dissabte, 24 d’abril de 2010

El joc de la tortura

per Lluís Uria

«“No es deixi impressionar, continuï.” La mirada greu, la veu imperiosa, la presentadora del programa, Tania Young –una popular exnoia del temps de la televisió francesa–, colla el concursant a continuar el joc. “Són les regles, li toca el torn, continuï... Nosaltres assumim tota la responsabilitat.” El concursant, tens, incòmode, els ulls implorants, s’hauria estimat més sentir altres paraules. “No podem parar?”, prega, mentre encara li ressonen a l’orella els crits de dolor de l’altre concursant tancat a la cambra de càstig, lligat a una mena de cadira elèctrica. “No es deixi impressionar...”, insisteix la conductora del programa. Ben a contracor, amb l’estómac encongit, el seu interlocutor obeeix l’ordre i acciona la palanca, que envia una descàrrega elèctrica de 460 volts al concursant com a sanció per haver fallat la resposta...

»La descàrrega elèctrica era falsa i el concursant tancat a la cambra de càstig, un actor. Però els altres participants en el joc ho ignoraven. Es pensaven que participaven de debò en el programa pilot d’un futur concurs de televisió, que tret de l’experiència no els havia de reportar cap premi. I tanmateix obeïen. Malgrat els crits i les súpliques del concursant suposadament torturat, malgrat la consciència del tracte inhumà que teòricament li infligien, el 81% de les persones que va acceptar participar en el joc van anar accionant palanca rere palanca a cada resposta incorrecta, fins arribar al final als 460 volts. Només uns quants s’hi van rebel·lar.

»L’experiència, dirigida pel realitzador i productor francès Christophe Nick amb la supervisió del psicòleg social Jean-Léon Beauvois i la participació de 80 voluntaris, ha donat lloc a un documental –Fins a on arriba la TV? El joc de la mort–, difós la setmana passada pel principal canal públic de televisió, France 2. El documental és un al·legat contra el poder de la televisió i les derives de la teleescombraria. “La televisió pot organitzar demà, sense contestació, la mort d’un individu com a divertiment”, ha denunciat el director del programa.

El joc de la mort és l’adaptació al format d’un concurs televisiu d’un experiment dut a terme els anys 60 per l’investigador estatunidenc Stanley Milgran per analitzar els mecanismes de l’obediència i el sotmetiment a l’autoritat. L’experiment de Milgram, que ha esdevingut una referència, es va saldar amb un índex d’obediència del 62,5% dels individus, que aplicaven les descàrregues convençuts d’estar contribuint a la ciència. A France 2 es va aplicar exactament el mateix mètode. Com a l’experiment de Milgram, els participants no podien veure la víctima, només escoltar-ne els crits. L’única diferència és que en el cas de la televisió hi havia públic. Un públic que, convenientment encoratjat per la presentadora, se sumava a la pressió de l’ambient.

»Si la ciència va demostrar que era una autoritat legítimament considerada com a tal pels participants en la prova de Milgram, a la vista del programa de France 2 l’autoritat de la televisió encara és més gran. “L’experiència de Milgram descansava en la legitimitat de la ciència, però no em pensava pas que la televisió pogués tenir la mateixa legitimitat”, admet Beauvois.

»El joc de la mort deixa un mal gust a la boca. El deixa als participants, que després, en saber la veritat, expliquen davant la càmera la seva experiència. L’ha deixat als promotors de la iniciativa. I el deixa als teleespectadors. Perquè, més que el poder de la televisió, el que el programa demostra és que qualsevol persona normal, per intel·ligent i sensible que sigui, pot acabar torturant el proïsme si una autoritat legítima li ho ordena.»

La Vanguardia 21 de març del 2010


Aquesta notícia em sembla que demostra una mica que no és la ideologia el que empeny a cometre el mal, sinó els factors de dependència acrítica o d’inhibició de la consciència que cadascú estableix en la seva vida, lligats o no al servei d’una ideologia o més aviat d’una praxi («si cal fer-ho, fem-ho»). Per això crec que es pot dir, per exemple, que la religió no és la causant dels mals que sovint li atribueixen alguns, sinó l’ambició de poder d’uns i la suspensió del propi judici d’uns altres –que ja es troben còmodes amb la facilitat de no haver de pensar i d’haver de dir només sí o no–, que es pot donar en l’àmbit religiós però que igualment es troba en àmbits no religiosos.

dissabte, 17 d’abril de 2010

Traductors, editors i lectors

per Lluís Llort

Si fins i tot els quatre (o deu, no gaires més) bons traductors cap al català que tenim poden tenir un mal moment, què no ha de passar amb la resta? Una resta formada per gent mancada de tota sensibilitat imprescindible a l'hora de traduir literatura, que es pensa que n'hi ha prou de tenir nocions de català i mig entendre un altre idioma.

Bona part de la responsabilitat és de les editorials, entestades en la quantitat abans que en la qualitat, que (en general) exigeixen uns terminis de lliurament incompatibles amb els resultats òptims i que (en general) paguen unes tarifes insultants.

Tal com està el panorama, qualsevol s'atreveix a publicar una traducció que, per a més rendiment econòmic, ni tan sols ha passat per un corrector/editor. De fet, fins i tot amb els originals en català costa trobar bones edicions.

Una solució utòpica (la competència del mercat la fa inviable) seria que només es publiqui la xifra de títols que garanteixi uns nivells de qualitat mínims. La manca de rigor afavoreix que molts lectors cedeixin als cants de sirena de les traduccions cap al castellà, habitualment més correctes per diferents motius històrics que no puc exposar aquí i ara.

