dissabte, 31 de desembre de 2011

«Google ha descol·locat tothom»

El publicitari Enric Pujades analitza el desenvolupament de la publicitat a internet. Pujades confia en l’increment de les tarifes publicitàries i creu que les empreses s’anunciaran més a la xarxa. Actualment, diu, «el repartiment de la inversió publicitària ja ocupa a internet un 2%, el mateix percentatge destinat al cine».

–La gent confia en la xarxa per a anunciar-se?
–Els anunciants veuen cada cop més en aquest mitjà un canal ineludible del seu màrqueting mixt i de la seva estratègia de comunicació amb tots els públics. A més, els fets cauen pel seu propi pes. Si l’usuari mitjà passa un 20% del temps a internet, les marques han de ser-hi per arribar als consumidors.

–Què va comportar la crisi de les puntcom [anys 2001-02] per al mercat publicitari?
–A diferència de les companyies que van fonamentar el seu negoci a la xarxa, les agències de publicitat tenim el nucli del nostre negoci diversificat i, tot i que el boom i el bluf de les puntcom ens va afectar a tots i l’impacte negatiu va ser fort, no va ser demolidor. I ara sabem que la nostra aposta i l’esforç invertit han servit per a alguna cosa.

–Una marca que només s’anunciï a la xarxa pot tenir credibilitat?
–Credibilitat, per descomptat. I si el públic al qual s’adreça és fonamentalment internauta, a més tindrà probablement més eficàcia que diversificant.

–S’apujaran les tarifes publicitàries a la xarxa?
–Això dependrà de l’oferta i de la demanda, i hi influirà la necessitat de quota de mercat que vulguin guanyar cadascuna de les tres pantalles (TV, mòbil i internet). Cada cop més les empreses es regeixen per resultats i per l’efectivitat de la seva inversió, i internet i els nous mitjans digitals tenen de sobres tots els elements per a demostrar la seva capacitat d’integrar-se amb la resta de mitjans i aconseguir els objectius de comunicació de les empreses.

–Per què hi ha tanta diferència de preu entre un anunci en un mitjà de comunicació escrit i a internet? [és molt més barat anunciar-se a internet que als mitjans clàssics]
–Justament pel que acabem de comentar, pel desajustament entre oferta i demanda.

–Són més efectius els anuncis a la xarxa, a la ràdio o a la televisió?
–L’efectivitat de la publicitat depèn de què i a qui. La comunicació 360 graus [per tots els mitjans] és la idònia, la que recomanem a les marques. El percentatge per a cada mitjà dependrà del públic al qual s’adreci i la situació en què es trobi, i també de quina manera vol fer-li arribar el missatge.

–Quin format és l’ideal per a anunciar-se a la web?
–No hi ha un format ideal. Em remeto al que dèiem abans, depèn del que es vulgui comunicar i a qui. La potència del mitjà precisament és aquesta, la quantitat de formats i maneres de comunicació que s’hi poden utilitzar, des del clàssic bàner que encara es fa servir fins a la utilització de les noves tecnologies rich media, videostreaming, e-mailing viral, etc.

–No creieu que els bàners [anuncis en franja] o els pop ups [finestra amb publicitat que tapa la pàgina que visitem] són perjudicials per a les marques anunciants perquè emprenyen els cibernautes?
–És clar que si envaeixen el nostre desig de mirar la web i no ens permeten la interacció, són negatius. Però avui dia ja s’han desenvolupat molts formats que permeten evitar ser intrusius davant el consumidor. Formats en què és el consumidor qui hi entra perquè vol conèixer més sobre aquella marca i la seva oferta. Però una part important és la planificació dels mitjans, que ens ajuda a segmentar la comunicació i a enfocar-la al nostre públic objectiu, és a dir, a donar-li a cadascú el que li interessa.

–Google és l’empresa que més beneficis ha obtingut del pastís publicitari d’internet. Per què?
–Perquè ha canviat la manera de fer el negoci a internet. Ha descol·locat tothom. Ha entès el que la gent demanava i ha sabut donar-li una resposta adient. Ha innovat, començant per la forma de plantejar i gestionar el cercador, però no s’ha quedat en això. Ha sabut posicionar-se entre els portals de recerques i oferir altres serveis que han arribat a conquistar la ment dels usuaris de tal manera que ja no es diu «cerca-ho a internet», sinó «cerca-ho al google».

–Quins productes funcionen més bé a la xarxa?
–Els que s’adrecen al públic més acostumat a navegar i a utilitzar internet com una eina d’ús quotidià.

–Estem davant una nova època daurada a la xarxa. Quina és la diferència amb l’anterior, que va començar també de manera eufòrica i es va acabar amb una crisi escandalosa?
–La diferència és que hem evolucionat. Internet és ja una eina consolidada i la nostra manera de fer-la anar és més enraonada i coherent.

(Extracte adaptat d’una entrevista d’Arantza Coullaut publicada a El País, 6 juny 2006; reproduïda a la desapareguda revista infoReflex el mateix any 2006; és interessant observar les coincidències i les dissemblances entre la realitat de fa cinc anys i mig i l’actual, i el compliment o no de les previsions futures que fa l’entrevistat.)

dissabte, 24 de desembre de 2011

El nou diccionari del IEC, en línia

(Article publicat a la desapareguda revista infoReflex l'any 2007; el reprodueixo sense tocar res i potser alguna cosa resulta anacrònica.)

La segona edició del Diccionari de la llengua catalana (DIEC) es pot consultar lliurement en línia. La pàgina web de la segona edició del diccionari no és una mera reproducció digital de la versió impresa, ans permet de fer-hi consultes selectives i específiques, com ara cerques per seqüències de caràcters, per categories gramaticals, per àrees temàtiques o per la llengua d'origen d'un mot.

Pel que fa als continguts d’aquesta nova edició, ha dit Joan Solà que «l’important d’un diccionari com aquest no és pas la inclusió de tal o tal paraula, que “ara ja es podrà dir”. L’important és l’operació global que s’ha realitzat i els criteris que l’han guiada». Solà troba a faltar en el nou diccionari normatiu la pronunciació «no evident» de certes paraules i també s’ha queixat –de manera cordial– que no s’hi hagi inclòs la flexió del femení «bastanta». Igualment, ha dit Solà que «per al lector general hi ha dues pedres de toc complementàries l’una de l’altra: si hi consten les condicions semàntiques, pragmàtiques i sintàctiques d’ús de les paraules i si el sistema d’exemplificació és sistemàtic o raonable». Sobre el primer punt ofereix un exemple de manca de precisió, i sobre el segon un d’encert respecte a l’edició anterior del diccionari.

Però a banda d’aquestes valoracions sobre el contingut apressades i anecdòtiques que ha fet Solà, com a expert –valoracions que segurament s’ha sentit obligat a fer empès pels editors del diari o per la mateixa pruïja que sent l’especialista que publica cada setmana un article a la premsa i sap que aquella setmana «tothom» esperarà que parli del diccionari, per una vegada que un diccionari ha esdevingut afer mediàtic–, cal tenir en compte que passaran molts mesos abans que algú no pugui fer-hi una anàlisi mínimament acurada.

La versió electrònica

Pel que fa a la versió electrònica, l’única, doncs, sobre la qual es pot dir alguna cosa d’antuvi, també diu Solà: «La versió electrònica permetrà d’actualitzar l’obra contínuament, com cal.» I això és un gran què, segurament el principal, en una obra normativa la versió anterior de la qual, el DIEC 1, havia deixat ja de ser de referència fa força temps per a molta gent, perquè havia quedat antiquada –deixant de banda els problemes estructurals que també tenia.

A banda de les obres normatives, poques editorials ofereixen els seus productes de franc a la xàrcia. En el cas del català, destaquen el Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia, que funciona amb recerca per aproximació i amb comodins, i, per la magnitud, el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover Moll. En castellà, amb possibilitat de fer cerques avançades només hi ha el Clave, de l’editorial SM. En canvi, el de la Real Academia Española (DRAE) no permet emprar els asteriscs per indicar que una paraula comença o acaba per unes lletres determinades (embarca*, per exemple, per cercar embarcación, embarcadero o embarcar).

Ara, amb el nou web del IEC es pot dir que arriba una veritable revolució, perquè té més prestacions que qualsevol altre diccionari d’internet. Per exemple, en la recerca bàsica, si vols saber el significat de embarcació escrius aquesta paraula. Però la resposta –nau– remet al lema que conté tota la informació (dues entrades, més cinc accepcions i sis subaccepcions). I encara que només s’indiqui una part de la paraula, el cercador la trobarà. A més, en la recerca avançada la pàgina desplega diverses caselles per acotar l’objectiu. Així, si se cerca el significat de deu, atès que una mateixa grafia respon a realitats distintes, l’homonímia es resol si se li indica que es tracta d’un substantiu masculí (el nombre 10), un de femení (una deu o font d’aigua) o bé un adjectiu (el que fa deu o desè). I en la mateixa pantalla apareixen les paraules amb les mateixes lletres però accentuació diversa (en aquest cas, déu, divinitat).

Però encara hi ha més, perquè també permet endinsar-se en les definicions, amb la qual cosa les possibilitats es multipliquen. Per exemple, si es busca un verb relacionat amb una embarcació, cal assignar a la cerca aquests dos paràmetres: la categoria gramatical de verb i la paraula embarcació. El resultat són 22 registres, que comencen per abordar, acular, aferrar... i acaben amb remar, remolcar, sirgar. Només cal llegir les accepcions per saber quina és la més precisa.

Amb aquest web avançat, el IEC ofereix una aplicació que permet endinsar-se en els racons més amagats del gran llibre de les paraules i descobrir els seus secrets d’una manera ràpida i precisa. La directora del Termcat, Rosa Colomer, ha dit: «La decisió de l’institut és molt valenta. La web permet endinsar-se en les entranyes del diccionari i descobrir-hi les possibles incongruències, fet que mostra l’esperit obert de l’acadèmia catalana.» El Termcat mateix havia anat pel davant en aquesta valentia de mostrar materials interrelacionats, però sens dubte el motor de cerca del nou DIEC és molt més complet.

L’accés a les definicions és la clau

Els diversos nivells de cerca fan que l’obra normativa adquireixi una nova dimensió, ja que es poden buscar paraules de dins les definicions, un dels aspectes més destacables de la web. En poder-se assenyalar una paraula clau de la definició, l’obra esdevé automàticament un multidiccionari, perquè ofereix sinònims i funciona com un diccionari ideològic o d’idees afins. Si interessa ampliar el vocabulari sobre un grup semàntic concret, n’hi ha prou d’introduir la paraula clau en la definició, i llavors s’obtenen totes les entrades que tinguin alguna cosa en comú amb aquella paraula clau. Les caselles de cerca permeten trobar també, com ja s’ha dit, mots acabats d’una determinada manera (per fer una rima, per exemple) o mots que incloguin un determinat grup de lletres, ja que la web també funciona com un diccionari invers o com un diccionari sil·làbic.

