dimarts, 30 de setembre de 2008

Coincidir amb algú

«Em demanen sobre la darrera pel·lícula de Woody Allen i responc la veritat: no l’he vista. Tant se’n parla, d’aquesta cinta, que he perdut una mica la curiositat i, tal vegada, me n’estaré. Podré viure sense conèixer l’obra del geni ambientada a Barcelona? Ai, ai. Visc perfectament sense haver llegit, per exemple, L’ombra del vent, així que tampoc s’han de treure les coses de mare. L’últim que llegeixo és una cosa fora de la moda i, per tant, terriblement actual.» (La Vanguardia, 29 setembre 2008)

En qüestions polítiques no, però en altres assumptes veig que sovint coincideixo fil per randa amb Francesc-Marc Álvaro. Potser l’hauria de conèixer, però no sé com fer-ho perquè sembli natural.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

diumenge, 28 de setembre de 2008

Disculpes pel retard

Em vaig equivocar i en aquest cas m’encanta reconèixer-ho. Valentino Rossi continua sent el millor. Vaig pronosticar massa aviat el seu final. I no. Ja fa setmanes que ha tornat a ser el que era, el gran campió, el més bo de tots els temps. «Scusate il ritardo», «Disculpeu-me el retard», deia la samarreta amb què s’ha revestit aquest matí en acabar la cursa. El missatge feia referència als dos anys en què no ha pogut guanyar el campionat del món, perquè la moto no tirava o perquè els pneumàtics el traïen a mitja cursa. Ha quedat demostrat que era això i no ell. Ell continua sent qui era. I encara ens donarà alegries, perquè em penso que s’ha ficat al magí ser també, en nombres absoluts, en totes les estadístiques i sense possibilitat de discussions, el número 1. I Giacomo Agostini hi serà, segur, per aplaudir-lo, rendit davant l’evidència.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 26 de setembre de 2008

La transició «exemplar»

A la fi, algú ha dit coses amb trellat sobre la famosa transició espanyola: «L’elit política del franquisme [controlava] el procés de reforma i, malgrat que el portà més lluny del que volia, [va continuar controlant] l’aparell de l’Estat. El bloc social que va donar suport al franquisme [era] intocable. [...] I ara, l’única cosa [de la constitució espanyola] que preocupa al PSOE és si Leonor podrà ser reina o no.» (Ferran Gallego, UAB, entrevista a Público, 18 setembre 2008)

Ell ja ens ho va dir: «Atado y bien atado.»

«Atado y bien atado», per si algú no ho acaba d’entendre, vol dir que trenta-molts anys després del fet biològic, com es deia aleshores, l’Estat espanyol és igual de fort com era, els que manen, manen, els qui creuen, creuen –i això sí, ara pot manar qualsevol, ja s’ha vist, però es mana de la manera com manava ell i s’ha de creure de la manera com es creia quan hi era ell: això, que és el punt bàsic, no ha canviat–, les estructures són bàsicament les mateixes i no hi ha ningú, fora d’algun cas aïllat, que aixequi el dit per dir que cal tornar a començar, que continuem vivint sota la por dels militars –qui diu militars diu policies i altres funcionaris que fan la seva i es creuen els amos del ball, diu inspectors que sobretot inspeccionen les empreses petites i mitjanes que van bé, primer de tot les catalanes, diu règim de la por i del mesellisme. Ja ho sabeu que el pressupost del ministeri espanyol de Defensa és el segon més gros del Govern de l’Estat, després del de Treball i Afers Socials? Això sí: la ministre és dona, bonica, catalana i mare. La transició és aquest canvi d’embolcall, les essències romanen. I als partits ja els va bé, no ho toquen, perquè el seu únic objectiu és arribar a dalt i manar com ell.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 22 de setembre de 2008

La deriva de l’Avui

Ahir al suplement dominical de l’Avui (Plaers d’Avui, 21 setembre 2008) hi havia un reportatge sobre best sellers, d’Anna Cabanillas. Per il·lustrar el reportatge, hi van incloure uns quants retrats d’autors i autores d’arreu del món i també vuit fotografies de portades de llibres d’èxit. Totes les cobertes reproduïdes menys un parell, que són d’autors espanyols, tenen edició catalana, però l’Avui va triar la versió castellana de totes les portades, menys d’una, que la va reproduir en anglès.

