dijous, 28 de febrer de 2008

Paranoic (i 2)

No vaig poder acabar i per això vaig posar-hi un 1.

O sigui, el problema no és que et diguin paranoic, neuròtic, esquizofrènic, ciclotímic, dislèctic, epilèptic, sinó que et tractin com a tal habitualment quan potser el teu problema, com el de molta gent, hagi estat només una cosa puntual –si és que hi ha hagut problema. Això sí que m’hauria de preocupar: que et tractin com un discapacitat crònic si no ho ets. O potser no m’hauria de preocupar, però em preocupa.

Per tant, en principi no m’he d’emprenyar amb qui em digui paranoic, perquè ha tingut prou confiança amb mi per dir-m’ho. En canvi, hi ha gent que potser no em diu paranoic, però que en realitat ho creuen i actuen d’acord amb aquesta creença: es pensen que ho sóc i per això no m’ho diuen, perquè creuen que, com que sóc paranoic, no reaccionaria bé o m’ho prendria massa a la valenta. I això és realment molest, perquè te n’adones. Per una banda no et tenen prou confiança com per dir-te les coses, i per l’altra es pensen que en saben més que els que et coneixen i que els que t’estimen i que tu mateix, i que no podràs superar el fet de saber la veritat. Dic això perquè hi ha gent que no m’ha dit mai paranoic i a vegades em fa l’efecte que em tracten com si estiguessin convençuts que ho sóc. (I suposo que ja he demostrat prou clarament que sí que sóc paranoic, o que en tinc rampells de tant en tant, posant per cas avui.)

Anant per una altra banda. No em fa mal que em diguin o que em recordin aquestes coses perquè pensi que no tinc o que no hagi tingut, almenys parcialment, símptomes evidents de totes aquestes disfuncions (disfuncions, suposo), sinó que em fa mal quan aquesta mena de retrets es diuen amb especial mala idea: quan es diuen amb la voluntat de fer mal. O sigui, no com quan et diuen «fill de puuuutaaaa» després de fer una malifeta, sinó quan et diuen paranoic o neuròtic de veritat, havent-ho rumiat. En realitat, aquests retrets són insultants per a tot el col·lectiu de malalts mentals. És com allò de dir en to de reny «subnormal» a algú, «mongòlic» o «discapacitat» o «handicapat» (que totes són iguals: només que hi ha moments que són moda o que resulten més políticament correctes uns o altres apel·latius; tots, crec, s’haurien de poder fer servir, perquè tots han viscut la seva etapa gloriosa en què eren considerats eufemismes). Però quin mal gust tot plegat, dir aquestes coses com insults, i quina falta d’humanitat i d’imaginació, fer servir les mancances o les característiques físiques com retrets. És com un retorn de decennis enrere: com allò de dir «quatreülls» als que duem ulleres o «tarongera» a qui comença a tenir cel·lulitis.

Ramon Folch i Camarasa ha escrit a la seva darrera obra –que no us puc recomanar: és una mica plom, comparada amb Testa de vell en bronze i sobretot amb aquella delícia de Bon dia, pare– una frase que fa més o menys referència a l’assumpte: «És curiós el que passa amb certes malalties, que poden ser tan greus o més que d’altres i tanmateix sovint els que les pateixen són objecte de mofa o protagonitzen acudits o escenes còmiques en el teatre i el cinema» (Contra el silenci, 2006, p. 119).

Perquè, a veure, què té de dolent ser mongòlic, esquizofrènic o paranoic?

I amb tot això, que encara no sé si sóc paranoic a temps complet o parcial. Però deixem-ho aquí, almenys avui.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 26 de febrer de 2008

Paranoic (1)

Al llarg de la vida m’han dit de tot. A banda dels retrets normals, que a voltes no tenen més transcendència, els que m’han fet més mal han estat els relacionats directament amb malalties: neuròtic, esquizofrènic, ciclotímic, dislèxic, epilèptic... En tot hi ha un rastre de veritat, cal dir-ho. Pel que fa a l’epilèpsia, he tingut almenys un episodi –molt breu– d’out body experience. Va ser interessant. De fet, vaig descriure amb detall l’experiència i vaig publicar el relat en una web de contes curts.

