dissabte, 31 d’octubre de 2009

Alemany

Informació publicada a InfoReflexCat (Geocities) entre l'agost del 2004 i l'agost del 2005

Entra en vigor la nova normativa ortogràfica de l'alemany

4 agost 2005. El dia 1 d’agost van entrar en vigor a Alemanya les noves normes ortogràfiques. Des d’ara, a totes les escoles alemanyes s'ensenya la nova normativa pactada per a tot l'àmbit germànic l’any 1998, amb la finalitat de simplificar la complexa gramàtica alemanya.

La nova norma va ser aprovada el 1998 pels responsables d'Educació dels setze estats federats alemanys i pels de Suïssa i Àustria. Es va pactar una aplicació gradual al llarg de set anys, amb diversos terminis de transició, fins a l'entrada en vigor definitiva.

Hi ha dos Länder alemanys, però, Baden Württemberg i la Baixa Saxònia, que continuaran almenys un curs escolar més en la fase de transició que es va encetar l’any 1998 i que era la vigent fins al dia 1. És a dir, en aquests dos estats federats es continuarà permetent la convivència entre la norma antiga i la nova, i les escoles no hi comptabilitzaran encara com a “falta ortogràfica”, com es farà a partir d'ara a la resta de la federació, l’ús de l'ortografia segons les antigues normes. Aquest nou any de transició és el fixat com a termini màxim per una comissió d'experts que ara fa una darrera revisió, la “definitiva”, de les noves normes, ateses les nombroses protestes i decisions de rebel·lia oberta que han provocat.

Alguns dels principals escriptors en llengua alemanya, com Günter Grass, Hans Magnus Enzensberger, Martin Walser i Elfriede Jelinek, no han acceptat la norma. La reforma tampoc ha prosperat entre la majoria dels ciutadans. Segons un sondeig de l'institut Allensbach, només a un 8% dels ciutadans els sembla bé el nou sistema, davant el 61% que el rebutgen. Alguns dels editors de premsa més importants encara no accepten la norma: Bild, Der Spiegel, Frankfurter Allgemeine Zeitung...

(Font: elaboració pròpia, a partir d'informació de premsa)



Part de la premsa alemanya rebutja la reforma ortogràfica del 1998

22 agost 2004. Les empreses editorials més importants de la premsa alemanya han decidit renunciar a la reforma ortogràfica que es va fer el 1998 i que, després de set anys de transició, serà vinculant a partir del 2005. L'obligació de la reforma, que modifica poques paraules de l'alemany estàndard i que afecta només la llengua escrita, abasta tots els documents oficials de l'Estat, del món acadèmic i dels mitjans de comunicació públics.

Els editors del setmanari Der Spiegel (DS) i del diari Süddeutsche Zeitung (SZ) i l'empresa editorial Axel Springer (AS), que inclou capçaleres com ara el prestigiós diari Die Welt (DW) i el sensacionalista Bild Zeitung (BZ) –el més venut d'Alemanya, amb quatre milions d'exemplars–, amb els seus respectius dominicals Welt am Sonntag i Bild am Sonntag, tornaran a l'antiga ortografia perquè consideren que la nova només confon i genera errors. “La confusió creix de manera constant”, han dit els d’Axel Springer, mentre justificaven la decisió en el fet que els seus mitjans han de coincidir amb “la preferència de la majoria dels lectors”.

El president de l'Autoritat Educativa de Suïssa, Hans Ullrich Stoeckling, ha criticat la posició dels responsables d’Axel Springer i Der Spiegel, acusant-los que "mai han estat uns grans defensors de l'idioma".

Fins ara, només el Frankfurter Allgemeine Zeitung (FAZ), un altre diari de prestigi a Alemanya, s’havia atrevit a declarar-se en rebel·lia l'agost del 2000, quan només feia un any que treballava amb la nova ortografia. El FAZ era l'únic diari que havia tornat a publicar la paraula dass (el relatiu que) amb ß (daß), que és com s'havia escrit sempre.

