dissabte, 24 de febrer de 2007

Concursos de cossos

Dues notícies d’aquests dies em porten al tema dels concursos de senyoretes. Qui ho havia de dir, que un dia hauria de parlar d’aquest assumpte? Però és clar, passa el temps, vaig esgotant el rebost d’idees i haig de dedicar l’atenció a coses insòlites. Aquesta d’avui, en concret, és una temàtica que no m’havia interessat mai.

Considero que els concursos de senyoretes que han de desfilar en banyador (o menys, que ara és moda anar conills) no per mostrar la roba que porten sinó per ensenyar el cos, simplement i senzillament i cruament el cos, són un pas enrere en la civilització –o una prolongació d’una civilització antiga, com vulgueu. És un fenomen que aquí va néixer en la situació galdosa del franquisme –«con Salgado, todo tapado, con Fraga, hasta la braga»– per calmar les feres, i en països que no han viscut el que hem viscut aquí –o sigui, països sense fragas ni salgados al seu historial recent de cappares de la pàtria– deu ser un fenomen per a entretenir el populòrum, el «panem et circenses» en aquest cas d’iniciativa privada –hi ha gent per a tot–, però segur que és un populòrum, el que hi és aficionat, d’un nivell una mica més baix que el populòrum general, si parlant d’éssers humans es poden distingir nivells. Aquí, la veritat és que tot plegat sembla com si fos la cosa més natural del món, que les noies es dediquin a ensenyar cuixes, malucs, culs estrets i pits d’avellana, i els nois –en realitat, els concursos de nois són un complement prescindible i molt més minoritari, només per fer veure que hi ha igualtat de tractament, això tothom ho sap– a jugar a veure qui la té més llarga i a veure qui marca més bé els diversos paquets.

Dues notícies, deia, la de la dona aquella de Cantàbria que va guanyar un d’aquests concursos de bestiar humà i que es veu que l’han desqualificada perquè tenia un fill –en aquestes fires irracionals de folcat hi ha regles com aquesta, sí, és clar, per què no, com hi ha concursos de cavalls sanats per veure quin és el més valent–, i la d’unes noies i nois de Perpinyà que participaven en un concurs local de la mateixa temàtica i que es veu que l’alcalde els ha proporcionat unes classes de català de franc, «per fomentar la normalització lingüística entre el jovent». Doncs, què voleu que us digui, jo gairebé m’estimo més que aquesta selecció de jovent de les fires de ramaderia humana continuï parlant en francès, no fos cas que la gent normal, que suposo que deuen ser majoria, es creguessin que allò de parlar català és un complement estrambòtic de les dones objecte per cridar més l’atenció.

Com ha escrit Maria de la Pau Janer, que sembla que alguna vegada és capaç de formular idees i no blederies, «no puc evitar preguntar-me com pot existir, en ple segle XXI, un concurs tan obsolet i ridícul» (Avui, 22 febrer 2007). Doncs això: com els toros, ni que siguin catalans –els correbous– i com les guerres, ni que siguin fetes per almogàvers, els concursos de bestiar humà són fenòmens d’altres èpoques. Són com les fires d’esclaus. Per això no m’afanyaré a defensar la mare de Cantàbria. Com rebla la Janer: «Quan els fonaments fallen, no val la pena intentar apedaçar les parets ni dels edificis ni de les persones.» Tant de bo s’acabin aquestes mostres de cossos. Bé, no cal que s’acabin: simplement que es recloguin dins els seus caus especialitzats o en les discoteques més animades. I tant de bo algú més comenci a dir-ho amb veu forta, a més d’unes quantes dones assenyades i valentes que ja fa temps que ho proclamen i que són acusades injustament de feministes ràncies.

