dissabte, 27 de març del 2010

I encara tenen la barra de renyar-te!

per Jaume Molsosa (Torelló)

[...] Polítics i tertulians s'han apuntat a la idea de la responsabilitat individual quan hi ha grans catàstrofes. És cert que cadascú ha de netejar el seu tros de vorera i que ens cal comprensió i solidaritat, que hem de fer esforços per entendre que l'Estat no ens ho solucionarà sempre tot. Ara bé, si s'agafa el diari qualsevol dia i es llegeixen les cartes dels lectors, es podrà comprovar la quantitat de gent que no ha cobrat encara les ajudes a la dependència, que encara no té les claus d'un pis de protecció que li han assignat, que li han posat una multa injusta i està totalment indefensa, que li reclamen una ajuda que no havia de rebre i que a més la multen per un error que no ha comès. Estem controlats per radars omnipresents, per cotxes-espia, per mossos i guàrdies municipals que, amb un extrem de zel, no tremolen a l'hora de multar-nos. Una Hisenda i una Seguretat Social que, si retardes un dia el pagament de la quota, et claven un recàrrec que et deixa estès.

En resum, l'Administració és extremament inflexible a l'hora d'aplicar les lleis que l'afavoreixen, però extremament indolent a l'hora de complir els seus deures. Una Administració que masega inexorablement el contribuent, però que s'esfuma davant les seves pròpies injustícies. Ningú pot dur un polític als tribunals per no complir les seves promeses, però l'Administració és capaç d'actuar amb tota la força de la llei contra un pobre autònom que no aconsegueix de pagar els seus impostos. ¿Com voleu que actuï l'administrat quan nota que tota l'exigència és per a ell, i que quan hi ha un problema, greu, encara li exigeixin paciència i resignació sense esperar res a canvi? Doncs exigint! Ah! I encara tenen la barra de renyar-te!

(La Vanguardia, 21 març 2010)

dissabte, 20 de març del 2010

Qui mana a l’edició?

La doble incertesa dels editors

per Rosa Mora

Qui mana a l’edició a Catalunya? “Hi ha el Grup Planeta i després hi som tots els altres”, bromeja un editor. No és ben bé així, però una mica de raó sí que té. Si la cosa va de pes econòmic i de presència ho és per la pura concentració d’editorials: a Espanya el Grup Planeta en té una trentena (Planeta, Destino, Seix Barral, Paidós, Crítica, Ariel, Booket, Lunwerg, filials a gairebé tot Amèrica Llatina) i des del 2008 és propietari del grup francès Editis (una vintena d’editorials). El segueixen Random House Mondadori (13 segells, com Mondadori, Grijalbo, Plaza & Janés, Debate o Lumen i força presència a l’altra banda de l’Atlàntic) i RBA (RBA, La Magrana, Gredos, Molino, Serres, Orbis, National Geographic, etcètera). Parlem d’edicions de llibreries, no d’altres interessos, com audiovisual, llibres de text o revistes. A la llista dels 10 llibres en català més venuts el 2009, n’hi ha vuit de Grup 62, també parcialment del Grup Planeta. A la dels 10 més venuts a Espanya hi ha cinc títols de Planeta i tres de Random House Mondadori. Els grans copen els best-sellers.

Grup 62, propietat a terços de Grup Planeta, Enciclopèdia Catalana i La Caixa, surt al Mapa metro editorial 2010 com un apèndix de Grup Planeta. Sota el seu paraigua s’agrupen els seus segells en català, com Edicions 62, Empúries, Salsa Books, Art 62, Labutxaca, entre d’altres, i els procedents dels dos grups propietaris: Proa, Columna, Mina, Estrella Polar...

La concentració de Grup 62 preocupa una mica els editors en llengua catalana. “És una situació anòmala, copen els best-sellers i tenen una concentració altíssima d’autors i de premis, però crec que han arribat al seu sostre i tenen tendència a perdre quota”, diu Ernest Folch, d’Ara Llibres i president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. “Tenen el 50% del mercat. No em queixo però és una mica estrany”, afegeix Oriol Castanys, director general d’RBA Libros. Per a Isabel Martí, de La Campana, el “mimetisme” amb les editorials de Grup Planeta en castellà “és absolut”.

