dimecres, 8 de febrer de 2006

A mi no em fan por

Ja han mort deu persones a l’Afganistan arran de les protestes contra les caricatures de Mahoma. Els aldarulls són constants. La majoria dels països de majoria musulmana, tret de Malàisia, es mostren partidaris de fer boicot comercial a Occident. Tot això és preocupant? De moment, per a la majoria de gent d’aquí sembla que no gaire. “Ja s’ho faran”, diu la gent.

Els que hem defensat que només calia demanar disculpes ens hem sentit titllats de totes les maneres. “Amics de dictadors, còmplices de la foscor obscurantista...” Jo no pretenc limitar la llibertat d’expressió, jo dic que la llibertat d’expressió és un valor irrenunciable, al costat del qual hi han altres valors, i quan hi han conflictes entre valors s’han de resoldre d’alguna manera.

Jo no sóc partidari de limitar la llibertat d’expressió amb lleis, com han dit alguns. Jo sóc partidari, i ja ho he repetit unes quantes vegades, que si algú es molesta no costa tant demanar-li disculpes. Això no vol dir fer cap compromís jurídic, vinculant per als mitjans de comunicació, de no tornar a insultar. No, no cal fer cap llei. Però sí que sóc partidari, hi torno, de demanar disculpes. No sóc partidari de les guerres, i les guerres comencen sempre per la maleïda incapacitat humana de demanar disculpes en els primers estadis d’una discussió. Si per demanar disculpes creiem que perdem la dignitat, què hi perdem amb cada mort que es produeix pel fet de no demanar-les? Res?

Bé, ja ho sé, no és automàticament “pel fet de no demanar-les”, perquè és veritat que totes aquestes reaccions són absolutament desproporcionades –estem parlant d’uns dibuixos satírics!–, però la realitat és que, com diu la pedagogia moderna, no n’hi ha prou de no ser conscient d’haver ofès algú: és l’ofès l’únic que pot dir que s’ha sentit ofès. No hi ha barems sobre les ofenses, perquè les ofenses són sobretot subjectives. Això ho expliquem a la canalla a l’escola: ahir mateix corregia uns materials escolars de la Generalitat que ho deien. Per tant, l’argument segons el qual “Si es molesten, vol dir que n’han d’aprendre, són incapaços d’entendre la llibertat”, almenys no és vàlid quan tens al davant unes criatures. Costa tant considerar criatures, ni que sigui això, aquesta part tan important de la humanitat que considera el món occidental “còmplice del dimoni”?

“No és el meu problema, ja s’ho faran”, diem. Doncs, sí, per a mi sí que és el meu problema. Per evitar un sol mort crec que val la pena la humiliació de demanar disculpes encara que pensis que no n’has de demanar. I demanar disculpes no vol dir que et facin por ni que siguis un cagat. No vol dir res més que això: que t’estimes més demanar disculpes abans que algú prengui mal. I en aquest cas, ja són prou gent els que han pres mal. Deu morts. De moment.