Amb aquesta acció de marxa enrere, la vella ortografia ha tornat a les capçaleres més importants de la premsa escrita. SZ, FAZ, DW i BZ sumen al voltant de 15 milions de lectors de premsa diària. Si es compten els que llegeixen la revista Der Spiegel i la difusió dels dominicals Welt am Sonntag i Bild am Sonntag s’arriba a 18 milions de lectors que, en part, no coincideixen amb els dels diaris.

La reforma proposada l’any 98 afecta principalment la separació de síl·labes, la substitució sistemàtica de l’omnipresent lletra ß per ss i del també freqüentíssim dígraf ph per f en moltes paraules, la separació de paraules compostes que abans s'escrivien juntes o l'ús de majúscules en els substantius. A més, en substitució de les gairebé cent regles que existien per escriure les comes, es va passar a només nou. La finalitat de tot plegat era simplificar i fer més lògica l'ortografia, però els editors rebels asseguren que moltes de les regles noves no són més lògiques que les antigues i que en general ha augmentat més que minvat la confusió dels usuaris.

Ara, el caos

Tot i els sis anys transcorreguts des que va començar a entrar en vigor la reforma, la majoria dels alemanys encara no dominen la nova ortografia. I n’hi ha que en l'intent d'aprendre-la ni se n’han sortit del tot ni han conservat la vella, i els surt un poti-poti. La majoria de la gent, segons els detractors de les normes del 98, continua escrivint de la forma antiga. Però el canvi ha produït ja que molts nens que fa sis anys que aprenen la nova norma a l'escola, escriguin ara de manera diferent que els seus pares.

Hi ha editorials, a més a més, que han seguit publicant els llibres a l'antiga, i escriptors com Günter Grass o Martin Walser van decidir que continuarien escrivint com ho havien fet tota la vida. Hans Magnus Enzensberg ha arribat a qualificar la reforma d'absurda. “La reforma –ha escrit el FAZ– és una desgràcia pública. Ha creat una comunitat lingüística confosa, un país on els pares escriuen diferent que els fills, on els nens escriuen diferent que els autors que estudien i on els escriptors escriuen diferent que els mitjans de comunicació”.

La reforma de l'alemany es va materialitzar després de dues dècades de debat. La Comissió per a la Reforma de l'Alemany és un organisme dependent de l'Institut de la Llengua Alemanya (IDS), format per acadèmics d'Alemanya, Suïssa i Àustria. Qualsevol decisió que prengui l'Institut s'aplica als tres països, i cap d'ells no pot decidir res pel seu compte. A més, per fer marxa enrere caldria una decisió consensuada no sols dels tres països, sinó també dels responsables de cultura i els caps de govern dels cantons i Länder que els componen.

Els polítics estan dividits. Fins ara, només s’han manifestat amb claredat a favor de derogar la reforma els caps de govern de Baviera, el Sarre i Baixa Saxònia (tots tres democristians). DS, AS i SZ han demanat als altres mitjans escrits i televisius que s'enfilin al carro de la rebel·lió. La revista Focus ha decidit de moment que farà costat a la reforma. Altres mitjans tenen la intenció d'esperar a veure com transcorren els esdeveniments. Per exemple, les agències de notícies DPA i AP van dir que farien un sondeig entre els clients abans de decidir una cosa o una altra. Una primera enquesta popular de la DPA, però, sembla que deixa clares quines seran les seves preferències: segons aquesta enquesta, un 85% d’alemanys són partidaris de l'antic model. I també es pot comprovar cada dia que la majoria dels diaris van plens de cartes de lectors a favor de retirar la reforma.

Fins ara, però, malgrat la rebel·lió, el Govern alemany ha dit que ni es planteja la retirada de les normes del 98. El president de la Comissió per a la Reforma de l’Alemany, Klaus Heller, ha explicat que l'anterior reforma, que es va fer el 1901, va trobar també una gran oposició, però que amb els anys va desaparèixer. “L'opinió pública –diu Heller– es va adonar que la reforma era millor que el caos. I personalment no crec que ara dos diaris acabin modificant la decisió de tres governs”. La Comissió assegura que retornar ara a l'antic model costaria 250 milions d'euros al sector editorial i al món acadèmic.

