dissabte, 26 de desembre de 2009

De què serveix tenir raó

per Carles Capdevila (periodista)

Els que diuen que tothom té la seva part de raó no tenen raó, i això confirma precisament que no tothom té la seva part de raó. Em recorden els que opinen que qualsevol opinió és igual de respectable: la seva opinió no mereix el meu respecte, per falsa. Hi ha opcions encertadíssimes i n'hi ha de menyspreables, hi ha gent que s'acosta a la veritat i n'hi ha que només menteix. Per això no puc estar gens d'acord amb la màxima que cal buscar sempre l'acord. Qui no ho ha patit a l'escola? Un imbècil pega un bon xicot, i si l'adult de torn té vocació d'intermediari del pacifisme més ingenu, acaba imposant a tots dos que es demanin perdó. Sentencia, injustament, que un procuri no pegar-lo més i l'altre procuri no provocar-lo. I si l'única provocació era existir què ha de fer, suïcidar-se? Sovint hem d'acabar cedint i acostant postures, però això no vol dir que sigui per norma el més desitjable, que totes les parts cedeixin. Ni tampoc que el punt just de trobada entre dos punts de vista sigui casualment al mig. N'abusen prou els venedors experts en regateig: multipliquen el preu real per deu, i si us acabeu entenent a la meitat de l'oferta inicial, hauran encarit el producte un 500%. Els poders estan monopolitzats per artistes del consens, per predicadors de la bondat de l'acord a qualsevol preu, en lloc de la necessitat de fer el que realment convé. El problema és que els experts en negociació tenen més de supervivents que de líders, i com que per prosperar han d'anestesiar l'ètica, s'aboquen al cinisme més pur. Van d'estrategs, però no passen d'un tacticisme mediocre i amoral. Anem cap a una societat governada tan absurdament que si tu em vols trencar les dues cames i jo preferiria que no me'n trenquessis cap, a la cimera de torn decidiran que me'n trenquis només una, i tots contents.

(Avui 20 desembre 2009)

dissabte, 19 de desembre de 2009

Per no res

per Clara Sanchis Mira

Hi havia alguna cosa en l’expressió d’aquella jove que em va fer quedar enganxada al televisor. Una cosa estranya. Sense saber de què parlava, ni des de quin lloc del seu ànim escapava aquell riure extraviat, no podia apartar els meus ulls dels seus. La noia de cabellera mitjana m’atrapava. Allà hi havia un humà desenfocat, un nus, una mirada amb moltes capes, una noia amb moltes noies dins que treien el cap a batzegades per un mateix parell de pupil·les. Per què riu si es veu de lluny que no riu? És boja? El primer pla oferia amb obscenitat l’entrada a un túnel d’emocions. Al cap d’un moment vaig entendre que era una jove que havia mort persones, empesa i emparada per la llei de la guerra i la seva lògica inhumana. Era una exsoldat israeliana que havia format part de les patrulles que operen a la franja de Gaza, reclutada obligatòriament a 18 anys, com tantes altres, que explicava a la càmera les seves experiències sanguinàries, sense saber què fer-ne, en quina butxaca ficar-les, on desar-les. Protegida per unes ordres imposades i alhora violentada pels seus actes propis, explicava coses insuportables per a ella, per a mi i sobretot per als que ja són morts. Tot això sóc jo, deia, ja forma part de mi, i ara simplement ric, ric sempre, què puc fer? Entre rialles explicà el pitjor malson. Quan va creure que disparava a un home i de sobte s’adonà que havia disparat a un infant. Tinc les mans tacades de sang, deia llavors a la càmera, i se les mirava amb aquell somriure desencaixat que, ben mirat, era el somriure de l’estupor. Em frego amb sabó i no surt, va dir, i jo pensava que no podia ser exactament això el que deia. Però sí. No se’n va, tinc les mans tacades de sang, no se’n va, insistia, reproduint a la lletra l’escena de la bogeria de lady Macbeth. Ja sap el que fa?, em vaig dir. Serà possible que conegui les paraules de Shakespeare i estigui jugant amb l’horror? Qui deu haver llegit qui en realitat?, em demanava. La noia a Shakespeare o Shakespeare a la noia? Vaig quedar-me la segona opció. El teatre és la metàfora de la vida, vaig pensar, com deia no sé qui.

Tampoc em vaig poder moure durant el segon documental [...] sobre les dones víctimes de la guerra, 60 anys després de l’inici del conflicte araboisraelià. Una mare que va perdre la nena de 16 anys en un atemptat suïcida cercava la mare de la nena de 16 anys que es va suïcidar al matar-la. Un atemptat en un supermercat de Jerusalem en el qual només van morir aquelles dues nenes, de la mateixa edat i una fesomia tan semblant que va ser difícil distingir el cos d’una del de l’altra. Vull parlar amb la mare de la assassina de la meva filla, deia la mare israeliana amb un entestament irracional. Em cal parlar amb ella, insistia sense saber explicar per què, ni per a què. Vull sentir-li a dir que el que va fer la seva filla no està bé, aventurava, com si això pogués alleujar-la una mica. Ho sentirà, vaig pensar, perquè abans havia vist la mare palestina desesperar-se per l’acció de la filla i lamentar la mort de les dues. Però quan al final es troben davant per davant, per videoconferència, les mares s’emboliquen en una discussió política que les enfronta del tot i les arrossega contra la seva voluntat, com si estiguessin mogudes per fils invisibles. Ens preneu la terra i ens fiqueu en presons, diu la dona àrab, què faries tu? Jo vaig néixer a Israel, es desespera la mare israeliana, quina culpa en tinc. La mare de la nena suïcida, amb el mocador al cap, li clava la mirada a través de les ulleres. Israel no existeix, això és Palestina. Pels ulls treu el cap l’odi, però també un cert assossec per estar l’una amb l’altra. De sobte, sembla que la mare israeliana troba les paraules que buscava. Saps per què han mort la teva filla i la meva filla? Han mort per no res. Només vull dir-te això. Per no res.

(Adaptat de La Vanguardia, 11 desembre 2009 / © fotografia: revista Teleprograma)

dissabte, 12 de desembre de 2009

‘I Vicerè’

per Joan de Sagarra

El cavaller Federico De Roberto (1861-1927) és un notable escriptor sicilià que va escriure novel·les, relats i assaigs, també poesia i milers d’articles en innombrables diaris i revistes, però és sobretot conegut per la seva novel·la I Vicerè, que li va editar el milanès Galli l’agost del 1894.

Arran de la publicació, I Vicerè va ser molt aplaudida, des del vell mestre Verga fins a les bas-bleu dels salons milanesos. Però, amb el temps, el públic es va anar oblidant de l’autor i de la novel·la, fins al punt que Vitaliano Brancati ens ha deixat un retrat de De Roberto, poc abans de morir, passejant per la Via Etnea de Catania i queixant-se del seu destí: “Nulla resterà di me! Nulla! Sonno uno scritore fallito!”, deia el pobre De Roberto.

Responsable en gran part de l’oblit en què va caure l’autor va ser el terrible Benedetto Croce, qui va dir de I Vicerè que era una novel·la “pesada que ni il·lumina la intel·ligència ni fa bategar el cor”.

Van passar els anys i el 1958, quan Feltrinelli publicà Il gattopardo, de Giuseppe Tomasi Di Lampedusa, de cop i volta va ressuscitar De Roberto i ressuscità I Vicerè. I el bon nas de Leonardo Sciascia va posar els punts sobre les is i va dir que I Vicerè era “la millor novel·la de la literatura italiana després de I promessi sposi, de Manzoni. I s’ha acabat el bròquil i la collonada del senyor Benedetto i dels seus croccians beneits.

Per als meus amics catanesos, I Vicerè és la gran novel·la de Catània, i tenen raó. Però és molt més que això: I Vicerè és una novel·la universal, d’acord amb aquell proverbi italià que diu Tutto il mondo è paese. La novel·la abasta des del 1855 fins al 1882, és a dir, des de les raneres del borbònic regne de les Dues Sicílies fins a les primeres eleccions de la Itàlia unificada, i s’hi narra la història de tres generacions dels Uzeda, prínceps de Francalanza, descendents dels antics virreis d’origen espanyol, i la seva transformació politicosocial per adequar-se a la nova societat sorgida després de la unificació. Quins escurçons, aquests Uzeda. Escrita des del desengany (sicilià, o sia, doblement desengany) que succeeix a l’esperança suscitada per la mutació política, la crònica dels Uzeda descrita per De Roberto és el retrat despietat, no exempt d’humor, d’una “razza putrida e schifosa”, d’una galeria de deformitats físiques i morals (l’escola psicoantropològica de Cesare Lombroso no hi és lluny); una carrossa de frics creguts i dropos.

El príncep Giacomo, una criatura feudal, despòtica, preocupada només per robar els diners dels seus germans i familiars, ficant la mà a la corrupció, falsejant papers, desheretant el primogènit i obligant la filla a un casament d’interessos. Don Blasco, el benedictí, borbònic exaltat, que viu amb la Cigarrera, que li ha donat mitja dotzena de fills naturals, i que acabarà canviant de camisa (de sotana) per fer-se garibaldí i després ric. El duc d’Oragua, un altre borbònic exacerbat, que acabarà senador i milionari. La marquesa Chiara i els seus parts: “De la faldilla sangonosa sortia un tros de carn sense forma, una cosa innominable, un peix amb bec, un ocell esplomat. El monstre, mancat de sexe, només tenia un ull, tres menes de cames i encara vivia.” I el príncep Consalvo, un altre borbònic, deixeble del seu oncle, el duc d’Oragua (“Ora che l’Italia è fatta, dobbiamo fare gli affari nostri”, deia el duc), canviarà de camisa, arribarà a diputat i descobrirà... el poder!, i un cop assolit el poder, tancarà la crònica amb aquestes paraules adreçades a la tia Ferdinanda, borbònica incorruptible: “No, la nostra raça no ha degenerat: continua sent la mateixa.”

Han transcorregut 115 anys des que es publicà I Vicerè, i aquesta extraordinària novel·la encara no s’ha traduït al català. Amb la quantitat de xoriços, desencantats per l’Estatut i homenots àvids de poder que corren per aquí, sembla una cosa inconcebible. El meu amic Alessandro Castro, catanès, em fa saber que el mes de març vinent (del 2010, en què es commemora el 150è aniversari de la unitat d’Itàlia) l’Istituto Italiano té previst passar la pel·lícula que Roberto Faenza ha rodat sobre I Vicerè (amb Pep Cruz en el paper de Don Blasco), i que amb aquest motiu oferirà un sopar digne de la cèlebre cuina del convent dels benedictins de Catània: caponatina di polipo amb salsa san bernardo, arancini al ragú, schiacciata di formagio e acciughe, cassata siciliana...

Mentre se’m fa la boca aigua, els convido que llegeixin la novel·la (700 pàgines) de Federico De Roberto.