També m’han dit psicòpata. Tot, per un gat que vaig matar fa un munt d’anys, més de trenta: un gat que tenia jo a casa meva i que me’l va atropellar un cotxe i el va deixar molt malferit. Vaig prendre el determini de matar-lo perquè no patís més... i no me’n sortia. No tenia eines prou contundents i no se m’acudia com fer-ho i vaig anar provant coses, cada cop més fortes. Total, que el vaig fer patir més del compte per la meva malaptesa. I la bèstia, pobreta, vinga a miolar de dolor. D’aquí ve allò de psicòpata que em va dir una veïna.

O que sóc un histèric, és clar, i un cínic, però això em penso que ja no són malalties. I he sigut cleptòman, perquè un cop en un magatzem d’aquells grans, quan tenia tretze anys, vaig robar no recordo què –una cosa que no necessitava, segur, perquè només recordo que ho vam fer uns quants per l’emoció que comportava–, i una altra vegada em vaig endur un parell de duros del moneder de ma mare.

M’haig d’enfadar, doncs, si algú un dia em diu que sóc paranoic? No, jo crec que no. Primer em va molestar molt que m’ho diguessin, és veritat, però després vaig veure que no, que el fet que m’ho hagués dit volia dir que d’alguna manera aquella persona em tenia prou confiança. No m’hi havia de capficar gaire. Tot i que també podria ser que aquell no em digués paranoic normalment però ho pensés de manera habitual, i que m’ho digués un dia justament perquè estava molt enfadat, que és quan es diuen les veritats, i se li va escapar...

Ja ho veieu que sí, que sóc una mica paranoic. Els lectors d’aquest bloc segur que no en tenen dubtes.

Continuarà.

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 21 de febrer de 2008

Guanys pornogràfics

Ja sabeu que no m’agrada la pornografia, però en aquest cas em sento obligat per la indignació a parlar-vos-en. És aquesta notícia: «Endesa va registrar un benefici net de 2.675 milions d’euros* l’any 2007. Si es comparen els resultats en termes homogenis, el benefici net hauria crescut un 14,2% respecte al 2006. Els ingressos de l’elèctrica van pujar a 21.931 milions d’euros, un 6,6% més, i les vendes van ser de 21.222 milions, un 8,1% per sobre de les obtingudes l’exercici anterior. El resultat brut d’explotació (ebitda) va ser de 7.485 milions d’euros, amb un increment del 4,9% respecte al 2006, mentre que el resultat net d’explotació (ebit) va arribar als 5.596 milions d’euros, un 6,8% més. Els recursos generats per les operacions es van situar en 5.258 milions d’euros, un 13,3% més, i totes les àrees de negoci de l’elèctrica van contribuir de forma positiva al rendiment de la companyia. En concret, el benefici net del negoci a Espanya i Portugal va ser de 1.785 milions d’euros, que va equivaler al 66,7% del total del grup presidit actualment per José Manuel Entrecanales i fins fa uns mesos pel senyor Manuel Pizarro, candidat del Partido Popular a les eleccions del 9 de març del 2008.» (Dels diaris d’avui.)

(Suposo que tots recordeu que el senyor Pizarro va assegurar el mes d’agost de l’any passat que en el cas hipotètic que fos possible fer més inversions a Catalunya –era hipotètic perquè va dir que aquí ja invertien més del que corresponia, que les inversions a la xarxa catalana eren les més potents de l’Estat–, caldria apujar les tarifes, perquè l’empresa ja estava al límit de la seva capacitat d’inversió. Al límit. Que si invertien un duro més, haurien de plegar. Ja es veu, ja.)


*444.852.000.000 pessetes, no re, una mica menys de mig bilió. L'any que ve hi arribaran (al mig bilió).


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 20 de febrer de 2008

Estigueu contents, avui no us pegarem

Deia el diari d’ahir: «Les cues eternes de rostres resignats per treure’s el DNI a la comissaria del carrer Balmes tenen els dies comptats. Els barcelonins no n’hauran de perdre dos per obtenir el carnet d’identitat. Ni esperar un mes per tenir-lo a la cartera. Ni tacar-se els dits amb tinta. Totes aquestes incomoditats són ja història. Ara tots els tràmits podran fer-se en un quart d’hora en una única visita a les noves dependències repartides per la capital catalana.»

