Vinyetes d’aquests dies

Parlo molt d'aquesta qüestió, però és que estic espantat de debò, malgrat que pugui semblar que no és així. Despús-ahir i ahir es van cremar tres ambaixades de països nòrdics en països àrabs i avui encara no he vist els diaris i no sé què pot haver passat aquesta nit.

Uns quants comentaris addicionals:

1. Sense moure'ns del terreny dels humoristes, que és on va començar a encendre's aquesta història, ahir el dibuixant d'El País Máximo explicava que potser estem en els prolegòmens d'una tercera guerra mundial. Una guerra que, si es fa, serà nuclear (i d'aquí l'interès de l'Iran a avançar en aquest punt, contra l'opinió d'uns quants països... que ja tenen bomba atòmica). El mateix Máximo citava Samuel P. Huntington, autor d'una obra de referència de fa deu anys: Xoc de civilitzacions. La gent llavors es va riure de Huntington. Teòricament, segons Francis Fukuyama, havíem arribat a La fi de la història..., lògicament amb el triomf dels bons, que som nosaltres, per descomptat.

2. El Periódico se sentia obligat ahir a tornar a parlar una altra vegada de la qüestió, assegurant que ells no pretenien faltar al respecte a ningú. Ara, “aquest respecte no té per què incloure, com ha proclamat el Govern danès, cap petició de perdó. El Periódico va reproduir dimecres passat part de la pàgina del diari danès que va originar la polèmica amb l'únic interès d'informar els seus lectors sobre el motiu del conflicte, amb respecte, sense cap ànim ofensiu i sense que se senti ara obligat a rectificar o a demanar perdó.” Només faltaria, demanar disculpes és una humiliació intolerable... El problema, amics d'El Periódico, és que si algú se sent ofès, per molt que tu diguis que no l'has volgut ofendre -cosa difícil de defensar amb les caricatures a la mà, tot s'ha de dir- continuarà sentint-se ofès si considera que per a ell allò és una ofensa. El Periódico de Catalunya, doncs, tretze són tretze.

3. He parlat de l’editorial d’El Periódico, com a reflex de la posició oficial d’aquest diari. El fet cert, però, és que els col·laboradors habituals no són precisament unànimes en la qüestió. Vegem-ne un dels més paradigmàtics:
–Estic a favor de la llibertat d’expressió i en contra de tota mena de violència, ¿d’acord?
–Aha...
–El que no entenc és per què, avui, en alguns mitjans no es poden fer acudits masclistes, per exemple... i sí que es pot ofendre profundament 1.200 milions de musulmans. (Horacio Altuna, "Família tipus", El Periódico 5 febrer 2006)

4. El País, a la seva manera, sí que demana disculpes. El to de l'editorial d'ahir no és el del gall desafiador de l'altre dia. Fins i tot asseguren que van decidir no reproduir la caricatura de Mahoma que podia resultar més feridora. Semblen realment espantats, i ja va bé. Parlen de caricatures “innecessàriament provocadores” i diuen que la llibertat d’expressió té un contrapès en el “sentit comú, la decència i el respecte per l’alteritat, que han d’inspirar els actes de tots, especialment dels qui per la naturalesa de la seva feina tenen més responsabilitat en el cultiu d’aquells valors”. I la frase exculpatòria: “La representació de Mahoma amb un turbant en forma de bomba a punt d’esclatar, probablement la més infausta (“aciaga”, diu l’original) vinyeta de la col•lecció objecte d’aquest despropòsit general, pot ser percebuda com un greuge per molts creients musulmans, motiu fonamental pel qual aquest diari ha decidit no reproduir-la.”

5. Si ens hem centrat aquests dies en els dos diaris esmentats, El País i El Periódico de Catalunya, és perquè els altres o bé no tenen la repercussió d’aquests (El Punt) o bé han adoptat des del primer moment una posició una mica més crítica amb les famoses vinyetes o almenys s’han mostrat des del primer moment més "prudents" davant l’afer i no s'han sentit obligats a defensar de manera rotunda i sense matisos la "llibertat d'ofendre", com l'Avui i La Vanguardia, posant per cas.

6. Tornem a dir que el que ens ha cridat l’atenció en tot aquest afer no és el fet que s’hagin publicat uns dibuixos concrets ací o allà, sinó la bel·ligèrància amb que s’ha defensat la bondat d’haver-los publicat un cop que van començar les protestes. D’aquí ve el problema. Si hi hagués hagut per part dels diaris europeus una petició de disculpes, no hauria passat res. El que ha molestat als musulmans que s’han queixat és la contumàcia, la rebequeria, l’acarnissament, no pas el fet inicial. Recordem que les vinyetes es van publicar el mes de setembre de l’any passat, i el conflicte no ha esclatat fins que un cop i un altre, davant peticions enraonades i constants, el diari Jyllands-Posten no es mostrava disposat a rectificar. I llavors, encesa la metxa de la violència, han demanat disculpes. No ho podien haver fet abans?

7. Caldrà arribar sempre a l’amenaça i a la violència per reconèixer els errors?