(Font: elaboració pròpia, a partir de notícies de premsa i dels articles de Magí Camps [La Vanguardia, 22 abril 2007], i Joan Solà [Avui, 3 maig 2007])

dissabte, 17 de desembre de 2011

L’anglès a Europa

La població angloparlant, l’any 2003, als principals països europeus de parla anglesa era la següent:

- Anglaterra 49.855.700 (83,7 per cent del total del Regne Unit)

- Escòcia 5.057.400 (8,5 per cent del Regne Unit) (60.000 parlen gaeleg [gaèlic])

- Gal·les 2.938.000 (4,9 per cent del Regne Unit) (600.000 parlen cymraeg [gal·lès])

- Irlanda (Éire): 5,269.400 habitants (1.702.600 dels quals a l’Ulster, sotmesos encara al Regne Unit; cap a 1.400.000, segons els càlculs més optimistes, saben parlar el gaeleg, dels quals uns 85.000 a l’Ulster, però no arriba al 3% del total els que el tenen com a llengua materna).

L’anglès als Estats Units

Els immigrants dels EUA es passen cada cop més a l’anglès

Segons un estudi fet per un equip d’investigadors de la State University de Nova York (SUNY-Albany), dirigits per Richard Alba, el 72% dels descendents d’immigrants hispans de tercera generació (és a dir, els néts dels que van arribar als Estats Units) ja “parlen només anglès a casa”. Els hispans han estat sempre els més resistents a l’adaptació cultural als EUA, especialment els dominicans, equatorians i colombians. Els que més s’adapten (dels hispans) són els centreamericans i els peruans. Entre els orientals (japonesos, indis, xinesos, etc.) els percentatges de la tercera generació superen el 90%, i entre els japonesos, per exemple, els de la segona generació ja són més del 60% els que parlen només en anglès a casa.

L’any 2003 vivien als EUA prop de 33 milions d’estrangers (12% de la població), el 53% d’aquests immigrants havia nascut a l’Amèrica Llatina i la meitat hi ha arribat després de 1990.

Les dades que s’han fet públiques ara corresponen a l’any 2000, i impliquen una forta pujada respecte a les dades anteriors, de l’any 1990. L’any 1990 eren només el 64% els descendents d’hispans de tercera generació que parlaven “només anglès a casa”.

Samuel Hungtington, l’autor del best-seller sobre El xoc de les civilitzacions, havia dit que aquestes dades estaven molt bé, però “qui ens assegura com seran els néts dels immigrants que han arribat en massa en els últims anys?” (New York Times). Les dades fan deduir, encara que Hungtington no ho reconegui, que les pròximes generacions seran molt similars a les actuals. Al llarg dels dos últims segles, sovint hi ha hagut desembarcaments massius de nous immigrants als EUA, i tothom acaba passant per l'adreçador. És clar que allà l’anglès és una llengua de prestigi i ineludible per fer gairebé qualsevol cosa…

Ací teniu una bona informació amb gràfics per completar les dades.

(Informació publicada a la desapareguda revista infoReflex l'any 2005)


* * *

L’anglès, llengua oficial de la meitat dels EUA

Dels cinquanta estats que formen els Estats Units, la meitat han declarat l’anglès com a llengua oficial davant el ràpid i continuat avenç d’altres llengües, especialment el castellà (allà dit espanyol). A Miami el principal diari es publica en castellà i en anglès, als barris rus i xinès de Nova York els cartells estan escrits en ciríl·lic i en mandarí i es parlen 140 idiomes a les escoles públiques de Nova York.

Com que la Constitució no ho estableix, des de fa vint anys hi ha grups que demanen que l’anglès sigui declarat idioma únic de les administracions, les escoles i les oficines de vot. Un 11% de la població nord-americana ha nascut a l’estranger i en el conjunt de la població el 18% parla una llengua diferent de l’anglès a casa seva. El castellà el parlen 28 milions, i l’any 2040 es calcula que el 25% de la població el tindrà com a llengua materna. La tercera llengua més parlada, rere l’anglès i el castellà, és el xinès, seguida del rus.

A Califòrnia, on hi ha un 40% de població hispana, els funcionaris sols poden adreçar-se als ciutadans en anglès. A la majoria d’estats les escoles públiques fan ensenyament bilingüe en els barris on hi ha molta població immigrada (4,5 milions de nens de primària i secundària).


Tribuna Catalana 1 octubre 2004

Diccionari de les eleccions estatunidenques

Durant el procés electoral dels EUA apareixen constantment conceptes molt peculiars, a vegades de difícil traducció directa al català. L’argot reflecteix la complexitat d’un sistema que combina procediments arcaics com els caucuses i paraules sorgides de l’era televisiva. Hem fet una selecció de termes freqüents, amb la traducció explicativa corresponent.

Canvassing. Mètode intensiu de contacte personal amb els votants. Nosaltres en diríem «porta a porta».

Caucus. Es podria traduir per «assemblea d’electors», o senzillament «assemblees». En els caucuses demòcrates es vota a mà alçada. A la primera ronda els candidats amb menys suport queden eliminats. Els candidats que queden es dediquen llavors a afalagar els qui han donat suport als eliminats. Aleshores es fa una nova votació. I així fins al final.

Comeback kid. Candidat que ha patit una derrota però que aconsegueix guanyar en l’elecció següent. Potser es podria traduir per «el sant tornem-hi».

Concession speech. Discurs que fa un candidat per acceptar la derrota i felicitar el rival. En podríem dir «discurs per plegar» o «discurs de comiat».

Crossover voter. Votant registrat en un partit però que decideix votar per un candidat del partit contrari en unes primàries o una elecció general: «votant trànsfuga».

Endorse. Declarar oficialment el suport a un candidat. Ho fan els polítics, els diaris, els sindicats: «mullar-se».

GOP. Abreviatura de Grand Old Party, denominació tradicional del Partit Republicà. No cal traduir-ho: és un nom propi.

Kingmaker. Un candidat que no ha guanyat però que contribueix de manera decisiva a fer que un altre guanyi en cedir-li els seus delegats. En podríem dir «entronitzador».

Momentum. L’impuls d’un candidat després d’haver guanyat diverses convocatòries: «moment dolç», o «momentum» mateix, escrit en cursiva (és llatí).

Phone banking. Allau de trucades telefòniques a una llista de votants potencials per instar-los que vagin a votar: «pressió telefònica», «cacera telefònica».

Pledged delegates. Delegats triats en les primàries i assemblees de votants, compromesos a donar suport al seu candidat en la convenció que es fa al final de les primàries en cadascun dels dos grans partits. En podríem dir «delegats compromesos», o senzillament «delegats d’en Tal».

Red states, blue states. Els «estats vermellosos» (o rogencs) són els que solen votar republicà. Els «estats blavencs» són els demòcrates. En català no aniria bé «estats rojos» i «estats blaus» perquè justament els «rojos» són els més de dretes, per dir-ho així, i es produiria confusió.

Soccer mom (o, l'any 2008, per transposició al cas de la candidata a vicepresidenta dels republicans Sarah Palin, que vivia a Alaska, on l'esport majoritari és l'hoquei, hockey mom). Estereotip sociopolític que es refereix a dones casades de classe mitjana-alta que no solen treballar, viuen en barris residencials i se suposa que dediquen molt de temps a dur en cotxe els fills a activitats extraescolars i a anar-los a buscar després. En podríem dir «mares minyona» o «mares atabalades», per dir alguna cosa que en qualsevol cas serà incorrecta i pejorativa (com ho és soccer mum).

Spin. En podríem dir «interpretació interessada» o «escombrada cap endins», o una mena de combinació de totes dues: «cop d’escombra interessat». És el tipus d’argumentació que es fa servir per refermar les posicions polítiques pròpies o per defensar els resultats obtinguts després d’un debat o d’una votació parcial o local. La fan anar els candidats, els seus assessors i la premsa. A l’eixida dels debats televisats hi ha un spin alley, «passadís de la interpretació», on els assessors dels candidats competeixen públicament –o sigui, davant la premsa– en les interpretacions sobre el debat, mirant d’escombrar cadascú cap a casa.

Superdelegates. Delegats que van automàticament a la convenció demòcrata, sense elecció prèvia, perquè tenen càrrecs públics o n’han tingut com a representants del partit. En podríem dir «superdelegats», tal com raja, o bé «delegats institucionals», que potser seria una denominació més transparent per a nosaltres.

Surrogates. Literalment són els «suplents» dels candidats, i poden fer campanya pel seu compte a favor del candidat. Solen ser els cònjuges o altres familiars. Aquí potser en diríem «teloners», o tal vegada «claca familiar». Bill Clinton i Chelsea eren l'any 2008 els «suplents» de luxe de Hillary. Michelle Obama i la resta de la família del candidat demòcrata també intervenien activament en la campanya com a «claca familiar».

Stump speech. El discurs estàndard de campanya, repetit amb poques variants en tots els mítings i intervencions. El podríem anomenar «el discurs típic» o «el pinyol del missatge».

Swing states. Estats que no són ni «blavencs» ni «vermellosos», o sigui, que republicans i demòcrates hi solen estar molt empatats i opten pels uns o els altres segons les circumstàncies. Es podrien anomenar «estats mixtos» o «estats canviants». Es tenen molt en compte durant la campanya, perquè produeixen efectes d’imitació en altres estats similars.

The winner takes it all. Sistema electoral en què el guanyador, encara que sigui per un vot, s’enduu tots els delegats de la circumscripció. «Tot per al primer», podríem dir-ne.

Too close to call. Expressió usada pels mitjans de comunicació quan les enquestes a peu d’urna no diuen prou clarament qui pot haver guanyat. «La pilota a la teulada»?

Underdog. El candidat que teòricament té menys possibilitats i desafia el favorit. El podríem anomenar «l'aspirant».


(Elaboració pròpia, a partir del recull de termes originals publicats en un reportatge d’Eusebio Val, La Vanguardia 28 febrer 2008)

* * *

Annex

La pronúncia més habitual –allà el concepte de llengua estàndard és inexistent, o almenys purament teòric– dels noms dels actuals president i vicepresident dels Estats Units sembla que és la següent (ë vol dir vocal neutra, com la segona /e/ de Pere; una lletra repetida vol dir que és allargada; l'accent vol dir síl·laba tònica):

Baarák Obbámaa (Barack Obama)
Djou Báidën (Joe Biden)

I els candidats perdedors de les eleccions del 2008:

Djën Makkèin (John McCain)
Sáráh Péilën (Sarah Palin)


(Textos publicats l'any 2008 a la desapareguda revista InfoReflex)

dissabte, 10 de desembre de 2011

Les il·lusions perdudes

Per Concha Caballero

No se’n van en trens amb maletes de cartró però s’emporten els seus béns més preuats: un portàtil, un mòbil d’última generació regalat per un familiar o aconseguit a còpia d’una lluita de punts sense pietat. Solen agafar un vol de baix cost, caçat pacientment a les xarxes d’internet. Se’n van a fer un màster, o han aconseguit una mal anomenada beca Erasmus que costarà a la família la meitat dels estalvis. Altres vegades se’n van a fer d’au-pair, d’auxiliar de conversa, a qualsevol feina temporal. La família va a acomiadar-los a la porta per embarcar i mentre s’allunyen dissimularan els uns la seva pena i els altres el desemparament acabat d’estrenar. “És per poc temps –es diuen. Dominaran l’idioma, coneixeran món... Retornaran en pocs mesos.”

