dimecres, 30 de gener de 2008

Mil rutines

Heu pensat mai en les múltiples petites coses que cal fer cada dia per a un mateix? És increïble, si et poses a fer-ne la llista. I ja no dic res dels qui teniu criatures i no sols heu d’estar per vosaltres i per elles com si tinguéssiu doble personalitat –o triple, o més–, sinó que a més heu de fer tot de previsions cada dia perquè la gimcama de l’endemà tingui alguna probabilitat d’èxit... I tampoc no dic res dels que teniu animals a casa, i ja no diguem si és un animal exòtic com un cocodril o una constrictor.

Per exemple, abans d’anar a dormir. Parlo només d’un mateix, com deia: raspallar les sabates i/o posar-hi crema, despullar-se i descalçar-se, posar-se el pijama i les sabatilles, rentar les ulleres –una rentada al dia amb aigua i sabó sempre els va bé–, ficar la roba bruta del dia al cossi del safareig o al calaix de la roba bruta o directament a la rentadora, triar la roba de demà –els homes només necessitem a l’hivern entre set i deu peces bàsiques, que s’han de deixar preparades o almenys previstes–, rentar-se les dents –raspallet interproximal i raspall normal–, deixar el llibre de capçalera o la revista o el diari i les ulleres de llegir a la tauleta de nit –ja tenim la vista cansada–, prendre la pastilla per a evitar els refluxos gàstrics si escau, accionar el piu del despertador i mirar que ningú no ens hi hagi canviat l’hora, tenir la tovallola a punt i el sabó del cap a l’abast per a la dutxa de demà, fer un riu o fins i tot alguna altra cosa més substancial perquè fins ara no hem tingut temps...

I abans de tot això, deixar l’esmorzar mig preparat, revisar que la porta hagi quedat ben tancada, abaixar persianes, apagar llums de la casa, revisar el gas, mirar l’agenda per veure demà què passa i actuar en conseqüència –preparant el que calgui–, obrir el correu si no l’hem pogut mirar abans no fos cas que haguéssim de fer una gestió d’urgència demà de camí cap a la feina...

I ja suposem que hem deixada neta la cuina després de sopar i arreglades totes les altres coses que hem desordenat al llarg del dia. I que hem baixat la bossa d’escombraries al carrer. I que hem mirat el contestador del telèfon, si en tenim..., i segur que m’he deixat un munt de rutines.

És clar que la majoria d’aquestes coses les fem d’esma i sense pensar-hi, però a mesura que et vas fent gran notes que t’hi has de concentrar cada cop més, per no deixar-te res d’important. Com diu avui mateix l’actor Joan Pera, que enguany en fa seixanta, «abans de sortir de casa haig de comptar una per una les coses que puc necessitar, per assegurar-me que les porto al damunt».

El nivell de sofisticació de la nostra vida és espectacular, ens ha fet esclaus. Segur que als llocs més pobres del món, només que tinguin un bol d’arròs per sopar i un llit per dormir saben ser més feliços. Quan se’n van a clapar, remullen una mica el tapavergonyes a la galleda que tenen a l’entrada de la barraca i el deixen estès perquè l’endemà estigui eixut. I a fer nones.

Però no m’enganyo: la majoria de nosaltres, ara, tal com som, tal com hem pujat, em penso que no seríem capaços de sobreviure sense la comoditat a què ens hem avesat. Potser sí que en cas de necessitat t’acostumes a tot, com diuen, però vist de lluny i en teoria, em fa l’efecte que jo, al cap de dos dies... al calaix.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 26 de gener de 2008

Gent de ciències

No sé si són acudits vells, però me’ls acaben d’explicar i m’han fet gràcia.

Un:
Cau un globus aerostàtic en un camp i el pilot, desorientat, demana a un senyor que hi ha per allà:
—Perdoni, sap on som?
—Sí, vostè és dins d’un cistell de vímet força gros, sota un globus aerostàtic desinflat, enmig d’un camp sembrat de bledes.
—Molt amable. Vostè és de ciències, no?
—Sí, per què?
—Perquè m’ha donat una informació tan precisa com inútil.

