per Pedro Vallín
Inmaculada De la Fuente [...] ha publicat la primera biografia de María Moliner, El exilio interior, amb l’editorial Turner Noema, i parla de la seva protagonista com qui parla dels seus avantpassats, amb precisió i sense caure en l’elegia. [...]
He volgut evitar el tòpic d’una dona mestressa de casa que escriu el diccionari. María Moliner és una figura clau del segle XX, una senyora que fa un diccionari que actualitza tots els termes del de la Real Academia, ella sola, i que, a més, com que va viure en el franquisme i estava casada i tenia fills, era mestressa de casa. Perquè també era bibliotecària, és a dir, era una professional que va fer un diccionari.
Quants anys va trigar a fer el diccionari?
Comença el 52, aproximadament, i en publica el primer tom el 1966, a finals d’any, i a començaments del 67 treu el segon. Posem quinze anys.
Perquè era una intrusa, en certa manera. Perquè va estudiar història a la Universitat de Saragossa, però havia encarrilat la seva vida pel món dels arxius i biblioteques i no estava considerada una filòloga. En aquell moment sí que hi va influir que fos dona. Una dona que es posa a fer un diccionari, però no el diccionari que inicialment volia fer, sinó un diccionari que a més qüestionava el de la RAE. Crec que va ser admirada, però no valorada.
Com si el diccionari l’hagués fet en les estones lliures?
No era un hobby, era la seva vida. Arriba un moment que ella s’hi involucra tant… a partir del 1955 el diccionari ocupava gairebé el 90 per cent de la seva vida. I, d’altra banda, María Moliner, i això ja es veu a les primeres cartes, és una dona que té un projecte de vida intel·lectual i que té uns desitjos de realitzar-se professionalment. És cert que encarrila la seva vida a través del cos d’arxivers i bibliotecaris i que com a funcionària ha d’anar a les destinacions professionals que li marquen, però té les seves preferències. Troba la sabata de son peu, que són les missions pedagògiques, que és on troba una identificació entre la tasca que desenvolupa i el projecte cultural de la República. [...]
La meva aventura ha estat abordar un personatge que respecto moltíssim i amb el qual no podia novel·lar gaire, per aquest respecte i perquè és una figura sòbria que es defineix per si sola i que per tant no permetia gaires llicències. Em vaig esforçar per dotar-la, malgrat tot, del que jo crec que era la seva veritable personalitat: una dona amb desitjos d’aprendre, una persona que s’està reinventant constantment, ja que estudia inicialment amb moltíssimes dificultats, fent el batxillerat gairebé sola, amb una gran capacitat per fixar-se objectius i després amb una gran ambició intel·lectual, una ambició que llavors se li negava a la dona. Es pensava que sent abnegada i estant entregada –la dedicació a les paraules ningú no l’hi discuteix, els èxits del seu diccionari, la sorpresa que va causar, l’envergadura de l’empresa, ningú no l’hi discuteix– era suficient, i per això aquesta dona solitària era la imatge que ens anaven difonent. Esclar, era solitària perquè era una senyora que estava en el seu context, en la seva època i al seu món. Però tenia una gran ambició intel·lectual perquè, encara que ella deia en to graciós que era tenaç perquè era aragonesa, que mai no hauria acabat el diccionari si no hagués estat tossuda i una mica bèstia, el seu motor era deixar una obra; la seva ambició és real.
Allò de la mestressa de casa ve una mica per culpa de l’obituari de García Márquez?
L’article de García Márquez és important, perquè és el reconeixement d’una personalitat molt rellevant, on ve a dir que és el diccionari sens dubte que ell utilitza, el més divertit, el més complet, “el més urgent”, per utilitzar les seves paraules, de la llengua castellana, per a ell molt més complet i útil que el de la Real Academia. És a dir, l’article ha estat molt citat i és molt important per al que és Moliner i per al seu diccionari. El que passa és que García Márquez es basa en les dades del fill menor i de persones de l’entorn i dóna una imatge massa familiar i intimista, massa d’interior, una imatge reduccionista que crec que no és la imatge que es mereix María Moliner.
