dilluns, 15 d’octubre de 2007

Un segle i mig

«L’1 d’octubre de l’any 1857 entrava en funcionament, al cim dels penya-segats del cap de Sant Sebastià, en el litoral de Palafrugell, el segon, després del cap de Creus, dels vuit fars que funcionen encara avui al litoral de la Costa Brava: el far de Sant Sebastià. Ara, 150 anys després i malgrat la incorporació de noves tecnologies d’ajuda a la navegació, la llum del far continua sent punt de referència per a la navegació de cabotatge en aquesta zona i per a totes les persones que solquen el Mediterrani entre el cap de Begur i les illes Formigues. L’historiador i arxiver David Moré ha recollit en un llibre publicat per l’Ajuntament de Palafrugell el segle i mig d’història del far.

»La idea de construir un far a la zona central de la Costa Brava va sorgir el 1851, que els llavors responsables del Ministeri de Foment es van plantejar construir dos senyals lluminosos –un al cap de Sant Sebastià i l’altre a les illes Formigues– per posar fi als nombrosos naufragis que al llarg de la història s’havien esdevingut en aquells illots situats una milla mar endins. Al final, atesa la dificultat que comportava construir un far a les illes, es va acabar ubicant en el promontori costaner.

»El far de Sant Sebastià és actualment, per les característiques tècniques, el més important de tots els que hi ha repartits pel litoral de Catalunya. Però les seves prestacions –està dotat de GPS diferencial– no van ser sempre tan destacades. Durant els primers anys de funcionament la llanterna del far s’il·luminava mitjançant la combustió d’un ble amarat d’oli vegetal, i fins a l’electrificació definitiva, acabada ja la guerra civil espanyola, la parafina de carbó o el petroli van les fonts d’energia que van mantenir encès el llum.

»En el seu treball, David Moré recull totes aquestes etapes en la història del far i la vinculació d’aquestes instal·lacions amb Palafrugell i el seu entorn. Sobretot, però, narra les vivències dels faroners i de les seves famílies al llarg de tots aquests anys.

»Fill d’unes quantes generacions de faroners, Moré recull en el seu llibre anècdotes i vivències i explica com era la vida en aquestes instal·lacions, la majoria aïllades i ubicades en zones solitàries, que van ser també –fins a l’any 2000 en el cas del far de Sant Sebastià– residència de les famílies dels funcionaris encarregats del funcionament.»
(informació d’Antoni F. Sandoval, La Vanguardia 1 octubre 2007)

(L’únic vigilant de far que queda en actiu a Catalunya va mirant de recollir les informacions que apareixen a la premsa sobre la seva professió i sobre els antics companys i companyes.)


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)