dimarts, 30 d’octubre de 2007

República Argentina

Carles Riba, Marià Manent, Joan Perucho, Carlos Pujol, Carles Lladó, Eduardo Mendoza... I encara Lluís Romaní, que va ser qui em va iniciar en els secrets de la feina de corrector de textos, allà pels anys vuitanta del segle passat, quan jo encara era periodista i anava una tarda per setmana amb ell a revisar els originals d’una publicació feta per voluntari(ste)s, feina que a mi em servia, se suposa, com a teràpia. Tots ells, escriptors prolífics siguin o no coneguts pel gran públic, viuen o vivien fins que es van morir a l’avinguda de la República Argentina o arran d’aquesta avinguda –en Romaní vivia a Craywinkel, com els Manent. Què té aquesta avinguda?


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 27 d’octubre de 2007

Rumiar

Açò que ens passa a Catalunya ara, aquesta evidència cada dia més transparent que des de Madrid, amb connivències i complicitats ben clares aquí, ens prenen el número i que ho fan d’una manera sagnant, sense embuts, pot anar bé a mitjà termini. Més ben dit, no és que pugui anar bé, perquè no crec en allò de «com pitjor millor» si no és en una situació de totalitarisme, que em penso que encara no hi som. Però sí que en podríem treure algun resultat que ens deixés una mica més bé que abans, si més no moralment, anímicament. És clar que també pot esdevenir-se tot el contrari –és el que passa ara com ara, en el curt termini–, però avui m’estimo més veure l’ampolla mig plena –com diu aquell, el problema no és si és mig plena o mig buida, sinó qui carall s’ha begut el que hi manca.

La raó d’aquest meliorisme –manllevo el terme d’un amic i col·lega saforenc que l’usa tot sovint, i ja sé que és al diccionari, però jo no el coneixia fins que el vaig veure usat per aquest amic– és que em pareix que la gent reflexionarà una mica. Em sembla que la gent, molta gent, ja està reflexionant. Qualsevol líder polític o social amb cara i ulls que aquests dies hagués proposat un full de ruta clar, hagués aixecat una bandera i hagués dit «Seguiu-me!», hauria tingut centenars de milers de persones al darrere. Ja sé que això no és l’important, que amb accions populistes no es guanya res i que a més són perilloses, però em sembla simptomàtic que ningú no ho hagi ni provat.

I doncs, la gent, molta gent, pot ser que estigui rumiant. Els sento cada dia, gent de tot l’àrea metropolitana de Barcelona que vénen de la plaça Espanya o de Sants i que els veus amb ulleres de pam i cara de cansats, sorruts, sense ganes de dir res. Però de tant en tant se’ls escapa: «Quin desastre!», o «¡Vaya mierda!», o «¡Todos son iguales, todos!», o «Només ens faltava aquesta!». Jo tot això no ho havia vist mai, tan unànime. I no sé què en sortirà, d’aquest rumiar, però quan la gent rumia i ho fa durant dies, les conseqüències poden ser positives. Tinc molta confiança en la gent com rumia.

Esperem que no siguin molts els qui es limitin, després de rumiar, a decidir que el que cal és votar els altres com si amb això estigués tot solucionat. Perquè els altres van ser els que van dissenyar aquest desgavell, com els d’ara són els que hi van consentir i ara el posen en pràctica.

Esperem també que tot plegat no tingui conseqüències tràgiques. Perquè és l’altra via per la qual pot rebentar el desencís. Les conseqüències tràgiques, però, no serien causades per la gent que rumia, sinó pels extremistes que hi sol haver en qualsevol moviment social de masses. Una minoria de gent que tenen un punt d’esclat quan l’emprenyamenta puja de graus. De minories d’aquestes també n’hi ha als antics oasis.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 26 d’octubre de 2007

Histerismes

Aquesta és la història del trauma que em va provocar un succés. Un dia anava conduint... Això era, és clar, quan jo conduïa, que ja fa temps, més de deu anys: ara només ho faig molt de tant en tant, per no perdre la pràctica per si un dia me’n penedeixo i torno a descobrir les bondats del transport privat, descobriment que ara com ara sóc molt lluny de fer. (Això és molt típic meu: renunciar a fer una cosa però, per si de cas, deixar la porta ajustada: per exemple, deixar de fumar, però conservar el gust pel tabac i fumar un cigarret de tant en tant, per si un dia me’n penedeixo i vull tornar-hi... [i també perquè m’emprenya que m’obliguin a no fumar mentre deixen fer tot d’altres coses amb les quals no estic d’acord i també són dolentes per a la salut corporal i/o mental]. Perdoneu-me, m’he desmarxat un altre cop...)

Doncs bé, anava amb cotxe per una carretera secundària i veig de lluny un altre cotxe travessat al mig. Es veu que s’havia equivocat de camí i volia fer mitja volta, però amb tan mala fortuna que se li havia calat el cotxe fent la maniobra. I jo, veient ja de lluny quina era l’operació que feia, vinga a pitar amb la botzina, com dient: on vas? –pip, pip, piiip–, per què no tiraves una mica més endavant i buscaves un lloc més segur per girar? –pip, pip, piiip–, que no veus que és perillós fer-ho aquí al mig? –pip, pip, piiip–, que no veus que a més, justament per això que et dic –pip, pip, piiip– t’has posat tu mateix nerviós i se t’ha calat el cotxe? I així –pip, piiip, piiiiiiiip– fins que vaig ser davant mateix del seu cotxe. En aquell moment ella –tot just llavors vaig veure que el conduïa una noia jove– havia aconseguit reengegar la màquina. Era a l’estiu. Cap dels dos dúiem aire condicionat –llavors encara era cosa de pocs. O sigui, anàvem amb les finestres abaixades. Ella em va mirar molt digna, i em va dir: «Histèric!» Em vaig cremar com una mala cosa, és clar, vaig tenir ganes de dir-ne alguna de grossa, però ella ja marxava en direcció contrària. Em vaig emprenyar, sobretot, perquè ella, per bé que havia fet una maniobra incorrecta, tenia tota la raó. El que emprenya més quan et renyen és quan tenen tota la raó i l’encerten. Aquella noia desconeguda que no recordo ni quina cara feia em va donar una bona lliçó.

