dissabte, 26 de juny del 2010

De Hannah Montana a Miley Cyrus

per Martina Klein

Miley Cyrus (en altre temps Hannah Montana) s’ha fet dona, i jo molt però molt gran. Només calia veure’m la cara d’espant davant del televisor quan contemplava l’heroïna d’hordes de nens i nenes transformada en... en ... diguem-ne que dona. No ensenyava ni més ni menys cama que Madonna quan ensenya cama, ni que Rihanna, ni que Beyoncé, ni que cap reina del pop a la qual agradi d’ensenyar cuixam, davant el qual ja a ningú li tremola ni un pèl. Jo mateixa he desfilat i he posat amb modelets més provocatius que aquell. Però això de la simpàtica i innocent Hannah Montana ballant amb llenceria negra em va tallar la digestió perquè em vaig trobar de cara amb el meu costat més mare, aquell que sospesa l’efecte que un sostenidor inesperat pot provocar en un nen de cinc anys, aquell costat al qual li hauria agradat dir-li a la joveneta rebel, si hagués estat la seva filla: “Vinga, vesteix-te! I somriu, i dóna les gràcies com Déu mana a tots aquests nens que han vingut a veure’t. I canta’ls les cançons tan boniques que has après a tocar amb la teva guitarra de color de rosa.”

Podria haver estat en aquest concert de Rock in Rio, de fet en tenia invitació, però ni pels gustos del meu fill ni per horaris era un bon programa, ja que començava a quarts de deu de la nit de diumenge, cita poc prudent per als nens que tenen escola l’endemà, és a dir, tots. Aquesta dada podria haver fet sospitar als progenitors [...] que el que veurien no era el que esperaven els seus fills (nenes en la seva majoria), i que el detall que el cartell digués Miley Cyrus i no Hannah Montana era una pista prou concloent. La metamorfosi, doncs, la vaig observar des del sofà. El meu fill es va adormir poc després de no aparèixer Hannah Montana, i jo em vaig desvetllar amb les contorsions de la noia que va sortir en comptes d’ella. Sense trenes, ni fúcsies, ni coreografies, ni somriures. Miley Cyrus netejava el terra amb la seva llarga cabellera i uns moviments que encara ha de perfeccionar, perquè recorden un mal de panxa fort, d’aquells que t’obliguen a doblegar-te per la meitat cada mig minut.

Si un parell de dies abans, jo, adulta, comptava els segons perquè acabessin les cançons que no coneixia de Bon Jovi... com no n’estarien, d’avorrits i decebuts, els nens que vivien per primera vegada el fenomen fan i es van quedar esperant un ídol que mai no va aparèixer. No m’hauria agradat ser una d’aquelles mares que van acompanyar la seva filla al concert i van haver de consolar-la explicant-li coses confuses i carregades de conservadorisme acabat d’estrenar.

No obstant això, no tots els membres de la família se’n van anar descontents. Sé que hi va haver pares que s’havien trobat arrossegats per la descendència a un pla bulliciós de diumenge del qual no esperaven res de bo, i van acabar entusiasmats, aplaudint la jove Cyrus convertida en pantera. I de rosa, ja no res.

La Vanguardia, 12 juny 2010

dissabte, 19 de juny del 2010

Odio els llibres

per Sergi Pàmies

Hi havia una vegada un columnista que, el divendres, solia publicar un article sobre llibres. Li encantava llegir, recórrer llibreries, deixar-se portar per una barreja d’instint i curiositat i després compartir allò amb altres lectors. Al contrari que la majoria de mortals, també li agradava pagar. Els llibres comprats li proporcionaven un plaer superior al dels regalats. Com que el diari on escrivia era important, moltes editorials van creure que calia enviar-li les novetats, a veure si així en parlava. Al començament, el columnista es va sentir privilegiat, tot i que no sabia on encabir tants llibres i li fastiguejava haver de fullejar títols que no havia triat ni comprat.

Tímidament, trucà a algunes editorials per donar-los les gràcies i demanar-los que, sisplau, no li enviessin res més. Unes li van fer cas i altres no, i de seguida van aparèixer segells nous que van considerar indispensable fer-li arribar tota la producció. El columnista començà a dedicar més temps a l’emmagatzemament de llibres que a les seves columnes i passava hores atenent encarregats i missatgers. Fins i tot va contactar amb la biblioteca d’una escola i amb una altra d’una presó per fer marxar els excedents editorials que li envaïen el domicili. D’antuvi els bibliotecaris estaven encantats, però al cap d’uns mesos tampoc no sabien què fer amb tant de llibre.