Per a Jesús Badenes, director general de la Divisió de Llibreries de Grup Planeta, la concentració dels segells en català és “una forma de sobreviure i de competir; Grup 62 no té més pes que el que té Xerais a Galícia”. Badenes nega rotundament que el binomi Grup Planeta - Grup 62 sigui el que talli el bacallà a l’edició a Catalunya. “La mida no té tanta importància. Editors com Jorge Herralde o Beatriz de Moura tenen molta més influència cultural que nosaltres. Tenen una trajectòria molt llarga, bons autors i el reconeixement nostre i dels lectors”.

La qüestió del lideratge no és tan clara com la concentració o les vendes donen a entendre. Random House Mondadori (RHM), per exemple, està al capdavant en la venda de butxaca. Però contra l’imperi del best-seller, hi ha editorials com Tusquets o Anagrama que poden presumir de long-sellers, com Haruki Murakami o Paul Auster. Folch parla de bicefàlia. “Hi ha els grans grups però també els petits i mitjans editors, amb una capacitat d’influència força important, amb una producció més de qualitat que de quantitat”. Per a Jaume Vallcorba (Quaderns Crema / Acantilado), els mitjans i petits tenen una fidelització més gran dels lectors.

La consellera delegada d’RHM, Núria Cabutí, assenyala la vitalitat editorial de Barcelona. Destaca que, segons l’informe Nielsen, el mercat del llibre en general està estable, amb un creixement del 2% al 2009. Hi ha consens, però, que aquest 2% se l’han endut els best-sellers. Algunes xifres: dels tres llibres de Stieg Larsson s’han venut en castellà 3.400.000 exemplars; en català 350.000 còpies, segons Destino i Columna. De la saga Crepúsculo (Alfaguara) s’han venut en total 3.000.000 de còpies, i 150.000 en català.

Diu Herralde que són pelotazos, que han proliferat en aquesta dècada. [...] Anagrama, una de les editorials més renovadores de l’edició espanyola, té, com diu Herralde, “una activitat menys aparatosa, però amb resultats positius. No tenim la pretensió de manar, mai l’hem tinguda, però sí d’aconseguir un catàleg sòlid, gràcies al qual una editorial independent, amb fort èmfasi cultural, pot aguantar sense problemes l’estrebada dels grans grups”. Tusquets, Quaderns Crema / Acantilado i les més joves, com Libros del Asteroide o Minúscula, treballen per fer un bon catàleg.

“És agosarat parlar de creixement. Cada cop més té lloc el fenomen del best-seller punter, però una flor no fa estiu i no es pot pensar en un mercat que funcioni amb uns pocs best-sellers”, diu Ana Beneyto, presidenta del Gremi de Distribuïdors de Publicacions de Catalunya.

A Catalunya es van editar 32.741 llibres l’any 2008; 10.110 en català. No hi dades sobre la devolució de llibres, però segons la Federación de Asociaciones Nacionales de Distribuidores de Ediciones (FANDE) oscil·la a tot Espanya entre el 32% i el 35%. El 2008 es van retornar 60 milions de llibres, un 5,6% més que l’any anterior. “Des de fa cinc anys les devolucions creixen sense parar”, segons José Manuel Anta, de FANDE.

La falta de dades del 2009 no permet saber fins a quin punt la crisi ha afectat el món del llibre, però tot el circuit editorial pateix. “El llibre no és un producte de grans vendes, com l’automòbil o el sector de la construcció, per això no hem tingut grans davallades, però ens trobem en una crisi de consum i ens afecta”, assegura Beneyto. “És un moment molt difícil. Moltes botigues petites, llibreries i papereries estan tancant perquè no poden afrontar els pagaments. Si queda algun optimisme és el digital. Tots els editors demanen subvencions per digitalitzar els seus llibres”.

Els editors i amb ells tots els sectors de l’edició (llibreries, distribuïdors, etcètera) viuen una doble incertesa: la crisi i l’arribada de l’e-book. Hi ha la sensació que tot trontolla.

Badenes és prudent sobre el futur digital. “Planeta no mana però és important al món dels continguts literaris, encara que això està canviant. La indústria de continguts perd pes, com es pot veure a Nord-amèrica. S’està trencant el cicle tradicional: autor, agent, editor, distribuïdor, llibreter. Amazon té una capacitat enorme de prescripció i sap com pressionar els editors. La tendència és irreversible, encara que no immediata. Uns cinc anys, no més”.