I que ningú no es pensi ara que no m’agraden les noies, eh? M’agraden, ja ho crec –ho vaig voler deixar escrit explícitament aquí a la dreta per estalviar-me equívocs: «per elles, mua» (heterosexual)–, però m’agrada sobretot que tinguin el cap ben moblat. I em fa llàstima que les explotin sexualment d’aquesta manera, per descomptat amb el seu consentiment, no cal dir-ho (i sovint de les seves mares, ai). També hi havia esclaus voluntaris temps era temps. I també hi ha ara prostitutes orgulloses de la seva professió. Encara sort que en aquest darrer camp anem fent passes en la bona direcció (vull dir la notícia aquesta: «El diari 20 minutos retira els anuncis de prostitució», VilaWeb 23 febrer 2007). Potser un dia veurem també aquest titular: «Els mitjans de comunicació es posen d’acord a no informar més sobre els concursos de cossos.»


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 21 de febrer de 2007

El curiós incident del gos...

Després de molta insistència per part d’un amic, que finalment m’ha fet trencar un altre cop el meu propòsit de no llegir obres de ficció fins al cap de deu anys –i ho he fet per la promesa seva que l’obra no és exactament de ficció–, llegeixes una obra com El curiós incident del gos a mitjanit (La Magrana, 2004, traducció de Rosa Borràs; t.or.: The Curious Incident of the Dog in the Night-Time) i tens sensacions contradictòries. Per una banda, penses que tu també pateixes alguna forma d’autisme. Segona, estàs convençut que els autistes i altres suposats «malalts» de la nostra societat segurament són més intel·ligents i fins i tot més «humans» que la majoria de les persones «normals». Tercera, llavors t’entra un complex d’inferioritat que deunidó. Quarta, penses que sort que s’ha descobert que la intel·ligència emocional té tanta importància, pel cap baix, com l’altra per a mantenir la gent en equilibri. Cinquena..., respires, alleujat, quan comproves que almenys en algun punt en Christopher Boone, el protagonista, té fallades de raonament –el seu punt fort– clamoroses, i llavors dius: «Bé, Mark Haddon, has estat a punt d’aconseguir-ho, però no te n’has sortit, has fet trampa.»

O sigui, Haddon utilitza en alguns moments l’aparent fragilitat de Christopher, la seva integritat, la seva rectitud, la seva puresa intel·lectual, la seva simplicitat i la seva contundència argumental per escolar idees de collita pròpia, molt elaborades i gens ingènues, gens pròpies d’un noi com en Christopher, perquè són pura teoria filosòfica. En resum, Haddon no ens podria dir que el personatge de Christopher Boone està «basat en un cas real», perquè no seria veritat. Si més no en alguns punts molt concrets –que no són difícils de descobrir, de manera que no cal que us els avanci.

En qualsevol cas, us animo a llegir aquest llibre, sempre que ho feu amb ull crític –això no caldria ni dir-ho, sempre s’ha de llegir així, tret del cas que us endinseu en una obra d’evasió amb l’únic propòsit de passar l’estona, cosa que també està bé, per descomptat.

divendres, 16 de febrer de 2007

Un home bo de Jaén

He estat al comiat d’un home bo de Jaén, que ha faltat aquests dies. No era gaire gran, encara no 60. Un infart. Era més o menys amic. Sí, més que conegut o saludat, crec que era amic. Havíem coincidit unes quantes vegades per veïnatge i determinats interessos comuns –com ara la cultura de l’oli d'oliva, en la qual ell era expert i jo aficionat–, i haig de dir que era un home simpàtic, agradable. Era força espanyolista, però no parlàvem de política. Ell amb prou feines deia dues paraules de català, però ens enteníem. Això passa sovint: tu parles en català i l’altre parla en castellà, ficant-hi de tant en tant alguna paraula catalana, i no hi fa res si cap dels dos no es posa nerviós. Ell, era evident que no tenia cap facilitat per als idiomes. De la seva manera, estimava Catalunya. Una vegada, no fa gaire temps, em va demanar, suposo que per picar-me, si no em semblava que ja n’hi havia prou «de todo eso del Estatut y compañía». «Y compañía», en aquests casos, vol dir Catalunya, la llengua, la identitat, els fets diferencials, l’autodeterminació i tot plegat. Sobre l’Estatut, li vaig resumir la meva posició i no la va entendre, perquè es va mostrar content, inicialment, que jo estigués «contra l’Estatut». En aquests casos, quan veig que no s’ha entès el que volia dir, passo tot seguit a defensar l’Estatut i el que sigui. «Una cosa és que no m’agradi aquest Estatut –li vaig dir, seriós– i una altra que estigui en contra de tenir un estatut. Jo crec que des del punt de vista dels drets humans és intolerable que els espanyols no deixeu que els catalans tinguem l’estatut que vulguem, sigui quin sigui. Intolerable.» Crec que adés em va entendre, però no hi estava d’acord. Bé, no hi fa res. Sobre la qüestió general –«y compañía»–, li vaig resumir la teoria que us deia l’altre dia, allò tan trampós que «l’important és entendre’s» (sobretot el cinquè paràgraf). I aquí sí que em va donar la raó. En fi, era una bona persona. Era, ja ho he dit, un paio simpàtic i dialogant.