Mentrestant, al columnista se li plantejaven dilemes morals. Per exemple: comprava un llibre, el llegia, li agradava, escrivia una columna elogiosa i, just en aquell moment, arribava un missatger amb el mateix llibre.

Pensava el columnista: si ara publico l’article, l’editorial es pensarà que ho faig perquè me l’han enviat i quedaré com un corrupte estómac agraït. Total, que el llibre (duplicat) ja no li agradava tant, ni la columna, i decidia no publicar-la i parlar, posem per cas, de la grip A. amb el temps, el columnista va deixar de visitar llibreries. Dedicava una hora cada dia a empaquetar llibres rebuts i a llençar-los al contenidor de la cantonada: li agradava el soroll dels volums com s’estampaven a l’avenc fosc i llefiscós. Ja no li abellia llegir. Ja no sentia el desig arrabassador de pagar per una nova novel·la o per un llibre de contes tot just eixit del forn. Al final, va parlar amb el director del diari i li va demanar, per favor, que li deixés escriure sobre televisió, esports o fins i tot política. “Qualsevol cosa que no siguin llibres”, va implorar.

(La Vanguardia, 11 juny 2010)

dissabte, 12 de juny del 2010

El futur del català a l'Alguer

Entrevista a Carles Sechi, activista cultural i polític alguerès, publicada al diari digital directe.cat, dimecres 8 juliol 2009

El futur del català a l’Alguer és a les nostres mans

Carles Sechi és un activista cultural i polític alguerès. Ha estat el cap de l’Obra Cultural de l’Alguer i síndic (alcalde) de l’Alguer per la coalició de centre-esquerra Sardenya i Llibertat el 1994. Des d’aquest càrrec va promoure l’oficialitat del català a la ciutat, la retolació bilingüe, els espectacles en català i la creació d’emissores municipals de ràdio en català. Va subscriure convenis de col·laboració amb universitats catalanes per aconseguir l’ensenyament de la llengua, és per això que va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi el 1996. En l’entrevista conversem sobre la situació del català a l’Alguer, la Barceloneta de Sardenya, quin futur hi té la llengua i quin és el paper que tenen, o haurien de tenir, les relacions de Catalunya amb l’Alguer.

Quina és la situació actual del català a l’Alguer?
Podem dir que la situació és més o menys estable després que des dels anys 60 i 70 hi hagi hagut un retrobament i l’Alguer ha descobert la seva catalanitat i la seva pertinença a la comunitat internacional de parla catalana. Però malauradament aquest moment coincideix amb una situació de substitució lingüística per l’escolarització de massa, la difusió de la televisió italiana, uns fluxos turístics provinents de l’Itàlia del nord i el nord d’Europa, i una forta immigració de l’interior de l’illa, que és sardoparlant i italianoparlant, i en aquest sentit l’Alguer es va italianitzant. Hi ha un sentiment de pertinença i d’orgull però falta ús social de la llengua, ja que podem dir que hi ha un 20% de catalanoparlants a l’Alguer però d’aquests n’hi ha que l’utilitzen habitualment i n’hi ha d’altres que només ho fan ocasionalment.

Es pot dir que es parla en tots els contextos o edats, és a dir, la comunitat lingüística és heterogènia o bé es pot parlar d’un parlant tipus?
No és una comunitat heterogènia. En alguns diaris catalans es va publicar al 2004 una enquesta segons la qual hi havia un 67% de catalanoparlants entre la població algueresa i això és una gran mentida que ens fa mal a nosaltres i a la catalanitat. No es pot crear il·lusió, és com si davant d’un malalt que es troba molt greu el metge no li ho digués, això fa mal. Era una enquesta que ja estava predisposada des de Política Lingüística i que, de fet, s’havia fet en italià. A banda de la situació real de la llengua, a l’Alguer hi ha optimisme i entusiasme i és fàcil trobar molta gent que digui que tot va bé, quan no es correspon amb la realitat.

La situació en els darrers anys ha millorat?
La comunitat lingüística de l’Alguer és més viva i més dinàmica que moltes altres realitats i comunitats lingüístiques italianes i catalanes, pel fet de ser petita i trobar-se concentrada en un municipi. Té dinamisme i una convicció positiva, hi ha sentiment d’orgull i la il·lusió que podem recuperar i no reduir. En això tinc la convicció que el català a l’Alguer no morirà mai, sinó que serà més viu, més fort i amb més convicció. Això no treu que durant uns anys la llengua ha patit la globalització, l’absència a l’escola i la televisió. Aquests últims són les problemàtiques més destacades que el govern de Sardenya ha de solucionar.