Etcètera. Per què continuar? És el to general, presentar d’aquesta manera no tan sols acrítica sinó fins i tot laudatòria una estructura d’abús, una creació de la dictadura per controlar la gent, és això el que em fica malalt. No ho puc sofrir. Ni una paraula sobre la conveniència o la inconveniència de continuar obligant la gent a identificar-se amb un carnet amb empremtes dactilars com si fóssim tots delinqüents. Així ja tenen la feina feta per quan siguem delinqüents de debò o per quan decideixin que ho som (separatistes, rojos, asocials, etc.). Ni una paraula sobre l’origen d’aquest instrument de control de la ciutadania (1941, juntament amb Alemanya, on manava un tal Adolf Hitler). A tothom li sembla bé que l’estat faci el paper de gran germà, ningú no discuteix res. Va acabar la dictadura (?) i els nous governants van deixar dempeus tot allò que no va provocar protestes massives explícites. Ja els anava bé conservar com més instruments de control millor. És així com va anar la cosa, sí. I la premsa presenta avui com un gran avenç que ara això ja no serà tan costós com ho era abans, que ara es podrà fer en un quart. Llegeixes notícies d’aquesta mena i sembla un relat d’aquells de Kadaré o de Kafka sobre els buròcrates als quals havies d’estar agraït si feien la seva feina, sembla una crònica dels camps de concentració on els presos estaven contents si un dia el kapo de torn només els havia clavat una fuetada, en comptes de les quinze habituals. Alegria, alegria, que avui no us pegarem tant.

Jo no estic content. Em rebel·lo contra aquest mesellisme. No l’accepto! I el problema és que ho dic i, al meu voltant, gairebé ningú no m’entén. N’hi ha que em donen la raó, però crec que ho fan per fer-me feliç. En el fons pensen: pobre vigilant, la soledat del far li ha capgirat el magí, o potser ja ve d’abans, potser va ser per això que se’n va anar a viure al far, tot sol, pobret.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 16 de febrer de 2008

La raó d’una bestiesa

S’acosten eleccions i suposo que no me’n podré abstreure. La pressió és massa forta per a un periodista.

Miro d’entendre la raó per la qual els de CiU asseguren ara que si el PSOE depèn d’ells després de les eleccions del 9 de març, la condició que els posaran és que facin plegar Montilla. No entenc aquesta amenaça perquè:

1) Si fos veritat que CiU vol demanar aquesta barbaritat, no seria lògic que ho digués públicament.
2) CiU queda, dient això, com un partit absolutament fenici (per no dir coses més políticament incorrectes).
3) Zapatero és un mentider, un nacionalista espanyol bastant exacerbat i un home molt aferrat al poder, però no és tan ximple com per cometre un error d’aquesta grandària.
4) És veritat que PSOE i PSC són exactament la mateixa cosa –ara s’ha tornat a demostrar amb el repartiment dels espais electorals, ja que els del PSC han renunciat a la quota que els corresponia per afavorir que el PSOE pogués ser el primer a l’Estat–, però fins ara no hi ha precedents, em sembla, d’un partit que hagi fet un bescanvi govern espanyol - govern autonòmic com el que pretén fer ara CiU, i no crec que al senyor Zapatero li interessi enemistar-se per sempre més amb l’esquerra catalana. El PSOE pot guanyar sempre a Catalunya per golejada sense baixar de l’autocar, però potser deixaria de fer-ho si es verifiqués una hipòtesi com aquesta que planteja CiU: que el preu de governar a Madrid fos que governés la dreta a Catalunya (CiU + PP, amb l’abstenció almenys inicial del PSOE). Segur que els del PSOE que manen –vull dir els de Madrid, en aquest punt Montilla no és qui ha de decidir, no depèn d’ell–, quan s’acostin més les eleccions ho desmentiran. O no: potser faran servir l’amenaça aquella que «no podem dependre d’altres» com a esperó per motivar el vot dels seus. El vot de la por.