«Pus parla català, Déu li don raó» (Ramon Muntaner, segle XIII-XIV) o «puix parla català, vejam què diu» (Joan Fuster, segle XX) són lemes o màximes que tenen el seu què, però que cal contrastar sempre.* Ho dic perquè l’Avui està canviant l’orientació i emparant-se en la bona voluntat de la gent que tradicionalment li ha fet confiança pot introduir dins el catalanisme més o menys militant que el llegeix una manera de veure les coses des de la perspectiva espanyola, que com tothom sap és global i cosmopolita, al contrari que la perspectiva catalana. Com si no hi hagués prou diaris, també a Catalunya, i poderosos, que treballen en la mateixa direcció.

Perquè no digueu que exagero a partir d’una dada solta, us poso un altre exemple també d’ahir mateix. Atemptat contra l’hotel Marriot d’Islamabad, més de 60 morts (Avui, 21 de setembre 2008). Titular: «L’11-S pakistanès». Peça secundària: «No consten hostes espanyols». L’Avui dels nostres dies, al contrari que el d’altres temps, no ha d’informar en primer lloc de si hi havia cap català, incloent-hi els nord-catalans, els andorrans i els algueresos? O tenen por que els titllin de provincians i nacionalistes? Tots els diaris espanyols incloïen ahir aquesta mateixa peça informativa, o molt similar. Si parlant d’un atemptat a Islamabad no és provincià ni nacionalista explicar que allà no hi havia espanyols, l’Avui no pot fer el mateix respecte als catalans?

(Afegitó del 24 de setembre. Dos exemples més i paro, perquè com deia se’n poden trobar cada dia i no em vull fer pesat. Ahir, 23 de setembre, p. 40, sobre l’estrena de la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona: «Allen aconsegueix 2,2 milions de taquilla». Et demanes: això és a Catalunya, a l’Estat, a Europa, al món...? Comences a llegir i et queda clar: «als cinemes de tot l'Estat». No seria interessant que l’Avui ho deixés dit en el mateix titular? I no seria molt oportú, ja que d’aquesta pel·lícula, per excepció –la primera vegada a la història!–, se n’han distribuït tantes còpies en català com en castellà, que ens diguessin quant havia recaptat en cada idioma? Sé que un dia ho sabrem, però no és justament aquesta dada la que espera amb candeletes el lector mitjà de l’Avui? Segon exemple, d’avui mateix, dia 24, p. 18: «Els funcionaris cobraran un 2 per cent més l’any que ve». Un cop més parla de l’àmbit de l’Estat. Et demanes: els funcionaris de la Generalitat, els dels ajuntaments catalans, els de les diputacions que hi ha a Catalunya, hi estan inclosos? No? Tindran un augment superior? Inferior? No ho sabem. Però no és justament això el que es deuen demanar els lectors de l’Avui? Només compren l’Avui perquè és escrit en català, o el compren per més coses? Doncs això.)

Els exemples es multipliquen, si us hi fixeu n’hi ha molts en les pàgines informatives, i de manera especial en el suplement esmentat del diumenge.

