèutic. Ni que sigui una ruixadeta col·lectiva de morfina, per oblidar una mica el món real i almenys que el desenllaç ens ‘xampi adormits. Doncs re, a reveure. Xie xie ni, Tak, Arigato, Dziekuje, Ondo izan, etc.»

Versió optimista un pèl torracoll... Que bé, ha passat un any més i encara parlem català i ens deixen ballar sardanes. Ens en sortirem, tot i que avui encara no toqui.

Versió mixta. Catalunya serà independent o no serà. I doncs, Catalunya no és independent i, per tant, no és. Però allà al fons hi ha alguna cosa, no? Doncs això, potser una llavor. Només cal paciència, i que nosaltres mateixos no malmetem la llavor abans d’hora. Que hi ha dies que ho sembla.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Carta al senyor Villar

He enviat al senyor Villar, un antic boxador que ara presideix un organisme esportiu de Madrid, la carta següent:

«Sr. Ángel María Villar Llona
»Presidente de la Real Federación Española de Fútbol

»Li expresso la meva sorpresa absoluta per la negativa de la Real Federación Española de Fútbol de permetre disputar un innocent partit de futbol entre la selecció de futbol dels EUA i la selecció catalana de futbol, que estava previst per al dia 14 d'octubre.

»Penso que amb aquesta actuació han aconseguit en un sol dia milers i milers de nous independentistes a Catalunya. Ja sé que ho han fet sense voler, però els dono les gràcies per ajudar-nos a fer un nou pas vers la meta que molts catalans desitgem assolir: que arribi un dia en què no calgui cap mena de permís de Madrid per fer cap cosa.

»Gràcies, doncs, i a reveure.»

Mira que són curts.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sobirania i progrés: ja he signat el manifest

«SOBIRANIA i PROGRÉS

»QUI SOM
• La Plataforma Sobirania i Progrés la configurem un conjunt de persones de diferents àmbits de la societat catalana que compartim la idea que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena.
• Sense sobirania els Països Catalans no podran assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. En aquest sentit, el proper pas cap a la sobirania dels Països Catalans ha de ser l'exercici del dret de decidir o dret a l'autodeterminació.
• El projecte sobiranista té diferents organitzacions que des dels seus àmbits respectius treballen per expandir-lo. Trobem a faltar, però, l'estructuració d'un àmbit propi de la societat civil: un àmbit transversal, generador d'idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions o per l'opinió pública en general. Per omplir aquest buit es forma Sobirania i Progrés, que treballarà des de la perspectiva de la societat civil.

»QUÈ VOLEM
• Sobirania i Progrés neix amb l'objectiu d'impulsar des de la societat civil el projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari en la nostra societat. En aquest sentit, Sobirania i Progrés donarà suport a les iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista.
• Sobirania i Progrés vol participar activament en la definició d'una estratègia global per a l'exercici del dret a l'autodeterminació.

»COM HO FAREM
• Sobirania i Progrés desenvoluparà projectes propis i conjunts, vinculats a la generació d'idees i informacions, per reforçar i ampliar l'espai social que comparteix que la sobirania és necessària per al nostre progrés.
• S'estructurarà, en primer terme, per mitjà d'un portal web que servirà de presentació, de mitjà de comunicació i per recollir l'adhesió de noves persones interessades. El portal enllaçarà els espais web de les organitzacions que assumeixin sense embuts la reivindicació sobiranista.
• Tothom és convidat a participar del projecte Sobirania i Progrés. Adheriu-vos-hi des de la nostra web: www.sobiraniaiprogres.cat i feu-nos arribar les vostres idees, reflexions i projectes.»


(Eleccions al Parlament 2006)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Jo també vull un estat propi

Si els espanyols en tenen un, nosaltres per què no? Jo també vull un estat propi. I a més a més, tenen la barra d'acusar-nos de nacionalistes? Jo també vull un estat propi. Que ens deixin ser el que nosaltres vulguem –jo també vull un estat propi–, i llavors ja parlarem de qui és més nacionalista. Jo sóc català, no m'agrada ser nacionalista, però jo també vull un estat propi. O, si sóc nacionalista, ho sóc per obligació, per pura ètica, per consciència, perquè estimo el meu país i la meva llengua. I doncs, jo també vull un estat propi. Perquè és l'única manera que tinc per defensar el que per a mi és el més important del món, després de la meva pròpia família. Per tot això, jo també vull un estat propi.

Defensor del lector?

Ahir el defensor del lector de La Vanguardia, Carles Esteban, demanava disculpes per una esquela que es va publicar el dia 16, que «no s’havia d’haver publicat», que «van fallar els mecanismes de control», etc. Entre altres coses perquè el suposat difunt no havia mort. De fet, el titular de l’article del defensor posa l’accent en aquest punt: «La sorprendente esquela sobre una persona que está viva». Però és que el que era gros és que el text mateix de l’esquela era insultant i absurd. «Extravagante», diu el senyor Esteban. Només «extravagante»?

O sigui, el suposat defensor del lector s’excusa dient que el problema és que La Vanguardia no pot demanar el certificat de defunció, per assegurar que no es tracta d’un fals difunt, però s’oblida d’aclarir que mort o no, un text com aquest que ara reproduiré no s’hauria de deixar publicar mai.

L’esquela de La Vanguardia deia:
«N. N. N. [nom i dos cognoms]
"Seve" Ballesteros será siempre su Dios
Ha dejado de ser una persona. Ahora es un animal como siempre quiso, como sus hijos "Blake" y "Numa"»

Hi torno: només «extravagante»? El defensor del lector de La Vanguardia és realment un defensor del lector o una peça més de l’organigrama d’autodefensa i autoexculpació del diari? Cal un defensor del lector per a això?