Planeta, Santillana i Random House Mondadori han creat una plataforma per llançar els seus llibres electrònics. S’hi han afegit Anagrama, Salamandra i Tusquets perquè els distribueixi els e-books. Volen tenir els primers per a la Fira del Llibre de Madrid.

A l’altre extrem, Folch, que impulsa la plataforma L-36, està convençut que el llibre electrònic serà la nova “terra promesa de l’edició”. “El canvi serà més ràpid i abrupte del que tothom es pensa”. Posa com a exemple l’e-book Nadie lo ha visto (Maeva), de Mari Jungstedt. En pocs dies es van fer 450 descàrregues.

El llibre digital aportarà, segons Folch, altres avantatges: “No hi haurà devolucions, ni magatzems de llibres. Canviarà tota la logística”.

Beatriz de Moura (Tusquets) s’ho pren amb més calma. Diu que encara no tenim una legislació adequada sobre drets d’autor per afrontar el repte. Castanys, com bona part dels editors, opina que serà un altre suport de lectura i que probablement sumarà lectors. I Fèlix Riera, director editorial de Grup 62, pensa que el paper dels editors-prescriptors serà cada cop més important.

Crisi i nous reptes a part, es palpa una preocupació molt més fonda, que Antonio Ramírez, de la llibreria La Central, resumeix: “S’està empobrint el circuit llibresc”. Cada cop és més difícil escollir, perquè s’imposa el pensament únic del best-seller. “No ha canviat el gust dels lectors, sinó que ha canviat la forma de vendre llibres”.

L’edició en llengua catalana, amb un 22,2% de lectors habituals, segons la Generalitat, resulta atractiva. A part de l’esmentada concentració de Grup 62, RHM té Rosa dels Vents, i RBA, La Magrana. També Tusquets va endegar una col·lecció en català, L’Ull de Vidre, on tradueixen alguns dels seus escriptors, com Henning Mankell i editen autors catalans, com el proper llibre de Ponç Puigdevall.

En el cas d’Acantilado / Quaderns Crema, sembla que aquesta darrera estigui una mica aturada, però Vallcorba, el director, ho nega. “El que passa és que Acantilado ha crescut molt i Quaderns segueix com sempre, encara que ara em costa trobar autors bons en català”.

És un mercat que també interessa als de fora. El Grup SM té una editorial en català, Cruïlla. Santillana edita literatura infantil i juvenil en català a través de Grup Promotor. Publica simultàniament en castellà i català autors com Bernardo Atxaga o Manuel Rivas; coediten, com en el cas de José Saramago, amb Edicions 62; i tradueixen al castellà Imma Monsó, Albert Sánchez Piñol i Carme Riera. “Ens interessa Barcelona i Catalunya, perquè aquí el pes de les llibreries és més important que a la resta d’Espanya i també perquè Catalunya és generadora de corrents. Sánchez Piñol i Carlos Ruiz Zafón en són la demostració”, resumeix l’editor d’Alfaguara a Barcelona, Gerardo Marín.

(Extractat d'El País, 11 març 2010)

dissabte, 13 de març del 2010

El paio que tot d’una dimitix

Per Montserrat Domínguez

Passà esta setmana, en València. L’havien cridat divendres per a donar-li una orde tallant. Ell l’acatà, se n’anà a casa seua i escriví la carta de dimissió que presentà dilluns. Tan elemental com inèdit.

Es diu Romà de la Calle, es catedràtic d’estètica de la Universitat de València i fa sis anys acceptà fer-se càrrec d’un projecte que tenia un nom il·lustre –Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (Muvim)– però contingut zero. Els meus amics valencians em conten que sota la direcció d’eixe home culte, discret i sense arestes, el museu s’ha convertit en referència estatal com a centre de reflexió i pensament.

Com ja deuen saber, una de les activitats que acollia el Muvim era l’exposició titulada Fragments d’un any. Imatges 2009, una mostra que des de fa set anys reflectix un any de fotoperiodisme. Personalment, em fascina la foto de Vicent Bosch [...] en la qual capta Francisco Camps, Ricardo Costa i Vicente Rambla drets al costat dels seus escons en les Corts, a punt de cordar-se les americanes. Tot el sentit de l’oportunitat d’una foto de premsa és allí; si no fora pel cas Gürtel, seria irrellevant, però veus la foto i no pots deixar de pensar en el sastre del president i en les conseqüències de la no-factura (i la resta de la trama) en els seus dos lleials mosqueters.