Diu que el Sr. Lara està fins al capdamunt de l’Avui, com si no hagués sabut fins ara de quina mena de diari li van encolomar el 40% fa quatre anys (a canvi de...?). I llavors, tip de les trucades dels nacionalistes espanyols, entre els quals hi ha els també mig empleats seus de La Razón, que li deuen retreure un munt de coses lletges, ha pressionat els responsables del diari perquè donin una mica de peixet a Madrid. És la manera que tenen alguns catalans de demanar perdó: si ens acusen de provincians, encara que sigui mentida, ens afanyem a fer demostracions d’espanyolitat, que com tothom sap és sinònim de globalitat i d’obertura. Així el Sr. Lara, mentre no aconsegueixi vendre el diari (a qui?, qui l’hi voldrà, després d’aquest gir?), pot ensenyar als amics de Madrid uns quants retalls, cada cop més sovintejats, que compensen els continguts massa catalanistes –és l’Avui!!– d’algunes columnes d’opinió, un àmbit en el qual faria massa lleig introduir-hi censura. Tot i que darrerament hi ha opinadors i entrevistats que deunidó... Bé, segur que amb aquests canvis el Sr. Lara, i potser també el senyor comte, propietari d’un altre 40%, poden dormir més tranquils. Tranquil·litat i bons aliments, sí senyor, molt ben fet.

Atenció, doncs, a la deriva de l’Avui.


* En l’àmbit polític, per exemple, de manera molt especial. Convé tenir en compte que tots els líders que ha tingut el partit lerrou... perdó, el PP a Catalunya, incloent-hi don Alejo, que llavors fins i tot es feia dir Aleix, han parlat habitualment en català. Ara la presidenta és gironina i gasta un català correcte, fins i tot amb bona fonètica. I tenen la senyora Nebrera a la recambra, que també parla un bon català –més farcit de castellanismes, en el seu cas. Però tant ella com la Sánchez Camacho no s’estan de donar suport a les tesis anticatalanes, per arreplegar vots dels pallassos, i ara la Nebrera ha triat com a home seu a Barcelona un personatge de la ultradreta que no s’amaga de ser-ho. Segurament pensen tots plegats que és en aquest terreny on arreplegaran més suports. No seré jo qui els ho desmentirà. En qualsevol cas, el que volia dir és que parlar català no és garantia de bondat. Al llarg de la història n’hi ha hagut uns quants, de catalanoparlants racistes, imperialistes, nazis avant la lettre o dans la suite, botiflers... Cal no ser ingenus.


(Afegitó del 16 d'octubre. El Sr. Lara ha donat el premi Planeta, un fotimer de calés, al gran apòstol espanyol de l’anticatalanisme. No és que l’editorial no tingués alternatives. L’han anat a buscar. El jurat ha dit que aquest cop totes les obres finalistes eren molt bones. Feia temps que no ho deien. Cal no ser ingenus.)

(Afegitó del 23 d'abril 2009. L'Avui –si no m'ha fet algun veí una broma– regala avui, diada de Sant Jordi, un llibre als subscriptors... un llibre en castellà.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 18 de setembre de 2008

Qüestions de llengua (XXXI): La jutge, l’alcaldessa, la ministra

(Teniu este article actualitzat ací.)

dimarts, 16 de setembre de 2008

A la democràcia pel sentimentalisme

Potser és veritat el que deia l’altre dia, fa uns mesos, sobre l’evolució del món islàmic a través de les històries d’amor. La sèrie turca Nur, difosa per la cadena MBC des de Dubai (Emirats Àrabs Units) als 22 països de la zona, fa estralls en tot el món àrab. Emesa via satèl·lit des de fa només quatre mesos, Nur relata les aventures sentimentals de la protagonista que dóna nom a la sèrie (l’actriu turca Songül Öden) per guanyar-se l’amor de Muhannad (Kivan ç Tatlituğ), amb el qual es casa inicialment forçada. Ell tampoc arriba al matrimoni gaire convençut, perquè és vidu d’una altra dona morta d’accident, i encara l’enyora. Però de seguida Nur aconsegueix que ell li faci costat com un veritable company, en igualtat de condicions. A partir d’aquest moment, altres persones, gent poderosa i també familiars, miraran d’enterbolir les relacions idíl·liques de la parella.