(Avui 11 abril 2010)

dissabte, 10 d’abril de 2010

Llengua i poder

per Màrius Serra

Albert Pla Nualart, responsable lingüístic del diari Avui durant els últims vint-i-cinc anys, acaba de publicar un llibre en el qual recull alguns dels seus precisos articles sobre qüestions lingüístiques. Es titula Això del català (podem fer-ho més fàcil?) (Columna) i va precedit d’un pròleg del lingüista més prestigiós de la llengua catalana, Joan Solà, la primera frase del qual és: “Aquest llibre provocarà polèmica.” Té mèrit que Solà prologui Pla, perquè Pla es despatxa sense empatx contra algunes actituds (passades i presents) de l’Institut d’Estudis Catalans, i Solà és l’actual vicepresident de l’organisme. Bravo per Solà.

Pla Nualart ofereix dos llibres en un. D’entrada, un assaig sobre les possibles reformes que escurçarien la distància entre l’ús natural del català i la normativa que transmetem als qui n’aprenen (alguna tan audaç com reivindicar el lo neutre). Després, una repassada ameníssima pels dubtes lingüístics més habituals, composta d’articles ja publicats, entre els quals destaquen les recentíssimes terrassetes, veritable detonant del llibre. Aquesta segona part, escrita amb gran claredat d’idees, exemples ben afinats i un estil exemplar, recorda altres esforços recents en la mateixa línia, com els dos volums del lingüista Rudolf Ortega Tinc un dubte i Tinc més dubtes (La Magrana), i està en sintonia amb altres llibres lingüístics de Pau Vidal, Jordi Palou, Toni Soler, Ramon Solsona o Enric Gomà. Cada vegada són més els autors capaços de transformar la llengua (catalana) en assumpte allunyat de màrtirs i heretges.

Pel que fa a la primera part del llibre, que és la que porta el mestre Solà a vaticinar polèmica, mereix una lectura atenta (i crítica). És veritat que sembla una mutació allargassada de pròleg i que, en alguns moments, salta d’un extrem a l’altre amb l’agilitat d’un patinador, però el discurs de fons val més or que no pesa. Pla Nualart escriu a gratcient, perquè fa un quart de segle que batalla d’una manera fabril amb la llengua dels diaris, que no és ni registre literari ni col·loquial. A més, demostra una capacitat envejable per distanciar-se, tant com és possible, de les posicions ideològiques que llasten qualsevol discussió lingüística. El seu estil és opinatiu i contundent, sense subterfugis florentins, però sempre basa les opinions en experiències i prescindeix de teories, tabús i hipoteques erudites. Llegint Pla Nualart em fa l’efecte que podré continuar escrivint els meus llibres en una llengua jove, més implicada en el present que en el seu passat gloriós o el seu futur incert. I això m’agrada, perquè bàsicament m’interessa el present, que és el temps en què visc i escric.

La nostra tradició lingüística és academicista. L’Institut d’Estudis Catalans acaba de designar com a membre numerari de la secció filològica l’il·lustre periodista i filòleg Joaquim Maria Puyal. És, probablement, la primera incorporació insigne a la sagrada església de mestre Fabra d’algú que ha passat mitja vida treballant amb la llengua catalana dins els mitjans de comunicació. Està molt bé que el IEC es nodreixi de filòlegs i escriptors, però potser ja seria hora que també tingués en compte periodistes, traductors, correctors i lingüistes, que s’enfronten, des de fa dècades, amb els problemes quotidians d’una llengua viva. Si la secció filològica del IEC vol estar a l’aguait, haurà de comptar amb professionals com Pla Nualart (Avui),Ricard Fité (El Periódico),Oriol Camps (Catalunya Ràdio), Magí Camps (La Vanguardia) i altres lingüistes que s’hi arromanguen.

(La Vanguardia, 8 abril 2010)

dissabte, 3 d’abril de 2010

El crit al cel

per Andrés Trapiello

Des de fa almenys dos-cents anys, cada quinze dies hi ha algú molt indignat que ens recorda com de malament es parla. Són els nous Savonaroles, i es dediquen a escarnir o ridiculitzar la gent de parla descurada o malgirbada, i ho fan en articles sovint carregosos que també se’ls podrien retreure. [...]

No ve d’aquí. Cada quinze dies hi ha qui ens diu com hem de situar l’adjectiu a la boca i què hem de fer amb la perífrasi. [...] Tot això, què volen que els digui, és ridícul. Principalment, el to de les admonicions, com si algú els hagués encomanat aquesta tasca de policia, tot el dia patrullant pels diaris, assetjant la televisió, acusant i ridiculitzant la gent per usos que de vegades, amb el temps, finalment s’imposen. Recorden aquella gent que es rifaven dels telèfons mòbils quan es van inventar i avui no podrien viure sense tenir-ne un enganxat a l’orella.

La llengua és viva i es construeix matusserament, i el que perd per una banda ho guanya per una altra. Fa segles era elegant escriure amb hipèrbatons, com escrivia tothom, però [...] tots acabem trobant la manera de comunicar el que sentim. [...] L’important és sentir, el fet de dir arriba tot sol. En una escola de lletres poden fer-nos creure que ens ensenyen a escriure, o fins i tot a enraonar, però no hi ha escoles on ens ensenyin a enamorar-nos. Així que al veure que algú s’encara amb un estrany per retreure-li que va brut o que duu els cabells llargs, hom es recorda de Carner i corre a posar-se de la banda de l’indigent: “Jo estaria amb el darrer bandoler i la darrera prostituta contra el darrer general.” I qui diu general, encara amb més raó si és l’últim alferes provisional de la gramàtica.

(Adaptació de l’article publicat en espanyol al Magazine, 28 març 2010; la frase citada de Carner estava escrita en català.)