dilluns, 27 de febrer de 2006

L’últim vigilant de far?

La Vanguardia del diumenge 19 de febrer parlava de nosaltres, dels vigilants de fars. A la periodista Sílvia Angulo, com correspon a la mentalitat borboniconapoleònica –entomeu aquesta!– del diari per al qual treballa, es veu que li havien dit que fes “Girona i Barcelona”. I ella, obedient, deia que en aquestes dues “províncies” només quedaven tres fars habitats –Palamós, Calella i delta del Llobregat– i que un dels faroners havia plegat feia uns dies –d’aquí venia l’oportunitat del reportatge. No deia res de la Costa Daurada, doncs, que potser hi ha més fars encara amb vigilant i no els coneixem. I per descomptat, ni una paraula de més amunt de Roses, ni tampoc de la Costa Blanca, ni de la Costa de València, ni de la d’Azahar, ni de ses Illes... Prometo investigar-ho..., amb la calma, eh?, com diuen per l'Hospitalet del Llobregat. Però de moment us puc dir que almenys al far de Sant Carles de la Ràpita hi ha vigilant permanent. I que, en canvi, els dos que hi ha al Delta de l'Ebre, el del Fangar i el de la Banya, no que no estan habitats.

Però, en fi, si ara ha marxat en Víctor, el de Calella, imaginem-nos que podria ser que només quedéssim a Catalunya quatre faroners, el de Palamós, el del Llobregat, el de Sant Carles i jo, que m’estic a Barcelona. El far del Llobregat és el més antic de Catalunya. El més modern, ja ho sabeu, és aquest, que es va crear i habitar discretament l’any 2004, el mes de maig, no fa ni dos anys. Llavors encara no estava construït el far, però ja s'hi va instal·lar el vigilant. El far (el nom) el tenim des de fa ben pocs mesos, tot i que deunidó la fama (?) que ha adquirit.

(La Sílvia no va contactar amb mi abans de fer el seu reportatge, però va ser perquè em vaig concentrar i li vaig dir telepàticament, si us plau, Sílvia, no diguis res del meu far, que aquest far i la meva vigilància són d’una altra mena. Perquè així no em trobaran quan despatxin –que ja han dit que ho faran– el de Palamós, el del delta i els altres que hi pugui haver més avall. Perquè heu de saber que tots els fars de l’Estat espanyol, tret del meu, depenen del Ministerio de Fomento de Madrid, i el Ministerio ha decidit que s’han acabat els faroners, que no calen. El meu no el tocaran perquè de fet no és de l’Estat espanyol: és en territori de ningú. I potser seré aviat l’últim vigilant de far de Catalunya. Seré un vigilant clandestí, fora de la llei.)

O sigui, els espanyols es carreguen tots els vigilants de far de Catalunya i ningú no piula!

La culpa és de Madrit
i mai més ben dit.
Però els catalans no fan gran cosa,
deu ser que no els fa nosa.


«Cada far –explicava la Sílvia– té pulsacions diferents. És a dir, les pampallugues indiquen als mariners, si consulten el llibre de fars, el punt costaner on són. Així, el de Montjuïc presenta un raig blanc i dos centelleigs agrupats cada 20 segons.» (El meu far també té pulsacions pròpies, però són força irregulars.)

«La llum de far que més llueix és a Palafrugell. Es troba damunt el turó del cap de Sant Sebastià, a una altitud de 168 metres sobre el nivell del mar. La longitud teòrica del seu raig de llum és de 32 milles, però en la pràctica es veu a més de 50 milles, pel fet d’estar situat tan amunt.» El de Sant Sebastià, doncs, és un dels fars amb més projecció lumínica d’Europa i fins i tot del món. Per tant, és el far més important de Catalunya... teòricament. I dic «teòricament» perquè jo no crec en els fars sense vigilant, encara que facin molta llum.

