Content per l’existència de l’NPPE

Aquest cap de setmana m’he concentrat molt fort i he decidit finalment que estic content per la presència del Nou Partit dels Pallassos Espanyols al Parlament de Catalunya. Per diversos motius. Un, que si no hi fossin potser algú es pensaria que José Montilla serà president perquè “finalment” els socialistes han presentat un candidat amb el qual s’identificarien les bases del partit, fins ara frustrades i obligades a votar sense ganes “un catalanista de esos”. En haver-hi els de l'NPPE al Parlament, aquesta excusa ja no és vàlida. (Tampoc no és vàlida per un altre motiu: perquè el PSOE ha tret ara gairebé els pitjors resultats de la seva història, justament quan han presentat un candidat que se suposava que era el paradigma del “socialista català”.)

També estic content que hi hagi l'NPPE al Parlament perquè ara sabem quants són: un 1,7 per cent dels ciutadans amb dret a vot d’aquest país han optat per aquests senyors com a representants seus a la cambra catalana. Potser en falten alguns, que els votaran en les pròximes eleccions, o no –això encara no ho sabem–, però en qualsevol cas no són gaires: són faves comptades. I no es poden queixar de falta de cobertura mediàtica. D’això ens podem queixar nosaltres, no pas ells. Tenien diners i els han aprofitat bé. Saber quants són els de l'NPPE, doncs, facilita molt les coses d’ara endavant: s’han acabat els xantatges del PSOE i del PP dient sempre que hi ha una massa oculta de vot espanyolista en les seves bases. O potser ho continuaran dient, allà ells, però ja no hi ha cap excusa per creure-se'ls, perquè ara tothom sap que aquesta gent castellanista tenen un partit propi que els representa.

Estic content, doncs, per tots aquests motius... si bé també em fa por. Perquè l'NPPE té més gent que no em pensava (recordeu que jo havia pronosticat –o desitjat– que no arribarien ni a 10.000 vots) i perquè els nazis de l’NSDAP van entrar al Reichstag en unes circumstàncies concretes i es van valdre d’unes excuses determinades i d’un estat de xoc del país provocat per les injustícies del Tractat de Versalles, però després van anar creixent a la cerca sempre del vot populista, ara tibant cap aquí, ara cap allà, i sense cap més ideologia que la de la protesta. I com que en els partits tradicionals alemanys la corrupció i el desgovern eren de marca, l’NSDAP va anar creixent com un tumor. Fa por, doncs, que aquests de l'NPPE puguin fer el mateix paper. Tampoc no creixeran molt, perquè encara hi ha diferències entre la Catalunya del 2006 i l’Alemanya del 1930, tot i que ells mateixos suggereixin que Catalunya està ara sota un règim nazi... dels catalanoparlants! (Com si no existís Espanya i els seus poders i mitjans omnipresents! La cosa té dallonses.)

(Nota al marge, per intentar matar d’una vegada aquestes eleccions i els seus resultats: no em crec que Zapatero no vulgués el segon tripartit. Zapatero, ara ho sabem, és un perfecte mentider, com tots els que l’han precedit en el càrrec, però ell fa més mal perquè no ho semblava. Zapatero i Montilla han estat rumiant l’estratègia que els podia convenir a tots dos i han decidit que era la que han posat en dansa. El punt de partida era irrenunciable: primer de tot, retenir el poder (qui pensi que un partits d'aquests s'ha plantejat mai la possibilitat de deixar una mica de poder, ni que sigui un poder provincià com el de Catalunya, com a estratègia per a obtenir o conservar altres poders, em fa l'efecte que ha d'anar a ca l'oculista, o potser a cal psicòleg, perquè això no va així). Llavors, Montilla havia de fer veure que actuava pel seu compte, i això li faria guanyar punts dins la classe política catalana, i Zapatero escenificaria que no hi estava d’acord i que Montilla ho havia fet per sorpresa, i llavors faria creure als espanyols que això no li agrada gens i que Montilla és un desobedient. Com si no sabéssim d’on ha sortit el senyor Montilla, senyor ZP... I és clar, quan veus la unanimitat de tots els corifeus del tripartit i de tots el bipartidistes espanyols a analitzar els fets d’acord amb aquesta martingala –és a dir, lloant/criticant Montilla per haver actuat pel seu compte i lloant/criticant Zapatero per ser liberal o per ser feble, t'adones que la cosa era ben evident: les unanimitats són cosa d’altres règims... o bé són el resultat de consignes.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)