Però no volia parlar d’ell, sinó del comiat. La família, com ell, són tots de fora. No sé si algun fill va néixer ja aquí, però mentalment, de mentalitat, són tots forasters. O això em pensava. Perquè durant el comiat al tanatori hi havia un trio d’aquells que contractes per acompanyar les cerimònies fúnebres i que et demanen què vols que cantin o que toquin, i a més de les melodies clàssiques que van anar sonant en diversos moments els havien encarregat que cantessin dues cançons amb lletra (ho han fet molt bé, una bona veu de soprano lírica acompanyada per piano i baix): El cant dels ocells i el Virolai. La sorpresa de tothom, crec, ha estat que quan la noia ha engegat el Virolai en el moment final de la cerimònia, més de la meitat de la gent present –unes tres-centes persones, calculo– l’ha acompanyada amb decisió. Ha estat emocionant. A mi se m’ha posat la pell de gallina, de debò. I crec que a la família també. Perquè no sol passar.

Una família de Jaén. Els espanyols sempre guanyen perquè saben robar-nos el cor amb detalls com aquest –i com el de l’oli que el traspassat em duia quan anava a Jaén–, i llavors els ho perdonem tot.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 13 de febrer de 2007

Mullar-se

Hi ha lectors d’aquest bloc que em demanen com és que no dic res dels casos tan «espectaculars» que passen aquests dies (cas Oleguer Presas, cas Tribunal Constitucional - Estatut). Contesto telegràficament: molts cops, quan escric ací alguna cosa és perquè no he trobat ningú més que digui exactament allò que penso. Llavors, tinc necessitat absoluta de dir-hi la meva. Però en els fets d’aquests dies, per sort, he trobat força gent que diu exactament el mateix que jo pense: gent que creu que un futbolista no sols té el dret de defensar posicions ètiques claríssimes, com ha fet Oleguer, sinó que fins i tot té el deure de fer-ho, una responsabilitat superior a la que tenen altres ciutadans, justament per la situació mediàtica en què es troben.

I, seguint amb el futbol, sobre el partit TC - Estatut dic que tant de bo el TC –malgré eux, no sé si es diu així: «malgrat ells mateixos»– ens salvi la dignitat i tombi l’Estatut. Llavors potser els polítics veuran que és millor un estatut més bo que l’actual, o menys dolent, com era el del 30 de setembre del 2005, com a fita a assolir quan es pugui, però sense presses –i comptant amb les instàncies internacionals per tirar-lo endavant, ja que va ser aprovat solemnement pel 90% d’un parlament democràtic–, que un mal estatut retallat per tot arreu, amb les vergonyes a l’aire, subjecte contínuament a les vel·leïtats de Madrid i alhora havent-nos refregat per la cara que és el que volíem i el que hem votat. Posats a no tenir poder, almenys conservar la dignitat. Bé, és això: ho explico perquè no pugui dir ningú que m’amago dels temes dels quals tothom parla.

Els que volíeu que em mullés ja ho teniu: xop com un ànec.