Bé, estic copiant descaradament –i comentant suposo que sense gaire gràcia– unes quantes frases i dades del reportatge de la Sílvia, que també diu que als faroners els fan fora dels fars perquè «les noves tecnologies fan innecessari destinar una persona a vigilar durant 24 hores que el llum del far no s’apagui». El meu company Víctor, el de Calella, diu que és un greu error que s’acabi l’ofici aquest, perquè les avaries són imprevisibles: «Són moltes nits de vigília per aquesta causa. Sembla que ara ja no sigui important si el far és apagat o encès», explica. I tant si és important.

Segons l’opinió del Víctor, els fars haurien de ser «espais oberts al públic i símbols d’hospitalitat, i no un objecte de desig del president de torn de l’Autoritat Portuària». L’Autoritat Portuària té el projecte de reformar els edificis i transformar-los en allotjaments de disseny, com les cases rurals. “Arreglaran” els fars perquè siguin més turístics. I els fars turístics, diuen, no necessiten vigilants.

Aquest far meu és poc hospitalari, ho reconec, perquè no deixa ni publicar comentaris dels passavolants, però us prometo que m’esforço a recollir totes les sensibilitats que m’arriben per correu, totes. De fet, aquest reportatge de La Vanguardia no l’hauria ni vist si no hagués estat que una amable lectora me’n va enviar l’enllaç i fins i tot havia tingut la precaució de copiar-me el text, per si en caducava l'accés al web… I un altre lector no menys amable m’ha enviat aquest mateix cap de setmana un mp3 amb la cançó “El faroner del Cap de Creus”. Us en copio la lletra:

El faroner del Cap de Creus
encén el foc amb llum de lluna,
du barba llarga fins als peus
i mai no menja ni una engruna,
fa tres mil anys que vetlla el far
i ja ha viscut set-cents naufragis,
té la mirada al fons del mar
i sempre canta mals presagis.
El faroner del Cap de Creus.


(Lletra: Miquel Desclot)

Si en voleu sentir una versió de Mariona Segarra...

(Hi ha informació més nova sobre aquest tema dels fars i sobre l’últim vigilant de far.)

(Busquen pis)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 24 de febrer de 2006

Una altra correcció és possible

Copio de Màrius Serra (una altra vegada):

«Els lingüistes [són] uns professionals cada cop més arraconats que són bàsics en el tan festejat foment de la lectura. Per tal que els textos de periodistes, novel·listes, assagistes, traductors, crucigramistes i fins i tot poetes ens arribin dignament els correctors han de ser més valorats. No és lògic prescindir-ne alegrement en nom dels costos de producció i després queixar-se de l’empobriment de la llengua. De qualsevol llengua. Hem d’exigir el màxim domini de l’instrument als professionals del llenguatge, però ningú no és infal·lible. Un text ha de ser revisat sempre per més d’una persona. El llenguatge verbal és un instrument massa complex. No exigim controls de qualitat en altres àmbits? No es revisa la feina d’arquitectes, juristes i enginyers? Resulta paradoxal que mentre es renta la cara dels cossos policials, els correctors encara es carreguin el mort de ser la policia (repressiva) de la llengua. I no. O no sempre. Una bona correcció juga a favor de qualsevol text. […] Hauríem de visitar més sovint un weblog que reivindica la figura del lingüista com addendaetcorrigenda.blogia.com. Ja veuran que és un espai combatiu, i que per sort ningú no s’escapa de les seves crítiques, com aquest columnista ha pogut comprovar.» (Màrius Serra, La Vanguardia, 23-F 2006)

Empresaris del món, institucions públiques i privades, professionals liberals, editors i no editors –perquè tots editeu textos–, preneu-ne nota.

Gràcies, Màrius. Has fet possible una altra solidaritat.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 17 de febrer de 2006

En mans de qui va estar el govern d’Espanya?

