dissabte, 25 de setembre de 2010

Parlamentem malament

per Oriol Pi de Cabanyes

La nostra oratòria, fins i tot la parlamentària, no és gaire bona. Observava agudament Josep M. Espinàs, amb ocasió de la publicació del seu llibre I la festa segueix, que «al català li costa molt estar al lloc on ha d’estar, amb l’actitud amb què ha d’estar i utilitzant la veu i els tons, els ritmes i les pauses que ha d’utilitzar.» Una observació exacta que s’ajusta de manera brillant a la veritat. El català ha perdut, després de segles d’anar interioritzant que per sobreviure era millor no aixecar gaire la veu, el sentit de la comunicació sense complexos. Si la por guarda la vinya, també la timidesa convertida en segona pell, ens hem dit, serveix per salvar la pell.

Així, i de la mateixa manera que vol passar desapercebut, el català en general s’expressa malament en públic. Per falta de seguretat interior, per un acomplexament llargament induït. És més aviat estrany el català que sobreactua, com Dalí, fent el número per vèncer el seu congènit apocament. Per a quan els estudis de psicolingüística que expliquin de soca-rel el que tanta sociolingüística no ha arribat mai a explicar?

«Els catalans hem viscut –anotava Espinàs–, en un món en què l’oratòria no era indispensable, una mena de pudor de parlar bé, una vergonya de fer-nos escoltar. I no ens escoltem, això és evident.» És així: parlant en públic tendim a afluixar la veu, ens mengem mitges paraules, ens fan por els micròfons i, sense cap sentit de l’acústica, ni ens és possible entendre’ns ni fer-nos escoltar. I és que en temps en què no es podia parlar clar sense perill, el «tu no t’emboliquis» té molta relació amb el «tu ja m’entens». I fins es podria dir que el millor de la creativitat artística i literària de Catalunya, en tants moments sotmesa a censura, té molt a veure amb la mà esquerra amb què hem après a escriure i a llegir entre línies. Però l’art del doble sentit es va perdent. I és que ja no s’escolta. O cada vegada menys. I això que la qualitat del missatge que s’emet depèn en gran manera de l’atenció amb què s’atén. Si no hi ha receptor, no hi ha bon emissor.

O aquest ha de cridar com un televisor a l’hora dels anuncis i imposar-se per decibels (també els missatges, ai!, avancen a vegades a força de cops de colze...). Ens cal millorar les nostres capacitats expressives. [...] Cal parlar clar, vocalitzant i sil·labejant, i no oblidar mai que volem que se’ns entengui bé. El secret és el to. I la convicció de qui parla.

(extractat de La Vanguardia, 28 juny 2010)

dissabte, 18 de setembre de 2010

Burca i prostitució

per Violeta Ruiz Almendral, professora invitada de la London School of Economics

La imatge d’una dona coberta amb un burca o un nicab de vegades és inquietant. Però em pregunto com podem justificar la prohibició del burca quan permetem la prostitució. Hi ha tres raons per prohibir el burca: la seguretat –però recordem que es cometen més atemptats amb motxilles que no amb burca–, que és discriminatori, vexatori i indigne per a la dona, i que no és una elecció lliure sinó una cosa imposada pel marit, el germà, la mare o la sogra –no oblidem el paper central de la dona en la repressió de les congèneres.

Pensem ara en la prostitució. Hi ha estudis (com el realitzat recentment per l’American Journal of Epidemiology) que mostren que l’esperança de vida d’una prostituta als Estats Units és de 34 anys. Altres mostren que prop del 80 per cent de les prostitutes han patit abusos des de nenes i la majoria són toxicòmanes. La prostitució les condemna a l’ostracisme o a la doble vida i en general té efectes devastadors sobre la salut física (avortaments, malalties que poden arribar a ser mortals, drogoaddicció) i psíquica (depressions, baixa autoestima). Podem afirmar que en la prostitució concorren, multiplicats, els tres problemes del burca: primer, la prostitució crea problemes seriosos de seguretat ciutadana i salut pública; segon, és discriminatòria perquè afecta fonamentalment dones que se sotmeten a homes, i perpetua una imatge denigrant de la dona que perjudica l’avenç en la igualtat; i tercer, no sol ser una elecció lliure (menys de l’1 per cent de les putes són com la Julia Roberts de Pretty Woman).