A Suïssa, la majoria dels mitjans de comunicació s’han manifestat de manera pragmàtica a favor d'una “solució definitiva”, sigui la que sigui, mentre la polèmica no afecti l'educació a les escoles. Tot i que a Suïssa l'oposició popular a l’actual renovació de l'alemany és també majoritària, s'han aportat propostes alternatives per aconseguir un consens. Per exemple, un col·lectiu d'acadèmics han sol·licitat un referèndum i el prestigiós diari de Zuric Neue Zürcher Zeitung ha apostat per buscar un punt mitjà entre el model antic i el nou, ja que "sense el suport dels mitjans alemanys, la reforma no pot tirar endavant".

I a Àustria, la “Guerra de la Melmelada”

A Àustria, el conflicte principal va per una altra via. S’han aixecat veus que han reclamat l’oficialitat de l’austríac a la Unió Europea, no pas per raons ortogràfiques, en aquest cas, sinó lèxiques. Un manifest fet públic aquest estiu per un grup d’escriptors –entre els quals hi ha Robert Schindel, Marlene Streeruwitz, Peter Henisch, Christian Ide Hintze i Roland Neuwirth, i el germanista Rudolf Muhr– assegura que l’alemany estàndard i l’alemany austríac no són el mateix, i clama a favor de la independència de l’austríac a tots els efectes. El motiu inicial de la discussió és que en austríac la confitura es diu marmelada i no pas konfitüre, com fan els alemanys.

Fins ara, les peculiaritats lèxiques de l’alemany austríac –una de les quals és la marmelada– no havien posat en dubte l’estàndard alemany. El desencadenant de la guerra actual és una directiva local de la Unió Europea que estableix que els productes austríacs que no estiguin destinats al consum intern han d’etiquetar-se en alemany estàndard, i afegeix una llista de 23 paraules que no entren en l’estàndard i es consideren “austricismes”.

El manifest dels escriptors assegura que l’austríac “no és una llista de dues dotzenes de paraules”, sinó una llengua amb identitat pròpia, i exigeix al Govern de Viena no sols que pagui les despeses suplementàries que implica la norma europea d’etiquetatge, sinó que “incentivi la consciència lingüística austríaca i europea” i estudiï la viabilitat d’una reforma ortogràfica “d’acord amb el context europeu i el passat multilingüe d’Àustria”.

Els promotors del manifest han anat més enllà –ja es veu que la cosa venia de lluny i que potser els alemanys havien pecat més d’un cop de prepotència– i demanen que es modifiqui la Constitució d’Àustria i que s’hi declari l’austríac com a llengua oficial de l’Estat, o almenys cooficial. No obstant això, una enquesta del diari Neue Zürcher Zeitung diu que el 62% dels austríacs prefereixen continuar vinculats a l’alemany estàndard, mentre que són un 32% els que s’estimen més tenir autonomia pròpia. Un 12% dels enquestats asseguren que ells ja escriuen habitualment en “austríac” i no en alemany.

L'origen de la discussió, doncs, que semblava pròpia d’anglesos puritans al voltant d’una tassa de te, ha aixecat fins i tot serioses declaracions de secessió lingüística. És el que es coneix a Àustria com a “Marmeladenstreit” i a Alemanya com a “Konfitürestreit”, o sia, Guerra de la Melmelada.

(Font: elaboració pròpia, amb informacions d’El Periódico 7 agost 2004, i Avui 21 agost 2004)

dissabte, 24 d’octubre de 2009

La paraula prohibida

per Julià Guillamon

Dino Buzzati, «La paraula prohibida» (Seixanta contes): «Per velades referències, bromes al·lusives, prudents circumloquis, murmuris confusos, al final he arribat a la conclusió que en aquesta ciutat, on em vaig traslladar ara fa tres mesos, hi ha la prohibició de fer servir una paraula. Quina? No ho sé. Potser és una paraula estranya, poc corrent, però també podria tractar-se d’un mot comú i, en aquest cas, per un que fa una feina com la meva, podria provocar-li algun inconvenient.»