Francisco Rubio Llorente (exvicepresident del Tribunal Constitucional espanyol), Miguel Rodríguez-Piñero (expresident del Tribunal Constitucional espanyol), Jerónimo Arozamena (exvicepresident del Tribunal Constitucional espanyol), Manuel Díez de Velasco (exmembre del Tribunal Constitucional espanyol), Rafael Gómez-Ferrer (exmembre del Tribunal Constitucional espanyol), Pedro Cruz Villalón (exmembre del Tribunal Constitucional espanyol), Landelino Lavilla (expresident del Congreso de los Diputados d’Espanya en temps de la UCD i ara president de la Real Academia de Jurisprudencia espanyola), Fernando de Mateo (exmagistrat del Tribunal de Conflictos de Jurisdicción espanyol), Antonio Sánchez del Corral (exmagistrat del Tribunal de Conflictos de Jurisdicción espanyol), José Luis Manzanares (exvicepresident del Consejo General del Poder Judicial espanyol), Miguel Vizcaíno (exgeneral del Cuerpo Jurídico Militar del Ejército d’Espanya), Félix Sanz (cap de l’Estado Mayor de Defensa d’Espanya), Santiago Valderas (extinent general de l’Ejército del Aire espanyol), Víctor García de la Concha (director de la Real Academia Española), Enrique Fuentes (president de la Real Academia de Ciencias Políticas espanyola), Jaime Montalvo (president del Consejo Económico y Social espanyol), Cándido Conde-Pumpido (fiscal general de l’Estat espanyol), Carlos Carnicer (president del Consejo General de la Abogacía espanyol), Luis Díez-Picazo (president de la Sección Primera de la Comisión General de Codificación del Ministerio de Justicia espanyol), Joaquín Fuentes Bardají (advocat general de l’Estat espanyol), José Álvarez (director del Centro de Estudios Políticos y Constitucionales espanyol), Jaime Caruana (governador del Banco de España), Aurelio Menéndez (exministre espanyol d’Educación y Ciencia en temps de la UCD), José Joaquín Puig de la Bellacasa (exsecretari de la Casa del Rey d’Espanya), Juan José Badiola (president del Consejo General de Colegios Veterinarios [sic] d’Espanya), José Luis Meilán (exrector de la Universitat de La Corunya [més sic]), Juan Ramón Quintás (president de la Confederación Española de Cajas de Ahorros [un altre sic]), Josefina Gómez Mendoza (catedràtica d’anàlisi geogràfica regional de la Universitat Autònoma de Madrid [encara més sic]), José María Martín Oviedo (lletrat i secretari general). I José María Aznar, expresident del Govern espanyol. Tots els esmentats són els membres de l’anomenat Consejo de Estado, el consell consultiu de l’Estat espanyol.

Ahir el Consejo de Estado va presentar un informe tècnic al Govern al qual serveix, sobre les reformes constitucionals mínimes, de detall, que es proposa fer l’esmentat Govern, amb l’aquiescència de les Cortes Españolas. Tothom va votar a favor de l’informe, que ja dic que era tècnic, per unanimitat... Per unanimitat? No. El senyor Aznar, que era a l’estranger, es va presentar de sobte a la reunió i va votar-hi en contra –davant la sorpresa de tothom, perquè no havia participat gens en la preparació ni en les discussions prèvies de l’informe: no sabia què votava– i va aprofitar l’ocasió per fer un míting sobre els perills de disgregació de la unitat d’Espanya. Per aquest incident va arribar a ser renyat per altres membres de l’organisme, alguns considerats fins ara tan de dretes com ell.

No ve d’aquí el que es ventilava en aquesta votació. Només volia posar de relleu un cop més, amb tots els noms i càrrecs de les persones a les quals s’ha enfrontat aquesta vegada aquest desgraciat, la seva categoria moral. El cas és que el seu discurs de fons és el que triomfa actualment entre la meitat dels ciutadans de l’Estat espanyol, i potser una mica més i tot. I aquest pobre home va ser president de l’Estat espanyol durant vuit anys, en part gràcies a un partit català anomenat Convergència i Unió.