L’episodi m’ha vingut al cap molt sovint durant tots aquests anys i encara em fa posar vermell quan me’n recordo. I des de llavors, miro de no ficar-me histèric davant les errades involuntàries o inconscients, o no, dels altres. Tot i que de vegades no ho aconsegueixo i, sobretot, per dins, no puc estar-me de remugar. Però almenys crec que ja no «toco tant el clàxon» com abans, a ningú.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 23 d’octubre de 2007

‘Ike’ Maragall

Jo no penso retirar ni una de les crítiques –que em sembla que sempre han sigut civilitzades– ni maquillar cap de les lloances que he fet en aquest bloc de Pasqual Maragall. Penso que a ell tampoc li agradaria, si mai caigués per aquí. L’última vegada que en parlava, ara fa un any, vaig ser positiu, però perquè va sortir així. No entenc gaire aquesta mena de beatificació col·lectiva que fan els polítics i altres patums, com fent veure que ara ja no pensen d’ell el que sempre n’han pensat. Pasqual Maragall continua sent qui va ser. Ara una mica més humà, és veritat, perquè el gest seu d’anunciar que pateix alzheimer és un gest valent que pot ajudar en la lluita contra aquesta malaltia, o almenys en la comprensió i la solidaritat màximes que necessiten els malalts, els familiars dels malalts, els cuidadors dels malalts i els cuidadors dels cuidadors. Perquè arriba un moment que és molt difícil, si no sou molta colla a casa, atendre un malalt d’alzheimer sense una ajuda professional. Sé del que parlo, ho he viscut.

Però com a polític, amb els seus encerts i errors –des del meu punt de vista, el pitjor error és la tebiesa a l’hora d’enfrontar-se, com a alcalde i com a president, als dictàmens de Madrid–, ara no és diferent d’abans, no han canviat les coses del passat. Poden canviar el present i el futur, pot canviar la simpatia amb què ens el mirem, però si veus que jo sóc calb i que faig panxa, em sembla absurd que ara diguis que quina cabellera i quin ventre tan pla. Maragall va ser, malgrat les petites dissidències, normalment corregides, un home obedient a un partit que ha fet molt de mal i continua fent molt de mal a Catalunya. I això ha estat així fins fa quatre dies, que va plegar.

Bé, el que jo volia fer en aquest cas era oferir traduïda al català, llengua global, un extracte força ampli de la declaració que Maragall va fer per anunciar això que té i per explicar el que sent en aquests moments, declaració que no he vist publicada més que en un diari espanyol i en un altre d’italià. Les seves paraules de l’altre dia em semblen importants i crec interessant, doncs, que ixin escrites també en català. Important no pel rerefons polític, que també n’hi ha una mica, sinó pel fet que és una persona públicament coneguda que decideix lluitar contra una malaltia devastadora no pel seu compte i amb discreció, sinó cercant la complicitat de tothom i fins i tot amb sentit de l’humor. Crec que aquesta actitud del president Maragall pot ajudar força els malalts d’alzheimer, els seus familiars i els que en tenen cura (de malalts i de familiars). I això, com tot el que és veritat que ha fet, se li ha de reconèixer.

«Contra ‘Eisenhower’

»Sé de bona font, perquè m’han proposat fer part del Patronat de l’Hospital de Sant Pau, que als hospitals de Barcelona es fa recerca de punta. M’agradaria citar un exemple: el de la recerca sobre malalties de la memòria. Em consta que a l’Hospital del Mar assagen noves teràpies i nous sistemes d’implicació dels malalts més recuperats en ajuda dels més greus; que a l’Hospital Clínic Esther Koplowitz finança nous projectes dirigits pel doctor Rodés. Que Sant Pau té una unitat molt avançada en la recerca sobre l’Alzheimer, la principal malaltia de la memòria. I que la consellera Marina Geli està totalment ficada en tot plegat.

»Parlant de la malaltia d’Alzheimer, que n’hi ha que l’anomenen
Eisenhower perquè no en recorden el nom autèntic, un amic m’explicava allò que li demana un a un altre: “Com es diu aquella muntanya de turons arrodonits tan famosa?”, i l’altre respon: “Montserrat.” “Exacte!”, diu el primer i llavors crida l’esposa: “Montserrat, on he deixat el diari?” (No va dir “aquella muntanya on hi ha la mare de Déu” perquè les paraules treballen a la memòria com les cireres d’un pot: la primera arrossega les altres. De manera que allò que està encadenat es recorda. La mare de Déu i Montserrat, per exemple, és una connexió fàcil per a un català de certa edat. Com per a un sevillà Dolores i Virgen, o per a un aragonès Virgen i Pilar.)