(Aquest text es va publicar al final del que vaig escriure dissabte, però una lectora d'ordre em renya amigablement perquè diu que aquest bloc és un lio i que a veure si procuro dedicar una entrada a cada cosa. Crec que té raó i per això li faig cas.)

Continua.


(Ja tenen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 10 de febrer de 2007

Qüestions de llengua (IX): «L’important és que ens entenguem...»

(Teniu una versió actualitzada d'este article ací.)

dimarts, 6 de febrer de 2007

Qüestions de llengua (VIII): «Puesto», «colmado» i «apretar a córrer»

(Hi ha una versió actualitzada d'aquest article ací.)

Us voldria fer considerar aquestes frases:

- Vine aquí al darrere de l’autobús, que hi ha *puesto.
- Baixo un moment al *colmado a comprar plàtans.
- Si un home t’empaita pel carrer, cop de puny al ventre i *apretar a córrer.

Un lector expert diria: «Són frases incorrectes, les paraules marcades amb * són castellanismes.»

Però un altre lector observador matisaria: «Són castellanismes, però la veritat és que en el castellà de Castella no funcionen.» Perquè és impensable que a Valladolid algú digui:

- Ven aquí detrás del autobús, que hay puesto (dirien: «hay sitio», «hay espacio»; en canvi, fan servir «puesto» per a altres significats: «puesto de trabajo», per exemple).
- Voy un momento al colmado a comprar plátanos (dirien: «a los ultramarinos», «a la tienda»...)
- Si un hombre te acosa por la calle, puñetazo al estómago y apretar a correr (dirien «echar a correr», «salir corriendo», etc.)

El fet cert és que hi ha castellanismes que ara com ara només es diuen en català. I que això ens ho hauríem de fer mirar.

Puesto, certament, és complicat d’adoptar, perquè té una estructura ue bastant estranya –els ue castellans solen ser una deformació pròpia d’aquesta llengua que en català no s’ha esdevingut, ja que el català ha conservat la o llatina original: os, ou i, justament, posat, -ada (participi del verb posar), entre d’altres–, però també tenim bouer, suec, amanuense i altres. El que proposo, doncs, és que puesto s’adopti com a préstec, amb el significat de «espai buit disponible per a ser ocupat». Els italians també ho diuen, però ells ho han heretat directament del llatí: «trovare un posto a sedere è quasi impossibile». Potser, si algú dels que manen s’hi posa i ho fa córrer com a única forma genuïna possible, podríem recuperar per a nosaltres aquest «posto». Coromines (DECat VI 741a 23-27) proposa «pos», que antigament es deia al País Valencià. (Afegitó del gener 2009: ara descobreixo –ja podia haver-ho comprovat abans, no?– que els diccionaris donen post amb el significat de lloc, indret... però només per a l’àmbit militar [post de comandament]. Continuo demanant: per què només en l’àmbit militar?)

Colmado no té cap problema d’aquest tipus, i com que realment no és sinònim de queviures –que és l’opció oficial que teníem fins ara–, perquè al colmado hi ha moltes més coses que aliments, potser ja és hora que els diccionaris ens l’acceptin –si pot ser, abans que tanquin els últims colmados, escanyats pels supermercats.

Pel que fa a apretar a córrer, hi passa un fenomen ben curiós: l’expressió es troba explícitament al diccionari de la Real Academia Española, i apretar no existeix en català, però si feu una cerca a internet de la frase “apretar a correr”, així, entre cometes altes, veureu que un 99% de les respostes que us dóna Gúguel (sense activar l’opció de «només pàgines en català») són de contextos catalans, tret d’unes quantes de teòriques, provinents de diccionaris espanyols o bilingües, que miren de traduir aquesta expressió de diccionari a altres idiomes. En català hauríem de dir –i diem, en contextos formals– arrencar a córrer. Però com és que s’ha estès tant dins el català viu una expressió castellana... que els castellans no diuen? (El DCVB reporta “apretar a córrer” al costat de “arrencar a córrer” i documenta la primera opció –la que comentàvem aquí– en uns contes del valencià Salvador Guinot de l’any 1900.) (Afegitó de l'octubre del 2008: La darrera edició del Diccionario de uso del español, de María Moliner [edició abreviada, Gredos, 2008] ja no recull l’expressió «apretar a correr». Senyal que la considera obsoleta en l’espanyol actual. I en canvi en català es diu, ja ho crec que es diu. I s’escriu.)