Adolf Aznar (pronunciï’s “Àdolf”) és, no cal dir-ho, carn de psiquiatre, però els de CiU encara han de purgar més temps de penitència a l’oposició. Perquè, tot i que llavors segurament no sabien el que havia de venir, no s’han excusat prou pel monstre que van contribuir a enlairar, i no han donat prou garanties que no ho tornaran a fer. Per tant, a purgar fins que no rectifiquin de debò: no amb declaracions interessades, sinó amb compromisos seriosos. Mentre no ho facin, no seran fiables. A mi em fan por. Els monstres els veus de lluny, però els seus possibles còmplices no saps mai la cara que fan ni quina actitud has de tenir-hi.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Sentència exemplar del Tribunal Constitucional... alemany

Si mai un avió de passatgers segrestrat per suïcides amenacés d’estrellar-se en una ciutat d’Alemanya, la Bundeswehr (l’exèrcit del país) no podria fer-lo caure per impedir-ho. Hauria de provar de fer altres coses, les que siguin, però el seu deure seria protegir fins al final la vida dels passatgers que hi anessin a dins, i mai convertir-los en víctimes innocents. És el que ha establert el Tribunal Constitucional alemany, que ha anul·lat la anomenada Llei de seguretat aèria adoptada pel Parlament alemany el 2004. La llei, promoguda per l’anterior govern alemany –va ser una proposta personal de Gerhard Schröder i del seu ministre de l'Interior, Otto Schily– i recolzada també per la Unió Cristianodemòcrata (CDU-CSU), pretenia evitar que es repetís un 11-S a Alemanya.

Les argumentacions del tribunal alemany són incontrovertibles, si no és que es cau en allò aberrant que el fi justifica els mitjans: “La dignitat humana és intangible. Respectar-la i protegir-la és l’obligació de qualsevol poder públic”, diu el primer paràgraf de l’article 1 de la Constitució alemanya. I l’article 2: “Tota persona té el dret a la vida i a la integritat física.” En aquestes dues afirmacions solemnes es basa tota l’argumentació del Tribunal. “Si es dóna el vistiplau al tombament d’un avió de passatgers utilitzat com a arma, l’Estat tractaria els passatgers com a objectes i no com a persones”, ha dit el president del tribunal, Hans-Jürgen Papier, durant la lectura de la sentència a Karlsruhe, on aquest Tribunal té la seu (un altre ensenyament: a Alemanya, no tots els organismes de l'Estat són a Berlín): “La protecció dels éssers humans és estricta i no permet restriccions”. Davant l’argument que de tota manera els passatgers d’un avió suïcida moririen al cap de poc temps i que matant-los se salvarien més vides, Papier ha remarcat que la protecció de la vida és obligatòria independentment del que hagi de durar aquesta vida, i que a més és difícil saber si hi ha o no cap possibilitat que els passatgers sobrevisquin. Impecable.

La sentència ha arribat perquè es van presentar sis demandes contra l’esmentada Llei de seguretat aèria del 2004. Les demandes van ser proposades per associacions de professionals de l’aviació i pel Partit Liberal (FDP). Aquest partit ha anunciat que obrirà negociacions amb la CDU per dissenyar una nova llei que permeti actuar la Bundeswehr en actes de terrorisme, sense caure en aquests abusos.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 16 de febrer de 2006

L’invent de les microdonacions

(Avui en parlàvem amb un amic. Jo que li dic: “Ja estaria bé, ja, que a la manifa de dissabte hi anés molta gent.” I ell que diu: “Molta gent? Per defensar què, l’Estatut que va sortir d’aquí? Si era un Estatut de broma... Si almenys fóssim valents i haguéssim anat a Madrid amb un bon Estatut... Perquè el que ha passat era previsible: res de res, ni nació ni finançament ni la mare que els va parir. Doncs, ja t’ho dic, tant per tant, per què no vam ser valents i no vam portar a Madrid un Estatut de debò? Per això no crec que vagi gaire gent a la manifestació. Perquè la gent cada cop es refia menys dels polítics.” En fi, potser s’equivoca i molta gent hi va per defensar allò que diu el lema i sense pensar que si hi va molta gent, els partits miraran d’interpretar-ho a favor seu. Jo hi aniré. Però ja no diré res més de l’Estatut perquè ja està tot dit. Quan arribi el dia, suposo que em taparé el nas, la boca i les orelles i hi votaré a favor, o en contra, i ànims que no ha estat res. Anem per altres coses, que aquí ja no hi ha res a fer i tampoc és qüestió d’amagar-se en un racó a plorar com aquell cabdill moro, en Boabdil, que en realitat es deia Abu ‘Abd Allah).