»Probablement aquest era un cas emergent d’Alzheimer, una malaltia que gaudeix de tan bona salut que les xifres de creixement espanten. I de tan mala fama que m’estimo més anomenar-la
Eisenhower, com fa un amic meu que es rifa de la malaltia amb ironia un xic perversa. “Quin nom té aquella malaltia que no recordo mai? No es diu Eisenhower?” L’única cosa certa en aquest nou baptisme irònic és que sí que hi va haver un president dels Estats Units que la va patir en l’exercici del càrrec: Ronald Reagan.

»Va ser el descobridor de la malaltia, el doctor Alzheimer, qui li va donar nom, ara fa cent anys. (Ben mirat, moltes coses són de fa un segle. Aquí, a casa nostra, gairebé tota la modernitat, i per descomptat el modernisme.) I cent anys després, tot indica que la malaltia no ha estat vençuda ni de bon tros. Encara som lluny d’aconseguir-ho. Ens anirem acostant a la victòria, sens dubte. Els americans estan entestats en aquesta batalla; refusen considerar-la una malaltia tabú; animen els afectats a “speak out”, a parlar-ne. [...] “Ja no és com abans”, afirma allà Chuck Jackson, de 53 anys, d’Albany, un dels cinc milions de malalts d’Alzheimer –perdó, Eisenhower– que hi ha als EUA. (Es calcula que l’any 2050 hi haurà 16 milions de malalts en aquell país. “Som davant una epidèmia”, diu John Morris, facultatiu de la Washington University de St. Louis.) Els qui la pateixen, en parlen obertament, com van fent els pacients de sida. Hi ha ajuntaments americans que fins i tot presten als malalts les sales de plens.

»S’imaginen si aquí els malalts poguessin reunir-se a les seus dels districtes o als centres cívics dels barris? Encara seria millor, s’estaria més a prop de casa. (Un dels problemes dels integrants de la secta Eisenhower és que es perden, que no reconeixen els carrers.) Jo recomanaria a qualsevol malalt, de qualsevol malaltia que no fos d’aïllament obligatori, i a tothom a qui convingui la conversa, que es reunís en un local del districte, amb els seus vells amics. No seria el mateix que en un hospital o en una residència, fins i tot en el CAP o centre d’assistència primària.

»El fet cert és que, gràcies als avenços mèdics, avui sobrevivim molts més anys que aquells per als quals genèticament estàvem programats. I és probable que molts dels que ara tenim més de seixanta anys d’edat experimentem la dura realitat d’aquest “efecte col·lateral” del progrés mèdic. Fa uns mesos, a mi mateix m’han descobert símptomes incipients d’Alzheimer.

»Si quan sigui gran passa que perdo la memòria, jo seré un malalt de luxe. Haver estat alcalde durant tants anys i haver estat a més president de la Generalitat de Catalunya durant uns quants anys més, fa que tothom em reconegui, que molts ciutadans s’acostin per saludar-me. Tinc una llista llarguíssima de ciutadans que al carrer m’aturen, em diuen el seu nom i m’animen a crear un partit polític nou. Em parlen sovint i em recorden coses que van passar, que ens van passar. Especialment als barris de treballadors, on els socialistes sempre guanyem. La identitat es deu perdre més difícilment si tothom et reconeix. I més encara, com és el cas, si les parets, els carrers, els museus, fins i tot les platges i el port et diuen alguna cosa del teu passat, del que tu vas ajudar a fer. Encara que de vegades ens faci l’efecte que no passàvem per allà, per aquell carrer concret, des de feia molts anys, o que no havíem tornat a aquell restaurant des de feia molt de temps.

»Em dedicaré, doncs, juntament amb el grup de l’Hospital de Sant Pau, a combatre Eisenhower. Així, Eisenhower, aquest cop, qui va ser president en carn i ossos dels Estats Units, pagarà retrospectivament per haver donat suport a Franco a entrar a l’ONU l’any 1955, salvant de l’aïllament un règim feixista que no tenia horitzons després de la Segona Guerra Mundial.»


(adaptació a partir del text publicat a El País, 21 octubre 2007)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 20 d’octubre de 2007

Té límits l’expressió artística?

Escriu Rosa Montero:

«H. [ella diu el nom sencer, a mi no em ve de gust fer-li propaganda] és un costa-riqueny que diu que és artista. El mes d’agost va fer una exposició en una galeria de Managua i, després de lligar un gos a una paret, el va deixar morir de fam. Segons ell, aquesta obvietat sàdica, bàrbara i ximple era una manifestació artística. A internet es poden veure fotos estremidores del pobre animal [no incloc l'enllaç perquè en aquests casos em penso que també se cerca l’extensió de l’escàndol com a prolongació de la presumpta obra d’art, i jo no hi vull col·laborar de cap manera].

»El repugnant muntatge d’H. –continua Montero– reobre la qüestió dels límits de l’art, o de com amb l’excusa del fet artístic es poden cometre tota mena de sobreries que en realitat cerquen només cridar l’atenció i són solament pur narcisisme patològic. Fa dos anys, una exposició del Reina Sofía de Madrid va incloure un vídeo de 53 minuts on mataven a cops de martell una vaca; i encara el pitjor mal va ser que el Consell de Crítics d’Arts Audiovisuals va traure un comunicat en defensa de “la llibertat creativa”. Que trist que justament els qui haurien de reflexionar sobre l’art, sobre el seu sentit i les seves fronteres morals, s’estimessin més abdicar del pensament i cultivar el corporativisme i el lloc comú. Però què dimonis és la llibertat creativa? Els deu semblar creatiu matar de fam un gos? I llavors, per què no fer art de turmentar un infant, per exemple? Terroritzar una criatura unes quantes hores, no revelaria molt creativament el substrat referencial de la por arquetípica i altres bajanades semblants? El cas H. voreja una qüestió encara més essencial, una de les fronteres de la civilitat del segle XXI: la comprensió de la nostra continuïtat orgànica amb la resta dels animals, i la certesa que no serem capaços de respectar-nos a nosaltres mateixos si no respectem els altres éssers vivents (igual com, després de la Revolució Francesa, vam haver d’aprendre que la llibertat de l’home només es podia aconseguir si també encloïa la dona). [...]» (El País, 16 octubre 2007)

