dissabte, 27 de novembre de 2010

«Ja els agradaria ...»

per Teresa Sesé

Vicent Todolí
“Barcelona té una xarxa de museus molt suggestiva: la Miró, la Tàpies, el Picasso, el MNAC, el Macba... Ja els agradaria a moltes ciutats...”, declarava fa uns dies a “La Contra” Vicent Todolí quan se li feia veure que ens mancava un d’aquests supermuseus decimonònics que tradicionalment han acomplert la missió de custodiar el llegat artístic d’una ciutat o d’una nació.

L’exdirector de la Tate té raó. Avui ja no té sentit pensar en els museus com a contenidors, sinó com a espais que convidin a la reflexió i la polèmica, a pensar sobre nosaltres mateixos. Però en la seva radiografia d’aquella Barcelona singular, Todolí va oblidar encara un altre fet diferencial: l’existència d’un nombre creixent de mecenes i col·leccionistes privats que no només han enriquit el nostre patrimoni artístic –en un país sense tradició de col·leccionisme públic, els museus s’han anat alimentant gràcies a les donacions dels privats–, sinó que en els últims temps, a més, s’han dedicat a exposar-lo públicament.

Lluís Bassat, la col·lecció del qual nodrirà el futur Museu d’Art Contemporani de Mataró, és l’últim a incorporar-se en aquesta llista de mecenes i col·leccionistes que sembren Catalunya de nous centres d’art i sense els quals el nostre pes cultural, per descomptat, no seria el mateix. Parlo per exemple de l’hoteler Clos i del seu Museu Egipci, de la Fundació Godia, gràcies a la qual aquests dies es poden contemplar obres mestres del segle XVIII que sense la seva iniciativa difícilment s’exhibirien a Barcelona; de la Fran Daurel, de Foto Colectania, que ens descobreix al gran Paco Gómez; de la Fundació Suñol, amb una magnífica retrospectiva de Gordillo; de l’AD, Alorda-Derksen, de la Vila-Casas, que té fins a cinc seus i que, com la col·lecció Bassat, omple en part el buit que hi ha al voltant d’artistes catalans destacats que no tenen entrada ni al MNAC ni al Macba. I encara: el flamant Museu del Modernisme Català, impulsat per Fernando Pinós i María Guirao, el futur museu de l’artista suís Peter Stämpfli a Sitges o el de l’empresari Julio Sorigué a Lleida.

La Vanguardia, 11 novembre 2010

dissabte, 20 de novembre de 2010

Cada u amb el seu fred

per Josep Maria Espinàs

En alguns moments d’aquests dies passats he sentit una mica de fred. Potser quan surtin aquestes ratlles tots els lectors estaran d’acord que el fred ja es nota. O s’ha notat, d’acord amb la predicció meteorològica. En qualsevol cas, una cosa és el fred termomètric i una altra, el fred personal. Cada u té el seu fred, com cada u té la seva calor. Hi ha el fred objectivable i el fred sensació.

Aquesta enorme diversitat de sensacions fa que les discussions sobre el fred siguin inútils i no ajudin gaire a la pau del diàleg. La frase més corrent és aquesta: «¿Com és possible que tinguis fred, si no en fa?» En aquesta frase hi ha un punt d’irritació que és absurd. Una cosa és que faci fred i una altra, tenir-ne. Ja podem dir al fredolic que estem a 20 graus. L’al·lusió a la temperatura té un cert to dictatorial. Tothom ha de tenir fred, en aquest moment. D’aquí a tres hores, ningú n’ha de tenir.

No és que hagi tingut molt de fred, aquests dies, però sí una mica. Ja es comprèn que això de molt i d’una mica són unes expressions absolutament inexactes, i tan relatives que no admeten una discussió raonable.

S’ha dit que la vellesa és un procés de refredament, i si això és veritat, com em sembla, és natural que un jove i jo no ens posem d’acord sobre el fred que fa. Si volguéssim ser objectius, aquest “fa” no l’hauríem de dir mai. El que compta és si en tenim, i el dret de cada u a tenir el seu fred no em sembla discutible. Però per una raó que ignoro, la divergència d’opinió sobre aquest punt provoca sovint uns enfrontaments no gaire agradables. És el resultat de creure que la nostra sensació ha de ser forçosament compartida.

«Ja portes bufanda?», em diu un amic que no en porta. Potser m’hauria de justificar: «Sí, noi, a la meva edat...» (argument general). També és útil dir «tinc el coll irritat» (argument concret). O sigui, que el fet de tenir fred o de tenir calor sempre s’ha de justificar. No hi ha tanta gent com ens pensem que cregui en la diversitat de la naturalesa humana.