Copio de Màrius Serra: «Qui visiti www.teaming.info veurà que sota aquest gerundi afortunat no s’hi amaga cap empresa ni fundació ni ONG ni compte bancari. Només una idea. La idea d’aplegar microdonacions que una per una no serien viables. Per exemple, si els empleats d’una empresa decideixen aportar 1 euro de la nòmina i la direcció s’apunta a canalitzar-ho, o fins i tot augmenta la donació en poder acollir-se a desgravació fiscal, el projecte Teaming ofereix els documents necessaris i informació fiable sobre organitzacions de tota mena dedicades a les causes més diverses, de manera que a través d’un simple correu intern els treballadors poden decidir el destí de la seva microdonació.» (La Vanguardia, 12 gener 2006). Diu el meu amic Màrius que Frank Rijkaard, entrenador del FC Barcelona, dóna suport a aquesta iniciativa. Jo també, tot i que em sàpiga greu que en Rijkaard encara no tingui el seu web amb versió catalana. Deu estar a punt de penjar-la, segurament. Ànims, Frank, que fins ara no et pots queixar de com t’hem tractat els catalans. (I ja que hi som, a veure si els de Teaming.info també es posen les piles, no?)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 11 de febrer de 2006

Insults al president

No és la primera vegada que passa. Pujol va ser insultat per ministres de Madrid moltes vegades, tant dels de la dreta com dels de l’esquerra. Jo i molts més que no érem pujolistes rebíem aquelles invectives com atacs al nostre país. I llavors alguns socialistes i franqui..., vull dir, populars, se'n rifaven, li deien a Pujol que no patrimonialitzés Catalunya, que els insults eren només contra ell. Pasqual Maragall va saber de seguida el pa que s'hi donava, perquè va rebre també unes quantes perdigonades durant les darreres bocades del Govern d’Adolf Aznar. Però sí que és la primera vegada que passa que el president de Catalunya és insultat per un ministre del seu mateix partit i que el president del Govern espanyol i cappare del partit esmentat no sols no desautoritza l’injuriador, sinó que més aviat l’avala.

Vaig estar força a prop del president Maragall un parell d'anys abans de les seves primeres eleccions, les que va perdre contra pronòstic en l’última legislatura de Pujol, la legislatura trampa, aquella que Pujol només va fer servir per presentar el successor en societat. Vaig estar a prop de Pasqual Maragall perquè em va semblar, durant un temps, que volia muntar una cosa al marge dels procediments partidistes ordinaris. Me’n vaig desenganyar de seguida, i ni tan sols el vaig votar aquelles eleccions del 99. Quan vaig veure que tot aquell muntatge era tornar a les mateixes, un aparell al servei d’unes eleccions i prou, sense res més al darrere, sense cap mena de reflexió ni de possibilitat d’influir-hi i ni tan sols de fer res en comú, ho vaig deixar córrer.

Per tant, no hi ha res que em lligui a Maragall. No, Maragall no és el president que jo hauria volgut, però és el meu president, el president del meu país, el que hem votat entre tots, i a més a més és el candidat que va tenir més vots que cap altre a Catalunya. En qualsevol cas, va ser el més votat al Parlament de Catalunya el dia que hi va haver la investidura. I si insulten el meu president, jo em sento insultat. I em fa vergonya, un cop més, haver de pertànyer a un Estat on passen aquestes coses. No l’han humiliat prou amb el seu estatutet, que encara l’han de menystenir d’aquesta manera?