L’èxit de Nur se suma al que també han aconseguit títols com Els anys perduts o Pom de flors, igualment turcs, la irrupció dels quals en el mercat àrab amenaça l’hegemonia que mantenien en aquest sector els fulletons mexicans, egipcis i libanesos, molt més païbles per a l’islamisme fonamentalista perquè tracten les qüestions amoroses des d’una perspectiva allunyada de la sensibilitat islàmica i, per tant, no interpel·len directament les consciències ni les actituds socials i familiars d’aquestes societats: es veuen com sèries totalment de ficció. En canvi, aquestes produccions turques han desfermat una revolució en moltes llars àrabs, ja que les dones han començat a exigir als seus marits que es comportin d’acord amb el que es veu a la televisió. O sigui, és una sèrie realista, i això cou.

Curiosament, la MBC va decidir doblar la sèrie (del turc a l’àrab) després que a Turquia passés gairebé desapercebuda. I és que les dones turques, molt més avançades socialment, no se sentien identificades amb les aventures de la parella protagonista. Per a elles sembla que és força més natural allò a què aspiren les dones dels països àrabs. Nur conté els elements típics de qualsevol fulletó televisiu, però el que més atrau al públic –sobretot femení– són els rols del matrimoni protagonista: ella és una dissenyadora ambiciosa i el marit un home formós, sentimental i ric que al cap de poc de casar-se comença a tractar-la amb afecte i li dóna suport en els seus afanys professionals. Dues figures ben poc comunes en molts països àrabs.

La MBC emet la sèrie en prime time. Davant l’èxit assolit, ara ha posat en marxa un canal temàtic en el qual es poden veure durant les 24 hores capítols endarrerits i altres extres de la sèrie.

A l’Aràbia Saudita, el gran muftí Abdul Aziz al-Xeij va dictar fa uns dies una resolució en la qual prohibia veure la telenovel·la, perquè atemptava contra els valors musulmans. El Ministeri de Comerç del mateix país ha prohibit la venda de samarretes de la sèrie perquè les considera «ofensives per a la moral». Alguns líders de Hamàs, a Palestina, també s’hi han pronunciat en contra: «La sèrie atempta contra la nostra religió, els valors i les tradicions islàmiques», ha afirmat Hamed Bitawim, diputat de l’organització i predicador en una mesquita de Nablús. També el gran muftí de Bahrein, Isa Qasim, l’ha prohibida.

Però les prohibicions no afecten la popularitat de la sèrie. Segons dades de la cadena MBC, entre tres i quatre milions d’espectadors saudites la segueixen cada dia, d’una població de 28 milions. L’Aràbia Saudita, l’aliada tradicional dels Estats Units a la zona, és justament un dels països en què les dones tenen menys drets i on els personatges de la sèrie constitueixen un contrast més fort davant la rutina del dia a dia. Les dones saudites, per exemple, no poden conduir i necessiten l’autorització del seu protector (és a dir, del marit, o d’un familiar masculí les solteres) per poder acceptar una feina, per viatjar, etc.

També a Gaza i Cisjordània els carrers es buiden a l’hora que s’emet el serial. Als barris àrabs de Jerusalem hi ha força botigues amb pòsters de Nur i Muhannad, al costat de Iàsser Arafat i altres líders palestins i àrabs. I al voltant de la sèrie s’ha creat ja un marxandatge sucós: caramels, bosses de creïlles fregides amb imatges dels personatges, etc. A la ciutat d’Hebron asseguren que els darrers mesos és moda posar als nounats els noms de Nur i Muhannad.

