divendres, 28 de març del 2008

Hi ha una cosa que es diu laude

Quatre mesos d’aturades intermitents, quinze dies de vaga completa, centenars de milers de persones afectades, joves i grans, avis i criatures, gent amb cadira de rodes que no té alternatives, dotzenes d’autobusos malmesos, milions d’hores de feina perdudes i més milions d’euros directament a l’aigüera. I ara diuen que a partir del 15 d’abril comencen una vaga indefinida.

No n’hi ha prou, ja? Què més ha de passar perquè el Govern hi faci alguna cosa? Jo no sé de qui és la culpa –dels usuaris no, això segur, i són els que ho pateixen–, però davant un conflicte d’aquesta volada em penso que el Govern té instruments legals i democràtics per resoldre’l. Per què no ho fa? Què esperen per dictar un laude imparcial, del CTESC o de qui sigui, de compliment obligat per a totes dues parts?

(Parlo de la vaga d’autobusos de Barcelona, per si no hi quèieu els que no viviu aquí.)


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 26 de març del 2008

No estic d’acord a boicotejar els Jocs

Ni parlar-ne. Serà molt més eficaç per al progrés futur de la Xina i per a la llibertat de la seva gent en l’avenir que hi hagi Jocs Olímpics i que hi vagi tothom, que no pas que se’ls faci boicot i uns quants països capdavanters del món suposadament lliure decideixin no anar-hi. Això seria maquillatge per tapar vergonyes, catifa per amagar la manca d’acció fins ara real i efectiva a favor del Tibet. Ja sé que els Jocs Olímpics són per ells mateixos maquillatge i artifici, però és justament en aquestes situacions delicades que l’artifici pot ajudar a canviar la realitat. Eixir d’una dictadura és molt difícil –que ens ho demanin a nosaltres, que encara no n’hem sortit del tot– i qualsevol ajuda que arribi des de fora, ni que sigui tapant-te el nas, els ha d’anar bé. És veritat que la celebració dels Jocs fa també que el règim xinès es presenti al món com si fos un règim normal i corrent, però també estic convençut que de cara endins el boicot distanciaria molt més el règim del mirall democràtic –presumptament democràtic, si voleu, però tendint a la democràcia com a ideal si més no teòric– occidental. La Xina no canviarà per un boicot, i en canvi sí que pot canviar –o canviar una mica més– per uns Jocs. Els Jocs poden ser l’avinentesa perquè molta gent d’allà dins vegin món, el boicot només els produirà frustració i serà aprofitat pel règim per fer veure que Occident no els estima. Els xinesos, el poble, no es mereixen tenir els governants que tenen –nosaltres tampoc, ja que hi som–, però el que no es mereixen de cap manera és que Occident destrossi el seu joiell, una vegada que els ha estat concedit mostrar-lo i mirar de vendre’l. I ja sé que la majoria dels xinesos segurament no tastaran cap avantatge dels Jocs Olímpics, i a la majoria, també, no els deu venir d’aquí que s’hi facin els Jocs o no mentre no es resolguin altres qüestions transcendentals del seu immens país de països. Però ho veig claríssim: la suspensió de la festa els perjudicaria encara molt més.

Una altra cosa hauria estat que s’hagués descartat Beijing en el seu moment com a candidata pels dèficits democràtics de la Xina. Però ara ja no es pot fer marxa enrere. I avui deixem de banda que de dèficits democràtics, encara que no siguin segurament tan bèsties, també n’hi ha als EUA (Guantánamo, Iraq) i, ehem, a l’Estat espanyol (cal posar exemples?).

I sí que estic d’acord, només faltaria, que s’aprofiti tota la parafernàlia dels Jocs, incloent-hi la passejada de la flama olímpica pel món, perquè els tibetans i altres pobles oprimits pel règim xinès es facin sentir. És que és això el que volia dir també: si es fan els Jocs, les protestes poden arribar més lluny, poden tenir molta més repercussió. Si no es fessin els Jocs, no se sentiria ni un clam protibetà al planeta, o se sentiria molt fluixet, com sempre. Els Jocs, doncs, són un altaveu. Un altaveu que sentiran també els mateixos xinesos.


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 19 de març del 2008

Qüestions de llengua (XXV): El català no és espanyol?

