Qüestions de llengua (XXII): «Esclar», «deunidó», «sisplau»

«Deunidó», «sisplau», «esclar»... Com adéu, aleshores o enlaire. No es tracta de crear locucions o expressions noves perquè ens vaga, sinó de conservar les antigues, normalment ja fossilitzades, en un format modern, perquè si no, saps que no es conservaran o almenys (almenys és una altra) serà més difícil que es conservin. O sigui, aquestes contraccions formen part d’un moviment que sembla molt agosarat, però en realitat és conservador. El que es vol és evitar el domini absolut del no està mal(ament), del per favor i del clar que ja són omnipresents –dic aquests tres exemples per cenyir-me a uns casos concrets, però n’hi ha més. I no passa res perquè convisquin amb els tradicionals, ningú no condemna cap no està malament, ni cap per favor ni cap clar. Es tracta de conservar les dues coses, perquè ens en puguem servir per escrit segons les circumstàncies, el context, el registre, el dialecte de cadascú. Algú creu que conservaríem l’adéu si no fos que la gent, per l’ús, el va convertir en una sola paraula que ja no expressava necessàriament un desig religiós, com antigament, sinó una fórmula convencional de comiat? Pel que fa a l’«esclar», jo no m’hi aveso, perquè quan el dic i l’escolto a força gent encara el sento separat –és per això que normalment continuo escrivint «és clar»–, però em sembla fantàstic que s’hagi inventat, perquè aquesta és la manera com se salvarà, segurament, la locució és clar, i d’això es tracta. I si al final tenim les tres maneres –clar, és clar i «esclar»–, doncs millor, no?, més riquesa lingüística, més possibilitats. Ja sabeu que sóc enemic dels uniformismes.

El mateix passa amb el Déu n’hi do, que ja gairebé ningú no sap què volia dir originàriament i per què els nostres avis deien això quan volien ponderar que un fet era prou remarcable. Però és bonica, és molt nostrada i prou viva en el català de molta gent, gràcies a Déu –aquesta encara sabem què vol dir originàriament, i per això es conservarà més temps així mateix, sense tocar-la, i no hi fa res que el parlant sigui ateu o creient; sí que tenim lexicalitzada en una sola paraula, en canvi, l’adaptació catalana de la versió àrab d’aquesta mateixa expressió: inxal·là. I doncs, els que hem inventat el «deunidó» –que accepta diminutius: «deunidoret»–, ho hem fet per ajudar a conservar-lo. Perquè és així com es manté la llengua. Potser al final no farà falta, perquè es perdrà aquesta locució definitivament i tothom dirà no està malament o altres frases semblants. O potser es conservarà fossilitzat el Déu n’hi do original, tal com s’escriu ara segons la normativa. Però els que ens vam inventat el «deunidó» almenys hem donat una eina als parlants –als escrivents, més ben dit– perquè puguin fer servir aquesta locució a la moderna. (Ara he vist que al portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir, ja inclouen el «deunidó», encara amb la marca d’ús restringit i l’advertiment que no està recollit al DIEC. Anem avançant.)

I del «sisplau» ja no cal que digui res, perquè està prou defensat en altres indrets més solvents que no pas aquest. Només una precisió, per si fa falta: «sisplau» no és un sinònim de si us plau, que ja només se sent –i que duri!– en àmbits molt formals, sinó un sinònim de «per favor». O sigui, «sisplau» s’ha creat perquè no es perdi del tot el so, la cantarella, el record dels tradicionals «si us plau», «si et plau», «si li plau», «si els plau», tots plegats. S’han unificat totes les fórmules en una, perquè no desapareguin del tot. Llavors, no té cap sentit que hi hagi gent que digui que si t’adreces a una persona a qui tractes de tu o de vostè, llavors caldria escriure «sitplau» o «silplau» o «silsplau» (ho diuen per fer palesa l’absurditat, des del seu punt de vista, de la proposta «sisplau»). No. Qui diu això no ha entès la jugada. Tot i que també pot ser que els que l’expliquem ho hàgim fet malament.


Qüestions de llengua (I): La rodalia
Qüestions de llengua (II): Internet o internet
Qüestions de llengua (III): «lil•lusionar»
Qüestions de llengua (IV): Apòstrof més cometes
Qüestions de llengua (V): El secret del Putget
Qüestions de llengua (VI): «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»
Qüestions de llengua (VII): De franc
Qüestions de llengua (VIII): «Puesto», «colmado» i «apretar a córrer»
Qüestions de llengua (IX): «L’important és que ens entenguem...»
Qüestions de llengua (X): Deixar parlar... malament
Qüestions de llengua (XI): Estratègies de supervivència
Qüestions de llengua (XII): Antropònims i topònims catalans en discursos castellans
Qüestions de llengua (XIII): «Fer perduda»
Qüestions de llengua (XIV): «Hi ha quelcom...?»
Qüestions de llengua (XV): Sabem molt castellà (1)
Qüestions de llengua (XVI): Sabem molt castellà (i 2)
Qüestions de llengua (XVII): Llenguatge no sexista
Qüestions de llengua (XVIII): Mare, mama, mamà
Qüestions de llengua (XIX): Les llengües són per comunicar-se
Qüestions de llengua (XX): Les dualitats lingüístiques
Qüestions de llengua (XXI): El «bolso»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)