Aquests arguments de Montero, tan evidents, no serveixen als espanyols –especialment als espanyols– per rumiar sobre alguna altra coseta? O és que determinats maltractaments animals, si tenen tradició i es fan en carrers i places públiques, sí que poden ser art? I no vull dir només els toros espanyols, eh?, parlo també dels correbous catalans i d’altres costum ben nostrats.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 18 d’octubre de 2007

Deslegitimitat d’origen

Perdoneu el paraulot del títol, però ja ho diuen ells mateixos (els espanyols): «La cosa pitjor de l’embolic [del Tribunal Constitucional espanyol] és que sigui quina sigui la resolució sobre l’Estatut català que s’aprovi, naixerà deslegitimada i amb prou punts febles en la tramitació com perquè la part perdedora no l’accepti. Eixa serà la responsabilitat dels magistrats que han avantposat interessos de facció o personals als de la seua funció.» (El País, editorial, 12 octubre 2007)

I canviant de tema, haig de reconèixer que m’he reconciliat (platònicament) amb Carod-Rovira. Vull dir, feia un temps que no el podia ni veure i canviava de canal quan sortia a la tele, com si em produís urticària, i en canvi l’he vist en el programa aquell d’una televisió espanyola que van fer l’altre dia –en diferit, perquè abans de veure’l no m’interessava veure’l, però després me l’han recomanat tant i tant–, on responia preguntes de ciutadans de tot l’Estat i com se’ls menjava d’un en un sense adormir, com defensava Catalunya i com exposava raonadament el que sentim molts catalans –penso que cada cop més, encara que no votem el partit del senyor Carod. El problema seu, i de tants altres polítics en actiu –tots?– és que diuen i no fan. O més ben dit, fan a l’inrevés del que diuen. O diuen una cosa aquí i voten una altra cosa allà. I una prova incontestable de la manera de fer, en el partit que comentem, és l’afer Vendrell. Màfia pura. Aviam què passa dissabte, que tenen reunió, però em penso que no cal esperar-ne gaires canvis.

Ja ho veieu: no sóc d’ells, però em preocupen. Crec que això ens passa a molts catalans.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Coneixements pagats amb sang

He acabat de llegir All the King’s Men, de Robert Penn Warren i, a banda de recomanar-vos la novel·la –una de les grans aportacions de la literatura estatunidenca del segle XX–, us volia copiar una frase del capítol final: «És possible que tot coneixement realment valuós s’hagi de pagar amb sang. Tal volta l’única cosa que ens pot assegurar que un coneixement que acabem d’adquirir és realment valuós per a nosaltres és que l’hàgim pagat amb sang.»

He pensat sobretot en la maternitat –i si voleu la paternitat, però sobretot la maternitat, perquè les que parixen* són elles– com a font de coneixements excepcionals –la vida!–, però he pensat en moltes altres coses que no acabem d’aprendre o d’assimilar si no és després de passar per un mal tràngol. Això no té res a veure amb allò prefranquista, medieval, de «la letra con sangre entra», perquè allò no tenia res a veure amb el coneixement. Podríem dir que el que s’aprèn per la força imposada per un altre no és coneixement, és com a màxim erudició. Potser amb el pas del temps es pot assimilar i aprofitar com a coneixement. En canvi, això altre de Warren és el coneixement que s’adquireix de manera voluntària... encara que costi molt, encara que hàgim de serrar les dents, encara que plorem.

Potser Warren va més enllà del compte. Hi ha coneixements que s’adquireixen sense gaires penes ni treballs i fins i tot amb un somriure als llavis. Però el que ell vol dir és que n’hi ha uns quants als quals no s’arriba sense maldecaps, i que no sols malgrat això paguen la pena sinó que només es poden adquirir a través del patiment.

*(Qüestió de llengua. Veus? Ací teniu una prova que la combinació de les morfologies verbals del català oriental i el valencià és útil. En aquest cas, si escriguera sempre en el limitat català que em van ensenyar i no usés res de les altres varietats de la nostra llengua, hauria hagut d’escriure «pareixen». Però aquest bloc té lector valencians, que si hagueren llegit «pareixen» haurien pensat que volia dir «semblen». En canvi, escric «parixen» i tothom ho entén. I encara, els valencians es demanaran com diem nosaltres «pareixen» quan volem dir «semblen». Doncs, aquest és el problema, que tenim la llengua limitada: no diem «pareixen», només diem «semblen». Això vol dir que el valencià és més perfecte i complet? No, perquè ells també tenen problemes similars a la inversa. El que sí que vol dir és que és absurd que limitem les possibilitats d’una llengua rica i variada com la nostra a l’ús provincià, mai més ben dit, que ens ensenyaren de menuts. I hi ha gramàtics que ho defensen aferrissadament! Jo no ho puc entendre, de veres.)