Als diccionaris catalans hi ha molts castellanismes antics... que ara cap castellà no reconeixeria com a propis, com per exemple pernil, que gairebé ningú no diria ni que sigui castellanisme ni que hi hagi altres maneres de dir-ho en català (també se’n pot dir cuixot). Pocs castellans saben que a més de dir jamón també poden dir pernil: els sona com si fos una espardenyada. Una cosa similar –no tan radical com la del pernil– passa amb preguntar, finca, targeta i d’altres mots originàriament provinents del castellà que ara tenim assumits perfectament com a mots catalans. Crec que puesto, colmado i apretar a córrer formaran part aviat d’aquest mateix contingent.

A la inversa també hi ha transvasaments, és clar: ells no sols diuen capicúa i alioli –que un columnista i nacionalista espanyol anomenat Jaime Capmany, em penso que ja difunt, insistia a considerar italianisme, per no haver de reconèixer l'evidència–, sinó també barrecha, plegar, tocho i moltes altres que formen part d’un diccionari de nous catalanismes del castellà que estic arreplegant des de fa uns quants anys. Ja us en tornaré a parlar un altre dia.

Quin tip de riure es feia Coromines explicant les baralles dels de la Filològica arran dels mistos, que és com la immensa majoria de la gent anomenava els llumins (invent molt recent)! Doncs no, la gent deia que mistos no podia ser perquè venia del mixtos castellà... i resultava que en castellà ja no deia ningú mixtos, sinó cerillas... i cerilla ja estava acceptat en català com a manlleu! O sigui, el manlleu nou passava per davant de l’antic, per l’única raó que els mistos tenien una o sospitosa. La o de moro, la o de clero, la mateixa o de bojos (estem bojos, sí)... I en canvi s’havien empescat els llumins, un gal·licisme-italianisme que no deia ningú i que ens havia arribat, això sí, a través del dialecte alguerès, que l’havia rebut per mitjà del sard... Els processos de la llengua són tan divertits! Sempre que no hi hagi dogmatismes absurds i innecessaris... contraproduents.

Afegitó del dia 9. Un amic que en sap força –més que jo, no cal dir-ho, però això ja sabeu que no vol dir gaire res– em comenta aquesta nota:

«En part estic d'acord amb el que dius. El que passa és que em sembla que no podem admetre o deixar d'admetre un mot pel fet que en la llengua original tinga vitalitat o no. Vull dir que, per a incorporar castellanismes en la normativa, hauríem de tenir un criteri propi... sense tenir en compte el que passa en la llengua d'origen. Perquè el català està farcit de castellanismes que són catalans, independentment que en castellà es diguen o s'hagen deixat de dir. La interjecció "bueno" és un mot tan català com "puesto" i, sincrònicament parlant, tan català com "taula". La diferència entre "bueno" i "puesto" és que el primer és igual de viu en castellà. Però el fet és que és un mot català i això, si les coses es fessen bé, és el que ens hauria de fer decidir sobre l'acceptabilitat o no de l'expressió.

»En una altra situació sociolingüística els castellanismes que sistemàticament usen habitualment tots els catalanoparlants haurien de ser normatius. No té sentit que mots tan tan tan habituals en la boca de tants catalanoparlants com ara "disfrutar" o altres s'ignoren en els diccionaris. Una anècdota: un alumne nouvingut em deia que hi havia molts mots que sentia en català cada dia i a tot hora que no tenia manera de saber on buscar què significaven... No li vaig dir que busqués al diccionari castellà per amor propi...