O sigui, que aquests dies he anat més abrigat que la majoria de ciutadans, i espero que l’hivern de debò no trigui gaire a arribar. No perquè el fred hivernal m’agradi –encara que el trobo estimulant– sinó per confondre’m còmodament entre tots els meus conciutadans que decidiran posar-se anoracs, bufandes i, fins i tot, guants.

(El Periódico, 17 novembre 2010)

dissabte, 13 de novembre de 2010

Ràpid però poc perillós

per Míriam Díez Bosch

En paraules de Joseph Ratzinger, un teòleg que no tingui sensibilitat per la música de Mozart resulta “perillós”. En aquesta seva visita catalana, el papa ho ha estat tot menys arriscat: cautelós i gairebé dòcil, Benet XVI no ha exposat cap sorpresa doctrinal, però sí que ha estat innovador en l'ús del català i en el repartiment de somriures.

El papa Ratzinger que s'ha acostat a Barcelona no és el pastor alemany que alguns diaris van retratar quan va ser escollit. La seva visita ha estat, en termes vaticans, un èxit per tres motius: ha passat bé el seu missatge (sense cap novetat, simplement ha repetit el que el magisteri considera sobre vida i família), no hi ha hagut incidents i l'acollida ha estat generosa, un adjectiu que el mateix papa ha aplicat als catalans i que no deixa de ser una manera original i nova de definir-nos, a nosaltres que sempre se'ns titlla de garrepes, freds i tancats. Així que aquest divuitè viatge, com divuit han de ser finalment les torres de l'església infinita de la Sagrada Família, ha estat vist al Vaticà com un èxit i ha tingut més repercussió mediàtica internacional que el de Santiago.

El punt conflictiu del viatge no ha tingut lloc al nostre territori sinó al cel (a l'avió), però no per això deixa de ser irrellevant, i és el de l'anticlericalisme. No ha estat un tema que hagi entelat el viatge, per si mateix lluminós i artístic, però sí que revela que al cap del papa les persecucions religioses espanyoles no són només un fantasma pretèrit. Federico Lombardi, el portaveu del Vaticà, en una exquisida maniobra d'apagar focs allà on calgui, ha tret llenya a l'assumpte, però el que queda clar és que si el pontífex mima Espanya no és per la devoció als grans sants que aquesta ha aportat al món, o pel fervor marià que es pressuposa al país, sinó que hi ha una preocupació manifesta pel que ja s'anomena la “deriva zapaterista”, amb la por que aquesta es contagiï a l'encara catòlica Amèrica Llatina.

Els fidels embolicats en banderes vaticanes que el volien saludar, i amb sort tocar, s'han queixat que el papamòbil passava “massa de pressa”. No hi ha hagut temps per contemplar Benet XVI. És bon senyal: no cal entretenir-se mirant el papa, sinó copsar d'una llambregada el que ell significa, i cap on indica. La papolatria pot esdevenir una malaltia imperceptible però molt densa.

En aquesta visita catalana, que pot semblar una més, el pontífex alemany ha aconseguit fites interessants. Una, que ja no es pugui dir allò de “a Joan Pau II se l'anava a veure, a Benet XVI se l'escolta”. No. A Benet XVI se l'ha volgut veure, més enllà de discursos previsibles sobre art, bellesa, família. Un altre aspecte insòlit és la força que ha tingut precisament l'estètica, la bellesa i l'enlairament gairebé místic davant de discursos més clàssics i ètics, centrats en el concepte de veritat. Bellesa, veritat i caritat són sempre els eixos en què es mou aquest papa, però a Barcelona s'ha decantat per la bellesa. I per la nostra llengua, fet improbable fa uns anys.

Aquesta visita pastoral ha trencat, a més, una dinàmica a la qual ja ens havíem acostumat: el papa feia una autocrítica pel tema de la pederàstia. No ha estat el cas. Es pot interpretar com una estratègia per superar el trasbals i mirar endavant. Com també una clau de lectura és reconèixer que aquesta nafra no té la mateixa fondària que en altres terres com ara els Estats Units, Irlanda, la Gran Bretanya i Malta.

El papa s'ha endut una fotografia mental de Barcelona amarada pels colors impossibles de Gaudí, poblada de fidels que l'han acollit amb més seny que rauxa i difuminada per alguns nuclis inquietants legislatius. Però sobretot una imatge d'una Església petita però encara vital, identitària i il·lusionada. Catalunya serà secularitzada, però és l'únic lloc d'Europa on hi ha una església, avui ja basílica, en construcció. L'excepció catalana potser revesteix més incidència de la que imaginem. Gaudí jugava amb la llum, però no sabia que la seva ombra podia arribar a ser molt allargada.