Fins fa poc era un privilegi dels nous temps que els permetia gaudir d’una llibertat sense límits, d’un món sense fronteres, d’una capacitat gairebé infinita d’aprenentatge... Fins que va arribar la crisi i la maleta semblava diferent, l’espera a la fila per embarcar més compromesa, el comiat més trist i el fantasma de l’absència definitiva més proper.

No. No porten maletes de cartró, ni hi ha aglomeracions a l’andana dels comiats. No se’n van en grup, sinó d’un en un. Aparentment res no els hi obliga. Ha sigut una cadena invisible de fets. Van anar allà fa uns anys, o hi tenen una amiga que els ha informat que hi poden trobar alguna feina amb facilitat. No els pagaran gaire, això és segur, però podran guanyar-se la vida amb una certa facilitat... Al cap i a la fi aquí no hi ha res.

I se’n van a poc a poc, sense moure gens d’enrenou. Un degoteig incessant de saba nova que surt silenciosa del nostre país, desmentint la vella quimera que la història és un cabal continu de millores.

No n’hi ha estadístiques oficials. Ningú no sap quants són ni a on van. No s’agrupen sota el nom oficial d’emigrants. Són, més aviat, una microhistòria que s’explica entre amics i familiars. “La meva filla és a Berlín”, “se n’ha anat a Montpeller", “se’n va anar a Dubai” són frases que sentim sense adonar-nos del significat exacte que comporten. S’escapen de les estadístiques de l’emigració perquè solen tenir un nivell alt d’estudis i no encaixen en el perfil típic del que pensem que és un emigrant. Potser als comptes oficials figuren com a residents a l’estranger, però hi haurien d’aparèixer com a nous exiliats fruit de la ceguesa del nostre país.

En els temps de crisi que detallen cada euro gastat ningú no hi computa els centenars de milers d’euros emprats en la seva formació i regalats a empresaris de més enllà de les nostres fronteres amb una malaptesa sense límits, amb una ignorància sense comparació. Encara menys es quantifica l’esforç de les famílies, les il·lusions perdudes i els somnis trencats en mil bocins.

No porten maletes de cartró, però componen un nou èxode [...] que dispersa els nostres joves per tot Europa i gran part del món, que ens priva del seu coneixement, de la seva aportació i de la seva companyia. Però aparentment ningú no s’escandalitza per aquesta fuga de cervells, lenta però inexorable, que ens privarà de molts dels nostres millors talents. Ningú no protesta per aquesta nova onada d’exiliats que són una acusació silenciosa del fracàs i l’engany. Se’n van en silenci pel túnel d’embarcament on els agafarà la melancolia per la pèrdua primerenca de la seva terra.

No són, como diuen, una generació perduda per a ells mateixos. No són els socorreguts ni-nis que serveixen per culpar el jovent de la seva manca de feina. Són una generació perduda per al nostre país i per al nostre futur. Un error terrible que pagarem molt car en forma de retard, d’empobriment intel·lectual i tècnic. Tot i que encara no ho sapiguem.

(Extracte de l’article publicat a El País, 2 octubre 2010)

dissabte, 3 de desembre de 2011

Cromos en català

Per Andreu Bosch i Rodoreda

[...] L'únic àlbum en català que recordo de quan era jovenet (no pas infant) és West. L'Oest, la veritable història dels indis, de l'empresa italiana Panini i Cromo Crom, de Torroella de Montgrí [...]. Eren 400 cromos adhesius que repassaven de manera molt enriquidora les tribus nord-americanes i les guerres provocades pels europeus occidentals... Recordo haver acabat la col·lecció el 1983 i també haver felicitat el director de l'empresa pel fet d'afavorir la normalització del català en aquest àmbit. De fet, en l'àlbum hi col·laborava la direcció general de Política Lingüística, i en el pròleg Miquel Strubell i Trueta, aleshores cap del Servei de Normalització de l'Ús Oficial de la Llengua Catalana, deia: “El català ha de ser emprat per a tota mena de temes i en tota mena d'àmbits, des del sistema educatiu fins a les activitats comercials.”

Llàstima que, malgrat que Strubell anticipava que “perquè el món dels infants catalans ha d'ésser objecte d'una acció preferent, la iniciativa de l'empresa Cromo Crom S.A. d'iniciar el que tots esperem que serà una sèrie d'àlbums en llengua catalana és doblement digna d'elogi”, una flor no fa estiu i la cosa no va tenir continuïtat en l'empresa catalana, absorbida definitivament per Panini el 1986. Panini ni tan sols va pensar, 25 anys després, a editar en català l'àlbum de Ratatouille (2007), de Disney-Pixar, i això que la pel·lícula, que fou un èxit, es va doblar al català, amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

D'ençà d'aleshores, al marge dels àlbums per a adults de l'Avui dels anys vuitanta, conservo encara l'àlbum pòster dels personatges de la Història de Catalunya explicada per en Dragui de TV3, una col·lecció de 24 cromos adhesius que sortien fa gairebé 25 anys als pastissets Phoskitos, en català! Després, haurem d'esperar fins al 2005 per col·leccionar un àlbum ben curiós, impulsat per Llet Nostra, sobre la Cow Parade a Barcelona el 2005, amb els cromos d'una campanya solidària a través d'una exposició urbana de vaques de mida real, decorades i pintades per artistes de tot el món (també de catalans, com la vaca d'en Ferran Adrià), un àlbum que va coincidir amb la campanya promocional del Cacaullet d'aquesta agrupació de cooperatives catalanes de la llet.

En el món de l'esport [...] en català disposem de l'excepció futbolística de Catalunya, porta del mundial 82, del diari Avui, amb el suport de la direcció general de l'Esport i amb salutació del president Pujol. Va ser el primer d'una sèrie d'onze àlbums, amb el suport de diversos departaments de la Generalitat de Catalunya. Després van venir Catalunya. Paisatge, flora i vegetació (1983), Catalunya, el teu país. Història i cultura (1984), Catalunya, història de la pintura. Occident, I (1984) i II (1985), El món animal. Fauna, I: invertebrats (1985) –que va tenir el suport de la Diputació de Barcelona– i Fauna II: vertebrats (1986), El món forestal (1989), El Modernisme a Barcelona (1990) –patrocinat per l'Ajuntament de Barcelona, amb salutació de Pasqual Maragall–, Els aliments. Origen, manipulació i consum (1992) i Els bolets (1993). I no vull oblidar l'àlbum Arbres de Barcelona (1983), editat pel Servei Municipal de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona, amb cromos de les 60 espècies diferents d'arbres dels carrers de Barcelona, amb dibuixos de Joma.

Tot plegat un panorama força escàs. En el món dels cromos, més encara que en el del cinema infantil en català, som certament a les beceroles... Ara que tenim tanta premsa nacional en català (El Punt Avui, Ara, El Periódico, La Vanguardia...), i, per fi, també esportiva, amb El 9 Esportiu, ens caldria un esforç per recuperar l'art del lleure del tengui i el falti en català.

(Extracte de l’article publicat a El Punt Avui, 24 novembre 2011)

dissabte, 26 de novembre de 2011

Pren-t’ho amb humor

Per Piergiorgio M. Sandri

La teva parella acaba de posar el seu disc preferit: la música a tot volum ressona a la sala i tu, que treballes a l’altre quarto, no pots concentrar-te. El més probable és que, amb gest una mica contrariat, decideixis intervenir i li demanis, un xic emprenyat, si pot abaixar el volum (“sisplau, et faria res...?”). Rondinant, l’interlocutor ho farà. Però també podries seguir una altra via: atansar-te a la parella i dir-li, amb cara preocupada: “Amor, m’acaba d’esclatar el timpà, no l’has vist pas per aquí?” És possible que davant aquesta pregunta humorística, després de deixar anar una riallada, el nostre enemic se n’adoni i abaixi el volum del fil musical.

Un altre exemple: ets venedor de fruita en una parada de mercat. El teu lema, que crides a tot vent, és: “Tinc els millors melons i les síndries més bones!” Pot ser que si el producte és tan bo com dius, els clients acabin arribant-s’hi. Però també hi ha una altra via més subtil. Podries canviar la frase per aquesta altra: “Melons i síndries, cinc anys de garantia!” No sabem si vendràs la fruita, però segur que cridaràs l’atenció i pot ser que els que passejaven per allà se t’acostin amb un somriure als llavis.

Són dos casos que demostren que l’humor, per molt absurd, ridícul o burlesc que sigui, pot ajudar-nos a aconseguir el mateix èxit que tindríem si féssim servir un to seriós i formal. I possiblement s’aconsegueixi més fàcilment i fins i tot amb bon rotllo l’objectiu que ens havíem prefixat. [...]

Paz Torrabadella [...] sosté que “ens falta flexibilitat. Ens disgusta revisar els nostres punts de vista i, en certa manera, ens fa mandra. Perquè l’humor consisteix precisament en això: és una capacitat de construir. És el triomf de la consciència. Les persones intel·ligents de debò solen tenir un sentit de l’humor fi i quasi constant”. Segons diu, “és difícil que la gent es deixi anar: no només n’hi ha poc costum, sinó que falten models en els quals inspirar-se i tenim una comprensió limitada de la realitat”.

Doncs bé, els experts coincideixen que és possible recuperar aquest do tan preuat que ens ajudaria a viure més bé. Però com? N’hi ha que diuen que és un fet innat: o es té o no es té. Tanmateix, tots podem desenvolupar-lo. No cal explicar acudits. Això és només un aspecte. L’humor és molt més. Hi ha teories diverses. La més coneguda és la de la incongruència, segons la qual l’humor consisteix a connectar idees aparentment inconnexes. Mireu aquest diàleg dels germans Marx: “–Hi ha un senyor amb bigoti aquí fora. –Digui-li que jo ja en tinc un.” És una juxtaposició de conceptes completament lògics i coherents, però que col·lideixen al relacionar-se entre ells, i llavors fan riure. Un altre exemple, de Mark Twain: “Deixar de fumar és facilíssim. Ja ho he aconseguit més de deu vegades.” Altres teories associen l’humor amb la superioritat (riem perquè a una altra persona li passa alguna desgràcia i a nosaltres no, ens sentim feliços i superiors a l’altra) i la caricaturització o exageració (un gag de Mr Bean).

En qualsevol cas, l’humor, sobre la definició del qual no hi ha consens en el món científic (humor [...] era una paraula emprada pels grecs per referir-se als fluids que omplen el cos humà i que ens mantenen vius), implica una cosa essencial: una intenció. Si jo en un acte de gala rellisco i caic, és còmic, però no humorístic, perquè no volia caure (se suposa). El fet còmic cerca sempre la rialla de l’altre, mentre que l’humor, com va dir Wenceslao Fernández Flórez, és inherent a l’individu, “una posició davant la vida”.

El psicòleg i educador Jesus Garanto ha anat més enllà dient que era un signe de maduresa de la personalitat. En efecte, l’humor condueix a la paciència, la tranquil·litat i la tolerància; ridiculitza els extrems oposats; aprèn dels errors propis i aliens; ensenya a ser un bon perdedor. L’humorista veu les coses per l’anvers i el revers; veu la noblesa del que és ridícul i, d’alguna manera, ridiculitza el que és noble. Per tant, és de tot menys superficial: quan fem servir l’humor, en el fons tenim afany de comprendre, per veure les coses amb perspectiva. Aquesta actitud és molt constructiva: ens deslliura de les pors i alhora ens priva de certituds. Implica, per part de qui el practica, un comportament proactiu: l’humorista no es resigna davant la realitat, sino que la desafia. Juga amb valors essencials, però utilitza ressorts intel·lectuals.