(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Un segle i mig

«L’1 d’octubre de l’any 1857 entrava en funcionament, al cim dels penya-segats del cap de Sant Sebastià, en el litoral de Palafrugell, el segon, després del cap de Creus, dels vuit fars que funcionen encara avui al litoral de la Costa Brava: el far de Sant Sebastià. Ara, 150 anys després i malgrat la incorporació de noves tecnologies d’ajuda a la navegació, la llum del far continua sent punt de referència per a la navegació de cabotatge en aquesta zona i per a totes les persones que solquen el Mediterrani entre el cap de Begur i les illes Formigues. L’historiador i arxiver David Moré ha recollit en un llibre publicat per l’Ajuntament de Palafrugell el segle i mig d’història del far.

»La idea de construir un far a la zona central de la Costa Brava va sorgir el 1851, que els llavors responsables del Ministeri de Foment es van plantejar construir dos senyals lluminosos –un al cap de Sant Sebastià i l’altre a les illes Formigues– per posar fi als nombrosos naufragis que al llarg de la història s’havien esdevingut en aquells illots situats una milla mar endins. Al final, atesa la dificultat que comportava construir un far a les illes, es va acabar ubicant en el promontori costaner.

»El far de Sant Sebastià és actualment, per les característiques tècniques, el més important de tots els que hi ha repartits pel litoral de Catalunya. Però les seves prestacions –està dotat de GPS diferencial– no van ser sempre tan destacades. Durant els primers anys de funcionament la llanterna del far s’il·luminava mitjançant la combustió d’un ble amarat d’oli vegetal, i fins a l’electrificació definitiva, acabada ja la guerra civil espanyola, la parafina de carbó o el petroli van les fonts d’energia que van mantenir encès el llum.

»En el seu treball, David Moré recull totes aquestes etapes en la història del far i la vinculació d’aquestes instal·lacions amb Palafrugell i el seu entorn. Sobretot, però, narra les vivències dels faroners i de les seves famílies al llarg de tots aquests anys.

»Fill d’unes quantes generacions de faroners, Moré recull en el seu llibre anècdotes i vivències i explica com era la vida en aquestes instal·lacions, la majoria aïllades i ubicades en zones solitàries, que van ser també –fins a l’any 2000 en el cas del far de Sant Sebastià– residència de les famílies dels funcionaris encarregats del funcionament.»
(informació d’Antoni F. Sandoval, La Vanguardia 1 octubre 2007)

(L’únic vigilant de far que queda en actiu a Catalunya va mirant de recollir les informacions que apareixen a la premsa sobre la seva professió i sobre els antics companys i companyes.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 13 d’octubre de 2007

El discurs de Monzó

Hi ha gent que em demana si el discurs inaugural de Quim Monzó a Frankfurt em sembla que ha fet forat a Alemanya, si realment pot ser, com es diu per ací potser amb un pèl de triomfalisme, un punt d’inflexió per al coneixement a Europa de la literatura catalana i de la cultura catalana en general.

Responc que crec que sí. El discurs va ser dimarts 9. L’endemà-passat, o sigui, dijous 11, n’hi havia prou de posar a Google les paraules quim monzó frankfurter buchmesse 2007 –així, tal com raja– i eixien més de 10.000 resultats*, la immensa majoria –més del 95%–, lògicament, de diaris, portals i blocs alemanys. Avui ja són més de 13.000. La setmana passada, que vaig tenir la precaució de provar-ho, no arribaven a 1.000.

Els esdeveniments culturals i les novetats en el terreny, diguem-ne, del coneixement, avancen molt a poc a poc i, per tant, el retorn ens arribarà –els arribarà als editors, en primer lloc– de mica en mica. Però jo crec que qui va escollir Monzó ha fet diana, i cal reconèixer-ho i aplaudir-ho. A hores d’ara, molts alemanys que no sabien res de nosaltres ens han situat al mapa. I els alemanys manen molt a Europa. Donem-los temps. La via internacional és una bona via per avançar, sigui com sigui. Ni que sigui amb la cultura.

*(Afegitó del 16 d’octubre. Una setmana després del discurs, els resultats ja són més de 31.000. Per fer-se una idea del que aquesta xifra significa, la cerca en anglès, o sigui, quim monzó frankfurt book fair 2007, no dóna ni 700 resultats.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 11 d’octubre de 2007

Els propòsits del senyor Montilla

Hi ha una cosa que convé no oblidar, i és que el governador José Montilla ha arribat per quedar-s’hi. Seria un error greu considerar-lo un president accidental de la quadriputació. I ara, a més a més, tindrà una oportunitat d’or per treure’s del damunt els socis que podrien ser emprenyatius, els socis fins ara mesells que li han fet el favor de col·locar-lo allà a dalt en canvi d’uns quants càrrecs i cotxes oficials, però que en qualsevol moment li podrien fer la llesca o almenys posar-li terra a l’escudella. L’oportunitat és dissoldre el Parlament juntament amb el de Madrid i fer les eleccions catalanes amb les espanyoles, per aprofitar el tarannà Zapatero i guanyar finalment en vots i en escons els regionalistes, distrets ara amb el seu projecte de no se sap quina casa nova que es volen fer fer. Els agafaran amb els pixats al ventre. Potser és per això que Montilla fa empipar els altres i els fa fer coses contranatura dia rere dia, a veure si són ells els que rebenten primer i així el president no tindria cap més remei que convocar eleccions. No sé com no se m’havia acudit abans. Suposo que ja ho deuen haver escrit altres, perquè em sembla una possibilitat d’allò més versemblant en un president de referents tan espanyolistes com l’actual –encara més que Maragall, encara més que Pujol, encara més que Tarradellas, i semblava impossible... Però jo no ho he llegit enlloc. Més ben dit, ho he llegit però no ho puc dir. Per això ho escric aquí. Per denunciar-ho, si és que ho tenen previst i callen com putes fins a l’últim dia.