L’èxit de Nur mostra també la incapacitat dels règims àrabs, acostumats a la censura i al control dels mitjans oficials, per limitar l’actuació de les televisions que emeten via satèl·lit a tot l’Orient Mitjà. A començament d’any, l’Egipte i l’Aràbia Saudita ja van presentar a la Lliga Àrab un esborrany de resolució perquè es pogués retirar la llicència d’emissió per als seus països a les emissores que anessin «contra els interessos àrabs, els valors tradicionals o els símbols religiosos». La proposta anava adreçada sobretot contra les emissores de notícies al-Jazira i al-Arabiya, fortament crítiques amb les cúpules de diversos països de la zona i que han dut al món àrab un nivell inimaginable fins fa pocs anys de llibertat informativa. Però la iniciativa no va entrar en vigor per l’oposició de Qatar, seu d’al-Jazira, i el Líban, des d’on emeten moltes cadenes privades.

divendres, 12 de setembre de 2008

Som gent pacífica, tolerant i honrada

Ahir vaig estar gairebé tot el dia a l’Arc de Triomf, col·laborant en un assaig de referèndum, per descomptat il·legal, que havien convocat uns amics. Va ser una diada riallera, sense incidents, una «festa de la democràcia». El que demanàvem en la nostra consulta era: «Voleu que es convoqui un referèndum sobre el futur de Catalunya?» I hi havia paperetes amb el «sí» i paperetes amb el «no». L’abstenció consistia a no votar i el vot en blanc no existia, perquè és una enganyifa i cadascú l’interpreta com vol (i generalment com els que manen li han inculcat que l’interpreti). També hi havia possibilitat de fer vot nul, estripant la papereta, ratllant-la, etc. En fi, com que la pregunta era fàcil, vam tenir moltes respostes, milers. La veritat és que moltes més que les que jo, abans força escèptic sobre l’èxit que podria tenir l’experiència, m’esperava. I els resultats van ser els que més o menys ja intuíem, atesa la ubicació del col·legi electoral i el dia de la consulta: 98,7 «sí», 1,02 «no», 0,01 nuls. A la búlgara, sí senyor.

No es tractava de demostrar res ni de fer cap prospecció objectiva. Només volíem participar activament de la festa i aportar un entreteniment original a la diada. Els dos objectius es van aconseguir.

Hi havia gent que s’acostava a la nostra parada i demanava: «I aquest referèndum que feu, per a què serveix?» I responíem: «Tu agafa una papereta, la que vulguis.» Ho feien. «Ara, tanca els ulls i imagina’t que amb aquesta papereta pots canviar la situació, imagina’t que som en una democràcia de debò i que ens deixen votar això mateix que es diu aquí.» Aclucaven els ulls. «I ara, diposita la papereta a l’urna.» Ho feien. «No et trobes més bé?» Gairebé el cent per cent de la gent deia: «Sí, tens raó, m’ha anat molt bé, ha estat una bona experiència. Gràcies.» Una mena de teràpia col·lectiva, amb resultats magnífics.

Altra gent deia: «Si no preneu nota de les dades de la gent, qui m’impedeix votar dues vegades?» I dèiem: «Home (o dona), fa lleig.» O bé: «Els catalans som honrats, no fem aquestes coses.» La immensa majoria de la gent assentia tot decidida, no volien passar per persones que fan trampes. Alguns deien, amb posat de xai: «Sí, massa honrats, som, per això ens tenen tan collats.» En general, però, alegria i festa.

Només un punt fosc, en tot el dia. Una anècdota que no em va agradar. Sé que explicant-la ací hi pot haver gent que tregui l’anècdota de mare i l’expliqui en altres indrets com dient: «Mireu, mireu, ells mateixos ho reconeixen.» Però va ser una excepció i com a tal l’explico, per denunciar-la. Fins i tot en un context festiu com el d’ahir no hauríem d’aprovar que passessin aquestes coses, ni per excepció.

Un home amb una criatura de pocs anys s’acosta a la parada. L’home agafa una papereta del «sí» ostensiblement i l’ensenya al nen. I tot seguit fica la papereta a l’urna. El xiquet demana, posant el dit damunt les paperetes del «no»: «I aquests altres papers per a què són, papa?» El pare contesta: «Aquests són els papers dels espanyols.» El nen fa una ganyota de fàstic i retira immediatament el dit. Els que ho veiem riem «la gràcia» però després ens quedem pensatius, una mica moixos.