No és una cosa senzilla. N’hi ha que el porten a dins en les situacions més difícils. Tenir sentit de l’humor comporta una gran força interior. Expliquen que Nelson Mandela, tancat a la presó a Sud-àfrica, en un exercici subtil d’humor presentava, als amics que anaven a fer-li una visita, els guàrdies de la cel·la como si fossin part de la seva família. El mateix Dalai Lama, malgrat el conflicte que viu el Tibet, es mostra sovint somrient.

Per desplegar l’humor, cal actuar sobre tres nivells: aprendre a apreciar-lo, a crear-lo i a compartir-lo. Jesús Damián creu que cal exercitar-lo i posar-lo en funcionament. “Per exemple, si estic atrapat en un embús, em poso un nas de pallasso. De sobte, el temps d’espera el vius amb un altre tarannà, i a més la gent clava la mirada en la teva cara. És la funció social de l’humor”, explica. Hi ha molts més exercicis. Un clàssic és el conte compartit amb una altra persona. Un comença amb una paraula i l’altre n’hi afegeix una altra, i es crea una cosa improvisada. També es pot jugar a modificar lletres d’una cançó coneguda… És cercar alternatives a la realitat.

Torrabadella suggereix que en una primera etapa cal copiar bé. Podem fullejar un còmic, mirar sèries o pel·lícules divertides, llegir llibres de jocs, anar a sessions de cabaret per veure com funciona l’humor. A partir d’aquí, s’agafen les idees bàsiques. En el fons, en cada manifestació humorística l’esquema sol repetir-se: sempre hi ha un plantejament (s’encamina la ment cap a una direcció) i després un gir (il·lògic, inesperat, sorprenent, que es burla de la previsió del cervell).

Després, en una segona etapa, es copia més bé. Es construeixen noves ocurrències a partir de les que hàgim fet anar ja en altres circumstàncies. Cada persona ha de descobrir un sentit lúdic propi i una capacitat innata. Forçar-se per ser graciós a qualsevol preu pot ser poc productiu. Cada persona ha de trobar i desenvolupar el seu instint natural. Jáuregui associa l’humor al joc. “Tots sabem jugar. Tanqueu la canalla dins una sala i veureu com s’inventaran de seguida una cosa, una història de fantasmes, de pirates. Cal recuperar aquesta mateixa capacitat. Per això recomano fer teatre, per deixar-se anar.”

Quan utilitzem l’humor? Essencialment, quan algú l’utilitza amb tu (tu ets objecte de la broma). La situació ha de ser apropiada (en un funeral, per exemple, no convé). Però l’humor és ideal quan es vol desdramatitzar una situació. Tanmateix, en determinats àmbits és fins i tot mal vist. Pot considerar-se una actitud poc responsable o un excés de frivolitat, si bé això tot sovint és ben poc real. Com va dir Oscar Wilde, “la vida és massa important com per prendre-se-la seriosament”.

Jáuregui explica [...] que en el procés de creixement de la parella cal utilitzar l’humor per reactivar la relació, ja que si no guanya l’avorriment. Com bé diuen en un diàleg de la pel·lícula L'espantaocells, “la gent no pot enfadar-se amb tu si els fas riure”.

I, a la feina, podem ser seriosos i divertits alhora. Thomas Edison, el pare de l’electricitat moderna, ho havia entès perfectament: “No he treballat ni un sol dia en tota la vida. Tot ha sigut diversió.” A les grans empreses, riure impulsa l’enginy, la solidaritat, la bona entesa i la resolució de conflictes. “L’humor té un impacte significatiu en les organitzacions. No és incompatible amb els objectius que es fixen per a aquella feina. L’humor no és per divertir-se i prou. L’humor vol dir aconseguir una millor cohesió entre els treballadors i dinamitzar la comunicació”, diu Chris Robert, de la Universitat de Missouri. Per Jesús Damiàn, “humoritzar és humanitzar: l’humor atrau i reté els recursos humans més valuosos, redueix l’estrès (que bloqueja la creativitat, al contrari que l’humor), enforteix la motivació i estimula la innovació, optimitza la comunicació interna i fa més sòlides les relacions amb els clients”.

Un exemple: en el conegut mercat de peix de Seattle, Pike Place Fish, es fan activitats curioses, com ara llançament de salmó, i a més els venedors criden, canten i abracen els clients, o es diverteixen a fer ventrilòquia amb un cranc. Resultat: el mercat està sempre atapeït.

Igualment, l’humor afavoreix la memorització i la retenció de dades. Si algú en un congrés fa una presentació divertida en comptes de llegir un discurs escrit, augmenta la probabilitat que els assistents recordin la informació en el futur.

Ara bé, és veritat que també l’humor té un límit i una ètica. Per les seves mateixes característiques, pot arribar a ser ambigu. No sempre queda clar si, en una caricatura, et rius de la persona o de la seva deformació. Tot depèn de la intenció. En qualsevol cas, millor que l’individu hi sigui present. Jesús Damián recorda que “el problema és que a tothom li agrada riure, però a ningú no li agrada que es riguin d’ell”. L’humor positiu, el que funciona de debò, és el que es pot compartir, l’inofensiu, que no és obscé, que no denigra ni discrimina col·lectius febles, ni fa sarcasme sobre qüestions de nacionalitat, sexe, religió. Els experts en aquesta matèria diuen sempre que és millor riure “amb” que riure’s “de” algú.

Què passa si no es té sentit de l’humor? Bé, potser aquesta dificultat està relacionada amb un tabú. O amb una autoestima baixa. Cal perdre la por del ridícul... fent el ridícul! Germán Payo fa vint-i-cinc anys que hi treballa [...]. “La qüestió bàsica és saber riure’s d’un mateix”, afirma. “Per fer-ho, cal una autoestima elevada, cosa difícil. La gent quan es mira al mirall només veu defectes. Hem de ser capaços de dir-nos alguna cosa positiva. El problema és que la societat va en direcció contrària: ens diu que no hem de tenir arrugues ni estar grassos. En canvi, cal acceptar que som imperfectes.” Segons Payo, tot a la vida pot tenir un costat humorístic. “Els infants són genials en això, se’ls acuden moltes coses. Me’n recordo que una vegada a l’escola una nena es va marejar i va descanviar la pesseta. Una part dels alumnes, amb raó, va manifestar fàstic pel vòmit, allà al mig de l’aula. Però una amiga va deixar anar aquest comentari que va trencar l’esquema: ‘Mireu, ha menjat espaguetis!’.”

Diuen que l’humor és arriscat. Però no fer-lo servir possiblement ho és més, ja que la seriositat pot ofendre encara més que una broma. Com deia Groucho Marx, “fer riure és una cosa molt seriosa”.

(Extracte adaptat d’un reportatge del suplement Estilos de Vida, La Vanguardia 28 març 2009)

dissabte, 19 de novembre de 2011

El fracàs del catolicisme espanyol

per Suso de Toro, escriptor

És comú donar per fet que la religió, heretada del temps de la nostra gent gran i dels nostres ancestres, decau històricament i que, sent extemporània, ja no juga un paper significatiu en el nostre temps. [...]

En realitat, la religió –n’hi ha prou a considerar-la en la seva dimensió ideològica–, es, en el nostre temps, un instrument principalíssim en el conflicte entre interessos i visions del món [...], i on la religió no es manifesta de manera clara apareix en les seves formes més seculars: en ideologies místiques comunitàries. Perquè els humans continuem buscant i trobant credos i fes en les quals dissoldre el nostre insuportable jo en algun nosaltres. Cerquem arguments que ens situen no sols a l’espai sinó també al temps, que ens donen memòria i futur, o sigui transcendència a les nostres vides. I d’aquesta manera trobem una mica de sentit a la nostra existència individual i solitària. [...]

La corrupció del missatge cristià que va ser el nacionalcatolicisme ha merescut la censura política i també moral de la majoria de la societat, i l’integrisme ha fet que se n’allunyi. Així, el fracàs de l’Església ha ajudat que la catòlica i tradicional societat espanyola, paradoxalment, sembli la més “moderna” de les europees.

Ens podem demanar quines conseqüències té per a la moral social; hi ha signes d’anomia en la nostra societat. Si la moral catòlica tradicional no és vàlida per a aquesta societat, quina moral social hi ha? Quin és el consens moral? N’hi ha? Qui té legitimitat o capacitat per establir un nou consens que ens digui el que està bé i el que està malament? O suportarem viure sense un ordre que ens digui el que està bé i el que està malament? Si és així, no podrem educar els nostres fills en una ètica personal. Sense moral, quina ètica. L’ètica és dinàmica i àgil, però la moral ha de tenir consistència i estabilitat, no s’aixeca sobre pilars relatius.

Podem tenir moral sense fonament religiós? És a dir, sense fonament, sense mite fundacional. No crec que les ideologies puguin fundar moral, només ho fan quan es transformen en mite comunitari, com ara el comunisme, el feixisme o alguns nacionalismes. És el mite, la religió, qui dóna l’ordre últim al món. Però com que no sembla possible tenir una fe religiosa simplement perquè ens convingui, potser haurem d’afrontar avui aquest viure desmoralitzats, perquè és la nostra realitat. O bé algú coneix una manera de fonamentar valors comuns indiscutits i acceptats?

O això o repensar la religió, i hauria de ser un pensar diferent, un pensar sentint. En aquest cas hauríem de mirar enrere, al començament, i tornar a demanar-nos pel final, la mort. La mort és una font de preguntes sobre la vida. És sagrada la vida humana? Abans de contestar podríem aturar-nos per sempre més a discutir el que és “sagrat”. Però també podem contestar sí o no, simplement. Si no és sagrada és un bé tangible i taxable, si és sagrada potser podrem alçar sobre això una moral per al nostre viure. Que és un viure cada cop més eixamplat, o enxiquit, per l’espai que creen els mass media, aquest món vigorós creat per nosaltres però que sembla haver-se emancipat i tenir vida pròpia: ha resultat que la nostra civilització apol·línia va covar l’ou del monstre dionisíac. És un món nou, una nova dimensió, on la moral pinta ben poc i mana el desig.

En aquest temps nou les generacions adultes conservem, tot i que no ho reconeguem, la moral judeocristiana que ens va transmetre de bon grat o per força l’Església, encara que ella no la segueixi. Aquestes són les nocions que força malament intentem transmetre als que vénen. Però ells què heretaran? Una discoteca, una pantalla?

(Extractat d’un article publicat al diari El País, 14 setembre 2007)

dissabte, 12 de novembre de 2011

Els dits de la mà

Gràcies als corresponsals de la llista Migjorn que n’han fet pel seu compte un arreplec, i gràcies a altres col·laboradors desinteressats, he pogut ajuntar unes quantes versions d’aquella cançoneta infantil que serveix per entretenir les criatures i alhora per anomenar d’una manera original i divertida els dits de la mà.

