dissabte, 6 de març de 2010

Les oligarquies catalanes

per Assumpció Cantalozella, escriptora

Fa dies que circula en les tribunes d'opinió una teoria sobre Catalunya que pretén analitzar les dinàmiques de poder del país tot basant-se en la continuïtat en el temps de les oligarquies de la burgesia catalana. Hi ha unes quantes famílies, es diu, que ocupen els llocs clau de la societat, se'ls intercanvien i els arrosseguen segurament de segles ençà. Seria absurd negar una evidència com aquesta, tot i que el panorama es veu corregit per tota una munió de poder i diner de nova planta. Tant la democràcia com la societat dinàmica permeten accedir al poder polític i econòmic a tota una sèrie de persones provinents d'antigues menestralies, o, si es vol, del món dels oficis i/o del comerç petit i també de classes mitjanes de sempre. Alguna vegada, poques, s'hi escolen persones procedents del món obrer. La constatació de l'estat de la qüestió segurament ofereix poques fissures.

L'error, volgut o no, rau a parlar del poder de les oligarquies burgeses catalanes com si el fet fos prerrogativa particular de l'essència del país i constituís una mena de tara nostrada. Cras error. Catalunya en aquest aspecte no és gens original. En el veí país de França, per ventura no procedeixen de les grans famílies els polítics, financers i un llarg etcètera posseïdors del poder en tota l'extensió del terme? Els Jospin, Giscard d'Estaing, Ségolène Royal, el president actual, Nicolas Sarkozy, vinculat a l'aristocràcia hongaresa, formen part d'unes nissagues burgeses assegudes als setials més enlairats del país que va tallar el cap als seus reis.

Passant de llarg per Anglaterra, Àustria i Alemanya, que ofereixen semblants panorames, només cal observar els Estats Units d'Amèrica: obviant els poderosos lobbies tradicionals que es perpetuen a l'ombra, els parents de primer grau poden ser elegits presidents, gairebé sense transició, com en el cas del pare i el fill Bush, i com hauria passat amb els germans Kennedy si els trets no haguessin sortit al pas d'ambdós itineraris. I, ara mateix, la flamant secretària d'Estat, Hilary Clinton, és esposa de l'expresident Bill Clinton. Per tant, l'argument de la perpetuació del poder de les oligarquies burgeses catalanes, sobretot quan s'utilitza, com és el cas, a manera d'arma de desprestigi, és un argument balder, superflu. I, en tot cas, harmonitza el nostre país amb arreu d'occident i el diferencia una vegada més de l'estat central, on les Corts, tertúlies i mentideros procedeixen, en bona part, de les nobleses. Unes nobleses absolutament decadents.

(El Punt, 2 març 2010)