dissabte, 27 de febrer de 2010

Postmoderns?

Per Ferran Sáez Mateu, escriptor i professor a la URL

Fa uns anys, un conegut periodista i bon amic em va preguntar: “Què diu, Kant?” Em vaig quedar perplex. Durant els anys de la meva formació acadèmica havia dedicat moltes hores a estudiar les idees del filòsof alemany, i era i sóc incapaç de resumir-les en un titular. Es pot fer, naturalment. Un diu, per exemple, “Montesquieu”, i afegeix com un ressort: “La divisió de poders!” És curiós que tota l’obra de Charles-Louis de Secondat (així es deia, en realitat, el baró de Montesquieu) pugui ser reduïda a aquesta vaguetat, mentre que frases com “el futbol és el futbol” o “hem vingut a guanyar” puguin donar lloc a llargues cavil·lacions i inacabables tertúlies. Resulta insòlit que algú vulgui comprimir el pensament de Kant en tres o quatre paraules, però, en canvi, es vegi en l’obligació de fer notes a peu de plana quan un jugador de futbol afirma en una roda de premsa que “la culpa és dels àrbitres”, o que “encara queda molta lliga”. Tot això no és nou, evidentment: al segle XVIII, en temps de Kant o de Montesquieu, les persones que provaven d’anar una mica més enllà dels tòpics eren una minoria insignificant, mentre que les que jugaven a les cartes tot bevent l’agra vinassa de les tavernes constituïen la immensa majoria. Vet aquí, però, que un bon dia tot això va quedar equiparat. Tot valia, tot era igual, tot era el mateix. Encara que pugui semblar el contrari, la legitimació intel·lectual d’aquest estat de coses és recentíssima: té 25 anys, aproximadament.

Quan l’any 1985 Gianni Vattimo publicà La fine della modernità, sis anys després de La condition postmoderne de Jean-François Lyotard, una estranya convulsió s’apoderà dels intel·lectuals europeus. Ningú no sostenia ja sense ruboritzar-se que “el marxisme és la filosofia insuperable del nostre temps, i la resta, simples ideologies”, com havia dit Sartre el 1960 (enguany farà 30 anys que va morir, precisament). Però tampoc ningú no gosava afirmar encara que les tesis postmarxistes de l’Escola de Frankfurt només eren “nostàlgia de Déu”, tal com acabava d’argumentar Vattimo. Això sí, ja quasi ningú citava amb tanta generositat les anàlisis d’Althusser –que no feia gaire, per cert, havia escanyat la seva dona– ni les teories de Marcuse, àvidament llegides als campus universitaris dels anys setanta, entre fotos del darrer viatge iniciàtic a Kàtmandu (o, més modestament, a Eivissa) i entrades de cinefòrum en què, suposadament, es combatia de manera ferotge la dictadura i es minaven, de forma irreversible, els fonaments de la podrida societat capitalista. Qui no seguia aquestes directrius alliberadores era només un alienat per la ideologia imperant: un “home unidimensional”, en cèlebre fórmula del mateix Marcuse. [...]

En l’ambient malsà de la universitat dels anys setanta, que en nom de la ideologia havia dimitit de la tasca de transmissió del coneixement, el sotrac postmodern tenia un cert sentit. També el tenia en el si d’una societat que, en molts pocs anys, havia experimentat un canvi de valors extraordinari. Tot equiparant Bach amb Torrebruno, els acudits de Jaimito amb el Gènesi i els grafits amb la pintura de Veermer, els postmoderns no feien més que recollir una creença que llavors –i ara– resultava majoritària: la necessitat de dignificar la cultura de masses en detriment d’allò que s’anomenava despectivament “la cultura d’elit”. Repeteixo que aquesta actitud té molts anys, però només es va legitimar o justificar amb el triomf d’aquests plantejaments, i especialment amb el llibre de Vattimo.

Contemplant, amb estupor, la deriva cretinitzadora de la nostra cultura, ¿és possible un retorn crític i meditat a un món en què una teoria científica o una pel·lícula de qualitat no s’ubicaven en el mateix prestatge dels prejudicis irracionals o dels programes televisius d’assumptes del cor? ¿És possible un rebuig respectuós, però alhora ferm, de l’omnipresència de la cultura de masses i els seus efectes socialment narcòtics? Hi ha una generació educada en la creença inversa que s’hi oposaria. O potser ni això: és probable que ni tan sols entengui moltes paraules d’aquest article... Deixem-ho, doncs, com estava: el futbol és el futbol i encara queda molta lliga. Així, en comunió postmoderna, ens entenem tots.

(Extracte d’un article publicat a l’Avui, 23 febrer 2010)