I l’altre:
Un màster d’aquells tan moderns va a fer un estudi de camp a la muntanya. Troba un pastor amb un enorme ramat d’ovelles. Diu l’expert:
—Ja sap quantes «cabretes» té? Vol que l’hi digui?
—Psé. Si ho endevineu, us en dono una.
L’home de ciutat fa unes quantes fotografies digitals del ramat, treu un ordinador portàtil, comença a ampliar les fotografies, a quadricular-les, a fer càlculs i dibuixos i operacions amb la calculadora i al final diu:
—El ramat té 1.754 ovelles.
—Deunidó! Ho heu encertat! Bé, ja podeu triar la que vulgueu.
El màster fa la tria. Diu el pastor:
—Vós deveu ser un auditor, o consultor o com se digui, no?
—Sí, com ho sap?
—Perquè heu vingut aquí sense que ningú us ho demanés, m’heu dit una dada que jo ja coneixia i no teniu ni idea d’ovelles, perquè heu triat el gos d’atura.

Que ningú no se m’enfadi, ara, eh?, si hi ha gent de ciències i màsters i auditors que llegiu això. Que és només per riure una mica.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 23 de gener de 2008

Els meus coetanis

Avui és un dia de records íntims per a mi –penso en els pares...– i recupero un retall de premsa que tenia desat des de fa gairebé un any i que em resulta suggeridor:

«D’on pot haver sorgit la incomprensible idea de recopilar noms de persones nascudes l’any que jo vaig néixer? Hi he trobat de tot. Un astrònom extragalàctic vietnamita, per exemple, que es diu Trinh Xuan Thuan. N’hi ha que són morts: Salvador Puig Antich, Paquirri, Alexandre Onassis. Hi ha l’etern príncep Carles d’Anglaterra. Amics com Jordi Llovet, Tito Dalmau i Alberto Manguel. Amigues com Jimena Jiménez. Un mite d’adolescència, Marisol. I dues persones que van néixer el mateix dia que jo: Al Gore (va venir al món dues hores abans de la meva arribada, de manera que va poder ensumar abans l’escalfament global) i l’actriu de Brooklyn Rhea Perlman (ignoro l’hora del seu part). Hi ha molts més noms: Dominique Sanda, Jessica Williams, Víctor Hugo Rascón Banda, Rita Malú, Ian McEwan, Jaume Sisa, Hrafn Gunnlaugsson, James Ellroy, Basilisa Ponsá, Gerard Depardieu.

»M’agradaria tenir-ne un informe precís, molt detallat, sobre quantes de totes aquestes persones han deixat ja el tabac, l’alcohol o el cafè, i en quin moment i circumstàncies ho han fet. També voldria saber si ells entenen res de les notícies que se senten. Però comprenc que, a banda d’infeliç i absurda, és una tasca titànica, si no impossible. I, a més, ningú no m’entendria, segur.» (Enrique Vila-Matas, El País 18 febrer 2007)

Un dia hauré de mirar qui són els meus coetanis. Però em fa mandra i em fa dallonses*, perquè de moment només sé que vaig néixer el mateix dia, mes i any que la P. R., i només per això ja no em fa gaire gràcia. Un dia miraré si hi ha altra gent del mateix dia que em compensi d’aquest fat.


* Qüestió de llengua. No sé per què la gent diu ara «em fa cosa», si en català tota la vida hem dit daixonses o dallonses en aquests casos... En aquests casos i en molts d’altres: daixò, dallò, daixonses i dallonses són uns comodins fantàstics. (Afegitó de l’1 de febrer. Una amable lectora m'explica que el seu avi deia «em fa una llei de cosa». I és veritat, té raó que abans s’usava cosa amb aquest sentit. Però ara em fa l’efecte que quan diem «em fa cosa» no estem repetint el que deien els nostres avis, sinó que copiem el castellà «me da cosa». En qualsevol cas, la informació de la corresponsal relativitza força el que jo deia.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 19 de gener de 2008

La fi dels diaris?