Si no ho tenen previst, millor.

Ara, no m’estranyaria gens ni mica que el senyor Montilla, que potser no és prou intel·ligent o potser no té prou dots de govern però que no és ruc, o a l’inrevés, tingués previst aquest programa des del primer dia. Per això va tan tranquil, estarrufat i cua dreta, per això va a pas de convidat i trepitjant fort. Si els mesells trenquen el tripartit, a partir d’ara, ell té assegurada la presidència, amb el suport dels mesells o amb sense. I, a més a més, assegurant que al cap de quatre anys serà sant tornem-hi.

(Afegitó del 7 de febrer del 2008: ha passat el perill. Ja no hi ha possibilitat que es compleixi el que deia. Millor. I avui mateix ERC ha votat al Parlament en contra del PSC i ICV. També els d’ERC respiren tranquils: Montilla ja no els podrà fer la jugada que segur que més d’un cop a tots els havia passat pel cap. Potser és per això que els d’ERC feia mesos que no piulaven, per no donar-li motius de treure’ls del Govern, que és el que els interessa de debò. La independència? Ja han dit que en parlaríem l’any 2014. Mentrestant, a escalfar cadira.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 10 d’octubre de 2007

El paper de La Vanguardia

(Fixeu-vos que el títol té rerefons, és un joc de paraules tant en català com, parcialment, en anglès. Perquè paper vol dir ‘rol’ i també el material del qual estan fets els diaris, i encara paper en anglès significa ‘diari’. És que us ho haig de dir tot :-P)

Per què, m’ha demanat algú, escric tant sobre La Vanguardia? Per què l’esmento tant, ja des de la segona nota d’aquest bloc? Per què, si és un diari globalment de referents espanyol(iste)s, li faig tant de cas? Doncs, resumint-ho –o fent una analogia–, per això que ha passat amb la Fira de Frankfurt. Que, a l’hora de la veritat, els grans protagonistes de Frankfurt són columnistes de La Vanguardia, Quim Monzó –segurament, l’escriptor català número u en aquests moments– i Baltasar Porcel. I alhora La Vanguardia ha estat el gran enemic de Frankfurt, ja que amb la connivència d’alguns polítics l’havia polititzada i entre tots havien causat desconcert i malentesos a la Fira de Frankfurt mateix i entre els seus dirigents, perquè volien que la fira es dediqués també a la cultura castellana que es fa a Catalunya –a Catalunya es fa cultura de molts tipus i en molts idiomes diversos–, quan Frankfurt originàriament havia convidat a la seva fira la «cultura catalana», la cultura amb aquest nom i no cap altre, la cultura que compartim amb les Balears i les Pitiüses, amb el País Valencià, amb Andorra, amb l’Alguer, amb la Catalunya Nord, la Franja de Ponent i el Carxe murcià. És per això que a Frankfurt hi ha també representants d’alguns d’aquests territoris que no són Catalunya. No són representants de tota la cultura que es fa en tots aquest territoris, sinó de la part de la cultura d’aquests territoris que compartim tots aquests territoris. Aquesta és la diferència entre «cultura catalana» i «cultura de Catalunya»: és la mateixa diferència que hi ha entre «escriure en català» i «escriure».

La Vanguardia, doncs, és segurament el diari que retrata més bé el pluralisme –em costa dir-ho– de determinada societat catalana mitjana i urbana, que conjumina una bona part de la gent autòctona, diguem-ne, i de tota la vida amb la contradictòria i acomplexada per dècades d’autoodi –si és que no són la mateixa gent–, la burgesa i més aviat conservadora amb la que és arrauxada en determinats punts –ídem. La Vanguardia recull tot això, excepte en un tret: la llengua. Inevitablement, La Vanguardia haurà de fer un pensament i un dia haurà d’eixir en català. O almenys també en català. I llavors reflectirà més exactament aquesta classe mitjana que a hores d’ara em sembla que és majoritària en la Catalunya urbana actual que fa com a mínim un parell de generacions que viu aquí. Gent que quan vota ho fa pels congervents o pels socialistes, però segurament poc convençuda en els dos casos, gent que vota PP i comunistes també amb molts dubtes, fins i tot gent que vota Escons Insubmisos, i molta gent que no vota i que odia tots els polítics –aquesta gent que hauria de mirar què diuen els Escons Insubmisos i llavors potser els votarien per clavar un bon ensurt a la classe política, a la qual no fa ni fred ni calor que la gent no voti i protesti abstenint-se mentre els quatre que voten votin les seves llistetes.

Els d’El Periódico, fent cabal de tot això –vull dir, de la representativitat de La Vanguardia excepte en el punt de la llengua–, van apostar fa anys per traure la doble edició catalana/castellana, pensant que d’aquesta manera els podrien robar el protagonisme, el primer lloc de representació social, ja que La Vanguardia no feia el pas. Però, tot i que pel que fa al nombre, a la quantitat, quasi ho van aconseguir, el fet és que per aquella època Monzó ja era a La Vanguardia i La Vanguardia conservava com si fos or Porcel i altres patums–continuem amb l’exemple simbòlic, però il·lustratiu. Qualitativament, El Periódico no ha aconseguit arrossegar la gent que compta, si es pot dir així. Hi ha molta gent que deixen de llegir La Vanguardia, emprenyats, i no compren pas El Periódico, i si el compren al cap de dos dies ho deixen córrer perquè els sembla que allò no té ni prou gruix intel·lectual ni prou solidesa social, i que a més és massa partidista. L’única cosa sòlida que El Periódico va poder emportar-se de La Vanguardia va ser Joan Barril, que tot i ser un bon fitxatge estava massa sotmès a obediències partidistes, tingui o no els carnets corresponents, i en qualsevol cas estava massa sol. Joan Barril, com Margarita Rivière, com José Martí Gómez, com Miquel Ferreres i tants d’altres es van pensar que els bons eren ells, i la realitat ha demostrat que el que els feia bons-bons davant molta gent era el fet que treballessin a La Vanguardia.

