dissabte, 4 de setembre de 2010

Esport, esport, esport

per Laura Freixas

L’esport ocupa cada vegada més espai mediàtic, social, mental. I el més sorprenent és la unanimitat que suscita, l’absència de veus crítiques.

Si no crítica, almenys anàlisi ens ofereix ara Intelligent Life, revista trimestral del grup The Economist. Sota el títol “How did sport get so big?” (Com és que l’esport s’ha fet tan important?), Tim de Lisle recorda que el 1966, quan Anglaterra va guanyar el Mundial, el titular de portada de The Mirror va ser: “La princesa Alexandra ha tingut una nena”...

Entre aquella indiferència i el deliri actual, què ha passat? De Lisle apunta diversos factors. Per exemple, el fet que l’esport canalitzés la competència entre l’Est i l’Oest. També, per descomptat, l’espectacular desenvolupament de la televisió, i el de la publicitat... Però el més interessant de la seva anàlisi és el punt de vista sociològic. A mesura que la societat s’atomitza, creix l’ànsia de fondre’s amb la multitud, i aquesta fusió es fa en nom d’un sentiment simple i visceral: a favor dels nostres, contra els altres. Amb conseqüències, a més, tan indesitjables com consagrar la figura del guanyador únic i absolut, al qual s’atorguen totes les recompenses, figura que s’ha estès al camp empresarial o artístic, o refermar –això no ho diu De Lisle, però és obvi– el protagonisme masculí, el fet que la representació del conjunt social l’exerceixin quasi exclusivament homes...

(extractat de La Vanguardia, 2 setembre 2010)