En canvi, hi ha una raó d’aquest anunci de CiU que sí que funciona i que naturalment no ens diran. Per a la gent que estigui fins al capdamunt del tripartit i alhora no els sembli malament Zapatero si l’alternativa és Rajoy –antics votants de CiU i, atenció, votants del PP desencantats de la deriva última d’aquest partit a Catalunya–, dir-los que ara també es pot votar contra Montilla votant CiU pot ser una raó suplementària per animar-se a anar a votar, ja que la majoria d’aquests dos segments són partidaris d’abstenir-se, estan desencantats i cansats de no aconseguir que les coses vagin com ells es pensen que haurien d’anar.

De tota manera, ja poden prendre-s’ho amb calma, tots plegats, perquè diguin el que diguin les enquestes crec que el PSOE guanyarà per pallissa i no necessitarà ningú per governar amb comoditat, o en tindrà prou amb els quatre d’Iniciativa - Izquierda Unida. Fa temps que ho dic i no em creu ningú. És clar que jo m’equivoco sovint ;-) Però encara més erren les enquestes.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 13 de febrer de 2008

Viure al dia

The prize winner of Defiance, Ohio (2005) és una pel·lícula dolentota de sèrie E (embafadora) que vaig veure dissabte a la classe d’anglès. És d’una mare de família nombrosa (Julianne Moore) dels anys 50, casada amb un home violent, alcohòlic i primari (Woody Harrelson). La mare, una bleda encantadora –si es pot dir d’aquesta manera– ha de tirar endavant els fills a base de molt coratge i una murrieria natural que la fa experta a treure transcendència dels exabruptes del seu home i també a guanyar tota mena de concursos i premis convocats per mitjans de comunicació i empreses de tota mena: des de viatges i cotxes, que no pot aprofitar perquè sempre hi ha necessitats més peremptòries que passen al davant, fins a llaminadures o premis de supermercat. L’Evelyn ho guanya quasi tot, és una campiona nacional, reconeguda per les altres concursants professionals de tots els Estats Units.

Bé, no val gaire res, a banda del fet que parlen en anglès, que era el que m’interessava. Però em va fer profit una frase. La història, basada en un cas real, està explicada des de la perspectiva d’una de les filles, que no entén com la mare, tan espavilada com era (guanya prou diners per sobreviure i a més la casa on s’estan és propietat seva, un dels premis que ha aconseguit), continuava aguantant al costat d’aquell marit que per a l’única cosa que servia, diu ella, és per fer-li fills, treballar com una bèstia (això sí que ho feia) i viure els partits de bèisbol per la ràdio com si s’hi juguessin tots la vida. La filla, però, recorda molt vivament una de les converses que té amb la mare, que li diu que s’ha de viure al dia, que qui dia passa any empeny i que el que és important és gaudir de cada minut de què es pugui gaudir, i mirar de no pensar en els moments dolents, que d’altra banda són impossibles d’evitar. (És clar que hi ha fronteres –aquesta glossa és meva– que no has de passar o no has de deixar que els altres passin si t’afecten, però no és gens fàcil establir aquestes fronteres, ni decidir que siguin inamovibles.)

És un tipus de consell que haig de reconèixer que a mi em va molt i molt bé. Viure al dia. Us el penjo aquí per si a algú més li fa servei.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 9 de febrer de 2008

Qüestions de llengua (XXIII): Paradoxes lingüístiques (1)

(Teniu una actualització d'este article ací.)

dimecres, 6 de febrer de 2008

Volen una bomba?

Sembla que el Govern espanyol estigui entestat a aconseguir que un boig de l’entorn abertzale mati algú abans de les eleccions. Si no, no s’entén a què treu cap aquesta dèria de fer tancar tota cuca que bellugui d’aquell àmbit. Que no saben que matar és una de les coses més fàcils del món (deixant de banda la consciència, ara parlo de la factibilitat), si algú es proposa de veritat fer-ho?