Aquí no hi ha totes les versions que existeixen, ni de bon tros; cada poble té la seva i molts cops més d’una. Però hi ha les que m’han arribat fins ara –si me n’arriben més ja les afegiré. Potser la de Sant Mateu del Maestrat no hauria d’anar aquí perquè és d’un altre estil més pedagògic, però ja que m’ha arribat la incloc:

Fondó (Vinalopó Mitjà)
Eixe és el pare,
eixa és la mare,
eixe demana pa,
eixe diu que no n’hi ha,
i el xicotet li diu: perrinxinxet, perrinxinxet, al caixonet hi ha un trosset de pa sequet!

Benigànim (Vall d’Albaida)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Corrunxet, corrunxet, el xicotet al corralet!

Alcoi (Alcoià)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinyeu, gorrinyeu, que jo en tinc un bocineu!

Vall dels Alcalans (Ribera Alta)
Aquest és el pare,
aquesta la mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no hi ha,
i aquest tan menut diu: garranxet, garranxet, que en l’armari n’hi ha un trosset!

Guadassuar (Ribera Alta)
Este és el pare,
este la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
I este diu: gorrinxet, gorrinxet, vés al corralet que en el cabasset n’hi ha un trosset!

Albalat de la Ribera (Ribera Baixa)
Este és el pare,
este és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
I el xicotet diu: xirin-xinguet, en l’armari n’hi ha un trosset!

Vilafranca (els Ports)
Este és el pare,
este és la mare
este demana pa
este diu que no n’hi ha.
Garranyeu, garranyeu, que a la pastereta n’hi ha!

Sant Mateu (Baix Maestrat)
El polze és el més gros,
l’índex assenyala,
el cor és el més llarg,
després va l’anular,
i el petit, petit, petit, petit, petit...!

Vistabella del Maestrat (Alcalatén)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinyiu, gorrinyau, la pastera està tancà en clau!

Quartell (Camp de Morvedre)
Este és el pare,
esta és la mare,
este demana pa,
este diu que no n’hi ha.
Gorrinet, sanxet!, gorrinet, sanxet!

Mallorca (Campos, Migjorn de Mallorca)

Aquest és son pare,
aquest és sa mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no n’hi ha,
i aquest és es porcellí qui fa: nyic, nyic, nyic!

Ciutat de Mallorca (Mallorca)
Aquest és son pare,
aquest és sa mare mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no n’hi ha,
i aquest és el porcellet que demà han de matar!

Vilanova i la Geltrú (Garraf)

Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha per al caganiu?

Barcelona (Barcelonès)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha pel caganiu?

Sant Pol de Mar (Maresme)
Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes,
i aquest fa: piu, piu, que no n’hi ha pel caganiu?

Terrassa (Vallès Occidental)
Aquest és el pare,
aquesta la mare,
aquest demana pa,
aquest diu que no hi ha,
marrameu, marrameu, que a mi no me’n doneu!

Vilanova del Vallès (Vallès Oriental)
Aquest es el pare,
aquesta és la mare,
aquests els demanen pa,
aquests els diuen que no n’hi ha,
aquests diuen: mireu, mireu, però no us en donarem, i aquest resa i no diu res.

Igualada (Anoia)
Aquest és el pare,
Aquesta la mare
Aquest fa les sopes
Aquest se les menja totes
I aquest fa: piu, piu, piu, que no puc sortir del niu!

Torres de Segre (Segrià)

Aquest és lo pare,
aquesta és la mare,
aquest fa les sopes,
aquest se les menge totes,
I aquest li diu: marrimiau, marrimiau, per què no me’n doneu, d’això que mengeu?

La Codonyera (Matarranya)
Aquest és el pare
aquest és la mare
aquest fa les sopes
aquest se les menge totes
i aquest diu: garranxiu, garranxau, tanqueu les figuetes amb clau!

Girona (Gironès)

Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest demana pa,
aquest fa les sopes,
aquest se les menja totes.

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)

Aquest és el pare,
aquest és la mare,
aquest fa la sopa,
aquest se les menja totes
i aquest diu: pobric, pobric, guardeu-me’n un xic, que jo sóc petit!

No sé si la constatació d’aquest patrimoni bàsicament comú en un fet sociocultural tan casolà i íntim com aquest, i tan reclòs en uns determinats territoris, hauria de fer pensar a algú alguna cosa... Bé, deixem la política de banda.

dissabte, 5 de novembre de 2011

La gènesi d’un diccionari

Els obstacles que va haver de superar María Moliner

per Pedro Vallín

Inmaculada De la Fuente [...] ha publicat la primera biografia de María Moliner, El exilio interior, amb l’editorial Turner Noema, i parla de la seva protagonista com qui parla dels seus avantpassats, amb precisió i sense caure en l’elegia. [...]
He volgut evitar el tòpic d’una dona mestressa de casa que escriu el diccionari. María Moliner és una figura clau del segle XX, una senyora que fa un diccionari que actualitza tots els termes del de la Real Academia, ella sola, i que, a més, com que va viure en el franquisme i estava casada i tenia fills, era mestressa de casa. Perquè també era bibliotecària, és a dir, era una professional que va fer un diccionari.

Quants anys va trigar a fer el diccionari?
Comença el 52, aproximadament, i en publica el primer tom el 1966, a finals d’any, i a començaments del 67 treu el segon. Posem quinze anys.

I per què no va ser ben rebuda pels acadèmics?
Perquè era una intrusa, en certa manera. Perquè va estudiar història a la Universitat de Saragossa, però havia encarrilat la seva vida pel món dels arxius i biblioteques i no estava considerada una filòloga. En aquell moment sí que hi va influir que fos dona. Una dona que es posa a fer un diccionari, però no el diccionari que inicialment volia fer, sinó un diccionari que a més qüestionava el de la RAE. Crec que va ser admirada, però no valorada.

Com si el diccionari l’hagués fet en les estones lliures?
No era un hobby, era la seva vida. Arriba un moment que ella s’hi involucra tant… a partir del 1955 el diccionari ocupava gairebé el 90 per cent de la seva vida. I, d’altra banda, María Moliner, i això ja es veu a les primeres cartes, és una dona que té un projecte de vida intel·lectual i que té uns desitjos de realitzar-se professionalment. És cert que encarrila la seva vida a través del cos d’arxivers i bibliotecaris i que com a funcionària ha d’anar a les destinacions professionals que li marquen, però té les seves preferències. Troba la sabata de son peu, que són les missions pedagògiques, que és on troba una identificació entre la tasca que desenvolupa i el projecte cultural de la República. [...]
La meva aventura ha estat abordar un personatge que respecto moltíssim i amb el qual no podia novel·lar gaire, per aquest respecte i perquè és una figura sòbria que es defineix per si sola i que per tant no permetia gaires llicències. Em vaig esforçar per dotar-la, malgrat tot, del que jo crec que era la seva veritable personalitat: una dona amb desitjos d’aprendre, una persona que s’està reinventant constantment, ja que estudia inicialment amb moltíssimes dificultats, fent el batxillerat gairebé sola, amb una gran capacitat per fixar-se objectius i després amb una gran ambició intel·lectual, una ambició que llavors se li negava a la dona. Es pensava que sent abnegada i estant entregada –la dedicació a les paraules ningú no l’hi discuteix, els èxits del seu diccionari, la sorpresa que va causar, l’envergadura de l’empresa, ningú no l’hi discuteix– era suficient, i per això aquesta dona solitària era la imatge que ens anaven difonent. Esclar, era solitària perquè era una senyora que estava en el seu context, en la seva època i al seu món. Però tenia una gran ambició intel·lectual perquè, encara que ella deia en to graciós que era tenaç perquè era aragonesa, que mai no hauria acabat el diccionari si no hagués estat tossuda i una mica bèstia, el seu motor era deixar una obra; la seva ambició és real.

Allò de la mestressa de casa ve una mica per culpa de l’obituari de García Márquez?
L’article de García Márquez és important, perquè és el reconeixement d’una personalitat molt rellevant, on ve a dir que és el diccionari sens dubte que ell utilitza, el més divertit, el més complet, “el més urgent”, per utilitzar les seves paraules, de la llengua castellana, per a ell molt més complet i útil que el de la Real Academia. És a dir, l’article ha estat molt citat i és molt important per al que és Moliner i per al seu diccionari. El que passa és que García Márquez es basa en les dades del fill menor i de persones de l’entorn i dóna una imatge massa familiar i intimista, massa d’interior, una imatge reduccionista que crec que no és la imatge que es mereix María Moliner.

Per què escriu el diccionari?
Ella, com a bibliotecària que era, quan ve a Madrid el 1946 comença a tenir estones lliures a les tardes que vol omplir. Té alguns projectes i [...] comença a plantejar- se fer un diccionari. Com que en tenia un bagatge, perquè coneixia molt bé el diccionari de la RAE de l’època universitària, es veu temptada a actualitzar-lo i a definir de nova planta les accepcions. I es va complicant. Utilitzava la màquina d’escriure, utilitzava molt unes fitxes que no és gaire clar d’on les treia o si les elaborava ella artesanalment. Una vegada que ja té bastantes fitxes fetes li arriba la notícia a Dámaso Alonso, que va convèncer els quatre editors de Gredos, com a director que era de la col·lecció principal, que el projecte valia la pena, malgrat que l’aparença era una capsa de sabates amb un munt de fitxes. Llegint les fitxes van veure tanta erudició que es van embarcar en l’aventura.

I després?
Firma un contracte amb Gredos l’any 1955. Crec que això no s’havia publicat fins ara. Van rebent les seves fitxes, les van preparant per després compondre-les, però com que es va dilatar tant, es van haver de compondre per segona o tercera vegada; eren els mitjans mecànics de llavors.
Ella dirigia el projecte, i, fins i tot, com que era una dona molt segura de si mateixa, defensava les seves coses, tenia les seves converses amb el primer corrector de l’editorial Gredos, Del Campo. Coneixia pel seu nom el linotipista, li portaven a casa seva proves, i recordo una anècdota: Moliner va introduint al seu diccionari temes gramaticals. És això el que el fa tan personal i ambiciós, però al mateix temps és excedir-se, no necessites aquest tractat. Però ella el regala, perquè és desmesurada. Llavors hi havia un linotipista, a qui agraeix després, al diccionari, la seva feina, que va arribar un moment en què estava desbordat de tantes correccions, afegits i clarificacions, que hi va haver una crisi a la impremta. “Jo és que li posaré a Doña María una nota per dir-li que no faci més canvis perquè ens tornarà bojos i humanament això no pot ser”. Un de més veterà li va dir: “Tu mateix, però escriure-li una nota a Doña María, jo no ho faria, perquè a més a més, de tant que t’estima, s’emportarà un disgust”. No la va arribar a enviar.

La va salvar el caràcter?
Sí, era molt expeditiva. Malgrat que tenia una formació superior, a les seves cartes es veu que no escrivia per a la posteritat, va al gra, vol fer coses.