»Una llengua no normal, però, no pot tenir unes gramàtiques i unes obres lexicogràfiques normals (ni un estàndard normal). Hem de discriminar la realitat, sancionar-la, molt més que el que fan altres llengües amb una inèrcia de model uniforme molt més gran. Perquè el francès o l'espanyol ja s'han encarregat de no permetre al llarg dels segles el que nosaltres ara no podem deixar de permetre: però amb comptagotes; si no, desfigurem la llengua: reflectim la realitat desfigurada, més ben dit.

»La nostra normativa ha de ser, per definició, més prescriptiva que el que són les normatives de llengües "normals". En el nostre cas la gent, com a molt, aprèn a no escriure "puesto", a no dir "bueno" quan s'hi fixa, però la realitat acaba sempre sortint a la llum... I, paradoxalment, la necessitat que té la normativa de ser tan sancionadora de la realitat, la fa antipàtica a molts parlants i, en conseqüència, allò que fem bé en un sentit ens perjudica en l'altre...

»A mi no m'escandalitza, des del punt de vista estrictament lingüístic, l'admissió de tal o tal altre castellanisme. M'escandalitza que no puguem tenir cap criteri objectivable per a fer-ho... En el cas del teu article hi ha un criteri: són mots tan provadament catalans que ja no existeixen ni en castellà. Però...»
(Joan Mascarell, comunicació personal)

Fins ací el meu amic.

Una precisió: i és clar que no hem d’acceptar aquests mots pel fet que el castellà els accepti o no. Els hem d’acceptar perquè ens van bé, perquè compleixen una missió concreta. Però a més, i sense que això tingui a veure amb el perquè, sinó com una circumstància addicional, hi ha el fet que el castellà, del qual provenen, no els fa servir. I per tant, no ha de ser excusa per no acceptar-los el fet que algú ens digui que allò és un castellanisme: ara com ara ja no és un castellanisme...

Ja sé que és només un matís, però em sembla important. Davant la dona o els fills –jo no en tinc, però tinc nebots– molts cops actuem de determinada manera no perquè els fills ens vegin, però sí pel fet que els fills ens veuen... Això que he dit ara no té res a veure amb el tema del qual parlem, però potser serveix per entendre el que volia dir: que si acceptem un mot, no ha de ser perquè el castellà ja no el fa servir. Això és el que deien els clàssics de la lògica filosòfica sobre els arguments de conveniència que s'afegeixen als arguments de debò, si n'hi ha.

Afegitó del 8 de setembre del 2008:
Ara comprovo que puesto era ja paraula comuna en el llenguatge formal el segle XVII, segons he pogut veure en documents diversos publicats en facsímil a Henry Ettinghausen (ed.) (1993): La Guerra dels Segadors a través de la premsa de l’època, vol. 2 Curial, Barcelona:
«...comenfa la eftrada a regonexer tots los pueftos, y no trobant ningu, fen baxaren al Illa, que es vn llogaret de unas deu, o dotze casas...» (comença l’estrada a reconèixer tots los puestos, i no trobant ningú, se’n baixaren a l’Illa, que és un llogaret d’unes deu o dotze cases) (1642)
«Yo tinch entes per las tropas que jo enuio cada hora, que ells eftan sempre en vn puefto auētatjos entra Vilanova del Picart, y Monçó...» (Jo tinc entès per les tropes que jo envio cada hora que ells estan sempre en un puesto avantatjós entre Vilanova del Picart i Montsó) (1643)
«...no obstant los molts tirs de mofquets tirà lo enemich lo tragueren del puefto, y els fou forços dexar lo portal...» (no obstant los molts tirs de mosquets que tirà lo enemic, lo tragueren del puesto i els fou forçós deixar lo portal) (1645)

