dissabte, 22 d’octubre de 2011

Tres ficcions

per Jordi Graupera

És mentida que al final de l’escolarització tothom parli català i castellà perfectament. A Catalunya, la majoria de persones parlem un català força dolent, escolaritzats o no. És un català fet d’estructures sintàctiques castellanes, farcit de castellanismes en el vocabulari, parlat amb una quantitat d’errors gramaticals i escrit amb una abundància d’errors ortogràfics que ningú no es permet en castellà. És al carrer, però es veu també en alguns diaris, se sent a les ràdios i als telenotícies, el parlen els polítics, catalanistes o no [...], i s’estén pertot. [...] És cert que la immersió ha estès el català a capes socials que n’haurien quedat al marge i que ha propiciat la comprensió de l’idioma. També és cert que l’estat de la llengua és natural després de dues generacions de franquisme i d’immigració castellanoparlant en massa. Però no ens enganyem: tenim un problema greu d’exigència a l’escola amb el català, no d’hores lectives.

Segona mentida: a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic. Oi tant que n’hi ha: si ets únicament castellanoparlant només te’l trobes quan els teus fills tornen de l’escola i et parlen en catanyol. I mira com emboliquen la troca. I si ets catalanoparlant, és a dir, bilingüe, el conflicte te’l trobes a la majoria de bars, als jutjats, als hospitals, als serveis de teleoperadors i, molt especialment, a les administracions públiques controlades pel govern central: Policia Nacional, Delegació del Govern, aeroports, Renfe i universitats. Per no parlar del carrer o el pati d’escola, on la intimidació, la ignorància i el complex d’inferioritat fan canviar d’idioma molts catalanoparlants.

Tercera mentida: Catalunya és una comunitat autònoma amb competències en ensenyament. Catalunya no és una comunitat. En són unes quantes barrejades, còmplices i adversàries, sense un espai públic propi per decidir els seus conflictes. Catalunya no és autònoma perquè depèn de les decisions de les Corts espanyoles en la majoria de temes clau, sobretot fiscals, que són els que importen, i dels tribunals espanyols en la resta de temes, resumits en l’Estatut.

Com s’ha vist aquests dies, les competències en educació són vàlides sempre que no traspassin certs límits, alguns constitucionals, d’altres psicològics.

Tot això és responsabilitat nostra. [No podem] viure en una ficció constant. Espanya ni és ni vol ser un Estat plurinacional. I és normal: la majoria d’estats moderns són així. L’autonomia catalana només té sentit si duu a algun lloc, però no és una solució permanent, igual que la immersió. Durarà fins que la majoria d’espanyols se’n cansin, o fins que nosaltres, espanyols del nord-est, vulguem pagar el preu de deixar de dependre’n. [...]

(Extracte de l’article publicat a La Vanguardia, 10 setembre 2011)