Aquell nen havia estat educat en el racisme, en l’odi als espanyols. I això no és normal. Els catalans som gent honrada, pacífica i tolerant. Sabem que hi ha espanyols que no tenen la culpa del que passa, que el fet de ser espanyols no ha de ser decisiu perquè qualifiquem la gent de manera pejorativa.

Actituds paral·leles a la d’aquest infant –del seu pare, més ben dit, que li havia ensenyat allò–, posicions de rebuig i de fàstic davant el concepte «gent espanyola», es veuen i se senten contínuament a l’inrevés, a tot Espanya, referides als catalans. «Los catalanes», tots en general, som per a molta gent de l’Estat persones empestades, roïnes, malvades. Ja els ho ensenyen de ben menuts a les criatures. Ho he pogut comprovar una altra vegada aquest estiu. Però nosaltres no podem fer el mateix.

Nosaltres hem d’ensenyar als nostres fills que a Espanya hi ha de tot i que encara que només fos una minoria els que són pacífics, tolerants i honrats com ho som la majoria dels catalans, no han d’utilitzar la paraula «espanyol» embolcallada amb una pàtina racista, la del xiquet aquell de l’anècdota.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 10 de setembre de 2008

Reptes publicitaris (2): La gamma que lliga bé amb tu

He recuperat aquest exemple de fa temps, de l’octubre del 2007.

«La gamma que et va com a pintada.» Era el lema d’un anunci de Seguros Bilbao, del grup Catalana Occidente i apareixia en grans cartells a l’entrada de les sucursals d’aquest grup assegurador. La frase s’explicava (?) perquè anava acompanyada d’una paleta de pintor, amb tot de colors.

S’explicava, em demano? No, només s’explicava si anem al castellà –els catalans hem d’estar tot el sant dia traduint al castellà moltes de les poques coses que trobem escrites en català per saber què punyeta ens volen dir. En castellà és prou clar: «La gama que te va que ni pintada.» O sigui, la gamma que et va com l’anell al dit, la gamma que se t’adiu, la gamma que et cau bé, la gamma que t’és com pa i mel. Però, és clar, cap d’aquestes coses no parla ni de pintura ni de paletes de pintor, i fer un nou cartell és molt car, i el català no és una llengua que es mereixi tenir cartells ni dissenys propis.

En qualsevol cas, crec que hi havia una solució: «La gamma que lliga bé amb tu.» Els colors, en efecte, lliguen o no lliguen els uns amb els altres. I en aquest cas, si els haguessin fet lligar, potser hauríem salvat l’escull.


Reptes publicitaris (I): La maduixa que fa petons

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 8 de setembre de 2008

El ciutadà (franquista) del món

«[N’hi ha que] diuen que no són nacionalistes perquè són “ciutadans del món”. Jo, la majoria de ciutadans del món que he trobat eren espanyols i al cap de dos minuts de clavar-me la pallissa amb la seva ciutadania del món s’han revelat mil vegades més nacionalistes que Joel Joan. Els americans, els francesos i els italians que trobo no es defineixen com ciutadans del món, sinó com americans, francesos o italians. I és que ells no tenen cap problema a mostrar-se nacionalistes (és clar que, en el seu cas, ser-ho té altres noms, com “patriota” o “xovinista”). El problema dels nacionalistes espanyols és que han de dissimular que ho són perquè dediquen el dia a criticar els nacionalistes catalans, bascos o –en casos extrems– gallecs.

»De la mateixa manera, quan algú –sol ser un cantant o artista de varietats– t’explica que ell no es fica en política, perquè “és apolític”, no saps ben bé per què, sempre acaba demostrant-te el seu amor per Franco.

»Ja ho deia Peridis en un acudit: quan algú sosté que ara no hi ha tanta diferència entre les esquerres i les dretes, no en dubtin, és de dretes.» (Empar Moliner, El País 8 setembre 2008)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 3 de setembre de 2008

Qüestions de llengua (XXX): Continuem sabent molt castellà

(Teniu este article actualitzat ací.)