Per què escriu el diccionari?
Ella, com a bibliotecària que era, quan ve a Madrid el 1946 comença a tenir estones lliures a les tardes que vol omplir. Té alguns projectes i [...] comença a plantejar- se fer un diccionari. Com que en tenia un bagatge, perquè coneixia molt bé el diccionari de la RAE de l’època universitària, es veu temptada a actualitzar-lo i a definir de nova planta les accepcions. I es va complicant. Utilitzava la màquina d’escriure, utilitzava molt unes fitxes que no és gaire clar d’on les treia o si les elaborava ella artesanalment. Una vegada que ja té bastantes fitxes fetes li arriba la notícia a Dámaso Alonso, que va convèncer els quatre editors de Gredos, com a director que era de la col·lecció principal, que el projecte valia la pena, malgrat que l’aparença era una capsa de sabates amb un munt de fitxes. Llegint les fitxes van veure tanta erudició que es van embarcar en l’aventura.
I després?
Firma un contracte amb Gredos l’any 1955. Crec que això no s’havia publicat fins ara. Van rebent les seves fitxes, les van preparant per després compondre-les, però com que es va dilatar tant, es van haver de compondre per segona o tercera vegada; eren els mitjans mecànics de llavors.
Ella dirigia el projecte, i, fins i tot, com que era una dona molt segura de si mateixa, defensava les seves coses, tenia les seves converses amb el primer corrector de l’editorial Gredos, Del Campo. Coneixia pel seu nom el linotipista, li portaven a casa seva proves, i recordo una anècdota: Moliner va introduint al seu diccionari temes gramaticals. És això el que el fa tan personal i ambiciós, però al mateix temps és excedir-se, no necessites aquest tractat. Però ella el regala, perquè és desmesurada. Llavors hi havia un linotipista, a qui agraeix després, al diccionari, la seva feina, que va arribar un moment en què estava desbordat de tantes correccions, afegits i clarificacions, que hi va haver una crisi a la impremta. “Jo és que li posaré a Doña María una nota per dir-li que no faci més canvis perquè ens tornarà bojos i humanament això no pot ser”. Un de més veterà li va dir: “Tu mateix, però escriure-li una nota a Doña María, jo no ho faria, perquè a més a més, de tant que t’estima, s’emportarà un disgust”. No la va arribar a enviar.
La va salvar el caràcter?
Sí, era molt expeditiva. Malgrat que tenia una formació superior, a les seves cartes es veu que no escrivia per a la posteritat, va al gra, vol fer coses.
* * *
Una lluita fèrria contra l’analfabetisme
Quan el seu pare abandona la família en un viatge a Buenos Aires, Moliner es comença a guanyar la vida fent classes als seus companys d’estudi. El 1922 guanya les primeres oposicions al cos d’arxivers bibliotecaris. Destinada a Múrcia, es casa amb un catedràtic de Física i es trasllada a València, on organitza 150 biblioteques rurals com a directora de missions pedagògiques. El govern republicà en guerra la pren com a figura clau de la política bibliotecària, però el franquisme frenarà la seva carrera. Traslladada a Madrid perquè els seus fills estudiïn, es refugia a la biblioteca de l’escola d’enginyers, el seu final com a bibliotecària.
* * *
Una professional de la biblioteconomia
Nascuda a Paniza (Saragossa), l’any 1900, la seva família es va traslladar al cap de poc a Madrid. Maria Moliner era filla de metge rural [...] i va despuntar de molt jove com una alumna brillant. Va estudiar a la Institución Libre de Enseñanza, on pel que sembla va ser Américo Castro qui va despertar el seu interès per la lexicografia. Va ser una de les dones pioneres a la universitat espanyola. El 1921 es va llicenciar en filosofia i lletres amb qualificació d’excel·lent i premi extraordinari i va guanyar les oposicions al Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs.
(Extracte del reportatge publicat a La Vanguardia, 22 agost 2011)