(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 15 novembre 2009)

dissabte, 5 de desembre de 2009

Parlamentàries

Per Josep M. Ballarín

Pobre de mi, sense ni proposar-m’ho n’he fet una de tan heroica que es mereixeria una medalla i estava de mala guita per motius que no explico, però podeu suposar, quan he engegat la televisió per si hi feien futbol. Res de futbol, per malastruga donaven la sessió del Parlament català i l’he aguantada com un valent durant més d’una hora.

Val a dir que el nostre Parlament fa patxoca, amb els llums de cristall penjant, les fustes polides i els escons dels pares i les mares de la pàtria. Gairebé tots els escons eren buits.

Predicant en aquell desert i des d’un ambó com els de missa, un xicot escatorit anava dient que, després d’anys de no fer res, ara ells n’havien fet moltes i bones. Els pares i les mares de la pàtria xerraven entre ells i una senyora molt ben afesomiada mig s’escoltava com l’orador li feia la reprotxa.

Em sembla que després la senyora ben afesomiada va sortir a l’ambó. Parlava amb calma i dient no sé què pel bé de Catalunya. Mentrestant un pare de la pàtria i una mare de la pàtria tenien els caps molt junts. Ep. No es feren cap petó, cosa que hauria amanit l’avorriment.

Al seu temps va sortir a xerrar una dona que em feia ballar les oïdes, parlava de Lleida. No sé què va dir, la cantarella de Ponent se m’enduia. Finalment va sortir a predicar una mosseta tota xamosa. Llegia a sotracs i escanyussades com quan nosaltres, a col·legi, entrepussàvem amb el Quixot. No deu estar avesada a predicots parlamentaris.

Fins que el president va dir que a votar, minyons. Va sonar un timbre i, com conills del cau, s’arrossegaren als seus escons els pares i mares més vistents de la pàtria. A votar prement un botó. I cap a casa.

Vaja quins uns. Al nostre Parlament, els diputats prediquen el café para todos amb algun carajillo i no s’amoïnen gaire pel que diran els oradors. Abans de parlar-ne ja saben com han de votar. No calien predicots.

M’he posat molt trist. Si això és democràcia jo sóc la Madre Maravillas. El Parlament no té cap ni centener. No estranyi, doncs, que la televisió i tants de diaris no en tinguin.

I calla, Pepet, que ja t’has esbravat prou.

(Avui 5 desembre 2009)

dissabte, 28 de novembre de 2009

Tribunal de Orden Público

per Enric Juliana

Ara mateix mana a Madrid el Tribunal de Orden Público. Res de vertaderament important escapa a les seves antenes. [...] Poden comptar-se amb els dits d’una mà els anys en què l’Espanya contemporània no ha sigut regida per una jurisdicció especial. La monarquia alfonsina va fer la Llei de jurisdiccions per subsistir. Des del 1906 al 1931, la llibertat d’expressió (les ofenses orals o escrites a la unitat de la pàtria, la bandera i l’honor de l’exèrcit) va estar sotmesa a l’autoritat militar. Tot va començar a Barcelona. Un grup d’oficials irritats per les burles de la revista satírica Cu-cut! assaltà la redacció al crit de “¡Viva España!”. Després del dramàtic parèntesi republicà, el franquisme va ser, en l’essencial, un estat d’excepció permanent. La restauració democràtica del 1977 derogà les lleis fonamentals de la dictadura, però una força invisible la va empènyer a inventar-se amb rapidesa màxima una nova jurisdicció especial, inicialment justificada pels delictes de terrorisme. [...] El 4 de gener del 1977, el mateix dia en què era suprimit el TOP franquista, naixia per reial decret l’Audiencia Nacional. Una nova elit judicial [...] assumia la competència de vigilar els afers més sensibles del país (no sols el terrorisme), mentre Espanya es lliurava a la incerta aventura de la descentralització. Uns poders eren obligats a fer marxa enrere i uns altres eren convidats a prendre el relleu vigilant. En cap altre país de l’Europa occidental subsisteix una jurisdicció similar.

A mig camí entre Roberto Alcázar i els intocables d’Elliot Ness, els magistrats de l’Audiencia Nacional s’han convertit en els moderns pretors de la democràcia espanyola. Jutges-governadors. Jutges amb àmplia potestat per modificar el curs de la política, com quedà perfectament demostrat els anys noranta. Es va produir llavors una fita estel•lar, els ressons de la qual encara perduren i influeixen. És un episodi que tothom coneix: el 1993, Baltasar Garzón, el jutge més popular de l’Audiencia, va sentir en l’interior una crida sobrenatural [...]. Havia de salvar la nació i acceptà el segon lloc en les llistes del PSOE. [...] Des d’aleshores, l’Audiencia Nacional a més de jurisdicció especial és un vesper animat.

El Tribunal de Orden Público mana a Espanya. Passen els governs, s’alternen les majories, es reformen estatuts, es mareja l’economia, i els pilars bàsics segueixen sent la monarquia, la caixa única de la seguretat social, la Guardia Civil i la Audiencia. Els jutges intocables baixant la graonada del carrer Orellana al telenotícies de les tres. El poble els respecta i segurament els admira.

Són els federals d’un país que encara avorreix aquesta paraula i comença a tenir motius seriosos per no refiar-se dels poders polítics pròxims i dels jutges locals. Són els pretors de Pretòria, operació d’estat que, en llenguatge xifrat i emmanillat, ha notificat als grups dirigents de Catalunya que no és temps d’aventures. Són els nous corregidors. Són l’autoritat subjacent en una Espanya desorientada.

(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 15 novembre 2009)

divendres, 20 de novembre de 2009

El destapament

per Andrés Trapiello

Sembla, segons que hem vist a la televisió, que la moda de l’estiu vinent (o tardor o primavera o hivern, que ja no ve d’aquí) farà que les dones mostrin la llenceria, servint-se de transparències o despullant-se parcialment per tal que sostenidors, combinacions i calcetes es vegin totalment o parcial. Aquesta tendència sembla que no tindrà una contrapartida pareguda entre els homes, que podrem continuar ocultant els calçotets sota els pantalons i sota els calçotets els nostres testicles, sense haver de recórrer a petits wonderbres per a les turmes i sense deixar d’estar a la moda.

Hom no sap com s’ho fan les dones per no estar tot el dia emprenyades o protestant o denunciant els idiotes que miren d’emputir-les tothora. I no ens referim, és clar, a la proporcionalitat, al fet d’advertir en tal o tal consell (d’un banc, d’un hospital o del Comitè Olímpic Internacional, per dir-ne un) que la majoria estan constituïts per barons (quan la meitat de les que van a competir en uns jocs són dones i la meitat de les que dipositen els estalvis als bancs o de les que treballen als hospitals també). Parlem de coses encara menys subtils i que estan a la vista de tothom, com aquestes de la vestimenta, del calçat o dels pentinats femenins.

Tothom sap, no cal dir-ho, que aquestes qüestions es relacionen de manera palesa amb el desig, tant per desvetllar-lo com perquè ens el desvetllin. Però aquí comencen les desproporcions, i per tant les asimetries, principal obstacle per sostenir relacions d’igualtat, sense la qual queda compromesa la llibertat.

I això què vol dir? Que el nostre desig, fins i tot el sexual, acaba teledirigit per altres. Posem un exemple. Al quadre de Manet El dinar damunt l’herba, el desig dels homes vestits amb levita que envolten la dona nua és equivalent al que sent ella? Algun cop he llegit que el noranta per cent de la pornografia que hi ha al món (i parlem d’una indústria arrasadora i sanejada) només interessa de bon començament als barons, encara que les dones acabin, com en el quadre de Manet, sumant-se a l’àpat amb més o menys fred (i calor).

Fa anys em demanava per què tantes models de les que desfilaven a les passarel·les tenien aquell aspecte androgin i irreal. Les coses potser han canviat, però llavors va ser una dona qui em va donar la resposta: podia ser d’una altra manera si la majoria dels modistes eren gais? Algú ha decidit, doncs, que les dones tornin a despullar-se i ensenyin als barons vestits la llenceria, com aquella model de Manet els ensenyava el pubis. Veurem aviat moltes jovenetes mostrant la llenceria i, ai, moltes més que, sense ser-ho, voldran semblar-ho i contribuiran potser a la misogínia d’aquells modistes. Perquè no ens hem referit encara, és clar, al fet que les models solen tenir la meitat d’anys que els seus... clients, perquè lliurant-se d’aquesta manera a les seves mirades ho fan no com a éssers lliures, sinó com a esforçades i emputides dones del destapament.

(Extracte de l’article publicat al Magazine, 25 octubre 2009)

Sexe i ciència

Extracte publicat a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2003

L'oxitocina

per Howard Eichenbaum, director del Laboratori de Neurobiologia Cognitiva de la Boston University

Jo no estic contra la poesia, però em fa l’efecte que els sospirs comencen amb [...] l’oxitocina, que és la responsable directa de tots els enamoraments. [...] És una hormona que se substancia en el temps: literalment enamora en la memòria. Jo crec que explica [...] el culte a la virginitat de moltes societats primitives. Es reservava el ple poder de l’oxitocina per a la parella definitiva i estable i se sotmetia els promesos a una autèntica dutxa hormonal durant la lluna de mel, que se suposa que era pròdiga en orgasmes. [...] I en amor en recordar-los! L’amor sobretot es recorda. De manera que s’assegurava l’enamorament per la pervivència de l’estímul a la memòria i la durada bioquímica del víncle necessària per establir una família, almenys fins que els plançons tinguessin certa edat.

(Entrevista de Lluís Amiguet, La Vanguardia 19 setembre 2003)

Per què en diuen esport si el que volen dir és...

Extracte publicat a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2003

per Maurizia Cacciatori, "Caccia", jugadora de la selecció italiana de voleibol

El voleibol, i especialment el voleibol de les dones, ha esdevingut un espectacle també eròtic. Per què ens hem d'enganyar? Per descomptat, jo no. Sé perfectament que la majoria dels que vénen a veure com jugo no estan interessats en la perfecció tècnica del bagher. El bagher és el cop bàsic del voleibol, que es fa amb totes dues mans. L'interès d'una bona part del públic és d'una altra mena. A mi, això no em fa especialment feliç. I em repugna quan es fa molt... visible, molt evident. Bé, però, què podem fer?

A Itàlia vam fer una cosa. Hi va haver una plantada perquè ens obligaven a dur un body massa cenyit. Era al començament. Vam protestar... i vam acabar jugant amb el body aquell. Les protestes s'han acabat. El voleibol és un esport molt popular al meu país. I el voleibol femení ha acabat superant el masculí en popularitat i interès. Els espectadors vénen a veure dones joves, ben fetes, generalment boniques. Ells saben per què vénen i nosaltres també. Ningú no és curt! Els que ens obliguen a dur body i les que ens posem el body sabem perfectament a què juguem. Hi ha res de dolent? Quan van al cine, qué busquen molts homes i dones? Suposo que passar una bona estona. I en aquesta bona estona, què hi ha? Suposo que també bellesa. La bellesa de les dones i dels homes. Elles són bones actrius. Nosaltres som bones jugadores. Ara bé, no demanarem explicacions a ningú sobre els motius per anar al cine o als poliesportius. M'hi exhibeixo. Ho sé. L'esport d'elit és sempre una exhibició. Té a veure, en cert sentit, amb el sexe. Ningú en parla clarament. Però em sembla que no hauria d'estar prohibit parlar-ne.

