dimecres, 21 de febrer de 2007

El curiós incident del gos...

Després de molta insistència per part d’un amic, que finalment m’ha fet trencar un altre cop el meu propòsit de no llegir obres de ficció fins al cap de deu anys –i ho he fet per la promesa seva que l’obra no és exactament de ficció–, llegeixes una obra com El curiós incident del gos a mitjanit (La Magrana, 2004, traducció de Rosa Borràs; t.or.: The Curious Incident of the Dog in the Night-Time) i tens sensacions contradictòries. Per una banda, penses que tu també pateixes alguna forma d’autisme. Segona, estàs convençut que els autistes i altres suposats «malalts» de la nostra societat segurament són més intel·ligents i fins i tot més «humans» que la majoria de les persones «normals». Tercera, llavors t’entra un complex d’inferioritat que deunidó. Quarta, penses que sort que s’ha descobert que la intel·ligència emocional té tanta importància, pel cap baix, com l’altra per a mantenir la gent en equilibri. Cinquena..., respires, alleujat, quan comproves que almenys en algun punt en Christopher Boone, el protagonista, té fallades de raonament –el seu punt fort– clamoroses, i llavors dius: «Bé, Mark Haddon, has estat a punt d’aconseguir-ho, però no te n’has sortit, has fet trampa.»

O sigui, Haddon utilitza en alguns moments l’aparent fragilitat de Christopher, la seva integritat, la seva rectitud, la seva puresa intel·lectual, la seva simplicitat i la seva contundència argumental per escolar idees de collita pròpia, molt elaborades i gens ingènues, gens pròpies d’un noi com en Christopher, perquè són pura teoria filosòfica. En resum, Haddon no ens podria dir que el personatge de Christopher Boone està «basat en un cas real», perquè no seria veritat. Si més no en alguns punts molt concrets –que no són difícils de descobrir, de manera que no cal que us els avanci.

En qualsevol cas, us animo a llegir aquest llibre, sempre que ho feu amb ull crític –això no caldria ni dir-ho, sempre s’ha de llegir així, tret del cas que us endinseu en una obra d’evasió amb l’únic propòsit de passar l’estona, cosa que també està bé, per descomptat.