El nom històric més antic del País Basc és el de Bascònia. Quan el poble basc en l’alta edat mitjana (segle IX, després de la batalla d’Orreaga-Roncesvalles, en què els bascos van derrotar l’exèrcit de Carlemany) va crear una organització política, la va fer a l’estil de l’època, i conformà el Regne de Pamplona. La seva esplendor arribà el primer terç del segle XI amb Sanç III el Gran. Van succeir etapes convulses en què Castella i Aragó (criatura segregada parcialment del Regne de Pamplona) maniobraren contra aquest regne, li prengueren molts territoris (Bureba i Demanda, avui Burgos, la Valdonsella, avui Aragó) i estigué a punt de desaparèixer. El segle XII van ser els reis Garcia Ramírez IV el Restaurador i, sobretot, el seu fill Sanç VI el Savi els qui van donar al regne una empremta “moderna”. El nom passà a ser Regne de Navarra. L’estructura de l’administració era territorial, però els administradors dels territoris (“tinences”) no eren hereditaris sinó de designació reial. Castella, al contrari, tenia un sistema feudal molt més clàssic en el qual l’administració dels feus era hereditària. Aquesta va ser una de les raons per les quals la família dels Lope de Haro va canviar-se amb tot l’equip al “castellà”. Amb ells passà a poder de Castella la Rioja i la part del que avui és Biscaia, que no incloïa el Duranguesat. Això va ser cap al 1175.Una mica més tard, l’any 1200 i sota el regnat de Sanç VII el Fort, Castella ocupà militarment els territoris del Duranguesat, Araba i el que el segle XV seria Gipuzkoa. Vitòria Gasteiz va caure després d’un setge de nou mesos. Navarra perdé l’eixida “normal” al mar... I sobretot, un poble que s’havia institucionalitzat políticament en el Regne de Navarra es va trobar dividit. Tots van continuar essent bascos després d’aquella conquista, però els occidentals (“provincias vascongadas” més o menys des de l’època d’Esteban de Garibay, cronista de Felipe II d’Espanya i d’origen guipuscoà) van continuar considerant-se de nom gentilici com a “bascos”, tot i que políticament havien passat a ser “castellans”. Els bascos orientals continuaven essent igual de bascos, i mantenien la seva organització política, regne, estat o com vulguem dir-ne, però independent. El nom polític es va imposar, perquè tenia més transcendència internacional al gentilici, i van quedar com a “navarresos”.
Com es coneix més els habitants de Portugal? Com “lusitans” o com “portuguesos”? Els alemanys són “germànics” o “francs”? I els francesos, són “francs” o “gals”?
El nom polític dels bascos independents políticament va ser el de navarresos fins que el 1512-21 Castella conquerí la resta de la Navarra del sud del Pirineu, tot i mantenir posteriorment (fins al 1841) una determinada estructura política semiindependent (Corts, Cambra de Comptes, alguns nivells de tribunals, etc.) La part nord va ser incorporada a la monarquia francesa per Ludovic XIII el 1620 (Decret de la Unió).
Es just a l’època en què la Navarra del Sud deixa de ser independent i la del nord continua com a tal que es comença a imprimir literatura en llengües “vulgars”. És el regne de Navarra (Navarra del Nord i Bearn) on tenen lloc les primeres expressions en llengua basca impresa (Bernat d’Etxepare, Linguae Basconiae Primitiae el 1545, la traducció a l’euskera del Nou Testament per Lizarraga en 1571, el Gero d’Axular el 1643...).
Justament aquí, i en els textos fa poc trobats a Araba de Pérez de Lazarraga (1550), és on apareix Euskal Herria com la paraula que designa els bascos. És una denominació centrada sobre la llengua i la cultura. Navarra, en la pràctica, políticament estava extinta. La denominació política passa a ser substituïda (quin remei!) per la lingüísticocultural.
I així s’arriba al segle XIX, època en què l’ús normal per a referir-se al país és Euskal Herria, mentre es reserva el de Navarra per a les restes del territori independent fins al 1841 (famosa llei mal anomenada “paccionada”), en què va esdevenir una província més de la monarquia espanyola.
Ja al final del XIX i començament del XX Arana Goiri intenta aplicar a Bascònia la idea nacional, tan estesa arreu del món en aquells anys. Però Arana Goiri té greus dèficits de coneixement històric. Sublima uns imaginats territoris bascos que van ser independents “tots i cadascun d’ells” i que “tots i cadascun d’ells” van pactar amb Castella la unió foral.
La realitat històrica és que el País Basc sí que va ser independent, però ho va ser a través de l’estructura política que va constituir el regne de Navarra i no de cap més manera. És fals que hi hagués “pactes” amb Castella. Hi hagué conquestes, i els “reconeixements forals” comporten un intent de justificació de les mateixes elits del país davant Castella i de Castella amb les elits per tal de mantenir una situació “pacífica”. Ja es va veure, sobretot a partir de Godoy i els seus intents unitaristes, com la rebel·lió dels bascos va desembocar en la guerra carlina de 1833-39.
Tornant al fil d’Arana Goiri, cal dir a favor seu que va pensar que qualsevol país que aspiri a ser independent ha de fer-ho sota una sola denominació política. Sabino no es va assabentar que Navarra era aquella denominació, ja clàssica, històrica i reconeguda internacionalment. I es va inventar “Euzkadi”. El sufix “di” en euskera designa “conjunt” (així pagadi ‘fageda’, de pagoa ‘faig’, o artadi ‘alzinar’, de artea ‘alzina’, etc.).
La nova denominació va aixecar en aquella època una gran polèmica a la Revista Internacional de los Estudios Bascos (RIEV), tot just creada per Julio de Urkijo (1909).
El nom va ser modernitzat en l’època franquista i la transició per fer-lo derivar de l’arrel “eusk” ‘basc’ i no, com defensaven algunes escampadisses mentals, de “euzk” dient que venia de “eguzki” ‘sol’, que de tot hi ha hagut a la vinya del Senyor.
Lògicament, entre el nom triat, la pretensió de fer oblidar la denominació política real dels bascos i el deteriorament de la societat de la Navarra sud-pirenenca després de la derrota de les guerres carlines i les pèrdues demogràfiques associades amb el descoratjament afegit en una societat inerme, va fer que el nom no fos acceptat justament allí. I així continuem.
Si a això s’afegeix l’eslògan amb què els partits abertzales de l’anomenada Comunitat Autònoma Basca, durant la transició, eixordaven en la Navarra que continuava fent servir aquest nom allò de “Nafarroa Euskadi da” (Navarra és Euskadi) estava tot servit per al que ha anat arribant posteriorment.
(Adaptació d’una comunicació publicada a la llista Migjorn, 9 octubre 2009. Teniu més informació al bloc de l’autor i també a Nabarralde.)
(La il·lustració representa Sanç VI de Navarra, anomenat el Savi)