Vam parlar de la fi dels quioscos i ara toca la dels diaris. Els diaris de paper que alhora són de pagament, és clar, no els diaris com a producte, ja que la selecció d’informació tothom diu que serà una de les feines més importants de la societat del coneixement, que cada cop té més pes en l’organització i els negocis del món occidental. I pel que fa als diaris de paper que són de franc, doncs ja veurem què passa, però podria ser que en un futur molt pròxim només hi hagués aquests. He acabat de llegir aquesta setmana L’ultima copia del New York Times. Il futuro dei giornali di carta, de Vittorio Sabadin (ed. Interventi Donzelli, 2007; he sabut que també ha sortit en anglès i en espanyol, ara fa uns dies). És un llibre que, sense trencar esquemes, simplement recull i ordena tot el que s’ha dit arreu del món sobre el (poc) futur que sembla que tenen els diaris de pagament fets amb paper, tal com els hem conegut durant tres segles.

Sabadin és un periodista de La Stampa de Torí que ha sorprès mig món, en els darrers dos anys, per la lucidesa i la contundència de les seves anàlisis. I el fet curiós és que Sabadin no inventa, sinó que es dedica a arreplegar informació d’ací i d’allà i a fer-la entenedora, a ordenar-la de manera estructurada i a resumir què és el que hi ha: o sigui, ell descriu senzillament les coses com són. En aquest llibre que us dic, fa una anàlisi molt detallada de cap a on ens porta la situació actual, l’èxit inesperat de la premsa de franc, la simplificació de tot el procés d’elaboració, edició i distribució de notícies gràcies a internet i la globalització consegüent, i el fenomen dels blocs i, en general, del periodisme ciutadà –ja hi ha diaris, fins i tot de paper, amb notícies seleccionades i elaborades per gent normal i corrent, sense periodistes o amb un nombre mínim de periodistes que hi fan només l’últim retoc tècnic.

Com deia, tot això ho sabíem, però calia que algú ho posés plegat i ordenat per capítols. Sabadin no treu gaires conclusions més enllà de les evidents. Només deixa que la gent que ha estudiat tots aquests fenòmens, i els fets, parlin per ells mateixos. I el món –ja s’entén que és el món professional, el gremi– s’ha rendit un cop més a la capacitat de fer entenedora la realitat més complexa que ha demostrat Vittorio Sabadin.

Aquí ens en toca una mica, d’aquesta congratulació general per la clarividència de l’amic Sabadin, perquè Vittorio Sabadin està molt connectat amb un dels laboratoris de premsa més importants d’Europa, el d’Antoni Cases (Cases i Associats), que redissenya les capçaleres més capdavanteres de la premsa mundial des de la Diagonal de Barcelona. (Per cert, ja que em consta que han patrocinat l’edició en anglès i l’espanyola, a veure si fan un esforç i la treuen també en català; i de passada també la web, eh? Va, home, que traduir-la són quatre quartos.)

En fi, el llibre us el recomano de tota manera, sigui en un idioma o en un altre.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 18 de gener de 2008

Qüestions de llengua (XXII): «Esclar», «deunidó», «sisplau»

(Teniu una versió més actualitzada d'este article ací.)

dimarts, 15 de gener de 2008

Sobre el canvi

Ja s’entén que és sobre el canvi climàtic (CC). No cal que digui, suposo, que estic a favor de totes les mesures que es puguin prendre per aturar el desastre que se’ns tira al damunt, però alhora tampoc no puc deixar de dir que molt sovint em sento manipulat per alguns profetes de desgràcies –Al Gore al capdavant. És a dir, com si tot sovint diguessin més coses del compte per afavorir les tesis alarmistes. I consti, tornem-hi, que estic segur que cal ser alarmista. Però no cal mentir. Encara més: cal no mentir, perquè de les mentides piadoses se n’aprofita l’enemic –Bush i els seus, per dir-ho ràpid. O sigui, que determinades mentides són contraproduents.

He llegit un llibre sobre aquesta temàtica que m’ha convençut bastant. És del físic estatunidenc James Trefil, autor de Are We Unique? (1997) i especialista en l’anàlisi de les diferències entre la intel·ligència humana i l’artificial –que és un tema que m’interessa molt i per això segueixo aquest paio. Bé, el seu últim llibre és Human Nature: A Blueprint for Managing the Earth – By People, For People? (Times Books) i parla de la gestió de la natura.