I doncs, si el Govern no vol disgustos, el que ha de fer és respectar escrupolosament els drets democràtics de la gent, encara que no li agradin i encara que hi hagi un partit a l’oposició que cridi cada dia a la guerra. Per la via de la repressió pura i dura, no se’n sortiran més que a curt termini. Potser és això el que cerquen: qui dia passa, any empeny.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 2 de febrer de 2008

Perquè fa 800 anys Jaume I...

No crec en els reis, excepte en els d’Orient que vénen cada 5 de gener a la nit, però avui fa 800 anys que va néixer a Montpeller el rei En Jaume i tothom espera que ho celebris d’alguna manera. Bé, ho dic aquí i ja està, perquè en realitat no m’agraden les conquestes ni les reconquestes. Sóc català, m’agrada el català i suposo que li dec a aquell senyor, en bona part, el fet de parlar-lo. O no, perquè els anomenats moros van estar-se aquí segles i la llengua es va continuar parlant. Algú creu que en el temps dels moros va desaparèixer el llatí del tot? No, els moros eren gent força civilitzada, ja ens ho va dir el senyor Jiménez de Parga, que es banyaven en fonts de coloraines. I a més, aquell rei del qual parlem també devia ser força moro: tres esposes legals, nou concubines, un munt de fills reconeguts o no escampats ça i lla...

I si la cosa no hagués anat com va anar, si ara aquí parléssim tots moro, doncs també seríem feliços més o menys amb la nostra parla mora, no? En fi, que no sé exactament per què escric sobre aquesta temàtica avui. Suposo que ho duus als gens i no te’n pots estar. Però psicològicament em resulta molt difícil estar orgullós d’un rei de fa 800 anys que va dedicar la vida a fer la guerra i a deixar dones embarassades pertot. Jo no vull ser un català a la manera d’un espanyol, amb els nostres Pelayos, Cids i Reyes Católicos però de sang catalaníssima (i catalanistes avant la lettre).

La meva defensa de Catalunya, del català, de la llibertat i de la autodeterminació de les persones i dels pobles mira al present i al futur. M’és igual el passat. Les coses són com són ara. No té sentit, per mi, remoure els temps pretèrits, com qui cerca la puresa del llinatge. Patètic. Per mi, la història que m’interessa de cara a l’actualitat comença l’any 1948, amb la Declaració dels drets humans. Catalunya, si ha de ser independent, serà perquè la majoria dels catalans voldrem ser independents. És això el que defenso: que ens deixin ser el que vulguem ser.* (I ara, que ens tornin els calés que ens roben, perquè no hi ha dret el que fan els espanyols amb nosaltres, com si fóssim ciutadans de segona.) Jo no vull la independència per decret d’un rei o pel pronunciament d’un general. Jo vull tenir senzillament la possibilitat de ser independents si volem ser independents, perquè ja n’hi ha prou de tuteles històriques i de drets adquirits per conquestes, reconquestes i imposicions. Jo vull la llibertat de parlar en català i que em parlin en català simplement perquè em ve de gust, perquè em dóna la gana i prou. Si d’aquí a cent anys les coses són d’una altra manera, d’aquí a cent anys quedem un dia a fer el vermut i ho tornem a discutir.

Des d’aquesta perspectiva, doncs, el que va passar fa 800 anys... me la bufa.

No sé si algú em tirarà la cavalleria al damunt, ara.

*Hi ha, per exemple, una declaració solemne, en forma d’Estatut, del Parlament de Catalunya del 30 de setembre del 2005, avalada amb el 90 per cent dels vots dels nostres representants legals. A mi no em convencia, però vam decidir entre tots que allò era el que volíem. Les rebaixes posteriors pactades pels partits i els ribots de Madrid ja no m’interessen, són imposició directa o indirecta. Per mi, si cal reclamar algun dret històric, és el del 30 de setembre del 2005. Perquè és el que hem decidit nosaltres, la nostra generació, no els nostres avantpassats. La resta d’arguments són allò de sempre, enganyifes dels polítics i voler fer-nos ballar la seva dansa. I al capdavall, tampoc els estatuts no serveixen de gaire res, havent-hi com hi ha una Constitución española que a l’hora de les interpretacions sempre jugarà contra nosaltres...


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)