Vaig llegint i la situació m’és familiar. Hi ha una paraula que no pronuncia ningú. El protagonista va a veure un savi, que li confirma que açò es així. El precepte no va acompanyat de cap càstig, no provoca mala consciència. És, simplement, conformisme: la pau de qui se sent en harmonia amb la massa, la inquietud i el disgust d’allunyar-se de la norma. Segons el savi, la iniciativa sorgí de les autoritats per a provar la naturalesa acomodatícia de la gent i ha arrelat tan profundament que fins si algú pronuncia la paraula per error, els altres fan veure que no la senten. Si hom l’escriu en un text, el linotipista s’encarrega de burlar la seva argúcia: en compte d’ella apareix un espai en blanc.

Quina deu ser la paraula prohibida del conte de Buzzati? Llibertat? Poesia? Entre nosaltres, la paraula podria ser Catalunya. Per acció dels boicots de consumidors, dels atacs dels mitjans de comunicació estatals, per la desídia dels mateixos catalans, ha anat desapareixent dels espais públics. La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis de Catalunya i Balears, en fusionar-se amb la Caixa de Barcelona, passà a anomenar-se Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. I quan la paraula Barcelona es considere també sospitosa es dirà senzillament Criteria. El Reial Automòbil Club de Catalunya ha passat a ser el RACC i ha eliminat qualsevol referència a Catalunya dels fullets i publicacions. Per a no parlar de Forces Elèctriques de Catalunya o Catalana de Gas. Els pròxims seran els de Granges La Catalana. O els de Vichy Catalán, que ja el 2008, per a fer-se perdonar el “catalán” del nom, celebraren en les etiquetes els 800 anys del Mío Cid.

Amb este panorama, es fàcil pronosticar que les noves caixes que isquen de les fusions no esmentaran la paraula Catalunya. Es lògic: si volen guanyar-se el mercat peninsular, una marca que incloga Catalunya o català no té cap futur. I com les anomenarem? Jo propose prendre exemple de José Antonio Maldonado, que durant més de dos dècades fou el meteoròleg de TVE. Per a anunciar l’oratge que havia de fer en Catalunya deia “los Pirineos” o “el noroeste de España”. O, ja que hi som, que li posen “la quarta regió militar”. Quedaria perfecte: Caixa d’Estalvis de la Quarta Regió Militar, en català d’eixe d’ara, traduït a màquina.

(Adaptació de l’article publicat a La Vanguardia, 22 octubre 2009)

divendres, 16 d’octubre de 2009

El nom del País Basc

per Luis María Martínez Gárate

El nom històric més antic del País Basc és el de Bascònia. Quan el poble basc en l’alta edat mitjana (segle IX, després de la batalla d’Orreaga-Roncesvalles, en què els bascos van derrotar l’exèrcit de Carlemany) va crear una organització política, la va fer a l’estil de l’època, i conformà el Regne de Pamplona. La seva esplendor arribà el primer terç del segle XI amb Sanç III el Gran. Van succeir etapes convulses en què Castella i Aragó (criatura segregada parcialment del Regne de Pamplona) maniobraren contra aquest regne, li prengueren molts territoris (Bureba i Demanda, avui Burgos, la Valdonsella, avui Aragó) i estigué a punt de desaparèixer. El segle XII van ser els reis Garcia Ramírez IV el Restaurador i, sobretot, el seu fill Sanç VI el Savi els qui van donar al regne una empremta “moderna”. El nom passà a ser Regne de Navarra. L’estructura de l’administració era territorial, però els administradors dels territoris (“tinences”) no eren hereditaris sinó de designació reial. Castella, al contrari, tenia un sistema feudal molt més clàssic en el qual l’administració dels feus era hereditària. Aquesta va ser una de les raons per les quals la família dels Lope de Haro va canviar-se amb tot l’equip al “castellà”. Amb ells passà a poder de Castella la Rioja i la part del que avui és Biscaia, que no incloïa el Duranguesat. Això va ser cap al 1175.