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 8 de febrer de 2006

A mi no em fan por

Ja han mort deu persones a l’Afganistan arran de les protestes contra les caricatures de Mahoma. Els aldarulls són constants. La majoria dels països de majoria musulmana, tret de Malàisia, es mostren partidaris de fer boicot comercial a Occident. Tot això és preocupant? De moment, per a la majoria de gent d’aquí sembla que no gaire. “Ja s’ho faran”, diu la gent.

Els que hem defensat que només calia demanar disculpes ens hem sentit titllats de totes les maneres. “Amics de dictadors, còmplices de la foscor obscurantista...” Jo no pretenc limitar la llibertat d’expressió, jo dic que la llibertat d’expressió és un valor irrenunciable, al costat del qual hi han altres valors, i quan hi han conflictes entre valors s’han de resoldre d’alguna manera.

Jo no sóc partidari de limitar la llibertat d’expressió amb lleis, com han dit alguns. Jo sóc partidari, i ja ho he repetit unes quantes vegades, que si algú es molesta no costa tant demanar-li disculpes. Això no vol dir fer cap compromís jurídic, vinculant per als mitjans de comunicació, de no tornar a insultar. No, no cal fer cap llei. Però sí que sóc partidari, hi torno, de demanar disculpes. No sóc partidari de les guerres, i les guerres comencen sempre per la maleïda incapacitat humana de demanar disculpes en els primers estadis d’una discussió. Si per demanar disculpes creiem que perdem la dignitat, què hi perdem amb cada mort que es produeix pel fet de no demanar-les? Res?

Bé, ja ho sé, no és automàticament “pel fet de no demanar-les”, perquè és veritat que totes aquestes reaccions són absolutament desproporcionades –estem parlant d’uns dibuixos satírics!–, però la realitat és que, com diu la pedagogia moderna, no n’hi ha prou de no ser conscient d’haver ofès algú: és l’ofès l’únic que pot dir que s’ha sentit ofès. No hi ha barems sobre les ofenses, perquè les ofenses són sobretot subjectives. Això ho expliquem a la canalla a l’escola: ahir mateix corregia uns materials escolars de la Generalitat que ho deien. Per tant, l’argument segons el qual “Si es molesten, vol dir que n’han d’aprendre, són incapaços d’entendre la llibertat”, almenys no és vàlid quan tens al davant unes criatures. Costa tant considerar criatures, ni que sigui això, aquesta part tan important de la humanitat que considera el món occidental “còmplice del dimoni”?

“No és el meu problema, ja s’ho faran”, diem. Doncs, sí, per a mi sí que és el meu problema. Per evitar un sol mort crec que val la pena la humiliació de demanar disculpes encara que pensis que no n’has de demanar. I demanar disculpes no vol dir que et facin por ni que siguis un cagat. No vol dir res més que això: que t’estimes més demanar disculpes abans que algú prengui mal. I en aquest cas, ja són prou gent els que han pres mal. Deu morts. De moment.

dilluns, 6 de febrer de 2006

Vinyetes d’aquests dies

Parlo molt d'aquesta qüestió, però és que estic espantat de debò, malgrat que pugui semblar que no és així. Despús-ahir i ahir es van cremar tres ambaixades de països nòrdics en països àrabs i avui encara no he vist els diaris i no sé què pot haver passat aquesta nit.

Uns quants comentaris addicionals:

1. Sense moure'ns del terreny dels humoristes, que és on va començar a encendre's aquesta història, ahir el dibuixant d'El País Máximo explicava que potser estem en els prolegòmens d'una tercera guerra mundial. Una guerra que, si es fa, serà nuclear (i d'aquí l'interès de l'Iran a avançar en aquest punt, contra l'opinió d'uns quants països... que ja tenen bomba atòmica). El mateix Máximo citava Samuel P. Huntington, autor d'una obra de referència de fa deu anys: Xoc de civilitzacions. La gent llavors es va riure de Huntington. Teòricament, segons Francis Fukuyama, havíem arribat a La fi de la història..., lògicament amb el triomf dels bons, que som nosaltres, per descomptat.