El Punt, 12 novembre 2010

* * *

Només va fallar allò de sempre

per Josep Maria Espinàs

Vaig veure a TV-3 la transmissió de la cerimònia del Papa a la Sagrada Família. Va ser un treball excel·lent des del punt de vista tècnic i plàstic. Naturalment, l'estructura interior de la nova basílica anava a favor de les càmeres. Altura i profunditat. Plans generals del bosc de columnes i primers plans dels detalls. La matèria primera de la transmissió des del punt de vista visual era escenogràfica i va ser ben aprofitada.

Juntament amb l'escenografia i el decorat immòbil, una escenografia mòbil, la dels desplaçaments de les persones, normalment lents. Els protagonistes de la cerimònia ja componien, ells mateixos, amb diferents colors, una escenografia teatral variable. Com es devia organitzar, penso, a la seva manera, l'escenografia de l'auto sagramental a l'edat mitjana. Eren representacions dramàtiques, amb personatges simbòlics. Totes les religions tenen moments i actes rituals, però la catòlica arriba a un nivell d'organització perfecte, precís.
A part de la plàstica, s'havia de comptar també amb la música. Són els cants harmònicament sonors, els que van omplir de vida el gran recinte. Cants corals que s'expandien contra els murs.

La Sagrada Família s'ha estrenat com a basílica menor organitzant un gran espectacle. Que ningú s'escandalitzi per la utilització de la paraula espectacle. Perquè és una paraula d'origen llatí que significa contemplar, mirar. Hi va haver molta gent, tant se val si creient o no, que es va passar hores contemplant l'espectacle litúrgic.

Només hi va haver un error, indigne de tanta preparació: la considerable impuntualitat. La cerimònia va acabar amb una hora de retard. Si això hagués passat en un teatre, la xiulada hauria estat unànime i espectacular. El fet és que la cerimònia es va allargar tant que em costa molt entendre-ho. Perquè diuen que tot s'havia assajat abans, que s'havia cronometrat la durada de cada acció, que s'havia volgut tenir la seguretat que tot s'acabaria a l'hora prevista. I així, els altres actes programats podrien començar puntualment.

No hi ha res a fer, de la impuntualitat no se n'escapa ni el Papa ni l'àngelus. Això sí que és un misteri. Demano als responsables de la construcció del temple que no anunciïn mai quan serà acabat. O haurem de recordar l'anècdota de qui anuncia un eclipsi per a les set en punt, i l'altre li contesta: «Sempre seran quarts de vuit...».

El Periódico, 13 novembre 2010

dissabte, 6 de novembre de 2010

«El TAV espanyol és una mala opció»

Entrevistes a Germà Bel, economista

Germà Bel (les Cases d’Alcanar, Montsià, 1963) acaba de publicar España, capital París (Destino), un llibre que repassa els orígens i les característiques del model d’infraestructures espanyol. El sistema radial que es va desplegant des de l’arribada dels Borbons al segle XVIII i que es pot resumir en el “Madrid quilòmetre zero” té com a objectiu el control i la “cohesió política nacional” i no el desenvolupament comercial, explica Bel. La política ferroviària, amb el tren d’alta velocitat (TAV) com a darrer i modern exemple, el mapa de carreteres i autopistes i la gestió aeroportuària d’Aena són fills d’aquest model, que té un ampli suport polític i social a l’Estat.

–Tenim un model de gestió aeroportuària gairebé únic que només és comparable, segons vostè, al de Romania.
–És un sistema de gestió públic i centralitzat, característic de les dictadures comunistes. Als anys 50 els països comunistes van adoptar models centralitzats i les dictadures també. Per això els dos únics països continentals de l’Europa occidental amb sistemes centralitzats de gestió aeroportuària són Portugal i Espanya, i després l’altra dictadura de país capitalista, Grècia, igual com les dictadures comunistes. Per tant, té un origen ben identificat: els sistemes de control militar.

–Sempre havia pensat que la gestió centralitzada dels aeroports per Aena era una anomalia que es corregiria amb el temps... Tanmateix, vostè explica en el seu llibre que això segueix un patró històric.
–Les infraestructures són menys importants que els hospitals i les escoles. Però són molt plàstiques, fàcils d’entendre. Per això és possible veure com la política d’infraestructures a Espanya segueix un patró singular que es repeteix tant amb el TAV com amb els aeroports o els peatges. Una forma d’entendre-ho, com recomanava Ortega i Gasset, és adoptar una perspectiva històrica. La qüestió pertinent és com és Espanya i com vol ser. És quan constates que som molt diferents dels altres països. Veus que la política d’infraestructures està al servei de la construcció de la nació espanyola. La política espanyola segueix un patró regular des del segle XVIII, després de la Guerra de Successió. I té un projecte polític amb gran suport: que Espanya sigui com França i que Madrid com París.