El País, 31 agost 2003

Prostitució i llibertat

Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2004

Un país prostituït

per Lidia Falcón O'Neill, advocada i feminista

[…] L'Institut Català de la Dona ens ha informat que a Catalunya es legalitzarà la prostitució i, pel que sembla, aquest és també el propòsit del pròxim govern socialista, que diu haver fet tal promesa en el seu programa electoral.

Escomet el desànim al comprovar que després de tant com hem lluitat perquè es dignifiqués les dones, al començar el segle XXI, es consolidarà l'explotació femenina més greu, que ens farà remuntar als temps medievals. La prostitució és una explotació fonamentalment femenina –incloses les nenes–. Els homes, joves i nens que s'estan utilitzant actualment en aquest comerç són, afortunadament, un nombre molt més petit, i fonamentalment homosexual. Perquè la prostitució és una explotació sexual inventada, organitzada i disfrutada per homes, segons les normes del patriarcat. Per això és tan antiga. Per això el model actual segueix sent dona prostituïda, home prostituïdor. I per això, perquè són els que mantenen el poder i el diner, són els homes els que paguen i les dones les que es prostitueixen per viure.

Aquesta activitat no pot ser considerada un treball, perquè no té el respecte i la dignitat que es mereix el treball. La prostitució no és un ofici, ni una feina, ni una tasca. La prostitució és una explotació, la més greu de totes, perquè afecta el que és més íntim de l'ésser humà, que és la sexualitat. Redueix les dones a la categoria d'objectes sexuals per a gaudi dels homes. D'homes que gaudeixen amb aquesta classe de domini.

Però situem-nos davant la perspectiva de legalitzar-la, com si es tractés de qualsevol altra feina. […] Hem de precisar si les dones prostituïdes disposaran dels serveis generals dels altres treballadors. Així, en el moment en què estiguin a l'atur podran anar a l'Inem a sol·licitar un feina en un bordell i l'Inem haurà de tenir una bossa de treball entre les ofertes que es puguin plantejar. Hi ha la possibilitat que a qualsevol dona que estigui a l'atur se li ofereixi la feina en un prostíbul. I si rebutja aquesta oferta se la podrà eliminar de les llistes i els beneficis de la Seguretat Social.

I, ¿haurem d'instal·lar centres d'ensenyament de tal activitat i les nenes quan acabin l'ensenyament primari, als 14 o 15 anys, hi podran anar a aprendre les millors maneres de satisfer la sexualitat dels homes que els paguin? Com més experta se sigui, més diners es podran guanyar.

També s'afirma que les dones contracten amb llibertat total. El cert és que totes les prostitutes són víctimes de violència, violacions, maltractament psíquic, menyspreus i humiliacions. Cap de les dones que estan sotmeses a aquesta explotació sexual l'han triat voluntàriament i lliurement com es pretén, no estan satisfetes amb aquesta esclavitud. Totes són utilitzades per un o diversos macarrons, totes són espoliades pel proxeneta i totes són maltractades pels clients i pels macarrons.

Parlem de la llibertat del pobre. Un 99% de les prostitutes, com ens ensenyen totes les estadístiques mundials, són pobres. Ningú pot imaginar-se que se sigui prostituta de vocació, ni per afició. […] Cap dels pares ni marits ni germans ni fills de bona família desitja que les seves filles, la seva dona, la seva germana o la seva mare es dediqui a la prostitució. Com tampoc cap de les dones que es consideren decents té un horitzó semblant entre les seves expectatives. Tots ells i totes elles es consideren a elles mateixes diferents de les altres, aquelles que sí que poden, i potser s'han de, dedicar a la prostitució.

La violència i el masclisme són presents en tots els aspectes de la vida de les dones prostituïdes. Si un sector d'homes maltracta habitualment la seva companya de vida i diverses desenes les assassinen cada any, ¿quin tracte poden esperar les prostitutes?

Aquesta és la tan esbombada llibertat de les dones prostituïdes.

La legalització no resoldrà cap d'aquests problemes. La campanya de la legalització ha estat promoguda per les màfies de la prostitució. Aquestes màfies el que pretenen és que les legislacions dels països desenvolupats, en els altres són ells els que imposen les lleis, no els persegueixin. No afrontar més el risc que alguns dels seus esbirros siguin encausats i a vegades empresonats, i estalviar-se els diners que ara els suposen les mordidas i els suborns. No pensin que els impostos ara els sortiran més cars perquè ara paguen els mateixos per hotels, clubs, cafeteries, pubs, etc. El que pretenen els proxenetes és la total impunitat. Ni denúncies, ni investigacions, ni molèsties dels veïns, ni admonicions moralistes de les feministes. Traficar amb dones –moltes menors d'edat–, esclavitzar-les als puticlubs, guanyar mil per un, apallissar-les si es resisteixen, i seguir sent tractats com a honrats empresaris d'alterne.

Espanya s'està convertint en un parc temàtic sexual europeu, amb el tràfic de 500.000 esclaves sexuals que entren cada dia a la Unió Europea a través del nostre país. Quan els nostres governants no es plantegen acabar amb aquesta repugnant explotació sinó legalitzar-la, s'estan fent còmplices d'aquest tràfic.

I aquest és el país que volem?

(Avui 17 abril 2004)


No és que sigui discutible: és il·legal

Neus Bonet (Ona Catalana, 2 abril 2004) va abordar l'anunci del Govern que legislarà sobre la prostitució. No es va fer esperar l'oposició de Maria Josep Varela: “Era al programa del tripartit. No és que em sembli discutible, sinó que té molts aires d'il·legalitat. Continua pendent de sentència del Tribunal Superior de Catalunya un recurs contra l'ordenança que va fer el Govern de CiU que regulava els locals de prostitució. Això va contra el conveni de l'ONU i de la reforma del Codi Penal de l'any passat”. Com a estudiosa del tema, va advertir: “És una visió equivocada i allunyada de la realitat dir que si les prostitutes es poden donar d'alta a la Seguretat Social milloraran la seva situació”. Valentín Villagrasa la va secundar, entusiasta: “Jo parteixo de la base moral que la dona que exerceix de prostituta està explotada. S'ha de començar per combatre el fenomen”.

José Antonio Sorolla [...] va reconèixer: “No tinc clar què s'ha de fer. Hi ha altres col·lectius feministes que no opinen com Varela. A França hi ha un moviment a favor de la legislació partint que s'ha de regular el que ja existeix. Altres diuen que fer-ho és reconèixer l'esclavitud. El dilema, salvant les distàncies, és semblant al de la droga, encara que el concepte d'explotació és diferent, perquè moltes vegades el consum és voluntari”.

(extracte de Josep-Maria Ureta, El Periódico 3 abril 2004)


El Nobel Coetzee

per Eulàlia Solé, sociòloga

[...] Resulta preocupant, per no dir repugnant, comprovar com la mentalitat masculina, tret d’excepcions, no ha canviat. Ara que és moda llegir J. M. Coetzee, en especial després que li han atorgat el premi Nobel, molts lectors podran trobar en una de les seves novel·les una prova del que dic. Al primer capítol de “Esperant els bàrbars”, el protagonista s’angoixa lloablement en conèixer les tortures que un militar infligeix als seus presoners. Com que no se sent capaç de dormir a casa seva, perquè és al costat del calabós, decideix passar les nits en un hostal compartint llit amb una joveneta que ven el seu cos. La pàgina es llegeix ràpidament, i jo em pregunto, quantes persones es deuen haver adonat que el mateix home que l’autor ha creat com un ésser compassiu no sent la més mínima pena davant la situació d’aquesta dona? Ben al contrari, no dubta a aprofitar-se’n com qualsevol altre.

La Vanguardia, 17 octubre 2003

Homosexuals i adopció

Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2004

1) Un article de Marçal Sintes

Estic a favor dels matrimonis homosexuals. Es tracta de persones adultes i tenen tot el dret que la seva unió sigui reconeguda legalment. És més: no m'oposo a les adopcions per part de matrimonis del mateix sexe. Tanmateix, aquí hi ha matisacions a fer. En primer lloc, una d'òbvia: els drets més importants en qualsevol adopció no són els dels adoptants, sinó els de l'infant. Des d'aquesta perspectiva, és a dir, posant el nen o nena primer, no trobaria desenraonat que, en unes hipotètiques mateixes condicions -repeteixo: en unes hipotètiques mateixes condicions-, l'administració concedís abans l'adopció a parelles heterosexuals que a parelles del mateix sexe (o a persones a títol individual). En primer lloc, perquè tinc dubtes, tot i que estic disposat a rectificar, que no sigui millor per al desenvolupament del nen comptar alhora amb la figura paterna i materna, si és possible. Concretament pel que fa a les adopcions per part de parelles homosexuals, hem de ponderar també el fet que la societat encara no les accepti amb naturalitat. I no estic convençut que els nens hagin de servir per fer pedagogia. Vull dir: no veig clar l'argument segons el qual aquest tipus d'adopcions s'han de promoure perquè contribuiran a anar canviant la societat i fer-la més tolerant. La missió dels nens és ser feliços, no servir per arreglar un món que als adults no ens fa el pes.

Marçal Sintes és periodista
Avui 8 juliol 2004

2) L'opinió de Lionel Jospin

[…] S’obre pas el perill de la correcció, i fins i tot la por de ser titllats d’homofòbia, que podrien impedir-nos debatre de manera correcta i raonable aquest debat. [...] La meva posició –no cal dir-ho– és compatible amb un respecte absolut a les decisions sobre la vida sentimental i sexual de cadascú. Ara bé, ja que parlem de lleis, penso que el legislador, sense deixar de parar atenció als desigs i aspiracions dels ciutadans, que sovint són contradictoris, ha de cercar l’interès general de la societat. Per això és important que el debat es desenvolupi sense incórrer en la coacció ni en el recurs a uns “principis morals”.

[…] En aquest debat que s’ha organitzat se sent parlar de desigs i aspiracions, de rebuig de les discriminacions, de dret al nen –quan hauria de posar-se per davant el dret del nen– i d’igualtat de drets, com si el principi de la igualtat de drets hagués de comportar la supressió de totes les diferències. […]

Lionel Jospin ha estat primer ministre de França i primer secretari del Partit Socialista Francès
Le Journal du Dimanche, 16 maig 2004

3) L'opinió de Xavier Roig

Em sembla haver-los comentat altres cops les característiques de la hipocresia mediterrània. La que es posa en evidència quan tothom sap o pensa una cosa, però ningú la manifesta en públic. No pas per prudència, sinó per por a l'entorn, per por que no sigui dit. Quan aquest vici tan nostrat es combina amb el pensament únic políticament i mediàticament correcte, aleshores els efectes esdevenen devastadors. A Catalunya, a causa del nostre específic devenir històric dels darrers anys, aquesta combinació està començant a ser asfixiant, perquè compta amb la complicitat de polítics. [...]