(Teniu una actualització d'este article ací.)

dilluns, 17 de març del 2008

Diaris gratuïts

No he llegit mai, fora dels primers dies quan van sortir, els diaris de franc. Però com que estic cansat de trobar-me’ls contínuament al davant del nas, al metro, a l’autocar i al carrer, he acabat que els identifico perfectament, de lluny i tot, només pels titulars. Hi ha qui deia que aquests diaris no tenien ideologia. Ja ho crec que en tenen! I doncs, si un dia em passés tot allò de l’illa deserta i només em pogués emportar un diari d’aquests, tinc força clares les preferències. Per aquest ordre: ADN, Metro, 20 Minutos, Què. I amb els dos darrers em fa l’efecte que diria: no, gràcies, m’estimo més anar a l’illa sense diari. O me’ls enduria, ara que hi penso, per si a l’illa no hi ha escòtex, que no se sap mai el que hi pot haver o no en una illa.

(Afegitó del 25 d’abril del 2008. Aquests dies he sentit explicar la facècia aquesta de l’illa deserta amb una variant. Un autor que ara no recordo deia, si fa no fa: "Ara no em feu dir quin llibre m’hi enduria, perquè no ho he rumiat, però podeu estar segurs que m’hi emportaria un llibre que no hagués llegit." Bona pensada, però difícil d’entendre-la, perquè si no l’has llegit, com sabràs que t’agradarà? I si no l’has llegit però t’agradaria endur-te’l a una illa deserta, com és que no el llegeixes ara?)


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 13 de març del 2008

Corona de grues

No només el turó del Putget està coronat per una grua: ara n’hi han posat una altra gairebé al capdamunt del de la Creueta del Coll. Vist des del Putget, aquest altre turó sembla que la tingui clavada al mateix cim, perquè visualment sobresurt força. Potser és per això, entre altres motius, que els autoanomenats ecosocialistes, que ara són els socis de referència del senyor alcalde de Barcelona, a cada bugada electoral perden un llençol de vots.

O potser no és per aquest motiu, que perden vots, perquè d’aquestes grues –la del Putget encara hi és: no han acabat el pàrquing social– els diaris no n’han dit ni ase ni bèstia (i se’ls florirà el pa a la boca, perquè de saber-ho ho saben). O sigui que només ho devem saber els veïns i els que treballem al barri.

Pobra Barcelona. Fa massa anys que governen els mateixos: més anys que el Porcioles! I ningú no els controla. «Els electors», diuen. Exacte: cada quatre anys, els electors tenim la gran oportunitat –gràcies, gràcies– de dir sí a tot o no a tot, incloent-hi la possibilitat que els que tu has votat compleixin o no compleixin el que han dit que farien o deixarien de fer. I si no t’agrada el que han fet, pots votar els altres, que són moooolt diferents, no cal dir-ho.


(Avís a navegants i corresponsals)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 10 de març del 2008

Avís a navegants i corresponsals

Som molt vulnerables. La setmana passada, dimecres o dijous, en vaig tenir sospites. Divendres ja era gairebé una seguretat. I avui m’ho ha confirmat l’informàtic. M’han entrat a l’ordinador, des de fora. M’han robat missatges de correu (tot els col·locats dins la safata d’entrada i els d’una carpeta on tenia missatges que considerava, per dir-ho així, de vigència permanent), m’han robat uns quants documents crec que intranscendents i m’han robat segurament altres coses que de moment no hem descobert.

Us aviso perquè si rebeu cap missatge meu amb algun contingut estrany, sorprenent, confidencial, insultant, etc., penseu que segurament no he estat jo. I perquè m’aviseu, si rebeu notícies meves d’aquest tipus. No podré fer res per remeiar-ho, però almenys sabrem quin tipus de pirata m’ha vingut a visitar, si és de la mena bromista, de la mena pedagògica o de la mena filldeputa, amb perdó.

El problema no ha estat de falta de seguretat. Es veu que el meu perfil d’activitat ha interessat un black hat hacker (pirates o furoners de barret negre, també anomenats crackers) anònim, passavolant, i ha decidit fer-me una visita, robar-me alguns documents que pel nom li devia semblar que podrien ser interessants –ja els deu haver examinat tranquil·lament al seu cau– i, alhora, deixar-me un avís perquè tingués més cura (és per això que els fan desaparèixer, en comptes de copiar els documents, que és el que passa quan et ve a visitar expressament algú que et coneix però no vol que sàpigues que ningú t’ha espiat). Però diu l’informàtic que el meu nivell de seguretat és adequat. Que si posés més proteccions de les que ja tinc llavors cridaria més l’atenció, i la protecció faria d’imant per a pirates encara més malvats.