2. El Periódico se sentia obligat ahir a tornar a parlar una altra vegada de la qüestió, assegurant que ells no pretenien faltar al respecte a ningú. Ara, “aquest respecte no té per què incloure, com ha proclamat el Govern danès, cap petició de perdó. El Periódico va reproduir dimecres passat part de la pàgina del diari danès que va originar la polèmica amb l'únic interès d'informar els seus lectors sobre el motiu del conflicte, amb respecte, sense cap ànim ofensiu i sense que se senti ara obligat a rectificar o a demanar perdó.” Només faltaria, demanar disculpes és una humiliació intolerable... El problema, amics d'El Periódico, és que si algú se sent ofès, per molt que tu diguis que no l'has volgut ofendre -cosa difícil de defensar amb les caricatures a la mà, tot s'ha de dir- continuarà sentint-se ofès si considera que per a ell allò és una ofensa. El Periódico de Catalunya, doncs, tretze són tretze.

3. He parlat de l’editorial d’El Periódico, com a reflex de la posició oficial d’aquest diari. El fet cert, però, és que els col·laboradors habituals no són precisament unànimes en la qüestió. Vegem-ne un dels més paradigmàtics:
–Estic a favor de la llibertat d’expressió i en contra de tota mena de violència, ¿d’acord?
–Aha...
–El que no entenc és per què, avui, en alguns mitjans no es poden fer acudits masclistes, per exemple... i sí que es pot ofendre profundament 1.200 milions de musulmans.
(Horacio Altuna, "Família tipus", El Periódico 5 febrer 2006)

4. El País, a la seva manera, sí que demana disculpes. El to de l'editorial d'ahir no és el del gall desafiador de l'altre dia. Fins i tot asseguren que van decidir no reproduir la caricatura de Mahoma que podia resultar més feridora. Semblen realment espantats, i ja va bé. Parlen de caricatures “innecessàriament provocadores” i diuen que la llibertat d’expressió té un contrapès en el “sentit comú, la decència i el respecte per l’alteritat, que han d’inspirar els actes de tots, especialment dels qui per la naturalesa de la seva feina tenen més responsabilitat en el cultiu d’aquells valors”. I la frase exculpatòria: “La representació de Mahoma amb un turbant en forma de bomba a punt d’esclatar, probablement la més infausta (“aciaga”, diu l’original) vinyeta de la col•lecció objecte d’aquest despropòsit general, pot ser percebuda com un greuge per molts creients musulmans, motiu fonamental pel qual aquest diari ha decidit no reproduir-la.”

5. Si ens hem centrat aquests dies en els dos diaris esmentats, El País i El Periódico de Catalunya, és perquè els altres o bé no tenen la repercussió d’aquests (El Punt) o bé han adoptat des del primer moment una posició una mica més crítica amb les famoses vinyetes o almenys s’han mostrat des del primer moment més "prudents" davant l’afer i no s'han sentit obligats a defensar de manera rotunda i sense matisos la "llibertat d'ofendre", com l'Avui i La Vanguardia, posant per cas.

6. Tornem a dir que el que ens ha cridat l’atenció en tot aquest afer no és el fet que s’hagin publicat uns dibuixos concrets ací o allà, sinó la bel·ligèrància amb que s’ha defensat la bondat d’haver-los publicat un cop que van començar les protestes. D’aquí ve el problema. Si hi hagués hagut per part dels diaris europeus una petició de disculpes, no hauria passat res. El que ha molestat als musulmans que s’han queixat és la contumàcia, la rebequeria, l’acarnissament, no pas el fet inicial. Recordem que les vinyetes es van publicar el mes de setembre de l’any passat, i el conflicte no ha esclatat fins que un cop i un altre, davant peticions enraonades i constants, el diari Jyllands-Posten no es mostrava disposat a rectificar. I llavors, encesa la metxa de la violència, han demanat disculpes. No ho podien haver fet abans?