La setmana passada s'ha tornat a activar aquesta combinació d'hipocresia amb pensament únic progre que es caracteritza per la falta de coratge. Es va anunciar, amb banda de música incorporada, que Catalunya tindrà una llei que permetrà als homosexuals adoptar menors. Jo, que no estic en absolut en contra de la legalització del matrimoni entre homosexuals (em sembla un afer entre dos adults), sí que em manifesto obertament en contra d'aquesta altra possibilitat. I no pas per qüestions religioses o ideològiques, sinó perquè se m'acut evident la resposta a la pregunta de si és interès de l'infant tenir pares del mateix sexe mentre hi hagi la possibilitat de tenir-ne d'heterosexuals. Aleshores, ¿a qui pretenen aixecar la camisa els nostres governants quan parlen d'una llei que (sobretot!) defensi els interessos de l'infant? Si ho desitgen, anomenin-la llei de promoció de la imatge progre del govern de la Generalitat de Catalunya, i de defensa dels interessos dels homosexuals, però no insultin la nostra intel·ligència.

No es pot, permanentment, estar governant amb el pensament posat en com difondrà la notícia la premsa, en si la foto quedarà aparent, en si els lobbies (tots sabem que els homosexuals tenen lobbies, i fan bé) organitzaran un sidral, en si l'actuació duta a terme és progressista i queda aparent... Perquè aquesta actitud demostra, per sobre de tot, falta de coratge. Qualsevol país té prioritats, i com que els recursos no són il·limitats, governar vol dir assignar-les segons un criteri d'eficàcia, mullar-se, ser antipàtic i quedar malament davant de determinats grups que, lògicament, voldrien que la seva demanda fos prioritària. Que un país de segona generi lleis aparentment progressistes que pretenen ridículament superar per dalt les d'altres països, resulta patètic. Ara, que a sobre s'utilitzin com a excusa els interessos dels més dèbils per tal de donar satisfacció a col·lectius minoritaris que acostumen a estar ben tractats pels mitjans de comunicació, em sembla immoral. I covard. Tan covard com aquests mateixos polítics quan, en privat, anomenen maricons els homosexuals.

Xavier Roig és empresari
Avui 31 juliol 2004

4) Inforeflexió complementària

4.1. Parelles que s'esperen
A Catalunya, les sol·licituds d'adopcions s'han doblat durant els últims quatre anys, i el 2004 es preveu que n'hi hagi unes 5.000. La FADA (Federació d’Associacions per a l’Adopció) [...] es queixa que les parelles que volen adoptar un infant a Catalunya han de pagar 900 euros per obtenir un certificat d'idoneïtat que, en canvi, és gratuït en altres comunitats autònomes; que han d'esperar uns vuit mesos per aconseguir un informe psicosocial; que no reben cap ajut per sufragar les adopcions internacionals –el cost de les quals pot arribar als 24.000 euros–; i que no es fan esforços per promoure les adopcions a nous països. (Informació extreta d’El Punt, 15 juliol 2004)

4.2 Els nens com a compensació?
Malgrat tot això, és molt possible que un cop que s’aprovi l’adopció de nens per part de parelles homosexuals, s’atorgui de manera automàtica almenys un nen a una parella homosexual, passant per davant dels milers de parelles heterosexuals que fan cua, per “contribuir –diran– a compensar amb ‘un gest’ una injustícia històrica”. Els polítics, sens dubte, tenen molt de respecte al poder dels diferents lobbies. Però el moviment gai no es absolutament unànime a favor del "dret a l'adopció", i hi ha col·lectius (minoritaris) i persones independents d'aquest àmbit que reconeixen que en igualtat de condicions, davant un conjunt de parelles idònies que volen adoptar i un nen concret que ha de ser adoptat, han de tenir prioritat les parelles heterosexuals.

4.3. Famílies gueto?
Ara que afortunadament les escoles són de nens i nenes, ara que a poc a poc anem aconseguint que l'home i la dona tinguin els mateixos drets, puguin acomplir les mateixes funcions i s'hagin d'implicar igualment en les tasques de casa, ara consagrem la possibilitat que els infants s'eduquin en una llar on els adults que hi ha són tots dos homes, o totes dues dones? És coherent, això? Serà capaç d'entendre-ho amb facilitat l'infant?

Avorrir el sexe a 20 anys

Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2004


Sexe a l'esburbada

per Teresa Pàmies, escriptora

L'expressió fer l'amor, d'origen francès, s'ha imposat com a eufemisme del barroer follar o dels pedants fornicar o copular que, massa sovint, no tenen res a veure amb l'amor humà sinó amb la ignorància, la brutalitat, la coacció de l'entorn o la inducció publicitària a practicar el sexe, font de grans negocis mediàtics (les pàgines d'anuncis de sexe explícit o camuflat) i altres martingales a mans de màfies que se'n serveixen per corrompre i espoliar els pobles. D'aquest engranatge diabòlic no se'n salven ni els adults ni els menors d'edat, inclosos els infants, directament o via Internet […].

En aquest context esgarrifa l'informe del CSIC (Consejo Superior de Investigaciones Científicas) constatant un increment del 87,6% del nombre d'adolescents que, "fent l'amor", quedaren prenyades entre el 1990 i el 1991, la meitat de les quals optaren per avortar: 37.231 el 1990, 69.857 el 2001. Del que no parlen les estadístiques és dels estralls físics i anímics causats per la promiscuïtat sexual entre els adolescents que acaben avorrits de sexe, com escriu el doctor Joan Corbella, alarmat "en veure que alguns joves han experimentat tan sols el desig d'estar amb una altra persona però no han tingut l'oportunitat d'acompanyar-lo d'un sentiment que no tan sols hi dóna sentit sinó que modifica substancialment l'essència de la trobada". I el prestigiós i documentat psicòleg afegeix: "Convertir el plaer sexual en el punt final de la festa dels divendres i dels dissabtes no és encoratjador". Es tracta de sexe sense calidesa ni alegria, o sigui "fred i trist", com em deia una noia que n'ha fet l'experiència i no vol repetir-la. […]

Avui 12 juliol 2004



L'avorriment del sexe

per Joan Corbella, metge

Enquestes recents ens diuen que una majoria de joves, quan arriben als vint anys, senten avorriment en les seves relacions sexuals. [...] Asseguren sentir-se fastiguejats per una mena de ritual que els porta de la trobada amb la persona de l’altre sexe a una intimitat poc gratificant i, sobretot, absent de tot allò que veritablement dóna sentit a la relació sexual quan s’acompanya de sentiment. [...] Per retornar als joves la capacitat de gaudir del sexe cal emprendre la tasca d’ensenyar-los el goig del sentiment, descobrir que el plaer és del tot diferent si s’estima.

Avui Diumenge 27 juny 2004


La nit és sexe, drogues i alcohol

per Lorena (programa No n’hi ha prou, TV3)

Nosaltres fem reportatges de nit i hem d’ensenyar com és [...] La nit és sexe, drogues i alcohol a raig. Potser no ho pots ensenyar explícitament, però la gent ha de saber que hi és. No els hem d’enganyar. Per tant, als reportatges de nit se’ls intenta donar aquesta part més divertida, perquè a la nit hi ha molt magreig. Per què no pot sortir si és el que et trobes quan surts de festa? Volem ensenyar la part bona de tot això.

La revista de la Tele, TVC, 2 maig 2004

Sexe i infants

Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) l'any 2003

Lolites

per Sergi Pàmies

La publicitat infantil continua en la línia seva d’erotitzar les actituds de les nenes. Fomenta l’ostentació i la cosmètica amb una intenció que mutila la infància. El psicòleg infantil Claude Allard reflexiona sobre aquesta tendència: “Les nenes abandonen les joguines massa aviat per tal d’identificar-se amb les cantants joves o les noies dels reality-show. La publicitat pren el relleu i els proposa línies de roba i complements, i es vesteixen d’una manera que no correspon a l’edat, cenyida i amb el melic a la vista. Porten sostenidor quan ni tan sols tenen pit. És perillós. La forma com els altres les miren canvia. Cal dir als pares que no es juga de manera impune amb la seducció.”

El País, 23 novembre 2003


Els pares de la Lolita

per Rosa Montero

La lectora està indignada, i amb raó, perquè les tres nenes són esgarrifoses. Van escandalosament maquillades, amb els ulls pintats i els llavis empastifats de pintura. Van guarnides d’adultes, amb una roba suposadament sexi que oscil·la entre l’erotisme fi i l’obscenitat. Van pentinades d’adultes, i davant la càmera fan posats suposadament picardiosos. […] Quan veig una nena així, penso sempre en els adults que hi ha al darrere. Com deu ser el pare, com deu ser la mare per explotar-la d’aquesta manera. […] Al costat nostre, en la foscor i el silenci de les llars, poden estar passant coses tremendes.

EPS 7 desembre 2003

Sexe al Tercer Món

Extractes publicats a InfoReflexCat (Geocities) entre el 2003 i el 2004

El turista fotogràfic

per Joan Barril

Al nord-oest de Namíbia habita el poble himba, amb les seves dones despullades i enjoiades i les seves pells tenyides de vermell per una barreja de greix i argila. Fins fa poc els himba vivien bé dels seus ramats transhumants. Avui les seves dones s'exhibeixen pels camins tot esperant que algun blanc les esculli com a models a canvi d'unes quantes monedes. La dignitat dels himba s'està minant per aquest ingrés de diners fàcils. El turista fotogràfic emmagatzemarà el cos femení al costat de la pell de l'elefant, el salt de l'òrix o la migdiada del lleó i els negarà l'ànima. Compte, doncs, amb la càmera en paisatges delicats, que el diable les carrega.

El Periódico, 2 setembre 2004


Violar nenes era una cosa normal

Somaly Mam, fundadora de l’associació Actuar a Favor de les Dones en Situació Precària, de Cambotja

–Quin tipus de relació hi ha entre pares i fills perquè els pares arribin a vendre les filles?
–No hi ha relació. No hi ha comunicació entre pares i fills de la mateixa manera que no n’hi ha a la parella. Entre els matrimonis hi ha sexe però no hi ha amor. Aquesta comunicació no existeix a l’Àsia i menys a Cambotja.

–Ni tan sols entre mares i filles?
–No. Si una noia és violada pels seus veïns no ho explica a la mare porque la mare la castigaria. Ara els joves cambotjans veuen molta pornografia amb violència sexual i després ho repeteixen amb les noies del país.

–Per què creu vostè que hi ha aquesta falta de comunicació entre pares i fills?
–Jo no puc contestar-li aquesta pregunta perquè he nascut en aquest context. Durant molts anys vaig pensar que violar dones i nenes era una cosa normal. A l’Àsia no s’enraona tant com aquí. Jo tampoc no parlo dels meus problemes. Per això miro de canviar els joves, perquè aprenguin a expressar-se; per a nosaltres ja és massa tard. […] Jo no crec en els psicòlegs, ho dic per experiència pròpia. Si els europeus teniu un problema aneu al psicòleg. Si jo tinc un problema i continuo parlant-ne només aconsegueixo reviure la situació i angoixar-me. Has d’aprendre a viure amb el teu passat i amb els teus problemes i no donar-hi més voltes.