Sobre el CC, us resumeixo la seva posició:

1. Hi ha canvi climàtic i escalfament global, sens dubte.
2. No sabem exactament ni quant durarà ni quina evolució exacta tindrà, perquè hi ha una part d’efecte hivernacle que és consubstancial a la vida mateixa de la Terra (si no hi hagués efecte hivernacle des de sempre, nosaltres no existiríem).
3. Tampoc no sabem amb exactitud el grau de cooperació de l’activitat humana en el procés. Ara bé, com més alt sigui aquest grau, millor, perquè això voldrà dir que podrem prendre mesures per neutralitzar el procés de CC.
4. Mentre acabem d’esbrinar aquests punts menys clars, tot el que fem per controlar les emissions de CO2 a l’atmosfera, encara que l’emissió de CO2 no fos la causa principal del CC, serà positiu, perquè tindrem una atmosfera més neta.
5. Les mesures contra les emissions de CO2 a l’espai les hem de considerar com a mínim de la mateixa manera com considerem les assegurances de trànsit encara que mai hàgim tingut cap accident. Són cares, però necessàries.

Bé, a mi em convenç bastant. Força més que els que ens diuen cada dia que tot se’n va en orris per culpa de l’ésser humà i que no hi ha res a fer. Aquests només et fan venir ganes de suïcidar-te o bé de dir: «Com que no hi ha res a fer, ja no cal fer res.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 12 de gener de 2008

Per què el vull, el TGV?

Jo fa anys i panys que no vaig a Madrid. Em comunico amb gent de Madrid cada dia, hi tinc clients. Però no hi haig d’anar. El TGV és per facilitar que la gent de Barcelona pugui anar a Madrid més ràpid. Molt bé. I perquè els de Madrid puguin venir també més de pressa a controlar la colònia de tant en tant. També molt bé. Però no em sembla que sigui una cosa essencial per al progrés del nostre país. És un avenç essencial per al progrés i la cohesió interna d’Espanya, això sí, però no per al progrés ni la cohesió de Catalunya. Catalunya ha de mirar a Madrid per obligació o repressió constitucional, com si diguéssim, però no per vocació. Per vocació hauria de mirar més a València i a Palma, i a Marsella, Lió o Milà. També a Bilbao i Brussel·les i Lisboa i Madrid i París i Frankfurt i Londres... i Nova York i Singapur i Tòquio i Pequín i Shanghai, eh? Però no a Madrid en primer lloc.

Quan arribi el TGV a Barcelona, doncs, hi haurà força gent que s’oblidarà de tot el que ha passat fins ara i exclamarà: “Ja tenim l’AVE!” –perquè els més entusiastes de l’assumpte parlen sempre de l’AVE, i amb això ja es comencen a retratar–, i també: “Amb una mica de retard, però finalment tot arriba!”, com si aquest tot inclogués realment tot el que ens interessa, tot el que esperàvem, etc. I ens diran que el retard haurà estat d’uns pocs mesos, o d’uns anys, i coses així, però que pagava la pena fer-ho bé, etc. I a mi tot això no em fa ni fred ni calor.

Quan arribi el TGV, els de Madrid que es miren Barcelona com una colònia del nord-est i els catalans per als quals el món s’acaba a Madrid diran que ja tenen la feina feta i que a partir d’ara el futur serà diferent. Els altres catalans, els que mirem més la bola del món, encara ho tindrem tot per fer, perquè l’estructuració d’Espanya és un afer local que no ens interessa gaire, la veritat sia dita.

Llavors, jo per què el vull, el TGV? Doncs, la veritat, només per dues coses. Una, perquè la connexió Madrid-Barcelona és condició sine qua non perquè ens deixin fer la connexió amb Europa, i dues, per desinflar Iberia. I després ja pensarem com desinflem la Renfe. Primer David havia de ferir Goliat amb un bon cop de pedra, i després, ja a terra el gegant, prendre-li l’espasa per rematar-lo tallant-li el cap. Perquè David només tenia una fona.