Una mica més tard, l’any 1200 i sota el regnat de Sanç VII el Fort, Castella ocupà militarment els territoris del Duranguesat, Araba i el que el segle XV seria Gipuzkoa. Vitòria Gasteiz va caure després d’un setge de nou mesos. Navarra perdé l’eixida “normal” al mar... I sobretot, un poble que s’havia institucionalitzat políticament en el Regne de Navarra es va trobar dividit. Tots van continuar essent bascos després d’aquella conquista, però els occidentals (“provincias vascongadas” més o menys des de l’època d’Esteban de Garibay, cronista de Felipe II d’Espanya i d’origen guipuscoà) van continuar considerant-se de nom gentilici com a “bascos”, tot i que políticament havien passat a ser “castellans”. Els bascos orientals continuaven essent igual de bascos, i mantenien la seva organització política, regne, estat o com vulguem dir-ne, però independent. El nom polític es va imposar, perquè tenia més transcendència internacional al gentilici, i van quedar com a “navarresos”.

Com es coneix més els habitants de Portugal? Com “lusitans” o com “portuguesos”? Els alemanys són “germànics” o “francs”? I els francesos, són “francs” o “gals”?

El nom polític dels bascos independents políticament va ser el de navarresos fins que el 1512-21 Castella conquerí la resta de la Navarra del sud del Pirineu, tot i mantenir posteriorment (fins al 1841) una determinada estructura política semiindependent (Corts, Cambra de Comptes, alguns nivells de tribunals, etc.) La part nord va ser incorporada a la monarquia francesa per Ludovic XIII el 1620 (Decret de la Unió).

Es just a l’època en què la Navarra del Sud deixa de ser independent i la del nord continua com a tal que es comença a imprimir literatura en llengües “vulgars”. És el regne de Navarra (Navarra del Nord i Bearn) on tenen lloc les primeres expressions en llengua basca impresa (Bernat d’Etxepare, Linguae Basconiae Primitiae el 1545, la traducció a l’euskera del Nou Testament per Lizarraga en 1571, el Gero d’Axular el 1643...).

Justament aquí, i en els textos fa poc trobats a Araba de Pérez de Lazarraga (1550), és on apareix Euskal Herria com la paraula que designa els bascos. És una denominació centrada sobre la llengua i la cultura. Navarra, en la pràctica, políticament estava extinta. La denominació política passa a ser substituïda (quin remei!) per la lingüísticocultural.

I així s’arriba al segle XIX, època en què l’ús normal per a referir-se al país és Euskal Herria, mentre es reserva el de Navarra per a les restes del territori independent fins al 1841 (famosa llei mal anomenada “paccionada”), en què va esdevenir una província més de la monarquia espanyola.

Ja al final del XIX i començament del XX Arana Goiri intenta aplicar a Bascònia la idea nacional, tan estesa arreu del món en aquells anys. Però Arana Goiri té greus dèficits de coneixement històric. Sublima uns imaginats territoris bascos que van ser independents “tots i cadascun d’ells” i que “tots i cadascun d’ells” van pactar amb Castella la unió foral.

La realitat històrica és que el País Basc sí que va ser independent, però ho va ser a través de l’estructura política que va constituir el regne de Navarra i no de cap més manera. És fals que hi hagués “pactes” amb Castella. Hi hagué conquestes, i els “reconeixements forals” comporten un intent de justificació de les mateixes elits del país davant Castella i de Castella amb les elits per tal de mantenir una situació “pacífica”. Ja es va veure, sobretot a partir de Godoy i els seus intents unitaristes, com la rebel·lió dels bascos va desembocar en la guerra carlina de 1833-39.

