I doncs, Cartagena esdevé una població castellana a mitjan segle XIII. Tanmateix, tots els testimonis dels anys següents ens diuen que els habitants, com els de la ciutat de Múrcia i els d’altres poblacions del regne, enraonaven català. I nombrosos indicis ens fan pensar que aquest idioma el van continuar parlant una bona part dels murcians durant unes quantes generacions, potser fins al segle XVI.
Les causes d’aquesta paradoxa aparent no són cap misteri. Les mateixes cròniques de l’època les expliquen. Diu la del català Muntaner: «E com la dita ciutat [Múrcia] hach presa e poblada tota de Cathalans, e axi mateix Oriola e Elx e Guardamar e Alacant e Carthagenia e los altres llochs; si que siats certs, que tots aquells qui en la dita ciutat de Murcia o els dauant dits llochs son poblats son vers Cathalans e parlen del bell cathalanesch del mon.»
Per la seva part, la crònica d’Alfons X diu: «E poblaba la tierra (de Murcia) de los más cristianos que podía... e porque non podía haber gentes de la su tierra que las poblasen, vinieron y e poblaron muchos catalanes de los que eran venidos a poblar en el reino de Valencia.»
I la crònica de Ferran IV especifica que la majoria dels habitants del regne de Múrcia «eran catalanes [...] salvo [...] Lorca, que moraban castellanos». [...]
Les empremtes actuals del català a Cartagena: vocabulari i toponímia
Comencem pel lèxic. N’hi haurà prou amb extreure, dels centenars de paraules d’origen català que pul·lulen (que pul·lulaven, més aviat, perquè estan desapareixent ràpidament) en la parla tradicional cartagenera, algunes d’especialment característiques.
Recordem, per exemple, leja (< lleixa), pelufa (< pelusa), llanda, mona (de Pasqua), molla, yaya, borradura, trenca, bufeta, rampa (‘dolor muscular’), garapá (< [es]garrapada), telo (< tel), solaje, suco, mostoso, pansido, ansa, amanoso, puncha, fangue, corcón, corcar, correntín, manifacero, minso, barra (‘desvergonyiment’), rebuche, caire, pavor (< paó), bardisa, esclafar, embolicar, rebolicar, olivera, garrofero, rogalicia (< regalèssia), tramuso, tápena (< tàpera), pésol, bajoca, ginjolero, abercoque, murta, baladre, gavina, cucala, blanca (‘garsa’), porputa (< porput, puput), merla, cabernera (< cadernera), clanco (< cranc), chapina (< xapina = petxina), lobarro, magre (< mabre ‘peix’), aladroque, lisa (< llisa), móllera, grisa, rascasa, llampúa (< llampuga), raspallón, letón (< lletó), grumeje (< grumeig), trasmalle, esculle, capuzar (< capbussar), servar, jaloque (< xaloc), maestral, trasmontana, gregal, lebeche (< llebeig), llampo (< llamp), boria (< boira), nina, melsa, camota (< cama), mamellas, polsaguera, espolsar, espolsador, helor (< gelor), “hacer pena”, “la madre que te va a parir”, “durar más que un culo de mortero en un bancal”, sufix -ador en comptes de l’habitual castellà -adero (lavador, abrevador, matador).
I, ara ja definitivament perduts o en desús en aquelles terres, hi havia també aladre (< arada), ancoraje, barquerol, bestiar, bol (l’expressió hacer bol ‘tirar la xarxa’ encara és viva), bonítol, botiga, carrerón, censal, colla, corredor de oreja, faición (< faiçó), gaña, ginebro, graellas, hortolano, illa, lagosta, lleña, maestre de axa (< mestre d’aixa), magacén, manobre, perpalo (< parpal), raval, xexa (< xeixa).
L’altra herència que queda a Cartagena de la llengua catalana és un bon feix de noms de lloc, el significat original dels quals pot passar i sol passar desapercebut als cartagenencs d’avui. [...] De procedència catalana segura o molt probable tenim o teníem a la ciutat la Serreta, el Molinete, Cabtor (< cap tort), el Raval, la Roca (‘muntanyeta pètria’), los Antigones.
A la rodalia, el Plan (< el pla), la Fontaneta, la Rogeta, el Roldán (< Rotllan), Beaza i Beaceta (< beaces). A la costa, la Punta del Gate (< gat), la Parajola (< plajola), la Coveta, Cab Roche (< cap roig), el Bolete, l’illa anomenada Plana, el Rihuete, la cala Reona (< redona), Calnegre (< cap negre), Calblanque (< cap blanc), la Gola, la Mejana (< mitjana), el Estacio (< estaci), les illes anomenades Rondella i Grosa, la Porpuz (< porput o puput), el Gorguel, el Avenque, la rambla Voltada, el Veal (< vedal < vedat), Atamaría, (tamarida), la Caragolera, el pic Miral (< mirall).
Altres noms més antics, llatins o àrabs, van passar pel sedàs del català abans de ser finalment castellanitzats: Altaona (< Altadona < al-Tahuna), Cabo de Palos (< cap de Pals), Cabo Tiñoso (< Castiltiñós < Cabtil Tiñós), Pormán (< Purtumán < Burtuman), El Portús (< el Pertux < el Portux), i potser les illes Hormigas i La Albufera, antic nom del mar Menor. Per acabar, alguns noms àrabs, que ja existien en català, pot ser que arribessin en aquest idioma, com Mandarache (port), antic topònim del port de Cartagena que també es trobava al port de Barcelona. [...]
Traducció adaptada i extractada de l’article «Cuando en Cartagena se hablaba catalán», publicat a la secció «Lenguaje cartagenero» de la revista Cartagena histórica, n. 14, 2006. Hi ha més dades sobre el tema en un article del mateix autor, Alfonso Grandal López, «Algunes emprentes de la permanència del catala a la comarca de Cartagena (Múrcia): del segle XIII al XVI», a Quaderns de Migjorn, 3, Alacant 1998, traducció de Ramon Codina i Bonet.
