dissabte, 10 d’abril de 2010

Llengua i poder

per Màrius Serra

Albert Pla Nualart, responsable lingüístic del diari Avui durant els últims vint-i-cinc anys, acaba de publicar un llibre en el qual recull alguns dels seus precisos articles sobre qüestions lingüístiques. Es titula Això del català (podem fer-ho més fàcil?) (Columna) i va precedit d’un pròleg del lingüista més prestigiós de la llengua catalana, Joan Solà, la primera frase del qual és: “Aquest llibre provocarà polèmica.” Té mèrit que Solà prologui Pla, perquè Pla es despatxa sense empatx contra algunes actituds (passades i presents) de l’Institut d’Estudis Catalans, i Solà és l’actual vicepresident de l’organisme. Bravo per Solà.

Pla Nualart ofereix dos llibres en un. D’entrada, un assaig sobre les possibles reformes que escurçarien la distància entre l’ús natural del català i la normativa que transmetem als qui n’aprenen (alguna tan audaç com reivindicar el lo neutre). Després, una repassada ameníssima pels dubtes lingüístics més habituals, composta d’articles ja publicats, entre els quals destaquen les recentíssimes terrassetes, veritable detonant del llibre. Aquesta segona part, escrita amb gran claredat d’idees, exemples ben afinats i un estil exemplar, recorda altres esforços recents en la mateixa línia, com els dos volums del lingüista Rudolf Ortega Tinc un dubte i Tinc més dubtes (La Magrana), i està en sintonia amb altres llibres lingüístics de Pau Vidal, Jordi Palou, Toni Soler, Ramon Solsona o Enric Gomà. Cada vegada són més els autors capaços de transformar la llengua (catalana) en assumpte allunyat de màrtirs i heretges.

Pel que fa a la primera part del llibre, que és la que porta el mestre Solà a vaticinar polèmica, mereix una lectura atenta (i crítica). És veritat que sembla una mutació allargassada de pròleg i que, en alguns moments, salta d’un extrem a l’altre amb l’agilitat d’un patinador, però el discurs de fons val més or que no pesa. Pla Nualart escriu a gratcient, perquè fa un quart de segle que batalla d’una manera fabril amb la llengua dels diaris, que no és ni registre literari ni col·loquial. A més, demostra una capacitat envejable per distanciar-se, tant com és possible, de les posicions ideològiques que llasten qualsevol discussió lingüística. El seu estil és opinatiu i contundent, sense subterfugis florentins, però sempre basa les opinions en experiències i prescindeix de teories, tabús i hipoteques erudites. Llegint Pla Nualart em fa l’efecte que podré continuar escrivint els meus llibres en una llengua jove, més implicada en el present que en el seu passat gloriós o el seu futur incert. I això m’agrada, perquè bàsicament m’interessa el present, que és el temps en què visc i escric.

La nostra tradició lingüística és academicista. L’Institut d’Estudis Catalans acaba de designar com a membre numerari de la secció filològica l’il·lustre periodista i filòleg Joaquim Maria Puyal. És, probablement, la primera incorporació insigne a la sagrada església de mestre Fabra d’algú que ha passat mitja vida treballant amb la llengua catalana dins els mitjans de comunicació. Està molt bé que el IEC es nodreixi de filòlegs i escriptors, però potser ja seria hora que també tingués en compte periodistes, traductors, correctors i lingüistes, que s’enfronten, des de fa dècades, amb els problemes quotidians d’una llengua viva. Si la secció filològica del IEC vol estar a l’aguait, haurà de comptar amb professionals com Pla Nualart (Avui),Ricard Fité (El Periódico),Oriol Camps (Catalunya Ràdio), Magí Camps (La Vanguardia) i altres lingüistes que s’hi arromanguen.

(La Vanguardia, 8 abril 2010)