Entrevista d’Ima Sanchís a La Vanguardia, 11 juny 2004


Un dels països amb més turistes sexuals
30.000 espanyols van viatjar a l’Amèrica llatina per tenir relacions amb nens el 2001

Els espanyols [catalans inclosos, en aquest cas] estan entre els europeus que més turisme sexual practiquen amb menors. Francesos, italians, belgues i alemanys també acostumen a viatjar amb la finalitat de mantenir relacions sexuals amb nens. Un informe de l’ONG Save the Children fet públic ahir calcula que més de 30.000 espanyols es van desplaçar amb aquest objectiu a Amèrica Llatina només l’any 2001. L’estudi denuncia que el turisme sexual és una forma d’explotació infantil en auge. Les estadístiques de l’Organització Mundial del Turisme assenyalen que el 3% dels 600 milions de turistes dels països desenvolupats reconeixen tenir tendències pedòfiles.

Por a la sida

Encara que els espanyols viatgen sobretot als països llatinoamericans, els quatre destins preferits per al turisme sexual amb menors són el Carib, el Sud-est asiàtic, l’Àfrica i Centreamèrica. El denominador comú és la pobresa i desocupació. La prostitució, donada la demanda dels turistes occidentals, s’acostuma a convertir en l’única forma de guanyar-se la vida per a molts menors. Una altra de les causes per les quals els turistes prefereixen els nens és perquè consideren que així es mantenen fora del perill de contagiar-se de la sida. L’Hospital Clínic va difondre al mes de gener un informe elaborat a partir de mil històries clíniques de viatgers espanyols. D’aquests, un de cada cinc va mantenir relacions sexuals amb persones del país al qual va viatjar. Només el 47% dels homes i el 60% de les dones van confessar haver utilitzat el condó. Viatjar a l’estranger no és l’única forma d’explotar sexualment els nens, encara que és l’opció majoritària. La Xarxa Internacional per a l’Eradicació de l’Explotació Sexual Infantil sosté que més de 5.000 nens espanyols estan atrapats en xarxes de prostitució. Informació de Luz Sanchis, El Periodico 6 febrer 2004

Barcelona, 14 juliol 2004. Segons ha explicat avui María Eugenia Villarreal, presidenta de l’ONG Ecpat de Guatemala, en els últims anys ha crescut el turisme sexual infantil al continent americà, ja que últimament s’han endurit les lleis a l’Índia i a les Filipines i també en alguns països del sud-est asiàtic com Tailàndia.

Només a Guatemala, uns 15.000 nens i nenes menors d’edat estan ficats en el negoci de l’explotació sexual comercial, i se sap que hi ha en aquestes mateixes condicions milers de nens de països com ara Colòmbia, Puerto Rico, Cuba o Brasil. A Cuba, però, les autoritats castristes no accepten que tinguin cap problema de turisme sexual, ja que consideren que només suggerir-ho és insultar-los, i això dificulta que les ONG puguin treballar per eradicar aquest tipus de delicte a l’illa.

A l’Àsia, Unicef creu que hi ha encara un milió de nens víctimes del comerç sexual i que la plaga es desplaça a països com ara Cambotja i Vietnam, que mantenen una legislació permissiva amb aquests delictes. Ester Martínez, responsable de projectes de l’ONG Global Humanitària a l’Àsia, ha denunciat que a només a Angkor, la capital de Cambotja, hi ha uns 20.000 nens sense casa, que són “carn de canó” per a aquest tipus de “turistes” degenerats que “es pensen que amb diners es pot comprar qualsevol cosa, incloent-hi un nen”.


Turisme sexual, sífilis i sida

per Jordi Casabona

Per a molts, s'han acabat les vacances. Per fi, els aeroports s'alliberaran de munions de gent vestida estrafolàriament l'activitat principal de la qual és comprar i transportar souvenirs que, a part de servir per donar una empenta a les magres economies dels països on la majoria de la gent és pobra, converteixen la poca diversitat cultural que els queda en mer folklore. N'hi ha uns quants, però, que desgraciadament només compren sexe a canvi d'alguns dòlars o euros, a nens i nenes o adults joves que no tenen ja res més per oferir. [...]

Ara que després de les vacances tornarem a casa i fins i tot tindrem temps de pensar, val la pena recordar que la sífilis segueix present entre nosaltres, i que, de fet, la majoria de països occidentals que durant la dècada dels 90 la van veure pràcticament desaparèixer, en els darrers anys n'han experimentat un important creixement, especialment entre els homes homosexuals. A Nova York, per exemple, entre els homes la sífilis va augmentar un 146%, entre el 2000 i el 2001. A Europa occidental, països com la Gran Bretanya, Holanda, França o Noruega, també han demostrat importants augments de casos de sífilis i d'altres ITS com la gonorrea, la clamídia i, en algunes poblacions, també del VIH. A Amsterdam, el 70% dels homosexuals amb diagnòstic de VIH tenien una altra ITS i el 84% no sabien que estaven infectats.

La presència d'una ITS augmenta considerablement la probabilitat d'adquirir el VIH i viceversa. A més a més, tant les ITS com el VIH es caracteritzen per poder mantenir-se asimptomàtiques, però contagioses, durant molt de temps. [...]

El Periódico 4 setembre 2003

dissabte, 14 de novembre de 2009

Àrab

Informacions publicades a InfoReflexCat (Geocities) entre el març del 2005 i el setembre del 2006

L’àrab culte i el darija

per Miquel Siguan, catedràtic emèrit de la UB

Tots sabem que al Marroc és parla l’àrab, i ara deixo de banda que una fracció important de la població té com a llengua habitual el berber, per a precisar que amb el nom d’àrab s’entenen tres llengües, o tres varietats d’una mateixa llengua, clarament distintes. Una és l’àrab clàssic, l’àrab en què és escrit l’Alcorà; una altra és l’àrab culte, la modernització de l’àrab clàssic per a adaptar-lo a les necessitats de la vida moderna, llengua que s’ensenya en les escoles i que utilitza l’Administració i la majoria de les publicacions impreses, i habitual entre els nivells superiors o més instruïts de la població; tanmateix, la majoria de la població parla l’àrab vulgar conegut com a dialecte o com darija. I la novetat és que es revaloritza el darija, que comencen a difondre’s publicacions en aquesta modalitat de llengua i que hi ha escriptors que s’interessen per utilitzar-la. […] [Però] l’àrab culte no sols és la llengua de la cultura al Marroc, sinó que és també la llengua comuna en altres països de llengua àrab com l’Egipte. I l’àrab culte no sols és la llengua dels productes culturals produïts allí, és també la llengua de les telenovel·les. De manera que sigui quin sigui l’èxit del darija és difícil d’imaginar que elimini l’àrab culte.

(La Vanguardia 18 setembre 2006)

--------
Mowafak Kanfach, llibreter i editor, regenta La Casa del Libro Árabe

"Aprendre àrab és molt més fàcil del que la gent es pensa"

E.V. Els cursos d'àrab com van?
M.K. Bé. Tinc un mètode especial per a espanyols per aprendre àrab en 20 hores.
E.V. 20 hores?!
M.K. En 20 hores aprens la base, el mateix que un alumne de l'escola d'idiomes en un any. I en 140 parles àrab i entens tranquil·lament un diari.
E.V. I com s'ho fa?
M.K. Explotant l'avantatge que l'àrab té sobre les llengües llatines.
E.V. Quin és?
M.K. La lògica. Els símbols de l'alfabet tenen un significat, van sorgir per representar una cosa: una lletra representa un pit, una altra els fonaments d'una casa. I tu saps un verb i pots deduir molts noms i adjectius relacionats.
E.V. Per exemple?
M.K. Doncs en català dius: escriure, llibre, despatx, secretària... Són paraules que sonen molt diferent. En canvi en àrab dius: kataba, kitab, makitab, katib, etcètera
E.V. Caram... [...] Publiqui el mètode.
M.K. Aviat el trauré. M'agradaria que a la llarga l'àrab entrés en competència amb l'anglès i el francès...

(Entrevista d’Enric Vila, Avui 14 març 2005)

dissabte, 7 de novembre de 2009

Els nadons ploren en l'idioma matern

Des dels seus primers dies de vida, els nadons ploren en francès, anglès o català, ja que el plor dels nounats porta l'empremta de l'idioma dels seus pares, segons un estudi publicat avui a l'edició digital de Current Biology.

El descobriment suggereix que els infants capten elements del que serà el seu idioma matern ja al ventre de la mare, molt abans dels primers balbucejos.

«La troballa més espectacular d'aquest estudi és que els nounats humans no només són capaços de reproduir diferents tons quan ploren, sinó que prefereixen les pautes sonores típiques de l'idioma que han sentit durant la seva vida fetal, en l'últim trimestre de gestació», assenyala una de les autores de l'estudi, Kathleen Wermke, de la universitat alemanya de Würzburg.

Segons Wermke, contràriament al que indiquen les interpretacions més ortodoxes, aquestes dades subratllen la importància del plor per al futur desenvolupament del llenguatge. L'equip de Wermke va gravar i va analitzar el plor de 60 nounats sans, 30 d'ells de famílies francòfones i els altres 30 de famílies germanòfones, entre 3 i 5 dies després del naixement. L'anàlisi va revelar clares diferències, basades en l'idioma matern.

En l'experiment, els nadons francesos van tendir a plorar en un to ascendent, mentre que els alemanys ho van fer en un to descendent, unes diferències característiques entre els dos idiomes, va explicar Wermke. Aquests resultats demostren l'impacte de l'idioma natiu des del primer moment, segons els investigadors.

Estudis anteriors havien demostrat que els fetus humans són capaços de memoritzar sons del món extern ja en l'últim trimestre de gestació. Però encara que se sabia que l'exposició prenatal a l'idioma matern influeix en la percepció dels nounats, es pensava que els seus efectes sobre la pronunciació de sons es donaven de forma molt més tardana.

Els nounats prefereixen la veu de la mare a totes les altres, perceben el contingut emocional dels missatges que els envia mitjançant l'entonació, i senten una forta motivació d'imitar-la per a atraure-la i crear llaços afectius, segons l'estudi.

I l'entonació de la mare és l'únic aspecte del llenguatge que són capaços d'imitar, fet que explicaria els resultats de l'estudi, assenyalen els científics.

(Agència Efe, 6 novembre 2009)

dissabte, 31 d’octubre de 2009

Alemany

Informació publicada a InfoReflexCat (Geocities) entre l'agost del 2004 i l'agost del 2005

Entra en vigor la nova normativa ortogràfica de l'alemany

4 agost 2005. El dia 1 d’agost van entrar en vigor a Alemanya les noves normes ortogràfiques. Des d’ara, a totes les escoles alemanyes s'ensenya la nova normativa pactada per a tot l'àmbit germànic l’any 1998, amb la finalitat de simplificar la complexa gramàtica alemanya.