* * *

Una lluita fèrria contra l’analfabetisme

Quan el seu pare abandona la família en un viatge a Buenos Aires, Moliner es comença a guanyar la vida fent classes als seus companys d’estudi. El 1922 guanya les primeres oposicions al cos d’arxivers bibliotecaris. Destinada a Múrcia, es casa amb un catedràtic de Física i es trasllada a València, on organitza 150 biblioteques rurals com a directora de missions pedagògiques. El govern republicà en guerra la pren com a figura clau de la política bibliotecària, però el franquisme frenarà la seva carrera. Traslladada a Madrid perquè els seus fills estudiïn, es refugia a la biblioteca de l’escola d’enginyers, el seu final com a bibliotecària.

* * *

Una professional de la biblioteconomia

Nascuda a Paniza (Saragossa), l’any 1900, la seva família es va traslladar al cap de poc a Madrid. Maria Moliner era filla de metge rural [...] i va despuntar de molt jove com una alumna brillant. Va estudiar a la Institución Libre de Enseñanza, on pel que sembla va ser Américo Castro qui va despertar el seu interès per la lexicografia. Va ser una de les dones pioneres a la universitat espanyola. El 1921 es va llicenciar en filosofia i lletres amb qualificació d’excel·lent i premi extraordinari i va guanyar les oposicions al Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs.


(Extracte del reportatge publicat a La Vanguardia, 22 agost 2011)

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Quan a Cartagena es parlava català

per Alfonso Grandal López (Arxiu Municipal de Cartagena)

L’any 1245 Cartagena, que era des de feia segles una ciutat àrab i musulmana, cau en mans castellanes. Ferran III el Sant, després d'haver signat amb el rei moro de Múrcia el tractat d’Alcaraz el 1243, pel qual es comprometia a “protegir” els murcians a canvi que ells el reconeguessin com a senyor, va haver d’enviar el seu fill, el príncep Alfons, futur Alfons X el Savi, al capdavant d’un exèrcit per fer efectiu el domini en les ciutats que, com Cartagena, s’havien negat a acceptar la capitulació. Una part de la població abandona la ciutat després de la conquesta i gairebé tots els altres ho fan un cop fracassada la revolta que hi hagué el 1264.

I doncs, Cartagena esdevé una població castellana a mitjan segle XIII. Tanmateix, tots els testimonis dels anys següents ens diuen que els habitants, com els de la ciutat de Múrcia i els d’altres poblacions del regne, enraonaven català. I nombrosos indicis ens fan pensar que aquest idioma el van continuar parlant una bona part dels murcians durant unes quantes generacions, potser fins al segle XVI.

Les causes d’aquesta paradoxa aparent no són cap misteri. Les mateixes cròniques de l’època les expliquen. Diu la del català Muntaner: «E com la dita ciutat [Múrcia] hach presa e poblada tota de Cathalans, e axi mateix Oriola e Elx e Guardamar e Alacant e Carthagenia e los altres llochs; si que siats certs, que tots aquells qui en la dita ciutat de Murcia o els dauant dits llochs son poblats son vers Cathalans e parlen del bell cathalanesch del mon.»

Per la seva part, la crònica d’Alfons X diu: «E poblaba la tierra (de Murcia) de los más cristianos que podía... e porque non podía haber gentes de la su tierra que las poblasen, vinieron y e poblaron muchos catalanes de los que eran venidos a poblar en el reino de Valencia.»

I la crònica de Ferran IV especifica que la majoria dels habitants del regne de Múrcia «eran catalanes [...] salvo [...] Lorca, que moraban castellanos». [...]


Les empremtes actuals del català a Cartagena: vocabulari i toponímia

Comencem pel lèxic. N’hi haurà prou amb extreure, dels centenars de paraules d’origen català que pul·lulen (que pul·lulaven, més aviat, perquè estan desapareixent ràpidament) en la parla tradicional cartagenera, algunes d’especialment característiques.

Recordem, per exemple, leja (< lleixa), pelufa (< pelusa), llanda, mona (de Pasqua), molla, yaya, borradura, trenca, bufeta, rampa (‘dolor muscular’), garapá (< [es]garrapada), telo (< tel), solaje, suco, mostoso, pansido, ansa, amanoso, puncha, fangue, corcón, corcar, correntín, manifacero, minso, barra (‘desvergonyiment’), rebuche, caire, pavor (< paó), bardisa, esclafar, embolicar, rebolicar, olivera, garrofero, rogalicia (< regalèssia), tramuso, tápena (< tàpera), pésol, bajoca, ginjolero, abercoque, murta, baladre, gavina, cucala, blanca (‘garsa’), porputa (< porput, puput), merla, cabernera (< cadernera), clanco (< cranc), chapina (< xapina = petxina), lobarro, magre (< mabre ‘peix’), aladroque, lisa (< llisa), móllera, grisa, rascasa, llampúa (< llampuga), raspallón, letón (< lletó), grumeje (< grumeig), trasmalle, esculle, capuzar (< capbussar), servar, jaloque (< xaloc), maestral, trasmontana, gregal, lebeche (< llebeig), llampo (< llamp), boria (< boira), nina, melsa, camota (< cama), mamellas, polsaguera, espolsar, espolsador, helor (< gelor), “hacer pena”, “la madre que te va a parir”, “durar más que un culo de mortero en un bancal”, sufix -ador en comptes de l’habitual castellà -adero (lavador, abrevador, matador).

I, ara ja definitivament perduts o en desús en aquelles terres, hi havia també aladre (< arada), ancoraje, barquerol, bestiar, bol (l’expressió hacer bol ‘tirar la xarxa’ encara és viva), bonítol, botiga, carrerón, censal, colla, corredor de oreja, faición (< faiçó), gaña, ginebro, graellas, hortolano, illa, lagosta, lleña, maestre de axa (< mestre d’aixa), magacén, manobre, perpalo (< parpal), raval, xexa (< xeixa).

L’altra herència que queda a Cartagena de la llengua catalana és un bon feix de noms de lloc, el significat original dels quals pot passar i sol passar desapercebut als cartagenencs d’avui. [...] De procedència catalana segura o molt probable tenim o teníem a la ciutat la Serreta, el Molinete, Cabtor (< cap tort), el Raval, la Roca (‘muntanyeta pètria’), los Antigones.

A la rodalia, el Plan (< el pla), la Fontaneta, la Rogeta, el Roldán (< Rotllan), Beaza i Beaceta (< beaces). A la costa, la Punta del Gate (< gat), la Parajola (< plajola), la Coveta, Cab Roche (< cap roig), el Bolete, l’illa anomenada Plana, el Rihuete, la cala Reona (< redona), Calnegre (< cap negre), Calblanque (< cap blanc), la Gola, la Mejana (< mitjana), el Estacio (< estaci), les illes anomenades Rondella i Grosa, la Porpuz (< porput o puput), el Gorguel, el Avenque, la rambla Voltada, el Veal (< vedal < vedat), Atamaría, (tamarida), la Caragolera, el pic Miral (< mirall).

Altres noms més antics, llatins o àrabs, van passar pel sedàs del català abans de ser finalment castellanitzats: Altaona (< Altadona < al-Tahuna), Cabo de Palos (< cap de Pals), Cabo Tiñoso (< Castiltiñós < Cabtil Tiñós), Pormán (< Purtumán < Burtuman), El Portús (< el Pertux < el Portux), i potser les illes Hormigas i La Albufera, antic nom del mar Menor. Per acabar, alguns noms àrabs, que ja existien en català, pot ser que arribessin en aquest idioma, com Mandarache (port), antic topònim del port de Cartagena que també es trobava al port de Barcelona. [...]  

Traducció adaptada i extractada de l’article «Cuando en Cartagena se hablaba catalán», publicat a la secció «Lenguaje cartagenero» de la revista Cartagena histórica, n. 14, 2006. Hi ha més dades sobre el tema en un article del mateix autor, Alfonso Grandal López, «Algunes emprentes de la permanència del catala a la comarca de Cartagena (Múrcia): del segle XIII al XVI», a Quaderns de Migjorn, 3, Alacant 1998, traducció de Ramon Codina i Bonet.

dissabte, 22 d’octubre de 2011

Tres ficcions

per Jordi Graupera

És mentida que al final de l’escolarització tothom parli català i castellà perfectament. A Catalunya, la majoria de persones parlem un català força dolent, escolaritzats o no. És un català fet d’estructures sintàctiques castellanes, farcit de castellanismes en el vocabulari, parlat amb una quantitat d’errors gramaticals i escrit amb una abundància d’errors ortogràfics que ningú no es permet en castellà. És al carrer, però es veu també en alguns diaris, se sent a les ràdios i als telenotícies, el parlen els polítics, catalanistes o no [...], i s’estén pertot. [...] És cert que la immersió ha estès el català a capes socials que n’haurien quedat al marge i que ha propiciat la comprensió de l’idioma. També és cert que l’estat de la llengua és natural després de dues generacions de franquisme i d’immigració castellanoparlant en massa. Però no ens enganyem: tenim un problema greu d’exigència a l’escola amb el català, no d’hores lectives.

Segona mentida: a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. Oi tant que n’hi ha: si ets únicament castellanoparlant només te’l trobes quan els teus fills tornen de l’escola i et parlen en catanyol. I mira com emboliquen la troca. I si ets catalanoparlant, és a dir, bilingüe, el conflicte te’l trobes a la majoria de bars, als jutjats, als hospitals, als serveis de teleoperadors i, molt especialment, a les administracions públiques controlades pel govern central: Policia Nacional, Delegació del Govern, aeroports, Renfe i universitats. Per no parlar del carrer o el pati d’escola, on la intimidació, la ignorància i el complex d’inferioritat fan canviar d’idioma molts catalanoparlants.

Tercera mentida: Catalunya és una comunitat autònoma amb competències en ensenyament. Catalunya no és una comunitat. En són unes quantes barrejades, còmplices i adversàries, sense un espai públic propi per decidir els seus conflictes. Catalunya no és autònoma perquè depèn de les decisions de les Corts espanyoles en la majoria de temes clau, sobretot fiscals, que són els que importen, i dels tribunals espanyols en la resta de temes, resumits en l’Estatut.

Com s’ha vist aquests dies, les competències en educació són vàlides sempre que no traspassin certs límits, alguns constitucionals, d’altres psicològics.

Tot això és responsabilitat nostra. [No podem] viure en una ficció constant. Espanya ni és ni vol ser un Estat plurinacional. I és normal: la majoria d’estats moderns són així. L’autonomia catalana només té sentit si duu a algun lloc, però no és una solució permanent, igual que la immersió. Durarà fins que la majoria d’espanyols se’n cansin, o fins que nosaltres, espanyols del nord-est, vulguem pagar el preu de deixar de dependre’n. [...]

(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 10 setembre 2011)

dissabte, 15 d’octubre de 2011

La passió per la decadència

per Raquel Quelart

Endinsar-se en un antic hospital, una vila despoblada on hi ha les arrels catalanes de Leo Messi o una piscina maleïda l’únic inquilí de la qual és un gat negre pot esdevenir tota una aventura difícil d’oblidar, malgrat que molts d’aquests llocs fa temps que es van abandonar. Redescobrir aquestes construccions carregades d’ànima i història s’ha convertit en una afició a l’alça. L’explorador urbà i periodista Joan Valls desvela en un llibre, Inhòspits, d’Angle Editorial, els emplaçaments abandonats que ha fotografiat al llarg de més d’un lustre. “És una manera de trobar el passat i immortalitzar-lo”, comenta Valls [...].

