Des de fa almenys dos-cents anys, cada quinze dies hi ha algú molt indignat que ens recorda com de malament es parla. Són els nous Savonaroles, i es dediquen a escarnir o ridiculitzar la gent de parla descurada o malgirbada, i ho fan en articles sovint carregosos que també se’ls podrien retreure. [...]No ve d’aquí. Cada quinze dies hi ha qui ens diu com hem de situar l’adjectiu a la boca i què hem de fer amb la perífrasi. [...] Tot això, què volen que els digui, és ridícul. Principalment, el to de les admonicions, com si algú els hagués encomanat aquesta tasca de policia, tot el dia patrullant pels diaris, assetjant la televisió, acusant i ridiculitzant la gent per usos que de vegades, amb el temps, finalment s’imposen. Recorden aquella gent que es rifaven dels telèfons mòbils quan es van inventar i avui no podrien viure sense tenir-ne un enganxat a l’orella.
La llengua és viva i es construeix matusserament, i el que perd per una banda ho guanya per una altra. Fa segles era elegant escriure amb hipèrbatons, com escrivia tothom, però [...] tots acabem trobant la manera de comunicar el que sentim. [...] L’important és sentir, el fet de dir arriba tot sol. En una escola de lletres poden fer-nos creure que ens ensenyen a escriure, o fins i tot a enraonar, però no hi ha escoles on ens ensenyin a enamorar-nos. Així que al veure que algú s’encara amb un estrany per retreure-li que va brut o que duu els cabells llargs, hom es recorda de Carner i corre a posar-se de la banda de l’indigent: “Jo estaria amb el darrer bandoler i la darrera prostituta contra el darrer general.” I qui diu general, encara amb més raó si és l’últim alferes provisional de la gramàtica.
(Adaptació de l’article publicat en espanyol al Magazine, 28 març 2010; la frase citada de Carner estava escrita en català.)