Segons alguns estudis, prohibir la prostitució només agreuja les coses, llevat que es criminalitzi l’usuari, com a Suècia. Potser caldria fer alguna cosa similar amb el burca i penalitzar el qui l’imposa, no la que el porta. Tot i que l’única via segura per eradicar fenòmens que comporten una desigualtat intolerable de la dona és una inversió seriosa en l’educació femenina i també de l’home.

Però sobretot, crec que la prohibició del burca és oportunista, poc reflexionada i hipòcrita. Perquè si de veritat es tracta de prohibir el que és dolent per a la dona, no caldria començar pel que és més dolent?

(La Vanguardia 9 setembre 2010)

diumenge, 12 de setembre de 2010

Tutankhamon duia preservatiu?

per Maria J. Jordan

Sembla mentida que el país amb el patrimoni artístic més impressionant del món permeti que els seus guies turístics expliquin barbaritats de l’alçada d’un campanar. Parlem d’Egipte, i de bajanades com la que aquest estiu mateix he sentit al costat dels tresors trobats a la tomba de Tutankhamon. “Aquest tros de roba amb cordeta era el seu preservatiu”, deia el guia davant dels ulls com a plats de l’auditori. Com és possible que un rei tan jove amb l’única feina de procrear portés protecció? Com sap que allò ho era? No ho sap, però segurament algun dia algú va llançar la idea, va fer gràcia i ara ja és una plaga.

És com dir als grups d’espanyols, tan abundants a l’agost, que a la plaça cerimonial que hi ha davant de la piràmide esglaonada de Saqqara el faraó s’enfrontava a un bou i que així va néixer el toreig. O que el temple d’Abu Simbel és l’únic en què un arquitecte es va atrevir a firmar, una insolència que Ramsès II va perdonar en veure com li havia quedat de meravellós. O encara millor, assegurar que a l’antic Egipte construïen submarins, helicòpters i avions perquè hi apareixen formes similars en un jeroglífic en un temple d’Abidos i que no en queda cap perquè els van destruir perquè no els copiessin els hitites. El que va passar és que Ramsès II va superposar les seves inscripcions a les del seu pare Seti I i allò ara és una marranada indesxifrable!

El guia obté la rialla fàcil, l’atenció, però... ¿és conscient que més d’un turista poc interessat en la cultura només recordarà les anècdotes del viatge, i que es pot passar l’hivern explicant que els antics egipcis passejaven pel Nil en submarí? No els importa gens si la propina és grossa.

Avui, 9 setembre 2010

dissabte, 4 de setembre de 2010

Esport, esport, esport

per Laura Freixas

L’esport ocupa cada vegada més espai mediàtic, social, mental. I el més sorprenent és la unanimitat que suscita, l’absència de veus crítiques.

Si no crítica, almenys anàlisi ens ofereix ara Intelligent Life, revista trimestral del grup The Economist. Sota el títol “How did sport get so big?” (Com és que l’esport s’ha fet tan important?), Tim de Lisle recorda que el 1966, quan Anglaterra va guanyar el Mundial, el titular de portada de The Mirror va ser: “La princesa Alexandra ha tingut una nena”...

Entre aquella indiferència i el deliri actual, què ha passat? De Lisle apunta diversos factors. Per exemple, el fet que l’esport canalitzés la competència entre l’Est i l’Oest. També, per descomptat, l’espectacular desenvolupament de la televisió, i el de la publicitat... Però el més interessant de la seva anàlisi és el punt de vista sociològic. A mesura que la societat s’atomitza, creix l’ànsia de fondre’s amb la multitud, i aquesta fusió es fa en nom d’un sentiment simple i visceral: a favor dels nostres, contra els altres. Amb conseqüències, a més, tan indesitjables com consagrar la figura del guanyador únic i absolut, al qual s’atorguen totes les recompenses, figura que s’ha estès al camp empresarial o artístic, o refermar –això no ho diu De Lisle, però és obvi– el protagonisme masculí, el fet que la representació del conjunt social l’exerceixin quasi exclusivament homes...

(extractat de La Vanguardia, 2 setembre 2010)