Creu que l’augment del turisme català hi pot haver contribuït, o més aviat alimenta una visió folklòrica de la ciutat?
El moviment turístic és un element molt positiu. El moviment que s’ha generat amb Ryanair, que uneix Girona amb l’Alguer, és molt important. Al principi era sobretot gent de l’Alguer que anava a Catalunya, però ara s’ha invertit i l’Alguer s’ha convertit en la porta d’entrada a Sardenya per als catalans. Això ens dóna molta força, perquè mou l’interès del comerç, la restauració i l’hostaleria per aprendre la llengua, per atendre el turisme. Potser n’hi ha que ja la coneixen o fins i tot formen part del moviment catalanista, però això els acaba de convèncer. El turisme català és positiu perquè, respecte qualsevol altra forma de turisme, té un interès de més a conèixer.

Hi ha prou suport des de les institucions catalanes del Principat? Serveix d’alguna cosa?
La Generalitat no té, fora d’alguna informació i notícies superficials, informació suficient. No sap quina és la situació del català i del sentiment catalanista a l’Alguer. Crec que el futur està prevalentment a les mans dels algueresos i no pot venir ningú de fora a salvar-nos, hem de ser nosaltres que tinguem aquesta convicció. Hem de trobar capacitats i projectes nosaltres mateixos. Això no vol dir que no necessitem eventual suport d’altres institucions, però el projecte ha de ser aquí. Demanem diàleg i col·laboració, no paternalisme des de Barcelona. Som nosaltres qui coneixem profundament la nostra realitat i sabem quina és la millor manera de fer-ho. Potser no tenim la força de posar en marxa el projecte perquè no hi ha una solidaritat entre el món institucional, que probablement veu les coses en un pla partidista. [...]

A banda de l’optimisme que vostè transmet quant al sentiment de pertinença i a la continuïtat de la llengua, això va acompanyat d’una bona salut de manifestacions culturals i artístiques en català?
La música, el teatre i la literatura en català sempre han estat vius. Fins i tot en els moments més difícils, la poesia i la cançó no han tingut mai interrupció. Tenim un món cultural i literari en efervescència, més que el que hi pot haver en altres territoris on el català és minoritari. La cançó entra dins de l’àmbit català, sempre ha estat escrita en català o alguerès, però en canvi a nivell musical sí que està més lligada a la tradició italiana i napolitana. Però les lletres són exclusivament en català, no conec cançons escrites a l’Alguer en una altra llengua.

Això el fa ser més optimista de cara al futur, o correspon només a la realitat d’unes elits culturals?
Crec que el terreny és fèrtil per sembrar i cultivar la llengua i una producció cultural en moltes altres formes. A més treballem per enfortir lligams entre la faixa juvenil amb intercanvis teatrals i esportius cada any. Portem joves algueresos a la Universitat Catalana d’Estiu, també participen en la trobada de Joves Intèrprets dels Països Catalans, ens hem adherit al Cor Jove dels Països Catalans i moltes altres formules d’intercanvi per motivar els joves. Hi ha una activitat viva que es mou i donem suport a qui vol establir relació i intercanvi, i això porta a superar la posició folklòrica i canviar-la per la dignitat dins de la comunitat de llengua catalana. Convé recordar que som la comunitat catalana més jove. L’Alguer descobreix la seva catalanitat després d’una gran interrupció, però ara és coneguda per tots els algueresos. Quan als anys 60 van venir els catalans a l’Alguer els vam rebre amb alegria, dient ‘han arribat els espanyols’, i això es devia al desconeixement. Avui aquest desconeixement no existeix.

Per on creu que passa el treball per enfortir aquest terreny fèrtil i aquest sentiment de pertinença?
És cert que hi ha un sentiment favorable a la llengua i la cultura catalana i d’orgull de pertànyer a aquesta comunitat, però això no és suficient. Quan hi ha una situació dèbil de la llengua i una posició forta de l’italià i l’anglès, això no és suficient, si no hi ha una militància activa. Els sards, fins als 50 i 60, s’han integrat lingüísticament, i hem de reconèixer que els sards han salvat la llengua catalana a l’Alguer. El treball conjunt amb el reconeixement de la llengua sarda i la complicitat del govern autonòmic és molt important, com també ho és l’esforç de promoció i estimul de l’ús del català que s’ha deixat en mans de les entitats culturals, perquè és molt important donar una presència institucional a la llengua. I l’altre front és l’escola, perquè que a les escoles de l’Alguer s’ensenya català és una altra mentida. No es pot considerar ensenyament del català que es facin unes 15 hores de català l’any si ni tan sols són dins del sistema, sense titulació ni avaluació. Cal introduir l’ensenyament del català a l’activitat curricular de l’escola. Això ja passa en altres territoris italians, però en casos en què la llengua que s’introdueix és la llengua d’un estat. Això vol dir que quan Catalunya sigui independent podrem avançar.