El periodista explora aquests indrets per deixar anar el seu talent com a fotògraf, ja que la llum i els angles d’aquests espais solen ser molt especials. A més, entrar en llocs “prohibits” –molts cops ficant-se en propietats privades–, amb els seus secrets, produeix “sensacions inconfessables”, comenta. “És com una petita aventura en una estança desconeguda on no saps què passarà quan travessis el llindar”, comenta l’autor, la peculiar afició del qual va començar l’any 2006, que va descobrir les fàbriques abandonades del “Manchester català” –el nom popular del Poblenou de Barcelona en l’època industrial. Des d’aleshores Valls ha recorregut discoteques, prostíbuls, estadis, parcs aquàtics, hotels, balnearis, places de toros, estacions d’esquí, hospitals, orfenats, búnquers i pobles, entre d’altres llocs que van ser habitats en altres èpoques.


El morbo pels llocs revellits, desolats i abandonats


Joan Valls no és l’únic que satisfà la seva inquietud per trepitjar construccions decadents i sense més hostes que els records que pertanyen a un passat remot. I és que aquesta és una afecció a l’alça. Ho demostra l’èxit de les associacions d’exploradors urbans [...]. Hi ha una sèrie de normes que tots els exploradors urbans han de respectar. De primer, no es pot trencar ni forçar mai res, ni moure cap objecte de lloc, és a dir, quan surts no ha de notar ningú que l’explorador hi ha estat; cal anar ben calçat per evitar clavar-se cap objecte punxant o ensopegar amb facilitat; tampoc es pot fer soroll, i l’únic record que te’n pots endur és una fotografia o una presa de vídeo. [...] Joan Valls aconsella que t’asseguris abans d’entrar que l’indret està deshabitat, ja que no són pocs els llocs abandonats pels propietaris que tenen okupes. El periodista explica que més d’una vegada ha hagut de “sortir corrents” per l’amenaça d’agressió d’inquilins d’aquesta mena.

Altres cops els ensurts són diferents. “En aquests llocs hi ha molt de silenci, i quan estàs concentrat fent fotos pots sentir de sobte unes passes –normalment d’un gat o una rata– o un objecte que ha caigut a terra”, comenta Valls, que també explica que el que li ha donat “més mal rotllo” és la piscina de Rubí: “Quan vaig saltar la tàpia i vaig ser a dins em va envair una sensació molt estranya”, comenta. Un pressentiment que va ser reforçat per la imatge real del cadàver d’un gat negre “amb mirada de pànic”. En arribar a casa va descobrir a internet que “a més d’un visitant se li havia creuat un gat davant del cotxe” i que d’aquell indret en deien “la piscina maleïda”, un nom que d’altra banda s’havia guanyat a pols. La llegenda explica que allí van morir ofegats tres joves després de saltar del trampolí, una gran estructura de ciment que inspira temor i respecte. “Hi ha força gent que va de nit a aquests indrets, però jo no, el tema de les psicofonies i els fantasmes em fa por.” [...]


Pobles deshabitats

Es consideren viles abandonades els nuclis urbans on no hi ha habitants i es conserva un mínim de deu edificacions. [...] Hi ha milers de pobles que entren dins d’aquesta catalogació i que, sens dubte, són també objecte dels exploradors urbans. El periodista Joan Valls detalla en el seu llibre una llista d’aquesta mena de poblacions. Potser la que més cridi l’atenció, perquè hi va néixer la besàvia del jugador del FC Barcelona Leo Messi, és a Lleida, sota d’un pantà. Rosa Mateu Gessé hi va passar tota la infància, fins que va decidir emigrar a l’Argentina, on es va casar amb un altre immigrant català i va tenir descendència.

Els detalls d’aquesta i d’altres històries els explica de manera ben documentada Josep Valls a Inhòspits: “Abans d’anar a un lloc és recomanable informar-se sobre la història, trobar llegendes que aportin un grau més de misteri. Molts cops dins d’un indret abandonat hi ha documents que en parlen i, si no, els veïns poden ser una font d’informació.” Tot i que potser la aportació més gran dels exploradors urbans sigui rescatar per a la memòria d’un poble o d’una ciutat els llocs que van quedar atrapats en una altra època.

(Extractat i adaptat de La Vanguardia Digital, 28 setembre 2011)

dissabte, 8 d’octubre de 2011

Una conversió a la vinya

Per Harry Eyres

Vaig viure una mena de Damasc mentre caminava per una vinya amb un productor de vi de mitjana edat i aspecte angelical anomenat Joan Ramon Escoda. Sota la calor impressionant de l’agost català, inspeccionàvem unes noves varietats de chenin blanc i no vam poder evitar de veure que tota una filera es veia esquifida i tenia mala pinta.

La causa no era cap misteri. Aquella filera estava exposada més del compte a l’ombra d’un roure magnífic, de capçada ampla. “Hi ha gent que m’ha demanat com és que no he tallat l’arbre”, diu Escoda. “Tallar un arbre de dos-cents anys per vint ceps menuts? Com pots fer això?”

Durant un temps, un amic meu va intentar que m’interessés –no podem parlar encara de conversió– pel moviment a favor del vi natural, que inclou en part l’onada orgànica i biodinàmica de resistència contra l’abús de química en la producció del vi però que va més enllà. Com deuen saber, la moda del vi natural va néixer a París, té una extensió menor però força notable a Nova York i Tòquio i ara es comença a conèixer a Londres.

Escèptic per naturalesa, em va intrigar però encara no em va convèncer. Una part de mi pensa que ja hi ha prou ideologies i religions i cultes mil·lenaris al món; la meva aproximació al vi és simplement pragmàtica i hedonista; vull que el meu vi tingui un bon gust, olor i color, que em doni plaer, potser fins i tot un plaer profund i reflexiu, però no n’espero que em faci sentir que sóc una persona millor o més pura que la resta.

Conèixer Escoda a la Conca de Barberà, no lluny de Tarragona, i un altre productor de vi natural, Pep Torres (sense relació amb la més coneguda família de vinyaters del Penedès), a Costers del Segre, a prop de Lleida, i tastar amb ells els seus vins en els diversos cellers que tenen ha estat un factor clau per convèncer-me. Per descomptat que algunes de les terres més reconegudes del món –el Château de la Roche aux Moines de Nicolas Joly, el Domaine Leroy, el Gravner al Friül, fins el Domaine de la Romanée Conti– es poden considerar part del moviment pro vi natural (que no té regles establertes ni certificacions), i per tant això no és cap fenoment desgavellat. Però alguns dels vins naturals que m’havia deixat tastar el meu amic feien una olor i tenien un gust realment peculiars, més a prop dels sucs de poma o pera que del vi. I alguns eren tèrbols, cosa que jo considerava un pecat imperdonable en un vi.

Els vins d’Escoda no són tèrbols ni fan olor de poma ni de pera. El seu celler és immaculat, fresc i ben organitzat. Ell creu que començar la fermentació del vi amb una temperatura molt baixa i deixar que hi estigui durant mesos permet que no li calgui gaire més que un pessic de sofre. Durant anys he vist que els grans vins poden sortir tant de cellers d’allò més polits com de cellers amb aspecte caòtic. El de Pep Torres, a la vila de Verdú, a l’altiplà més sec del que ell anomena salvatge oest de Catalunya, té un aspecte excèntric i una temperatura força més alta. S’hi veu una col·lecció d’eines de celler dins una mena de carro de supermercat, un carro fabricat per ells que serveix per controlar la temperatura de fermentació dels barrils, i unes marques vermelles misterioses o bé humorístiques en cadascun dels tancs de vi. Torres és jove (33 anys), xerraire i addicte al tabac.

A les etiquetes posteriors de les ampolles de Torres no hi trobes la típica nota de tast (“aromes de maduixa vermella amb una mica de vainilla i roure”) sinó una mena de repte metafísic: “Tens a les mans una ampolla plena de vida i de llibertat. Entens el que això vol dir de debò?”

Aquesta és la mena de desafiaments dels quals més aviat mires de fugir, pensant que el vinater s’ha engrescat massa i ha anat més lluny del que li pertocava. Però si em demaneu que defineixi el fet diferencial del vi natural, us diré que és la vida, la vivesa, la vitalitat. Si repasso les meves notes de tast de vins naturals hi trobo el concepte “vivesa” un cop i un altre: “equilibri vivent i natural... esdevé més viu dins la copa...” La vivacitat també vol dir canvi i imprevisibilitat. Aquests vins canvien contínuament dins la copa, com tots els vins, és clar, però d’una manera més dràstica. El pinot noir del 2009 d’Escoda és completament tancat al començament, i amb força tanins, però al cap d’un quart, més de pressa que un adolescent tímid, el tens completament obert.

Els cultivadors de vi com Escoda i Torres, i igualment els seus col·legues de França, d’Itàlia i d’arreu, han decidit fer una cosa que va a la contra del tractament modern del raïm. Han optat per intervenir menys a la natura, per renunciar en bona part al control, per treure’n menys profit. Saben que uns quants tancs i barrils no sortiran prou bé. Poden perdre una collita sencera pel míldiu o l’oïdi. En la pràctica, però, sembla que tenen menys por de les plagues ells que no pas els cultivadors més convencionals.

Pensen que el premi compensa els riscos. O més aviat que hi ha riscos en totes dues bandes, incloent-hi el risc de conformar-se de manera inexorable amb l’ideal de l’avorriment sense culpa. Els vins als quals els és permès un desenvolupament tan natural com sigui possible poden recordar-nos el nostre dret a néixer i créixer sense traves a la nostra llibertat.


(Extracte del reportatge publicat al Financial Times, Londres, 17 setembre 2011, amb el títol A conversión in the vineyard. És el primer cop que veig un reportatge del FT que parli de Catalunya i no esmenti ni una sola vegada Espanya. Per això m’ha fet gràcia reproduir-lo aquí.)

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Fer de ‘negre’ (i 3)

(Ve d’ací.)

Els esclaus literaris

per Santiago Maisonnave

El protagonista de The Ghost, novel·la de Robert Harris, no té nom. Aquesta és, de fet, la seva condició essencial: com a escriptor fantasma ha renunciat al seu nom, o a la visibilitat del seu nom. La seva feina és escriure les memòries d’altres, transformar la seva veu en altres veus, escriure les vides de persones que després signaran aquelles pàgines com a pròpies. Per això, ell ha de diluir-se, desaparèixer. La novel·la de Harris col·loca així en el centre de l’escena els qui normalment s’amaguen rere les bambolines i, tanmateix, constitueixen una peça essencial en la mecànica de la indústria editorial gairebé des que va començar.

La recurrència d’autors, editorials i celebritats diverses als serveis d’escriptors fantasmes (com se’ls coneix) és molt més freqüent que no se suposa. De manera solapada, furtiva, aquesta pràctica s’ubica en els fonament del negoci de l’edició i n’alimenta el funcionament.

Amb la professionalització moderna de l’escriptor, i la seva constitució en autor tal com avui el coneixem, va néixer també la figura del negre literari. Renom que sens dubte és antipàtic, però que alhora és molt gràfic, i tal vegada útil si es tractava d’establir la genealogia d’una pràctica associada amb la raó positivista i com a tal –almenys en els orígens– eurocentrista.