En aquella època convivia ja amb lloc, que s’usava en un sentit (locatiu, justament) molt restringit, més proper que ara al significat exacte del llatí locus:
«Los Caftellans que no faben fer valents fens exercitar la inumanitat, y que com en las Indias, payfos baixos y altres parts han cōtinuat en maltractar los habitants de Catalunya, no hā fabut defenfar finch mefos la Plaffa de Lleyda fens fer veures algun acte de inumanitat, femblant als de Cambrils, Montiró, Riu de Arenes, Santa Coloma de Farnès, y altres Llochs...» (Los castellans que no saben ser valents sens exercitar la inhumanitat, i que com en les Índies, els Països Baixos i altres parts han continuat a maltractar los habitants de Catalunya, no han sabut defensar cinc mesos la plaça de Lleida sens fer veure algun acte d’inhumanitat, semblant als de Cambrils, Montbrió, Riudarenes, Santa Coloma de Farners i altres llocs) (1646)



Qüestions de llengua (I): La rodalia
Qüestions de llengua (II): Internet o internet
Qüestions de llengua (III): «lil•lusionar»
Qüestions de llengua (IV): Apòstrof més cometes
Qüestions de llengua (V): El secret del Putget
Qüestions de llengua (VI): «Llegiu les instruccions d’aquest medicament...»
Qüestions de llengua (VII): De franc


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 3 de febrer de 2007

No aniré als EUA

Durant molts anys vaig tenir un somni: anar als Estats Units. No a viure-hi, sinó a veure-ho. Uns quants dies, unes setmanes. Aprofitant, o no, un congrés, un curs, un minimàster, qualsevol excusa. Havia fet plans d’anar almenys a tres indrets: Nova York, San Francisco o Los Angeles i Texas o alguna altra ciutat del sud. Compreneu-me: era la vena periodística: Amèrica era com el far del món.

No m’agrada viatjar, però sempre m’havia dit que si mai feia un viatget de plaer, aniria als Estats Units.

(També he tingut molt sovint el somni d’anar a viure a l’Àfrica, però conscient que això eren desideràtums que mai no podria acomplir, sobretot per motius de salut. Si aquí ja vaig justet de forces, imagineu-vos els dies que duraria en un país sense la meva funda nòrdica –bé, allà no la necessitaria–, i amb poca aigua, i amb mosquits, sense pastilles eficaces contra les al·lèrgies i... O potser sí, potser em passarien tots els mals, vés a saber. Però sempre he pensat que quan somniava això eren com els compromisos aquells que fas de per riure, com quan dius quan sigui gran seré bomber, vacuïtats inoperants. Somnis, vaja.)

Però ara parlava de viatges de turisme, de plaer, no d’indrets del món per anar a viure o per fugir...

Fa cinc anys, arran de les mesures de seguretat que es van implantar als EUA amb motiu de l’11-S, vaig començar a dubtar que m’atragués realment anar-hi. No per por de les bombes, ni dels terroristes, ni dels avions suïcides, eh? Sinó per les conseqüències paranoides de tot plegat.

Enguany, posant per cas, ho tenia bé per fer-hi un volt, potser l’estiu que ve...

Però després de rumiar-hi força, finalment he decidit que no hi aniré, que no em paga la pena, ni que em sorgeixi una oportunitat excepcional per fer-ho, ni que m’hi convidin. Renuncio a anar a un país que a l’hora d’entrar-hi sé que m’humiliarà. Em mirarà amb desconfiança, em demanarà què hi vaig a fer, m’agafarà les empremtes dactilars, em controlarà massa. Als Estats Units impera ara –abans suposo que ja passava força, però ara és paroxístic– la consideració de la gent que hi va com a presumptes terroristes o aprofitats, mentre no demostrin el contrari. De manera que m’estimo més controlar-me jo mateix i decidir que no hi penso anar. Com diem els catalans: ja s’ho faran, ves.

Ara que ho tenia a prop, ara que hi podia anar de debò, que tenia possibilitats reals per fer-ho, ara dic que no. No m’hi veuran.

Sóc especialista a castigar-me a partir de les coses mal fetes per altres. Ja sé que és infantil: «Si no em feu cas, no respiraré!»


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 1 de febrer de 2007

Qüestions de llengua (VII): De franc

(Teniu una versió actualitzada d'este article ací.)