–Com s’aplica aquest patró en la política d’infraestructures?
–Des del 23 d’abril del 1720 la política d’infraestructures ha seguit unes prioritats, les connexions radials. Com que aquestes connexions no anaven vinculades al comerç han hagut de ser sistemàticament sustentades per l’Estat. I la pauta ha estat la següent: la llei estableix la prioritat, s’habilita l’ús del pressupost públic i s’elabora un pla d’infraestructures. Així va succeir amb les carreteres del XVIII, amb els ferrocarrils del XIX, amb les autopistes del XX, amb el TAV del XXI...

–Vostè és economista. Imagino que aquesta política té poc d’eficient.
–Des del punt de vista de la política econòmica, la diferència radical amb altres països és que la d’Espanya no ha estat mai una política de transport, sinó d’ordenació del poder polític i territorial. Només quan Espanya ha hagut de refiar-se del comerç i millorar l’eficiència és quan les connexions no han estat radials. Va ser així amb els romans, amb els primeríssims ferrocarrils o amb les primeres autopistes.

–El TAV és un malbaratament?
–Si considerem que llençar els diners són malbaratament, el TAV ha estat un malbaratament. Des del punt de vista econòmic, la relació entre la inversió efectuada i els beneficis econòmics i extraeconòmics obtinguts és patètica. El TAV és una opció dolenta per a Espanya, encara que sobre el seu sentit no caben molts dubtes. Ho va expressar molt clarament José María Aznar el 25 d'abril del 2000 al Congrés en el segon debat d’investidura. L’objectiu de la seva política era unir totes les capitals de província amb Madrid en menys de quatre hores. [Germà Bel oblida esmentar les opcions centralistes i radials concretes que va prendre també el Govern de Madrid en època del PSOE, com ara el mateix tren d’alta velocitat Madrid-Sevilla.]

–Curiosament, aquesta política s’acompanya de proclames a la solidaritat territorial i a la igualtat.
–La idea de connectar Madrid amb totes les capitals de províncies en ferrocarril es va formular el 1864 amb l’objectiu de vertebrar el territori. Sis anys més tard, amb la segona llei de ferrocarrils i amb un govern progressista, sorgeix l’argument de la desigualtat territorial. És quan s’equipara per primera vegada la connexió a Madrid amb la solidaritat. La realitat és que el TAV no aporta cohesió territorial. L’habitual és que faciliti la succió de l’activitat econòmica de la ciutat petita a la gran ciutat. Per què es predica el TAV? Per ‘cohesionar’ España. I amb els aeroports? Abans que res, subvencionar els més grans –sobretot Madrid– i fomentar la concentració de l’activitat en el node central, com amb el TAV.

–Així i tot, portem tres segles en l’intent. És molt de temps...
–La centralització falla en el segle XVIII perquè no aconsegueix homogeneïtzar culturalment i lingüísticament Espanya... i perquè Espanya no és França!, per molt que s’hagi desitjat. Madrid no està ben connectat amb el mar, l’estructura geogràfica i urbana és diferent, Espanya no és com França... encara que s’hagi aconseguit que Madrid sigui com París. I això és el que porta a la pròxima tensió. Un París castís que necessita controlar tots els aeroports –cosa que el París real no necessita–; que necessita un TAV a totes les províncies –cosa que el París de veritat tampoc requereix. Un París fora de França necessita provocar discussions absurdes com el debat sobre la unitat de mercat. O la cada vegada més insistent petició que es recentralitzin competències educatives en matèria lingüística...

–En un moment precís explica vostè que no hi ha alternativa a aquest model de l’Espanya radial...
–No és que no existeixi. És clar que existeix, només cal mirar la resta del món desenvolupat, però no se l’espera. La d’infraestructures és l’única política en què hi ha pactes sistemàtics dels grans partits a les Corts Generals. Quan el 92% dels diputats donen el seu suport a una política, és que no es concep que la política pugui ser d'altra manera.

–Però per què s’ha trigat tant des de Catalunya a percebre aquest corrent de fons?
–Crec que això es va començar a percebre a finals dels 90. La meva anàlisi és que això es produïa sobre un patró de fons terrible i que estava replegat sobre si mateix. El patró reapareix com a reacció a la descentralització, encara que aquesta descentralització hagi estat més administrativa que política. Al cap i a la fi, passada la transició i els primers anys de la democràcia, es va diluir la sensació de vergonya que el franquisme havia llegat sobre la noció de nació espanyola.

(preguntes i respostes preses, extractades i adaptades de les entrevistes de Ramon Aymerich, La Vanguardia 24 octubre 2010, i de Salvador Cargol, Agència Catalana de Notícies 31 octubre 2010)