En un treball excel·lent (Nous est un autre. Enquête sur les duos d’écrivains), els assagistes Michel Lafon i Benoît Peeters proposen una mirada analítica de la creació a quatre mans. El llibre, que recull històries de col·laboració creativa de naturalesa diversa al llarg d’un ampli arc temporal, documenta alguns casos en què la col·laboració va ser asimètrica i solapada. És el cas del treball conjunt d’Alexandre Dumas i Auguste Maquet. Des del 1838, i al llarg d’un decenni, tots dos escriptors van produir una quantitat abassegadora d’obres teatrals i novel·les, entre les quals es pot incloure els clàssics El comte de Montecristo i Els tres mosqueters, històricament atribuïts en exclusiva a Dumas. En llarguíssimes jornades de treball (de dotze a catorze hores cada dia), Maquet enviava els arguments i estructures de les obres, perquè Dumas hi fes correccions i treballés els detalls. En aquella mecànica de producció, Dumas solia pressionar Maquet a través d’esqueles breus: “És culpa seva, benvolgut amic, si no anem més de pressa; des d’ahir a les nou jo estic plegat de braços.”

L’èxit de Dumas, i la seva obra prolífica (per a la qual tenia també altres col·laboradors, tot i que cap de tan proper com Maquet), atià l’exasperació de determinats cercles lletrats.

El 1845, Eugène de Mirecourt publicava en un pamflet titulat Fàbrica de novel·les, Casa Alexandre Dumas i Companyia: “Rasqueu l’obra del senyor Dumas, i hi trobareu el negre [...]. Contracta trànsfugues de la intel·ligencia, traductors a sou, que es rebaixen a la condició de negres treballant sota el fuet d’un mulat.” El terme (nègre),com es veu, ja s’havia establert llavors. Malgrat el que podria pensar-se, Maquet i Dumas tenien una bona amistat, i ni tan sols després que Dumas incomplís acords i pagaments compromesos –fet que va portar a una crisi temporal en la relació i a un procés judicial– Maquet no va deixar d’admirar-lo i reivindicar-lo. “El proclamo un dels esperits més brillants entre els il·lustres i el millor potser entre els homes de bona voluntat”, deia d’ell quan havia acabat la col·laboració entre tots dos.

No va ser aquest l’únic cas cèlebre d’escriptura fantasma. El pas del temps permet revelar episodis de notables autories apòcrifes o col·laboracions ocultes, com les de Wilkie Collins i Charles Dickens, o Alejandro Sawa i Rubén Darío, el qual va contractar el bohemi andalús el 1905 perquè escrivís un article que publicaria el diari La Nación –i ell firmaria amb el seu nom–, pel qual finalment no va pagar la remuneració acordada. Sawa va escriure després una carta al nicaragüenc en què canviava la condició d’amic per la de creditor.

Però si es parla d’aquests i d’altres casos –més o menys documentats– d’escriptura fantasma ocasional, no és per la seva naturalesa excepcional, sinó per la confidencialitat inherent a una pràctica que és part constitutiva de la indústria cultural. La revelació d’episodis actuals es filtra en entrevistes a autors o autores imprudents, incomprensibles decisions comercials d’alguns segells editorials o acusacions escandaloses de plagi. [...]

La definició de l’escriptor fantasma no sempre és senzilla: des de l’escriptura neta i crua d’un text que després signarà una altra persona, fins a l’edició, passant per la correcció d’estil, hi ha un camí de matisos en el qual, de vegades, les fronteres esdevenen difuses.

Sobre la particular relació que s’estableix a voltes entre els editors i els autors (i, sobretot, entre ells i els textos que comparteixen), és paradigmàtic el cas de Raymond Carver i Gordon Lish, sobre el qual s’ha tornat a parlar en aquests darrers temps. Per a Mercedes Carreira, escriptora i editora amb experiència en l’escriptura fantasma, la frontera entre les dues tasques és ben clara: “En el moment en què et poses a treballar amb l’autor sobre el llibre ja ets un escriptor fantasma.”

Com a editora, explica, “has de tenir un cap marquetinguer per saber com inserir aquell llibre dins el mercat, quina mena de propaganda li faràs, en quin context d’edició entra aquell llibre, què s’havia editat abans, què s’editarà després, i tens una mirada més atenta al negoci, a més de poder corregir un punt i coma”. Sigui com sigui, es fa palès que la introducció d’un text en els circuits de la indústria editorial implica un seguit d’intervencions que fan que es qüestioni la noció de propietat d’aquell text i la idea mateixa d’autoria.

En aquesta línia, l’escriptor veneçolà Gustavo Valle avalua la incidència que l’ofici de negre literari va tenir en la seva formació[...]. Potser el més positiu que té aquella tasca, segons la seva consideració, és que resulta “una bona medecina per a la vanitat de l’autor”. L’escriptor fantasma, segons Valle, amb la seva renúncia a la visibilitat és un “dinamitador de l’espectacle dels autors”. En aquesta renúncia, alhora, el negre “propicia un plagi: el d’ell mateix”.

“L’escriptura és la destrucció de qualsevol veu, de qualsevol origen”, proclamava Roland Barthes el 1968, i sentenciava en aquell acte la mort de l’autor modern: “La unitat del text no es troba en el seu origen, sinó en el seu destí.” Tanmateix, la tensió conflictiva que s’entrelluca en les representacions del negre literari permet dubtar que aquella mort hagi estat consumada: por què, llavors, la invisibilitat és viscuda com una renúncia? Per què havia de necessitar ningú contractar un negre literari? Des de la foscor de l’anonimat i el silenci, a cavall entre l’estereotip romàntic de l’escriptor sofrent i la sospita maliciosa del frau, senyalats com a mercenaris de la paraula, o reivindicats com a nobles obrers de l’ofici, els escriptors fantasma passegen les seves siluetes esquives pels clarobscurs dels passadissos i les torres del temple editorial. En aquestes passejades, de vegades, reclamen la revenja.

(Extracte de la tercera part d’un reportatge publicat a La Vanguardia, 30 maig 2010)

dissabte, 24 de setembre de 2011

Com viuen els cognoms?

per Joan Abril Espanyol

¿Els cognoms neixen, creixen, es reprodueixen i moren? Les persones, i també els animals i les plantes, fem aquest procés biològic, però ¿i els cognoms? El pensament, com l’herència genètica, ens permet fluir més enllà de la vulnerabilitat de la vida per anar més enllà, on diuen que tothom somia. Generació rere generació transmetem idees i també llinatges, i alguns amb més fortuna que uns altres.

La genètica sembla que hi té molt a dir, en el grau d’extensió d’alguns cognoms: un equip d’investigadors de l’Institut de Biologia Evolutiva de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona ha posat en marxa un estudi per descobrir algunes de les característiques dels cognoms catalans a partir de l’anàlisi genètica de les persones que els porten.

Els investigadors han seleccionat 50 cognoms catalans* i demanen la participació de voluntaris que aportin una mostra de saliva a partir de la qual s’analitzaran les característiques del seu cromosoma Y, que en tenen només els homes i es passa de pare a fill. De fet, determina la masculinitat. Però no tots els cromosomes Y són iguals: hi ha un tipus de variació que s’acumula lentament i que es troba en freqüències diferents en poblacions diferents, mentre que altres variants muten molt més de pressa i són pràcticament particulars d’un individu o una família.

Els cognoms tenen un comportament semblant: encara que en tenen homes i dones, els cognoms que s’acaben transmetent són els dels homes. Però ¿amb quina freqüència cognom i cromosoma Y no s’hereten junts? La falsa paternitat, els canvis de cognom o l’herència del cognom matern separen la transmissió del cognom de la transmissió del cromosoma Y.

¿Per què hi ha cognoms més freqüents que altres, com ara Ferrer, Soler, Serra, Vila, i d’altres molt més rars, com Danés, Balasch, Casajuana, Llach? Una hipòtesi de treball podria ser que els cognoms més freqüents hagin estat fundats més vegades, perquè a cada poble hi havia un ferrer, per exemple. Amb l’estudi del cromosoma Y es vol determinar, per exemple, si els Ferrer tenen un origen múltiple o únic i arribar a detallar en quina època històrica i en quina comarca es va formar cada un dels seus llinatges.

Aquest estudi genètic dels cognoms ens permetrà tenir una visió àmplia de conjunt de com viuen i com es relacionen, com permuten o com moren els llinatges. La web d’Onomàstica de l’Institut d’Estadística de Catalunya és una de les fonts que ajudaran i molt a aquest projecte científic, perquè ens dóna informació sobre la freqüència per diversos àmbits territorials. En la web de cognoms de l’Idescat, però, hem de sumar els Ferrer amb les variants ortogràfiques Farré, Farrer, Ferré, i, per tant, la posició 36 de la versió normativa actual Ferrer pujaria més encara. Aquestes grafies es deuen, com ja ens podem imaginar, a una manca de normativització prefabriana.

A banda d’aquestes consideracions merament ortogràfiques i que no s’han de menystenir en un estudi tan seductor, la genètica ens permetrà entendre aquesta evolució hereditària dels cognoms, sempre en un entorn de costums, de lleis, de normes socials que també ajuden a comprendre la seva història. Si l’àmbit acadèmic avala aquest estudi és perquè tenim una necessitat imperiosa de conèixer-nos més encara, de saber quin grau de relació tenim amb els oficis, amb la natura, amb la terra, és a dir, amb el país. Obrim-nos al món submergint-nos en el passat. ¡Que la llum genètica i onomàstica ens faci més savis!

(El Punt Avui, 22 setembre 2011)


*Són els següents (entre parèntesis, l'origen de cada cognom):

Adell (llatí)
Albert, Aubert (germànic)
Alemany (gentilici)
Armengol, Armengou (germànic)
Balasch (pre-romà)
Bonastre (naixement)
Bosch (botànic)
Cabot (renom)
Calafell (topònim)
Cardona (topònim)
Casajuana, Casajoana (hàbitat)
Codina, Codines, Codinas (paisatge)
Comas, Comes, Coma (paisatge)
Danés, Danès (gentilici)
Estruch (hebreu)
Ferrer, Ferré, Farré, Ferrés, Farrés (ofici)
Fortuny (llatí)
Gasull, Gassull (àrab)
Grau, Garau (germànic)
Gual, Gol (germànic)
Guasch, Gasch, Guarch (gentilici)
Llach (paisatge)
Maymó, Maimó (hebreu)
Mas (hàbitat)
Massot, Masot (hebreu)
Melis (àrab)
Miquel (llatí)
Moragues, Moragas (àrab)
Nàcher (àrab)
Nadal, de Nadal (naixement)
Oriol (llatí)
Pitarch (francès)
Pons (llatí)
Raga (basc)
Reixach, Rexach, Reixachs, Rexachs (llatí)
Ricart (germànic)
Robert, Rubert (germànic)
Roig (renom)
Roma (topònim)
Ros (renom)
Sabater, Sabaté, Sabatés, Sabaters (ofici)
Sala (hàbitat)
Salom (hebreu)
Santacana (sant)
Serra (paisatge)
Soler, Solé, Sulé (paisatge)
Taberner, Taberné, Taverner, Taverné (ofici)
Tió, Thió (botànic)
Vidal (hebreu?)
Vives (naixement)