«“No es deixi impressionar, continuï.” La mirada greu, la veu imperiosa, la presentadora del programa, Tania Young –una popular exnoia del temps de la televisió francesa–, colla el concursant a continuar el joc. “Són les regles, li toca el torn, continuï... Nosaltres assumim tota la responsabilitat.” El concursant, tens, incòmode, els ulls implorants, s’hauria estimat més sentir altres paraules. “No podem parar?”, prega, mentre encara li ressonen a l’orella els crits de dolor de l’altre concursant tancat a la cambra de càstig, lligat a una mena de cadira elèctrica. “No es deixi impressionar...”, insisteix la conductora del programa. Ben a contracor, amb l’estómac encongit, el seu interlocutor obeeix l’ordre i acciona la palanca, que envia una descàrrega elèctrica de 460 volts al concursant com a sanció per haver fallat la resposta...»La descàrrega elèctrica era falsa i el concursant tancat a la cambra de càstig, un actor. Però els altres participants en el joc ho ignoraven. Es pensaven que participaven de debò en el programa pilot d’un futur concurs de televisió, que tret de l’experiència no els havia de reportar cap premi. I tanmateix obeïen. Malgrat els crits i les súpliques del concursant suposadament torturat, malgrat la consciència del tracte inhumà que teòricament li infligien, el 81% de les persones que va acceptar participar en el joc van anar accionant palanca rere palanca a cada resposta incorrecta, fins arribar al final als 460 volts. Només uns quants s’hi van rebel·lar.
»L’experiència, dirigida pel realitzador i productor francès Christophe Nick amb la supervisió del psicòleg social Jean-Léon Beauvois i la participació de 80 voluntaris, ha donat lloc a un documental –Fins a on arriba la TV? El joc de la mort–, difós la setmana passada pel principal canal públic de televisió, France 2. El documental és un al·legat contra el poder de la televisió i les derives de la teleescombraria. “La televisió pot organitzar demà, sense contestació, la mort d’un individu com a divertiment”, ha denunciat el director del programa.
El joc de la mort és l’adaptació al format d’un concurs televisiu d’un experiment dut a terme els anys 60 per l’investigador estatunidenc Stanley Milgran per analitzar els mecanismes de l’obediència i el sotmetiment a l’autoritat. L’experiment de Milgram, que ha esdevingut una referència, es va saldar amb un índex d’obediència del 62,5% dels individus, que aplicaven les descàrregues convençuts d’estar contribuint a la ciència. A France 2 es va aplicar exactament el mateix mètode. Com a l’experiment de Milgram, els participants no podien veure la víctima, només escoltar-ne els crits. L’única diferència és que en el cas de la televisió hi havia públic. Un públic que, convenientment encoratjat per la presentadora, se sumava a la pressió de l’ambient.
»Si la ciència va demostrar que era una autoritat legítimament considerada com a tal pels participants en la prova de Milgram, a la vista del programa de France 2 l’autoritat de la televisió encara és més gran. “L’experiència de Milgram descansava en la legitimitat de la ciència, però no em pensava pas que la televisió pogués tenir la mateixa legitimitat”, admet Beauvois.
»El joc de la mort deixa un mal gust a la boca. El deixa als participants, que després, en saber la veritat, expliquen davant la càmera la seva experiència. L’ha deixat als promotors de la iniciativa. I el deixa als teleespectadors. Perquè, més que el poder de la televisió, el que el programa demostra és que qualsevol persona normal, per intel·ligent i sensible que sigui, pot acabar torturant el proïsme si una autoritat legítima li ho ordena.»
La Vanguardia 21 de març del 2010
Aquesta notícia em sembla que demostra una mica que no és la ideologia el que empeny a cometre el mal, sinó els factors de dependència acrítica o d’inhibició de la consciència que cadascú estableix en la seva vida, lligats o no al servei d’una ideologia o més aviat d’una praxi («si cal fer-ho, fem-ho»). Per això crec que es pot dir, per exemple, que la religió no és la causant dels mals que sovint li atribueixen alguns, sinó l’ambició de poder d’uns i la suspensió del propi judici d’uns altres –que ja es troben còmodes amb la facilitat de no haver de pensar i d’haver de dir només sí o no–, que es pot donar en l’àmbit religiós però que igualment es troba en àmbits no religiosos.