7. Caldrà arribar sempre a l’amenaça i a la violència per reconèixer els errors?

dijous, 2 de febrer de 2006

Tothom d'acord? Jo no

Sembla que ens hem posat gairebé tots d’acord a Europa que és intolerable que els països musulmans es queixin per unes caricatures de Mahoma que van aparèixer fa uns dies en el diari danès Jyllands-Posten. “Prou lliçons de reaccionaris intolerants”, deia ahir France Soir. La raó principal és aquesta, expressada pel mateix diari de París: “Sí, tenim el dret de caricaturitzar Déu.” Els mateixos arguments, més o menys encesos, s’han repetit arreu: a casa nostra i al país del costat, El País i El Periódico sembla que han estat els més galls.

Doncs, no, no hi estic d’acord. Les creences de la gent són un terreny delicat. I una cosa és que hi hagi tota la llibertat d’expressió que es vulgui i una altra que es justifiquin sempre tots els resultats d’aquesta llibertat d’expressió. És a dir, jo no sóc partidari de la censura, però sí de rectificar si es veu que s’ha ofès algú. Tampoc no és tan difícil demanar disculpes, no? I amb qüestions de religió tampoc no és tan difícil endevinar d’antuvi qui es pot ofendre més del compte, i mirar de no ofendre’l. En fi, em sembla de sentit comú. La llibertat d’expressió és un valor, però les creences de la gent també són un valor. I si no estaria bé censurar, tampoc està bé que no demanis perdó si has trepitjat un ull de poll. I ja que hi som, tampoc és tan difícil no insultar les creences de la gent. De vegades, el que ens passa a Occident és que tenim poca imaginació, i no sabem criticar les decisions de qui sigui sense atacar les persones i les seves conviccions personals. Ho he experimentat més d'una vegada i us asseguro que és força dolorós, perquè et deixa sense paraula.

El diari Jyllands-Posten ja ha demanat disculpes, i ha fet ben fet, però a la resta d’Europa hi ha gent que és més papista que el papa i que demanar disculpes els sembla intolerable. Doncs mira, noi, després no et queixis si passa alguna altra cosa. (I no justificaré el que pugui passar, eh?, però de vegades, sense justificar fets, sí que te'ls pots explicar.)

(Afegit a les 12:30: Ara fa un moment, a un quart d'una d'aquest mateix dia 2, acabo d'assabentar-me que han despatxat el director de France Soir per la seva posició tan bel·ligerant, tal com deia abans, en l'assumpte de les caricatures. Doncs, mira, hi ha algú que està d'acord amb mi... Jo no descartaria que responsables d'altres mitjans que s'han mostrat tan "intolerants amb la intolerància dels musulmans" i tan "tolerants amb la frescor dels europeus" prenguin mesures similars: hi torno, quan hi ha col·lisió entre dos valors democràtics, no pots posar-te tan a favor de l'un que esclafis del tot l'altre. Ara, als d'El Periódico no els veig capaços de rectificar, perquè això voldria dir fer fora el qui és ara la gallina dels ous d'or del Grupo Z, Antonio Franco. A veure què passarà...)

Nota afegida el dia 3: El Periódico ha fet finalment avui una mena de rectificació indirecta. Ha publicat un article de la islamòloga Bramon, de la Universitat de Barcelona. Diu Bramon: «Estem fent tots plegats una trista fila amb la polèmica de les caricatures de Mahoma. D'entrada, estic a favor de la llibertat d'expressió i de la broma, però també seria bo que critiquéssim el mal gust. Un musulmà amb una bomba per turbant no és un musulmà, sinó un terrorista, i el profeta de l'islam estava molt lluny d'això.» (Dolors Bramon, professora d'estudis islàmics de la UB, El Periódico 3 febrer 2006)