La nova norma va ser aprovada el 1998 pels responsables d'Educació dels setze estats federats alemanys i pels de Suïssa i Àustria. Es va pactar una aplicació gradual al llarg de set anys, amb diversos terminis de transició, fins a l'entrada en vigor definitiva.

Hi ha dos Länder alemanys, però, Baden Württemberg i la Baixa Saxònia, que continuaran almenys un curs escolar més en la fase de transició que es va encetar l’any 1998 i que era la vigent fins al dia 1. És a dir, en aquests dos estats federats es continuarà permetent la convivència entre la norma antiga i la nova, i les escoles no hi comptabilitzaran encara com a “falta ortogràfica”, com es farà a partir d'ara a la resta de la federació, l’ús de l'ortografia segons les antigues normes. Aquest nou any de transició és el fixat com a termini màxim per una comissió d'experts que ara fa una darrera revisió, la “definitiva”, de les noves normes, ateses les nombroses protestes i decisions de rebel·lia oberta que han provocat.

Alguns dels principals escriptors en llengua alemanya, com Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger, Martin Walser i Elfriede Jelinek, no han acceptat la norma. La reforma tampoc ha prosperat entre la majoria dels ciutadans. Segons un sondeig de l'institut Allensbach, només a un 8% dels ciutadans els sembla bé el nou sistema, davant el 61% que el rebutgen. Alguns dels editors de premsa més importants encara no accepten la norma: Bild, Der Spiegel, Frankfurter Allgemeine Zeitung...

(Font: elaboració pròpia, a partir d'informació de premsa)



Part de la premsa alemanya rebutja la reforma ortogràfica del 1998

22 agost 2004. Les empreses editorials més importants de la premsa alemanya han decidit renunciar a la reforma ortogràfica que es va fer el 1998 i que, després de set anys de transició, serà vinculant a partir del 2005. L'obligació de la reforma, que modifica poques paraules de l'alemany estàndard i que afecta només la llengua escrita, abasta tots els documents oficials de l'Estat, del món acadèmic i dels mitjans de comunicació públics.

Els editors del setmanari Der Spiegel (DS) i del diari Süddeutsche Zeitung (SZ) i l'empresa editorial Axel Springer (AS), que inclou capçaleres com ara el prestigiós diari Die Welt (DW) i el sensacionalista Bild Zeitung (BZ) –el més venut d'Alemanya, amb quatre milions d'exemplars–, amb els seus respectius dominicals Welt am Sonntag i Bild am Sonntag, tornaran a l'antiga ortografia perquè consideren que la nova només confon i genera errors. “La confusió creix de manera constant”, han dit els d’Axel Springer, mentre justificaven la decisió en el fet que els seus mitjans han de coincidir amb “la preferència de la majoria dels lectors”.

El president de l'Autoritat Educativa de Suïssa, Hans Ullrich Stoeckling, ha criticat la posició dels responsables d’Axel Springer i Der Spiegel, acusant-los que "mai han estat uns grans defensors de l'idioma".

Fins ara, només el Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ), un altre diari de prestigi a Alemanya, s’havia atrevit a declarar-se en rebel·lia l'agost del 2000, quan només feia un any que treballava amb la nova ortografia. El FAZ era l'únic diari que havia tornat a publicar la paraula dass (el relatiu que) amb ß (daß), que és com s'havia escrit sempre.

Amb aquesta acció de marxa enrere, la vella ortografia ha tornat a les capçaleres més importants de la premsa escrita. SZ, FAZ, DW i BZ sumen al voltant de 15 milions de lectors de premsa diària. Si es compten els que llegeixen la revista Der Spiegel i la difusió dels dominicals Welt am Sonntag i Bild am Sonntag s’arriba a 18 milions de lectors que, en part, no coincideixen amb els dels diaris.

La reforma proposada l’any 98 afecta principalment la separació de síl·labes, la substitució sistemàtica de l’omnipresent lletra ß per ss i del també freqüentíssim dígraf ph per f en moltes paraules, la separació de paraules compostes que abans s'escrivien juntes o l'ús de majúscules en els substantius. A més, en substitució de les gairebé cent regles que existien per escriure les comes, es va passar a només nou. La finalitat de tot plegat era simplificar i fer més lògica l'ortografia, però els editors rebels asseguren que moltes de les regles noves no són més lògiques que les antigues i que en general ha augmentat més que minvat la confusió dels usuaris.

Ara, el caos

Tot i els sis anys transcorreguts des que va començar a entrar en vigor la reforma, la majoria dels alemanys encara no dominen la nova ortografia. I n’hi ha que en l'intent d'aprendre-la ni se n’han sortit del tot ni han conservat la vella, i els surt un poti-poti. La majoria de la gent, segons els detractors de les normes del 98, continua escrivint de la forma antiga. Però el canvi ha produït ja que molts nens que fa sis anys que aprenen la nova norma a l'escola, escriguin ara de manera diferent que els seus pares.

Hi ha editorials, a més a més, que han seguit publicant els llibres a l'antiga, i escriptors com Günter Grass o Martin Walser van decidir que continuarien escrivint com ho havien fet tota la vida. Hans Magnus Enzensberg ha arribat a qualificar la reforma d'absurda. “La reforma –ha escrit el FAZ– és una desgràcia pública. Ha creat una comunitat lingüística confosa, un país on els pares escriuen diferent que els fills, on els nens escriuen diferent que els autors que estudien i on els escriptors escriuen diferent que els mitjans de comunicació”.

La reforma de l'alemany es va materialitzar després de dues dècades de debat. La Comissió per a la Reforma de l'Alemany és un organisme dependent de l'Institut de la Llengua Alemanya (IDS), format per acadèmics d'Alemanya, Suïssa i Àustria. Qualsevol decisió que prengui l'Institut s'aplica als tres països, i cap d'ells no pot decidir res pel seu compte. A més, per fer marxa enrere caldria una decisió consensuada no sols dels tres països, sinó també dels responsables de cultura i els caps de govern dels cantons i Länder que els componen.

Els polítics estan dividits. Fins ara, només s’han manifestat amb claredat a favor de derogar la reforma els caps de govern de Baviera, el Sarre i Baixa Saxònia (tots tres democristians). DS, AS i SZ han demanat als altres mitjans escrits i televisius que s'enfilin al carro de la rebel·lió. La revista Focus ha decidit de moment que farà costat a la reforma. Altres mitjans tenen la intenció d'esperar a veure com transcorren els esdeveniments. Per exemple, les agències de notícies DPA i AP van dir que farien un sondeig entre els clients abans de decidir una cosa o una altra. Una primera enquesta popular de la DPA, però, sembla que deixa clares quines seran les seves preferències: segons aquesta enquesta, un 85% d’alemanys són partidaris de l'antic model. I també es pot comprovar cada dia que la majoria dels diaris van plens de cartes de lectors a favor de retirar la reforma.

Fins ara, però, malgrat la rebel·lió, el Govern alemany ha dit que ni es planteja la retirada de les normes del 98. El president de la Comissió per a la Reforma de l’Alemany, Klaus Heller, ha explicat que l'anterior reforma, que es va fer el 1901, va trobar també una gran oposició, però que amb els anys va desaparèixer. “L'opinió pública –diu Heller– es va adonar que la reforma era millor que el caos. I personalment no crec que ara dos diaris acabin modificant la decisió de tres governs”. La Comissió assegura que retornar ara a l'antic model costaria 250 milions d'euros al sector editorial i al món acadèmic.

A Suïssa, la majoria dels mitjans de comunicació s’han manifestat de manera pragmàtica a favor d'una “solució definitiva”, sigui la que sigui, mentre la polèmica no afecti l'educació a les escoles. Tot i que a Suïssa l'oposició popular a l’actual renovació de l'alemany és també majoritària, s'han aportat propostes alternatives per aconseguir un consens. Per exemple, un col·lectiu d'acadèmics han sol·licitat un referèndum i el prestigiós diari de Zuric Neue Zürcher Zeitung ha apostat per buscar un punt mitjà entre el model antic i el nou, ja que "sense el suport dels mitjans alemanys, la reforma no pot tirar endavant".

I a Àustria, la “Guerra de la Melmelada”

A Àustria, el conflicte principal va per una altra via. S’han aixecat veus que han reclamat l’oficialitat de l’austríac a la Unió Europea, no pas per raons ortogràfiques, en aquest cas, sinó lèxiques. Un manifest fet públic aquest estiu per un grup d’escriptors –entre els quals hi ha Robert Schindel, Marlene Streeruwitz, Peter Henisch, Christian Ide Hintze i Roland Neuwirth, i el germanista Rudolf Muhr– assegura que l’alemany estàndard i l’alemany austríac no són el mateix, i clama a favor de la independència de l’austríac a tots els efectes. El motiu inicial de la discussió és que en austríac la confitura es diu marmelada i no pas konfitüre, com fan els alemanys.

Fins ara, les peculiaritats lèxiques de l’alemany austríac –una de les quals és la marmelada– no havien posat en dubte l’estàndard alemany. El desencadenant de la guerra actual és una directiva local de la Unió Europea que estableix que els productes austríacs que no estiguin destinats al consum intern han d’etiquetar-se en alemany estàndard, i afegeix una llista de 23 paraules que no entren en l’estàndard i es consideren “austricismes”.

El manifest dels escriptors assegura que l’austríac “no és una llista de dues dotzenes de paraules”, sinó una llengua amb identitat pròpia, i exigeix al Govern de Viena no sols que pagui les despeses suplementàries que implica la norma europea d’etiquetatge, sinó que “incentivi la consciència lingüística austríaca i europea” i estudiï la viabilitat d’una reforma ortogràfica “d’acord amb el context europeu i el passat multilingüe d’Àustria”.

Els promotors del manifest han anat més enllà –ja es veu que la cosa venia de lluny i que potser els alemanys havien pecat més d’un cop de prepotència– i demanen que es modifiqui la Constitució d’Àustria i que s’hi declari l’austríac com a llengua oficial de l’Estat, o almenys cooficial. No obstant això, una enquesta del diari Neue Zürcher Zeitung diu que el 62% dels austríacs prefereixen continuar vinculats a l’alemany estàndard, mentre que són un 32% els que s’estimen més tenir autonomia pròpia. Un 12% dels enquestats asseguren que ells ja escriuen habitualment en “austríac” i no en alemany.

L'origen de la discussió, doncs, que semblava pròpia d’anglesos puritans al voltant d’una tassa de te, ha aixecat fins i tot serioses declaracions de secessió lingüística. És el que es coneix a Àustria com a “Marmeladenstreit” i a Alemanya com a “Konfitürestreit”, o sia, Guerra de la Melmelada.

(Font: elaboració pròpia, amb informacions d’El Periódico 7 agost 2004, i Avui 21 agost 2004)

dissabte, 24 d’octubre de 2009

La paraula prohibida

per Julià Guillamon

Dino Buzzati, «La paraula prohibida» (Seixanta contes): «Per velades referències, bromes al·lusives, prudents circumloquis, murmuris confusos, al final he arribat a la conclusió que en aquesta ciutat, on em vaig traslladar ara fa tres mesos, hi ha la prohibició de fer servir una paraula. Quina? No ho sé. Potser és una paraula estranya, poc corrent, però també podria tractar-se d’un mot comú i, en aquest cas, per un que fa una feina com la meva, podria provocar-li algun inconvenient.»