Entenc que eixa foto [...] no agradara als dirigents del PP que anaren a l’exposició. Però donar l’orde de retirar-les és, a més de censura pura i dura, una burla que pareix haver remogut un sentiment profund de dignitat: ho ha fet entre els ciutadans que fa una setmana que es manifesten, i per descomptat en el catedràtic De la Calle. (La Unió de Periodistes s’ha emportat la mostra, sense mutilacions, a la Galeria Tomàs March, on ahir s’inaugurà de nou.)

Alfonso Rus, president de la diputació, i els diputats Máximo Cartula i Salvador Enguix no parlen del tema: Rus diu que hui toca parlar de falles, fallers, toros i cotxes. Per a alleujar-los en la faena apareix Carlos Fabra, que explica quin hauria sigut el seu procediment: en compte de retirar les fotos, hauria destituït a dit el director que havia nomenat de la mateixa manera… fet que resulta, a eixe nivell, més democràtic que amputar una exposició.

Ha tingut sort que era Romà de la Calle: se n’ha anat ell. En la seua carta de dimissió recorda el principi nulla aesthetica sine etica... ergo apaga i nemon, que va dir José María Valverde quan dimití en solidaritat amb els seus companys de càtedra Aranguren, Tierno Galván i García Calvo, represaliats per antifranquistes en 1965.

De la Calle, que fou alumne de Valverde, s’aplica la màxima i tot d’una dimitix. A més d’estètica, ja pot donar lliçons d’ètica on li vinga de gust: per exemple, en Catalunya, tan gèlida i òrfena estos dies d’algú que assumisca, amb dignitat, les seues responsabilitats.

(Extracte de l'article publicat a La Vanguardia, 12 març 2010)

dissabte, 6 de març del 2010

Les oligarquies catalanes

per Assumpció Cantalozella, escriptora

Fa dies que circula en les tribunes d'opinió una teoria sobre Catalunya que pretén analitzar les dinàmiques de poder del país tot basant-se en la continuïtat en el temps de les oligarquies de la burgesia catalana. Hi ha unes quantes famílies, es diu, que ocupen els llocs clau de la societat, se'ls intercanvien i els arrosseguen segurament de segles ençà. Seria absurd negar una evidència com aquesta, tot i que el panorama es veu corregit per tota una munió de poder i diner de nova planta. Tant la democràcia com la societat dinàmica permeten accedir al poder polític i econòmic a tota una sèrie de persones provinents d'antigues menestralies, o, si es vol, del món dels oficis i/o del comerç petit i també de classes mitjanes de sempre. Alguna vegada, poques, s'hi escolen persones procedents del món obrer. La constatació de l'estat de la qüestió segurament ofereix poques fissures.

L'error, volgut o no, rau a parlar del poder de les oligarquies burgeses catalanes com si el fet fos prerrogativa particular de l'essència del país i constituís una mena de tara nostrada. Cras error. Catalunya en aquest aspecte no és gens original. En el veí país de França, per ventura no procedeixen de les grans famílies els polítics, financers i un llarg etcètera posseïdors del poder en tota l'extensió del terme? Els Jospin, Giscard d'Estaing, Ségolène Royal, el president actual, Nicolas Sarkozy, vinculat a l'aristocràcia hongaresa, formen part d'unes nissagues burgeses assegudes als setials més enlairats del país que va tallar el cap als seus reis.

Passant de llarg per Anglaterra, Àustria i Alemanya, que ofereixen semblants panorames, només cal observar els Estats Units d'Amèrica: obviant els poderosos lobbies tradicionals que es perpetuen a l'ombra, els parents de primer grau poden ser elegits presidents, gairebé sense transició, com en el cas del pare i el fill Bush, i com hauria passat amb els germans Kennedy si els trets no haguessin sortit al pas d'ambdós itineraris. I, ara mateix, la flamant secretària d'Estat, Hilary Clinton, és esposa de l'expresident Bill Clinton. Per tant, l'argument de la perpetuació del poder de les oligarquies burgeses catalanes, sobretot quan s'utilitza, com és el cas, a manera d'arma de desprestigi, és un argument balder, superflu. I, en tot cas, harmonitza el nostre país amb arreu d'occident i el diferencia una vegada més de l'estat central, on les Corts, tertúlies i mentideros procedeixen, en bona part, de les nobleses. Unes nobleses absolutament decadents.

(El Punt, 2 març 2010)