Encara recordo les primeres declaracions que va fer Quim Monzó –català de pedra picada i sense complexos, si això vol dir res– quan va embarcar-se a La Vanguardia procedent d’El Periódico. Sabia on anava, és clar, però llavors s’exclamava meravellat pel nou món que anava descobrint. Només mirant la qualitat de les cartes al director –les que es publiquen i sobretot les que no es publiquen però arriben a les persones a qui van adreçades–, les esqueles dels difunts i el nombre de subscriptors, que és de rècord mundial, es pot concloure que La Vanguardia és un portaavions –ara, pintat de coloraines– que cal considerar el buc insígnia mediàtic d’aquest malaurat país nostre. De moment, si voleu, però ja fa molts anys que és així.

Doncs és això. Encara que ens emprenyi cada dia, encara que no la puguem sofrir, encara que la llençaríem molts matins a les escombraries només de veure la portada, La Vanguardia serveix per saber què pensa molta de la gent que compta en aquest país, com pensa o com vol pensar –com vol que li ensenyin a pensar, com vol que li expliquin la vida. Fins ara és així. Ja veurem si el fenomen continua durant.

(I ara no em digueu que com és que no dic res de l’Avui ni d’El Punt, ni d’El País ni de Público, perquè no parlava de diaris en general, parlava d’una altra cosa.)

(Afegitó del 30 d’octubre. Una confirmació d’això que deia. Quan el senyor Rodríguez, president del Govern espanyol, ha volgut adreçar-se «als catalans» per dir-los que el Govern que ell presideix ho fa tot gairebé perfecte i que només hi han hagut alguns errors però que les quantitats industrials de diners que el seu Govern inverteix a Catalunya són el non plus ultra i la nata amb maduixes de les inversions que mai s’han fet al nostre país..., com ho ha fet? Escrivint un article a La Vanguardia. No a El Periódico, no a El País, diaris més o menys afins a la seva ideologia [he escrit ideologia?, ehem, volia dir interès] i suposadament més afins a la ideologia [ara sí] d’una majoria de votants seus. No: el primer dia, a La Vanguardia. Demà potser eixirà un altre article en altres diaris, però el primer ha estat La Vanguardia.)

(Afegitó del dia 1 de desembre del 2007: Sorpresa! Màrius Carol, director de comunicació del Grupo Godó, ha dit que a hores d’ara pensen seriosament a fer una edició del diari en català. No ho faran en un mes ni en un any, diu, però hi pensen. És el primer cop que en parlen en públic.)

(Afegitó del dia 12 de desembre del 2007: Màrius Carol continua sent el director de comunicació del Grupo Godó ;-))

(Afegitó del 5 de juliol del 2008: una altra prova del paper tan especial que juga LV: el Premi Nacional de Periodisme de Catalunya l'han guanyat Joan de Sagarra, Lluís Permanyer i José Martí Gómez. Tots tres escriuen a LV.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Qüestions de llengua (XIX): Les llengües són per comunicar-se

(Teniu una actualització d'este article ací.)

divendres, 5 d’octubre de 2007

On sou avui?

Faig un alto a la feina perquè estic cansat –és divendres i ja pesa– i perquè el tema s’ho val i paga la pena que en parli ara mateix, sense esperar al vespre o a demà.

Diu determinada premsa d’avui que el tribunal de l’Audiència de Barcelona que jutja els presumptes autors de la mort d’una persona –Josep Maria Isanta– durant les festes de la Patum de Berga del 2005 no ha permès declarar en català un dels testimonis, un dels amics d’Isanta que també va ser agredit durant els mateixos fets. El motiu és que dos dels acusats sostenen que no entenen el català, tot i viure a Berga. Em sembla secundari que aquesta decisió l’hagi presa un jutge o un altre –en aquest cas ha estat la magistrada Ana Ingelmo–, perquè la veritat és que és un fet que s’esdevé molt sovint.

I encara més sovint s’esdevé que advocats, testimonis i encausats de centenars de judicis que se celebren a Catalunya sàpiguen que els anirà millor la vista si parlen des del començament en castellà, abans que el jutge o el magistrat els digui res. I la immensa majoria ja ho fan així.

No he sentit que avui defensin els drets dels catalanoparlants impedits de parlar cada dia en català en els jutjats tota aquesta colla de gent que han sortit als diaris exclamant-se perquè a una escriptora –una, és un sol cas–, després de mesos i anys que ha parlat en castellà en un dels pocs mitjans de comunicació que es poden sentir en català en aquest país, l’han convidada a parlar en català –el sap parlar– o tocar el dos. On sou, David Castillo, Marta Pessarrodona, Ana María Moix, Victoria Combalía, Esther Tusquets, Julia Navarro, Victoria Borràs, Lluís Maria Todó, Enric Majó, Mario Vargas Llosa, Ana María Matute, Colita, Laura Freixas, Rosa Montero, Nora Catelli, Mario Muchnik, Jordi Valls, Ramon Fontserè, Anna Bofill, Mario Satz, Horacio Vázquez-Rial, Neus Aguado, Núria Amat, Carles Duarte, Assumpta Roura, Beatriz de Moura, Oscar Astromujoff, Sergio Vila-Sanjuán, Jorge Herralde, Ignasi Riera, Jorge de Cominges, Ana Zendrera, Cristina Fallarás, Sílvia Querini, Ernesto Ekaizer, Claudio López de Lamadrid, Marta Rivera de la Cruz i tutti quanti de les Espanyes imperials, que heu signat el manifest de condemna de l’emissora com un sol home i una sola dona? (Faig aquesta llista per dir-ne només uns quants, i ja no poso els pallassos perquè aquests els dono per descomptats: hi són tots, els de totes les faccions.) On sou avui?