Vaig llegint i la situació m’és familiar. Hi ha una paraula que no pronuncia ningú. El protagonista va a veure un savi, que li confirma que açò es així. El precepte no va acompanyat de cap càstig, no provoca mala consciència. És, simplement, conformisme: la pau de qui se sent en harmonia amb la massa, la inquietud i el disgust d’allunyar-se de la norma. Segons el savi, la iniciativa sorgí de les autoritats per a provar la naturalesa acomodatícia de la gent i ha arrelat tan profundament que fins si algú pronuncia la paraula per error, els altres fan veure que no la senten. Si hom l’escriu en un text, el linotipista s’encarrega de burlar la seva argúcia: en compte d’ella apareix un espai en blanc.

Quina deu ser la paraula prohibida del conte de Buzzati? Llibertat? Poesia? Entre nosaltres, la paraula podria ser Catalunya. Per acció dels boicots de consumidors, dels atacs dels mitjans de comunicació estatals, per la desídia dels mateixos catalans, ha anat desapareixent dels espais públics. La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, en fusionar-se amb la Caixa de Barcelona, passà a anomenar-se Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. I quan la paraula Barcelona es considere també sospitosa es dirà senzillament Criteria. El Reial Automòbil Club de Catalunya ha passat a ser el RACC i ha eliminat qualsevol referència a Catalunya dels fullets i publicacions. Per a no parlar de Forces Elèctriques de Catalunya o Catalana de Gas. Els pròxims seran els de Granges La Catalana. O els de Vichy Catalán, que ja el 2008, per a fer-se perdonar el “catalán” del nom, celebraren en les etiquetes els 800 anys del Mío Cid.

Amb este panorama, es fàcil pronosticar que les noves caixes que isquen de les fusions no esmentaran la paraula Catalunya. Es lògic: si volen guanyar-se el mercat peninsular, una marca que incloga Catalunya o català no té cap futur. I com les anomenarem? Jo propose prendre exemple de José Antonio Maldonado, que durant més de dos dècades fou el meteoròleg de TVE. Per a anunciar l’oratge que havia de fer en Catalunya deia “los Pirineos” o “el noroeste de España”. O, ja que hi som, que li posen “la quarta regió militar”. Quedaria perfecte: Caixa d’Estalvis de la Quarta Regió Militar, en català d’eixe d’ara, traduït a màquina.

(Adaptació de l’article publicat a La Vanguardia, 22 octubre 2009)

divendres, 16 d’octubre de 2009

El nom del País Basc

per Luis María Martínez Gárate

El nom històric més antic del País Basc és el de Bascònia. Quan el poble basc en l’alta edat mitjana (segle IX, després de la batalla d’Orreaga-Roncesvalles, en què els bascos van derrotar l’exèrcit de Carlemany) va crear una organització política, la va fer a l’estil de l’època, i conformà el Regne de Pamplona. La seva esplendor arribà el primer terç del segle XI amb Sanç III el Gran. Van succeir etapes convulses en què Castella i Aragó (criatura segregada parcialment del Regne de Pamplona) maniobraren contra aquest regne, li prengueren molts territoris (Bureba i Demanda, avui Burgos, la Valdonsella, avui Aragó) i estigué a punt de desaparèixer. El segle XII van ser els reis Garcia Ramírez IV el Restaurador i, sobretot, el seu fill Sanç VI el Savi els qui van donar al regne una empremta “moderna”. El nom passà a ser Regne de Navarra. L’estructura de l’administració era territorial, però els administradors dels territoris (“tinences”) no eren hereditaris sinó de designació reial. Castella, al contrari, tenia un sistema feudal molt més clàssic en el qual l’administració dels feus era hereditària. Aquesta va ser una de les raons per les quals la família dels Lope de Haro va canviar-se amb tot l’equip al “castellà”. Amb ells passà a poder de Castella la Rioja i la part del que avui és Biscaia, que no incloïa el Duranguesat. Això va ser cap al 1175.

Una mica més tard, l’any 1200 i sota el regnat de Sanç VII el Fort, Castella ocupà militarment els territoris del Duranguesat, Araba i el que el segle XV seria Gipuzkoa. Vitòria Gasteiz va caure després d’un setge de nou mesos. Navarra perdé l’eixida “normal” al mar... I sobretot, un poble que s’havia institucionalitzat políticament en el Regne de Navarra es va trobar dividit. Tots van continuar essent bascos després d’aquella conquista, però els occidentals (“provincias vascongadas” més o menys des de l’època d’Esteban de Garibay, cronista de Felipe II d’Espanya i d’origen guipuscoà) van continuar considerant-se de nom gentilici com a “bascos”, tot i que políticament havien passat a ser “castellans”. Els bascos orientals continuaven essent igual de bascos, i mantenien la seva organització política, regne, estat o com vulguem dir-ne, però independent. El nom polític es va imposar, perquè tenia més transcendència internacional al gentilici, i van quedar com a “navarresos”.

Com es coneix més els habitants de Portugal? Com “lusitans” o com “portuguesos”? Els alemanys són “germànics” o “francs”? I els francesos, són “francs” o “gals”?

El nom polític dels bascos independents políticament va ser el de navarresos fins que el 1512-21 Castella conquerí la resta de la Navarra del sud del Pirineu, tot i mantenir posteriorment (fins al 1841) una determinada estructura política semiindependent (Corts, Cambra de Comptes, alguns nivells de tribunals, etc.) La part nord va ser incorporada a la monarquia francesa per Ludovic XIII el 1620 (Decret de la Unió).

Es just a l’època en què la Navarra del Sud deixa de ser independent i la del nord continua com a tal que es comença a imprimir literatura en llengües “vulgars”. És el regne de Navarra (Navarra del Nord i Bearn) on tenen lloc les primeres expressions en llengua basca impresa (Bernat d’Etxepare, Linguae Basconiae Primitiae el 1545, la traducció a l’euskera del Nou Testament per Lizarraga en 1571, el Gero d’Axular el 1643...).

Justament aquí, i en els textos fa poc trobats a Araba de Pérez de Lazarraga (1550), és on apareix Euskal Herria com la paraula que designa els bascos. És una denominació centrada sobre la llengua i la cultura. Navarra, en la pràctica, políticament estava extinta. La denominació política passa a ser substituïda (quin remei!) per la lingüísticocultural.

I així s’arriba al segle XIX, època en què l’ús normal per a referir-se al país és Euskal Herria, mentre es reserva el de Navarra per a les restes del territori independent fins al 1841 (famosa llei mal anomenada “paccionada”), en què va esdevenir una província més de la monarquia espanyola.

Ja al final del XIX i començament del XX Arana Goiri intenta aplicar a Bascònia la idea nacional, tan estesa arreu del món en aquells anys. Però Arana Goiri té greus dèficits de coneixement històric. Sublima uns imaginats territoris bascos que van ser independents “tots i cadascun d’ells” i que “tots i cadascun d’ells” van pactar amb Castella la unió foral.

La realitat històrica és que el País Basc sí que va ser independent, però ho va ser a través de l’estructura política que va constituir el regne de Navarra i no de cap més manera. És fals que hi hagués “pactes” amb Castella. Hi hagué conquestes, i els “reconeixements forals” comporten un intent de justificació de les mateixes elits del país davant Castella i de Castella amb les elits per tal de mantenir una situació “pacífica”. Ja es va veure, sobretot a partir de Godoy i els seus intents unitaristes, com la rebel·lió dels bascos va desembocar en la guerra carlina de 1833-39.

Tornant al fil d’Arana Goiri, cal dir a favor seu que va pensar que qualsevol país que aspiri a ser independent ha de fer-ho sota una sola denominació política. Sabino no es va assabentar que Navarra era aquella denominació, ja clàssica, històrica i reconeguda internacionalment. I es va inventar “Euzkadi”. El sufix “di” en euskera designa “conjunt” (així pagadi ‘fageda’, de pagoa ‘faig’, o artadi ‘alzinar’, de artea ‘alzina’, etc.).

La nova denominació va aixecar en aquella època una gran polèmica a la Revista Internacional de los Estudios Bascos (RIEV), tot just creada per Julio de Urkijo (1909).

El nom va ser modernitzat en l’època franquista i la transició per fer-lo derivar de l’arrel “eusk” ‘basc’ i no, com defensaven algunes escampadisses mentals, de “euzk” dient que venia de “eguzki” ‘sol’, que de tot hi ha hagut a la vinya del Senyor.

Lògicament, entre el nom triat, la pretensió de fer oblidar la denominació política real dels bascos i el deteriorament de la societat de la Navarra sud-pirenenca després de la derrota de les guerres carlines i les pèrdues demogràfiques associades amb el descoratjament afegit en una societat inerme, va fer que el nom no fos acceptat justament allí. I així continuem.

Si a això s’afegeix l’eslògan amb què els partits abertzales de l’anomenada Comunitat Autònoma Basca, durant la transició, eixordaven en la Navarra que continuava fent servir aquest nom allò de “Nafarroa Euskadi da” (Navarra és Euskadi) estava tot servit per al que ha anat arribant posteriorment.

(Adaptació d’una comunicació publicada a la llista Migjorn, 9 octubre 2009. Teniu més informació al bloc de l’autor i també a Nabarralde.)

(La il·lustració representa Sanç VI de Navarra, anomenat el Savi)

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Polanski i el punt de vista

per Gemma Lienas

«[...] El punt de vista des del qual s’explica qualsevol història, sigui una novel·la, una imatge promocional o una notícia, és bàsic per comunicar una determinada emoció o traslladar conceptes a qui llegeix, mira o escolta.

»La notícia de la detenció de Roman Polanski, cineasta reputat de 76 anys que, fa tres dècades, va drogar i violar una nena de 13 anys, crec que és un exemple il·lustratiu d’això anterior. És a dir, que no sols és un director de cine rellevant, sinó que, a més a més, i sobretot en aquest cas, és un pederasta i violador. Si el periodista diu que “probablement Polanski ha de maleir la seva trobada amb la núbil [sic*] aspirant a model en el passat”, provoca un sentiment d’empatia en el lector. Si el periodista, en explicar que la senyora tal (la víctima) va demanar fa temps que es tanqués el procés, ho fa sense ometre el nom de la dona (amb la qual cosa la victimitza el doble) i ometent, en canvi, la raó per la qual ella va exigir posar fi a aquella història (que els mitjans la deixessin en pau), predisposa lectors i lectores contra la nena violada. En tots dos casos, el periodista ha explicat la història des del punt de vista de Polanski (blanc, ric, home...), és a dir, el poder. [...]»

