Dino Buzzati, «La paraula prohibida» (Seixanta contes): «Per velades referències, bromes al·lusives, prudents circumloquis, murmuris confusos, al final he arribat a la conclusió que en aquesta ciutat, on em vaig traslladar ara fa tres mesos, hi ha la prohibició de fer servir una paraula. Quina? No ho sé. Potser és una paraula estranya, poc corrent, però també podria tractar-se d’un mot comú i, en aquest cas, per un que fa una feina com la meva, podria provocar-li algun inconvenient.» Vaig llegint i la situació m’és familiar. Hi ha una paraula que no pronuncia ningú. El protagonista va a veure un savi, que li confirma que açò es així. El precepte no va acompanyat de cap càstig, no provoca mala consciència. És, simplement, conformisme: la pau de qui se sent en harmonia amb la massa, la inquietud i el disgust d’allunyar-se de la norma. Segons el savi, la iniciativa sorgí de les autoritats per a provar la naturalesa acomodatícia de la gent i ha arrelat tan profundament que fins si algú pronuncia la paraula per error, els altres fan veure que no la senten. Si hom l’escriu en un text, el linotipista s’encarrega de burlar la seva argúcia: en compte d’ella apareix un espai en blanc.
Quina deu ser la paraula prohibida del conte de Buzzati? Llibertat? Poesia? Entre nosaltres, la paraula podria ser Catalunya. Per acció dels boicots de consumidors, dels atacs dels mitjans de comunicació estatals, per la desídia dels mateixos catalans, ha anat desapareixent dels espais públics. La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, en fusionar-se amb la Caixa de Barcelona, passà a anomenar-se Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. I quan la paraula Barcelona es considere també sospitosa es dirà senzillament Criteria. El Reial Automòbil Club de Catalunya ha passat a ser el RACC i ha eliminat qualsevol referència a Catalunya dels fullets i publicacions. Per a no parlar de Forces Elèctriques de Catalunya o Catalana de Gas. Els pròxims seran els de Granges La Catalana. O els de Vichy Catalán, que ja el 2008, per a fer-se perdonar el “catalán” del nom, celebraren en les etiquetes els 800 anys del Mío Cid.
Amb este panorama, es fàcil pronosticar que les noves caixes que isquen de les fusions no esmentaran la paraula Catalunya. Es lògic: si volen guanyar-se el mercat peninsular, una marca que incloga Catalunya o català no té cap futur. I com les anomenarem? Jo propose prendre exemple de José Antonio Maldonado, que durant més de dos dècades fou el meteoròleg de TVE. Per a anunciar l’oratge que havia de fer en Catalunya deia “los Pirineos” o “el noroeste de España”. O, ja que hi som, que li posen “la quarta regió militar”. Quedaria perfecte: Caixa d’Estalvis de la Quarta Regió Militar, en català d’eixe d’ara, traduït a màquina.
(Adaptació de l’article publicat a La Vanguardia, 22 octubre 2009)