No feu manifestos, en aquest cas? Només us exclameu quan la suposada discriminació es fa en un sentit i a una sola persona? On sou que no us sento? Si a la comunitat de veïns cada dia emprenyen la meitat dels veïns i no dieu res i un dia us sembla que emprenyen una sola veïna i sortiu tots a cridar al pati, què hem de pensar? Que hi ha veïns que són més veïns que els altres? Que us fan por els jutges i no us en fa en Montilla? O que en realitat ja us va bé que collin el català, sempre que no li toquin ni un cabell al castellà?

Sí, he tingut unes quantes decepcions, repassant la famosa llista.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 4 d’octubre de 2007

Constitucionalisme

Heu vist com els polítics espanyol(iste)s i els opinadors dels diaris espanyol(iste)s s’omplen la boca amb la paraula «constitucionalisme»? Ara ho han fet un altre cop amb motiu de la proposta del lehendakari basc Ibarretxe de fer un referèndum d’autodeterminació –no se sap encara la pregunta exacta, però el projecte és aquest– el mes d’octubre de l’any que ve. Aquí, per provocar els espanyols, ens dediquem a cremar fotos dels reis d’Espanya i allà proposen referèndums d’autodeterminació. Encara hi ha classes. Els bascos tenen les idees clares. (Aquesta idea no és meua, l’he agafada de Saül Gordillo.)

Però parlava de la «constitucionalitat» i la «inconstitucionalitat», uns paraulots que s’utilitzen ara a tort i a dret per beneir els adeptes o condemnar els dissidents. Jo, francament, davant aquesta mena de dogmatismes aleatoris –no se sap gairebé mai què és o no és «constitucional», tot depèn de les interpretacions–, m’estimo més els dogmes filosòfics i religiosos, que ara com ara o si més no en la seva praxi actual no obliguen normalment els altres a creure ni a pensar allò que creus o penses tu.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 2 d’octubre de 2007

No és un delator

Jo crec sincerament que el fotògraf Jordi Ribot, que primerament s’havia negat a entregar a la policia –a la policia catalana, ai– les fotos que va fer durant la crema d’uns retrats a Girona i que després ha dit amb cara de pena que s’havia vist obligat a lliurar-les «en contra de la seva ètica professional», ha fet tota aquesta comèdia –el segon acte– simplement per calmar les feres, per fer veure que col·laborava amb els espanyols i ja està. Suposo que abans havia destruït o amagat ben amagades les fotos que li devien semblar més comprometedores contra algú. Jordi Ribot és, a més de professor de la Universitat de Vic, una bona persona i té una ètica, no és pas un delator. No tindria sentit la frase «ho faig, però en contra de la meva ètica», perquè en aquell moment, si ho fessis, deixaries de tenir ètica. Per molt que t’hi obliguin, en aquests casos no pots cedir, tot i que facis veure que cedeixes perquè saps que si no ho fas veure t’aniran al darrere sense parar i et faran la vida impossible. Jordi Ribot ha actuat com molts han hagut d’actuar en situacions dictatorials: fer veure que col·laboren i continuar treballant. Si no fas veure que col·labores, potser seràs més heroi, però a partir d’aquell moment potser seràs un heroi inútil, perquè ja no podràs continuar col·laborant amb la causa. Un aplaudiment contingut, doncs –que no ho sàpiguen els paios aquests que l’encalcen– per Jordi Ribot. (Espero no equivocar-me, però per la naturalesa mateixa dels fets de què parlo suposo que no ho podré saber fins que no passi força temps i l’afer s'hagi oblidat.)

En qualsevol cas, el fet greu és que l’any 2007 passin coses com aquesta a Europa: a l’Estat espanyol tots som susceptibles de ser obligats a treballar per a una policia mesella i per a uns jutges amb mentalitat franquista. Sota pena de multa, presó i inhabilitació professional. És gros.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Estètica dels nous diaris

He vist el nou diari Público, he vist la nova La Vanguardia que ix hui mateix, i ja m’imagino pel que m’han explicat com serà el nou El País, i em fa l’efecte que tots s’assemblen molt, massa, entre ells, i que va guanyant terreny l’estètica de les coloraines i dels textos breus dels diaris gratuïts. És clar que jo ni d’estètica ni de disseny no en sé gaire. Però l’efecte que em fan tots plegats, aquests projectes, sobretot les portades, és molt semblant al que em fan els ADN, 20 Minutos, Metro, Què, etc.: diarris..., perdó, diaris per fullejar i llençar. No havíem dit que els diaris havien de proporcionar una mica de seny, de repòs i d’anàlisi de la realitat, en contraposició amb les notícies d’internet, les de la tele i la ràdio o els titulars que ens arriben als mòbils?

(Ja que hi som: algú havia dit no sé què de la persecució al castellà a Catalunya? Torneu a repassar aquests diaris, tots, dels quals hem parlat.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)