(Extractat de Directe.cat, 8 juliol 2009. Vegeu també el diari digital en català de l’Alguer.)

dissabte, 5 de juny del 2010

Trampes lingüístiques

per Patrícia Gabancho

Cap país és naturalment bilingüe. Els països generen la llengua que els correspon. Fins al punt que els lingüistes i els antropòlegs saben bé que la llengua construeix la comunitat, i viceversa, i que allà on acaba el territori lingüístic s’atura la comunitat, perquè la comunitat és precisament el grup humà que s’entén, que es comunica sense traduir-se. Els països són bilingües quan s’ha produït un accident en la història, que pot ser demogràfic –com la presència imparable del castellà als Estats Units, empès per una migració de proporcions gegantines– o que pot ser una mera conquesta militar. A Catalunya, el castellà s’ha assentat per la suma dels dos factors. I a diferència d’altres països europeus plurilingües, els dos factors –insisteixo: tots dos factors– expliquen per què la llengua no té una dimensió territorial pura, com sí que passa a Bèlgica o a Suïssa, on cada llengua és hegemònica en el seu espai, i s’eclipsa en el del veí.

El bilingüisme, malgrat el que diuen els polítics, és pervers perquè estableix, es vulgui o no, una situació de jerarquia entre les llengües en contacte. Vol dir que, quan s’esdevé una conversa entre parlants de llengües diferents, de forma automàtica una de les dues s’imposa i acaba sent el vehicle de la conversa. A Catalunya, aquest paper el fa el castellà. Hi ha diversos elements que hi ajuden, des del fet de saber que tothom pot parlar en castellà però no tothom pot fer-ho en català –el castellà no té, doncs, marge d’error– a un element més interessant, que és l’actitud colonial, simbiòtica entre el colonitzador i el colonitzat. He vist persones que, si s’adrecen a algú en català i aquest contesta en castellà, salten com una molla i diuen: “Ai, perdoni!”. Perdoni? A casa nostra? Qui és, en puritat, l’amo de la finca? El colonitzat, tot i ser l’amo del territori lingüístic, renuncia a la llengua pròpia en favor de la llengua colonial: és una cosa que està estudiadíssima. Això va confegint una pàtina de prestigi a la llengua colonial, amb el suport del mercat i de l’Estat, i el prestigi acaba minoritzant encara més la llengua colonitzada. Llavors ja és un no parar.

Si això no ha estat definitiu amb el català és perquè els catalans tenen un sentit de la continuïtat històrica molt lligada a la llengua i saben que és del tot falsa l’afirmació reiterada que diu que, si no s’hi parlés català, Catalunya continuaria existint i sent Catalunya. Doncs no: si no s’hi parlés català, Catalunya seria simplement Espanya. D’aquí que s’hi hagi establert una incruenta batalla per l’hegemonia de l’imaginari i del context lingüístic d’aquest imaginari. I és una batalla de trinxeres on les posicions resisteixen, però en què l’enemic va guanyant avituallament circumstancial, en la forma de l’Estat –vegeu el que farà el Tribunal Constitucional quan excreti la sentència–, del mercat, de la demografia. Però no del prestigi en el sentit profund: amb tota l’empenta global que té avui el castellà, a Catalunya ocupa una posició social secundària. El tronc central de la societat, vertebrat principalment per la classe mitjana, parla català. El talent parla català. Els sectors de valor afegit parlen català. Per què? Perquè fins ara l’ascens social i l’ascens cultural estava marcat pel peatge de parlar en català.

Com és que, aleshores, el català no s’expandeix prou per reconquerir la pròpia societat? En principi, perquè el castellà està enquistat allà on regna i només la mobilitat social fa que els parlants canviïn de llengua. I perquè l’actitud dels catalanoparlants és tan vacil·lant que més aviat semblen treballar a favor dels drets dels castellanoparlants, renunciant sense necessitat als drets propis.

(Extracte de l'article publicat a l'Avui, 4 juny 2010)