I això ve a tomb també perquè fa menys d’un any jo vaig contractar una esquela d’una familiar directa meva a La Vanguardia i em van posar un munt de pegues per una coma que jo no volia i pel nom de la difunta, que ells no estaven disposats a respectar «per raons de control, per evitar abusos». El cas és que la difunta es deia, posem per cas, “Maria Cinta” però ella tota la vida s’havia fet dir i escrivia “Mariacinta”. Doncs, La Vanguardia que no, que “havia de ser “Maria Cinta”.

En canvi, en aquest cas no hi ha hagut cap problema per publicar que un suposat difunt –que a més no és mort– és un animal. Deunidó.

(De Montnegre –per què no en diem així?– encara no hi ha resultats oficials, però sembla que el sí a la independència va superar el 55 per cent dels vots que se li exigien, justet, però pareix que els va superar. Des d’un dels països sense llibertat per fer referèndums d’aquesta mena, saludem sense recança i amb una mica d’enveja els nouarribats als territoris de l’autodeterminació.)


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

La notícia és avui

Tenia una cosa mig embastada per penjar-la demà al bloc, depenent de si el resultat del referèndum a Montenegro era un o un altre. Però aquest matí m'he llevat amb la idea clara que la notícia és avui i no demà, perquè la notícia és que a Montenegro hi ha un referèndum en el qual es planteja si el país pot ser independent o no de Sèrbia. No m'és igual que guanyin els partidaris del da (que vol dir sí) que els del po (no), perquè en aquests casos els partidaris del po solen haver nascut, mamat i crescut a l'ombra de maniobres poc clares, fins al moment mateix en què la comunitat internacional accepta la possibilitat de fer un referèndum, però ara i avui el que em sembla important, transcendental, no és tant el da o el po com el fet que es puguin barallar tots dos gairebé en igualtat de condicions (no total igualtat, perquè el da ha de guanyar amb un 55% per imposar-se).

L'important, doncs, la notícia, és que es pregunti el que es pregunta, que em sembla que és això: "Želite li da Republika Crna Gora bude nezavisna država sa medjunarodno-pravnim subjektivitetom?" (Només sé que Republika vol dir República [que llest], Crna vol dir Munt, Gora vol dir Negre [tot això heu de reconèixer que és més difícil] i subjektivitetom vol dir una cosa com autonomia absoluta.)

Felicitats, montenegrins, que per molts ho pugueu celebrar en pau i llibertat, tant si és da com si és po. (Ja m'imagino que si és po no us donareu per sempre i hi tornareu més endavant, si creieu que us convé plantejar de nou la pregunta a la gent. Cada generació és lliure.)


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Gent que vol canviar el país

És encisador –a mi em meravella i fins i tot m’edifica, vull dir que ho trobo exemplar, i no ho dic de broma– com hi ha gent que encara és capaç de sorprendre’s i exclamar-se i emprenyar-se com una mala cosa perquè Espanya i els seus agents i institucions actuen com actuen. Una d’aquestes persones bones, a les quals admiro molt més que no es pensa, és Vicent Partal, director de VilaWeb, que ahir es mostrava exaltat perquè l’ens RTVE, per retallar despeses, en la primera cosa que han pensat és en el tancament de la seva ràdio en català, RNE-4.

D’altres estem desgraciadament més malejats i ja no som capaços de desconcertar-nos per res que vingui de ponent. Només ens sorprèn que de tant en tant en vingui una llum d’esperança, com aquella promesa de Zapatero sobre l'Estatut que el vent s’ha endut, i coses d’aquestes. Però considerem aquestes sorpreses positives –sempre aigualides al final– com a excepcions, i per tant, ja tenim assumit que en principi la gent de Madrid només voldrà anorrear-nos cada dia una mica més, que ens oblidem dels nostres provincianismes, com diuen ells, i que ens apuntem al carro dels vencedors, que són ells, i així “todos juntos” farem grans coses.

És clar, ho admeto, la meva posició és còmoda. Perquè creure en la independència de Catalunya és molt bonic, però és utòpic. No ens deixaran mai. I, per tant, entenc els que diuen que la posició realment valenta –i ho dic fent-me mal a la consciència– és ser possibilista, contribuir a fer que la convivència, allò que tenim, sigui una mica més passadora amb aquests veïns emprenyadors, lladres i tirànics. Jo sóc incapaç de fer aquest pas, si més no ara, en els últims temps. Ja us dic que em costa fins i tot reconèixer això que he dit: que potser és més còmode dir sempre que no als veïns, negar-se a qualsevol relació i no fer ni tan sols l’única política que ens deixen fer, que és la política de les engrunes. Reconec que els que volent també la independència fan el que poden per apaivagar la bèstia, tenen molt de mèrit. Fins aquí arribo, ara com ara. Potser més endavant podré fer algun pas més.

(Iu Forn deia ahir, a propòsit d’aquest assumpte, que la culpa és de la Generalitat, que havia d’haver donat suport a RTVE. Aquest cop no estic d’acord amb l’Iu, ni parlar-ne. La Generalitat ja té prou feina amb les seves competències i el seu àmbit d’actuació en aquesta matèria, i prou maldecaps amb les aventures de la consellera Mieras. És l’Estat espanyol, si vol complir la seva Constitución, qui ha de vetllar per la promoció de les llengües diferents de la castellana, ja que són un “patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección” (art. 3.3). RTVE-Catalunya era una de les poquíssimes coses que l’Estat com a tal feia en aquesta línia, i si ara es carrega Ràdio 4 i redueix a la mínima expressió TVE-Sant Cugat no és pas culpa de la Generalitat, ni dels d’abans ni dels d’ara.)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)