Tornant al fil d’Arana Goiri, cal dir a favor seu que va pensar que qualsevol país que aspiri a ser independent ha de fer-ho sota una sola denominació política. Sabino no es va assabentar que Navarra era aquella denominació, ja clàssica, històrica i reconeguda internacionalment. I es va inventar “Euzkadi”. El sufix “di” en euskera designa “conjunt” (així pagadi ‘fageda’, de pagoa ‘faig’, o artadi ‘alzinar’, de artea ‘alzina’, etc.).

La nova denominació va aixecar en aquella època una gran polèmica a la Revista Internacional de los Estudios Bascos (RIEV), tot just creada per Julio de Urkijo (1909).

El nom va ser modernitzat en l’època franquista i la transició per fer-lo derivar de l’arrel “eusk” ‘basc’ i no, com defensaven algunes escampadisses mentals, de “euzk” dient que venia de “eguzki” ‘sol’, que de tot hi ha hagut a la vinya del Senyor.

Lògicament, entre el nom triat, la pretensió de fer oblidar la denominació política real dels bascos i el deteriorament de la societat de la Navarra sud-pirenenca després de la derrota de les guerres carlines i les pèrdues demogràfiques associades amb el descoratjament afegit en una societat inerme, va fer que el nom no fos acceptat justament allí. I així continuem.

Si a això s’afegeix l’eslògan amb què els partits abertzales de l’anomenada Comunitat Autònoma Basca, durant la transició, eixordaven en la Navarra que continuava fent servir aquest nom allò de “Nafarroa Euskadi da” (Navarra és Euskadi) estava tot servit per al que ha anat arribant posteriorment.

(Adaptació d’una comunicació publicada a la llista Migjorn, 9 octubre 2009. Teniu més informació al bloc de l’autor i també a Nabarralde.)

(La il·lustració representa Sanç VI de Navarra, anomenat el Savi)

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Polanski i el punt de vista

per Gemma Lienas

«[...] El punt de vista des del qual s’explica qualsevol història, sigui una novel·la, una imatge promocional o una notícia, és bàsic per comunicar una determinada emoció o traslladar conceptes a qui llegeix, mira o escolta.

»La notícia de la detenció de Roman Polanski, cineasta reputat de 76 anys que, fa tres dècades, va drogar i violar una nena de 13 anys, crec que és un exemple il·lustratiu d’això anterior. És a dir, que no sols és un director de cine rellevant, sinó que, a més a més, i sobretot en aquest cas, és un pederasta i violador. Si el periodista diu que “probablement Polanski ha de maleir la seva trobada amb la núbil [sic*] aspirant a model en el passat”, provoca un sentiment d’empatia en el lector. Si el periodista, en explicar que la senyora tal (la víctima) va demanar fa temps que es tanqués el procés, ho fa sense ometre el nom de la dona (amb la qual cosa la victimitza el doble) i ometent, en canvi, la raó per la qual ella va exigir posar fi a aquella història (que els mitjans la deixessin en pau), predisposa lectors i lectores contra la nena violada. En tots dos casos, el periodista ha explicat la història des del punt de vista de Polanski (blanc, ric, home...), és a dir, el poder. [...]»

(Extracte de l’article publicat a El País, 12 octubre 2009)

* Nota del vigilant:
núbil vol dir ‘que està en edat de casar-se’. Si el periodista al qual cita Lienas volia dir que segons la llei espanyola (i altres) una noia a 13 anys ja és lliure per mantenir relacions sexuals i que els seus pares no poden actuar contra el qui l’ha seduïda, tingui el seductor l’edat que tingui, tret del cas que la nena denunciï que ha estat forçada, no hi ha res a dir, núbil està ben emprat. Però no deixa de ser una notable manipulació, des del meu punt de vista, que el periodista anomeni també núbil (com dient: ja era una dona prou gran com per casar-se) una noia de 13 anys que va ser drogada i violada. No sé si Lienas s’hi ha fixat.

divendres, 9 d’octubre de 2009

La nostra suor

(Miquel Ferreres, El Periódico 9 octubre 2009)