Acabem amb un somriure: «Entre els usuaris de Renfe n’hi ha que estan pensant a llançar-se a la via per posar fi a tot plegat. Però no ho fan, perquè ara com ara això comportaria una mort una mica lenta. Pots envellir entre els rails fins que no arribi el tren. I quan arribi, serà difícil que vagi amb prou velocitat com per treure’t del mig.» (Empar Moliner, El País 19 novembre 2007)

(Afegitó del 26 de febrer del 2008. Ahir, debat Zapatero - Rajoy. Diu Zapatero: «Ni España se rompe, ni Cataluña está en un proceso de secesión -más bien está más unida porque ahora ya hay alta velocidad-.» (TVE, 25 febrer 2008) Més clar, l'aigua. És així com ho veuen ells. I jo també.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 11 de gener de 2008

Idòlatres de la norma

El professor Culla parlava l’altre dia d’un vici molt mediterrani. Copio el que deia, perquè em sembla que hi toca un cop més: «Al llarg dels darrers 200 anys, els espanyols han elaborat fins a 11 constitucions, i malgrat això han viscut la meitat d’aquest temps sota governs absolutistes, dictadures, suspensions de garanties i altres règims d’excepció. Els britànics, en canvi, no han tingut ni tenen cap constitució, però gaudeixen des de fa segles d’un exemplar sistema de llibertats.

»Aquí, quan sorgeix o s’agreuja una determinada problemàtica col·lectiva, la reacció immediata dels governants i dels polítics en general és promulgar una norma severa i emfàtica, plena de casuística i ben proveïda de sancions, que faci front a l’afer... sobre el paper. Un cop que aquesta norma ha aparegut en el corresponent butlletí o diari oficial, l’autoritat entén que el principal ja està fet, que la solució ja està donada. I el seguiment de l’aplicació de la norma, l’anàlisi crítica de la seva eficàcia pràctica i del seu encaix en la realitat? Això són tasques administratives àrdues i sense lluïment a les quals cap ministre, conseller o alcalde dedicarà ni una roda de premsa.

»Per no parlar de les successives i contradictòries reformes del Codi penal, presentades en tots els casos com la panacea de la inseguretat ciutadana, o de l’augment de la drogaaddicció, o de la saturació carcerària, o de la sinistralitat en el trànsit [...]. Per tal de tallar l’escalada del masclisme sagnant, es promulgà a bombo i platerets una llei contra la violència de gènere que augmentava la protecció policial i jurídica de les víctimes i alhora enduria les penes per als agressors. Però un problema social, cultural i psicològic com aquell no se soluciona només ni principalment des de les columnes del BOE, els jutjats i les comissaries, de manera que el nombre de dones assassinades per marits, promesos o companys continua augmentant any rere any.» (Joan B. Culla, El País, 28 desembre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 9 de gener de 2008

Cap a Egipte

És un dia d’aquesta setmana que s’hauria de celebrar la diada dels Innocents, i no pas el 28 de desembre. Perquè la seqüència dels fets és clara. Els reis o mags vinguts de l’orient arriben a Betlem, adoren el nen i, en comptes d’anar tot seguit a Jerusalem per informar Herodes com aquest els havia demanat que fessin, se’n tornen al seu país per un altre camí. Josep, alhora, pren Maria i Jesús aquella mateixa nit i se’n van tots tres cap a Egipte. I és llavors que Herodes fa matar els nens de Betlem i la rodalia. No sé quin pot ser el motiu que els Innocents es recordin el 28 de desembre i no ara, després de Reis.

Deixant això de banda, finalment he entès gràcies a un amic especialista en qüestions jueves per què el rei Herodes no va trobar el nen Jesús. Al llibre del Deuteronomi, que forma part de la Torà jueva i de la Bíblia cristiana, hi ha unes instruccions de Moisès al poble d’Israel. Diu: «El Senyor us té dit que no torneu mai més pel camí d’Egipte.» (Deuteronomi 17, 16) I llavors s’entén per què deu o dotze segles després Josep de Natzaret, espòs de Maria i pare legal de Jesús, quan va saber que Herodes volia pelar el nounat, «va prendre de nit el nen i la seva mare i se’n va anar cap a Egipte». Tothom tenia en aquella època molt present aquella prescripció del Deuteronomi i, per tant –això devien pensar tots els galifardeus d’Herodes–, la parella de jueus tan religiosos que pretenien haver infantat el mateix fill de Déu, segons deien els rumors, no gosarien transgredir el manament. I això mateix va pensar Josep en els seus somnis, que diu la mateixa Bíblia que eren somnis inspirats per àngels. El camí d’Egipte seria l’únic per on no els cercarien. Per qualsevol altre indret o camí per on es volguessin amagar, la mainada de cavallers no trigaria gaire a enxampar-los. En canvi, els perseguidors es van quedar amb un pam de nas, perquè ningú no els va saber donar raó d’una família jueva fugida: si algú els havia vist, no pensaria que eren jueus, sinó d’algun altre poble. Al cap de dues hores de marxar de Betlem o Bet-lèhem ja podrien respirar: segur que no els cercarien per aquell camí.