(Extracte de l’article publicat a El País, 12 octubre 2009)

* Nota del vigilant:
núbil vol dir ‘que està en edat de casar-se’. Si el periodista al qual cita Lienas volia dir que segons la llei espanyola (i altres) una noia a 13 anys ja és lliure per mantenir relacions sexuals i que els seus pares no poden actuar contra el qui l’ha seduïda, tingui el seductor l’edat que tingui, tret del cas que la nena denunciï que ha estat forçada, no hi ha res a dir, núbil està ben emprat. Però no deixa de ser una notable manipulació, des del meu punt de vista, que el periodista anomeni també núbil (com dient: ja era una dona prou gran com per casar-se) una noia de 13 anys que va ser drogada i violada. No sé si Lienas s’hi ha fixat.

divendres, 9 d’octubre de 2009

La nostra suor

(Miquel Ferreres, El Periódico 9 octubre 2009)

dissabte, 26 de setembre de 2009

‘Cercanías de Barcelona’: 20 anys de retard respecte a Madrid

El pla Cercanías 2015, pel qual el Ministeri espanyol de Foment diu que invertirà el pròxim lustre 4.000 milions d’euros per millorar i prolongar la xarxa de trens de la metròpoli de Barcelona, no serà suficient per posar en solfa un entramat que ha estat persistentment descurat per tots els governs de Madrid les últimes dècades. Si es comparen les conurbacions de Barcelona i Madrid pot dir-se que els trens de rodalia catalans es troben en el punt on estaven els de la capital espanyola el 1989. En aquests 20 anys, on res o molt poc ha passat a la xarxa de Barcelona, Madrid ha fet un gran salt endavant. Un salt que, pel que sembla, es vol continu, ja que si l’Estat espanyol se suposa que aporta un dineral a Barcelona per a la seva xarxa, la inversió a Madrid és encara més gran: un 25% més, fins als 5.000 milions.

Aquests 20 anys, la xarxa de Madrid ha augmentat en 65 quilòmetres la seva extensió i ha foradat diverses vegades el centre de la ciutat. Transporta avui 940.000 viatgers al dia i, per si no n’hi hagués prou, el seu futur sembla esplendorós. Per la seva banda, a Barcelona no només no s’ha fet gairebé res, sinó que s’ha destruït el que ja hi havia. Ja fos per la construcció de la Vila Olímpica –la línia del Poblenou–, o per l’arribada de l’AVE a la ciutat –l’alta velocitat ocupa les dues vies que abans eren dels trens de rodalia–, es van anar tancant entrades i vies d’accés a l’urbs. Madrid va córrer cap endavant, Barcelona va tirar cap enrere. I no per agafar impuls.

El pla Cercanías 2015 per a Madrid, amb una dotació de 5.000 milions, més 600 que hi posa la seva comunitat autònoma (amb diners recaptats, entre d’altres procedències, dels impostos que paguen els milers i milers de funcionaris ministerials que hi viuen i els treballadors de les grans empreses expúbliques «de ámbito nacional», totes amb seu a Madrid), preveu una prolongació de la xarxa en 115 quilòmetres, un 30%, i això que en l’actualitat Cercanías Madrid ja dóna servei al 89% dels sis milions d’habitants de la regió. Es construiran, a més, 25 noves estacions, un nou túnel pel centre de Madrid –el cinquè– i es quadruplicaran –un concepte desconegut a Barcelona– 66 quilòmetres de la xarxa. Tot això per 4.220 milions. Els altres 780 s’invertiran en programes de modernització i millora de la xarxa.

L’àrea de Barcelona té 5,5 milions d’habitants. Només un 9% menys que la de Madrid. A Barcelona, Renfe Cercanías (‘Rodalies’, en diuen des de fa un temps com una gran concessió a la colònia, com si fent-ho així ens hagués de ser més difícil no perdonar-los el seu menysteniment continu) dóna servei al 75% dels habitants de l’àrea metropolitana, 4,1 milions de persones. Transporta 410.000 passatgers al dia per gairebé exactament les mateixes vies per on, el 1989, n’hi viatjaven 140.000.

Arribats en aquest punt, els diners que se suposa que aportarà el govern de Madrid per als trens de proximitat de Catalunya es repartiran de la manera següent: 510 milions per modernitzar les infraestructures (un 35% menys que a Madrid o, dit d’una altra manera, la capital espanyola rep en aquest concepte el 52% més que la catalana). Un total de 2.540 milions per a les noves línies –25 quilòmetres– i duplicacions d’aquells trams que, a la sisena regió metropolitana d’Europa, segueixen sent en via única. En percentatges, Madrid rep en aquest apartat un 40,6% més. Tan sols els 950 milions aportats a Barcelona per a nous intercanviadors superen la partida equivalent madrilenya (650). Potser perquè aquí es destinen 350 milions a modernitzar estacions, cosa que, pel que sembla, ja no és necessària a Madrid.

(Extracte reelaborat del text publicat per Xabier Barrena, El Periódico de Catalunya, 6 setembre 2009)

dijous, 24 de setembre de 2009

Les formes de la no-violència

No-resistència
Els no-resistents rebutgen tot tipus de violència física per principi i es concentren a mantenir la pròpia integritat. La practiquen, per exemple, els de l’agrupació religiosa amish.

Reconciliació activa
Rebuig de la coerció basada en la creença en la bona fe activa i en la reconciliació. Utilitzada per grups activistes religiosos.

Resistència moral
Els resistents morals resisteixen de forma activa el mal amb mitjans pacífics i morals com l’educació i la persuasió. És la base d’una gran part del pacifisme occidental.

No-violència selectiva
Rebuig a participar en algunes guerres determinades o tipus de guerres, com ara la nuclear.

Resistència passiva
S’utilitzen tàctiques no violentes perquè una campanya violenta fracassaria. És el cas de la majoria de vagues, boicots i moviments de no-cooperació.

Resistència pacífica
Els resistents pacífics creuen que els mètodes no violents són més eficaços que els violents.

Acció directa no violenta
Els qui la practiquen poden considerar la no-violència tant un principi moral com un mètode pràctic. L’objectiu fonamental és aconseguir la victòria. Es pot traduir en vagues, ocupacions, segudes i altres mesures.

No-violència gandhiana
Busca arribar a la veritat a través de l’amor i l’acció correcta. Requereix l’eliminació de la violència d’un mateix i de l’entorn social, polític i econòmic.

Revolució no violenta
Els revolucionaris creuen en la necessitat d’un canvi bàsic individual i social i consideren que els principals problemes de la societat actual són estructurals. En són exemples la Revolució de Vellut de Txecoslovàquia el 1989 i la Revolució Taronja a Ucraïna entre el 2004 i el 2005.

(Font: Nonviolence International. Recull publicat a l’Avui, 23 setembre 2009)

divendres, 18 de setembre de 2009

Legals i il·legals

Miquel Ferreres, El Periódico, 18 setembre 2009

dissabte, 12 de setembre de 2009

Per què ens bombardegen?

(Miquel Ferreres, pres d'El Periódico 12 setembre 2009)

dissabte, 5 de setembre de 2009

L’esclavatge de la connexió ininterrompuda

El 3 de abril de 1973 Martin Cooper va fer la primera trucada amb el Dyna-Trac, un prototipus de Motorola, l’empresa per a la qual treballava aleshores. Va trucar a Nova York, a la competència, amb tota la premsa al davant. «Ningú no es creia que pogués funcionar, però ho vam demostrar», ha explicat aquests dies. Els primers terminals que es comercialitzaren, ja els anys vuitanta, costaven més de 4.000 dòlars, pesaven al voltant d’un quilo i la bateria no donava per a més de 20 minuts trucant. «En realitat, no crec tampoc que ningú pogués aguantar tant de pes al costat de l’orella durant tant de temps», justifica flegmàtic Cooper.

Les trucades següents van ser a Washington estant, on va haver de convèncer els senadors de la importància d’aquest tipus de comunicacions, per tal que es creés un marc legal que gestionés l’espectre radioelèctric al país. A partir d’aquell moment va sorgir la competència, i no va ser tan senzill. «Ningú no volia ser el segon», confessa Cooper.

Cooper ha aportat ara algunes dades que fan palesa la dependència que tenim del telèfon mòbil: «Hi ha estudis que demostren que si algú ha de renunciar a alguna cosa s’estima més deixar estar el cotxe que no el terminal. Fins i tot n’hi ha que han quedat sense feina i estalvien en menjar per poder mantenir la línia de mòbil.»

En contra del cada cop més habitual tot en u, Cooper ha augurat terminals «adaptats a les necessitats de l’usuari. Uns voldran una bona càmera i altres navegar per internet». El seu telèfon és un terminal senzill, de tipus petxina, només amb els números de marcar, una pantalla petita i un botó per parlar amb l’operador. «El va inventar la meva dona, Arlene Harris, i és perfecte per parlar, sense més complicacions. El auricular és a l’orella i el micròfon a la boca. És d’una senzillesa extrema. Malauradament només es comercialitza als Estats Units.»

Cooper està content per la competència entre sistemes operatius i terminals: «No he tocat mai un Iphone, però aquesta guerra entre Android, Apple i Symbian em sembla d’allò més democràtica. Portarà més innovació. És millor que un sol sistema per a tothom. Això seria com una dictadura. L’elecció dels usuaris fa que es promogui la innovació.»

El problema de la connexió contínua

Un reportatge publicat al diari The Wall Street Journal explica que un grup de treballadors estatunidencs han portat als tribunals la seva empresa, T-Mobile USA, per haver-los obligat a portar un mòbil i respondre a trucades i missatges de feina fora de l’horari laboral, sense cap mena de retribució.

Sentir que no es desconnecta de la feina, que no hi ha un temps privat que no pugui ser interromput, és una idea molt estressant, que es nota «a mitjà termini, encara que no afecta tothom igualment. En qualsevol cas, aquestes vacances cada cop he vist més gent a l’hotel amb el portàtil, mirant el correu», explica Miguel Garcia Sáiz, professor de psicologia del treball de la UCM.

«De debò que tot és inajornable? He trobat poques situacions en què calgués prendre una decisió immediata. Crec, més aviat, que és una manera que tenen els que manen de descarregar pressió sobre els treballadors. Ells tenen molta tensió, i han de respondre a superiors als quals no poden no donar una resposta. Sembla que passa per davant reaccionar de seguida, encara que no se solucioni res, només per poder dir “hi estem treballant”», diu Rubén Martínez, físic de 33 anys, cap intermedi d’una gran empresa de telefonia.

L’aparell també és capaç d’activar altres pors. Durant el cap de setmana o per vacances, quan sona, interromp; però, i si no sona? En molts magins s’enceta un pensament d’angúnia: «Ja no em tenen en compte? No sóc necessari per solucionar problemes? No es recorden de mi?» Sembla absurd, com si fos el testimoniatge d’un jonqui, però existeix.

«L’ús de l’Iphone o la Blackberry no pot ser compulsiu. Als EUA aquesta addicció s’anomena crackberry, i consisteix a mirar més de 400 cops cada dia la pantalla», diu José Manuel Romero, d’Adicciones Digitales. En realitat, aquestes persones són addictes a la feina, i sembla que ficar-se a la butxaca un d’aquests terminals mòbils d’empresa pot ser el camí més recte per esdevenir-ho.

(Extracte de les informacions publicades a El País per Rosa Jiménez Cano, 4 setembre 2009, i Silvia Blanco, 5 setembre 2009)