Si no és veritat està ben trobat, com diuen els italians.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 7 de gener de 2008

Hillary i Barack

Esper que hàgiu tingut una bona entrada d’any.

No em puc estar d’opinar sobre el/la qui podria decidir en bona part el destí del món a partir del 2009 durant almenys quatre anys. No sé si el candidat demòcrata tindrà possibilitats de derrotar el republicà. Ara bé, entre els demòcrates m’estimo més Obama que Clinton. I segons sembla, serà Obama i no Clinton –demà es podria ajustar força el pronòstic– qui s’adjudicarà la candidatura demòcrata. O sigui que estic mig content.

Per què no m’agrada Hillary? Perquè és una dona? Ni de bon tros. Tant de bo hagués arribat l’hora que una dona com cal agafés les regnes del (encara) primer imperi de l’univers, perquè estic convençut que en principi elles ho farien millor. Però és molt important aquest «en principi», que no vol dir el mateix ni que «a tot preu» ni que «sens dubte». Hillary no m’agrada perquè:
1) Ha explotat més del compte el fet de ser dona –una presumpta mulier fortis, en concret, com la Thatcher–, i se’m fa sospitosa tanta explotació del que és obvi biològicament parlant. Em sembla gairebé un aprofundiment, indirecte, de la secular discriminació per raó de sexe: «M’heu de votar perquè sóc dona.» No sé si m’explico.
2) Ha estat sempre massa calculadora i poc fiable en referir-se a la guerra de l’Iraq, tant ara com abans.
3) Va comportar-se de manera indigna en no marxar immediatament de la Casa Blanca quan el seu marit es va entendre amb una becària, quan ell va enganyar-la dient que no ho havia fet i quan a la fi va humiliar-la en haver de reconèixer en públic els càrrecs durant el procés parajudicial que hi va haver. I si algú em diu que llavors no el va plantar per «responsabilitat», el fet és que tampoc no ho va fer quan el seu marit se’n va anar de la Casa Blanca, i crec que no ho va fer perquè li va semblar que amb ell al costat faria més carrera que ella tota sola o ella amb un altre.
4) Quan el seu home va arribar a la Casa Blanca ella feia servir tot sovint el cognom de soltera, Rodham, i ara no el fa servir mai.
5) Es vanta d’independència de judici, de ser una dona amb idees pròpies i altres coses similars, però a l’hora de la veritat no dubta a posar-se constantment el seu marit al costat en els mítings, com a garant i aval de la seva experiència de «governanta».

O sigui, tant de bo guanyi Obama a Clinton. I posats a demanar, tant de bo Barack Obama guanyi després Giuliani, McCain o Romney, que segons els actuals sondejos podrien ser els candidats republicans el novembre vinent. Giuliani m’ha semblat sempre més pallasso del compte, molt artificial. Dels altres no en sé gairebé res, però tal com respiren els republicans en l’actualitat, en tinc prou amb la seva bel·ligerància internacional per descartar-los com a preferits meus, ni com a hipòtesi.

Bé, ja ho sé, tots ells –i ella–, són productes del màrqueting, encara que Obama de moment sembli una altra cosa. (Els discursos d’Obama em semblen bons, molt bons, estan molt ben pensats –els segueixo des de fa unes quantes setmanes. Però també reconec que a mi em convencien força, almenys durant 24 hores, els discursos de gent tan impresentable com l’Anguita in illo tempore, i els d’altres. I doncs, no sóc gens fiable pel que fa al pesquis sobre l’autenticitat o la versemblança dels discursos polítics.) La veritat la sabrem en qualsevol cas quan arribin al poder i ja no hagin de desplegar les plomes per entabanar els votants dient-los que amb ells canviarà tot –o no canviarà res. Sempre ha estat així, tant allà com aquí (quin rodolí tan maco).

I ja veurem si durarà la parella Hillary-Bill si ella no ix triada com a candidata. Si continuen junts sense que hi hagi pel mig cap nou projecte polític, llavors retiraré el punt 3 de l’argumentari anterior.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)