Som molt vulnerables.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

diumenge, 9 de març del 2008

Me’n vaig a Qatar

Com que estic fart dels tripijocs polítics, més encara si són en clau espanyola, i a més tot està dat i beneït –ETA refermarà la majoria absoluta, o quasi, tal com ja us havia dit, del Mentider ZP enfront del Mentider MR, que segurament haurà de dimitir, o el dimitiran– fujo d’estudi i me’n vaig virtualment a Qatar a esbravar-me.

A Qatar comença avui el campionat mundial de motos. I en un moment en què el millor motorista de tots els temps, Valentino Rossi, va de baixa, vull trencar una llança a favor seu i dir que l’any passat i l’altre, i segurament enguany també –que no crec que guanyi el mundial–, Rossi fa una feina obscura i eficaç que cal reconèixer. Quan ell va arribar a Yamaha procedent de la llavors totpoderosa Honda, ara fa cinc anys, la Yamaha era una màquina de segona fila. Ell tot sol la va fer campiona en un any, i l’any següent una altra vegada. I alhora, l’Honda, sense els seus consells d’expert –un bon pilot és també un bon mecànic i fins i tot un bon enginyer–, començava la davallada.

Avui, a Qatar, les tres primeres posicions de sortida de la cursa de Moto GP són per a motos Yamaha: Lorenzo, Toseland (tots dos debutants) i Edwards. La quarta moto és la Ducati de Stoner. La cinquena és finalment una Honda (De Puniet), seguida d’una altra Honda (Hayden). Però fa només cinc anys, si ho recordeu, quan Vale estava a Honda, les motos Honda ocupaven les primeres posicions fins a la setena o la vuitena, que llavors apareixia una Suzuki o una Ducati o de tant en tant una Yamaha.

Aquest triomf de les Yamaha –és igual que no guanyin avui, o que no guanyin el mundial: estan en camí de fer-ho– és degut en molt bona part a Valentino Rossi. Vale ja no és tan bon conductor com era, potser perquè ja no té els reflexos que tenia o potser perquè l’instint de supervivència, a mesura que passa el temps, s’imposa sobre la temeritat. I tot i que jo encara no he vist en cap altre dels seus contrincants la ràbia i la passió de Rossi com pilota la moto, el fet cert és que possiblement a Rossi se li han acabat les victòries individuals. Però continua triomfant com a pilot global, perquè, com deia, seria impensable que tres Yamaha sortissin avui a la primera fila de la cursa de Qatar si no fos perquè Vale Rossi és part de l’equip.

És clar que per als aficionats als esports que l’única cosa que els interessa és que es guanyi o que es perdi, i no que es jugui o es competeixi bé o malament, tot això és poesia i històries sentimentals sense cap mena de transcendència.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dijous, 6 de març del 2008

Gent desanimada

Suposo que hauria de parlar una mica de política, de les eleccions espanyoles. I no m’hi veig gaire amb cor. Encara menys aquests dies, amb vaga d’autobusos contra els usuaris, amb el metro que no funciona –hauríeu d’haver vist dimarts el carrer Gran de Gràcia amb les voreres atapeïdes de gent que anava i tornava–, amb els trens de Rodalies que ja són el pa nostre que ens falta cada dia, amb la Gran Via tallada pels mateixos autobusers. Ahir no funcionava ni el funicular de Montjuïc, m’a que té collons (sentit a Gandia).

El que veig és gent desanimada, sense ganes de res, amb la idea clara de no anar a votar –o de votar, alguns més conscients, Escons insubmisos. Gent descoratjada perquè veu més que mai que aquestes no són les nostres eleccions, que són eleccions de Madrid, que no ens hi juguem res: només quatre anys d’enganys per part d’uns, o quatre anys de crits i mala cara per part dels altres. I tant per tant... tant ens fa, la veritat. Suposo que a Catalunya hi haurà una abstenció rècord. O no, perquè ja no saps mai què faràs, potser a última hora diràs: val més que no guanyin aquells, que si ara estem malament, amb ells podem anar a la guerra. O altres potser descobriran Ei i decidiran, per una vegada, que val la pena el vot de càstig realment efectiu, el que no es pot tornar contra els votants de cap manera, perquè es convertirà en un retret permanent i mut. Com si poguéssim fer saber als polítics que ens abstenim no un dia cada quatre anys, sinó cada dia de cada any. Un escó buit, sisplau, ni que sigui només per comprovar la cara que els queda a aquesta gent i el munt de gestions que es posaran a fer tots plegats per intentar anul·lar aquesta cosa estranya i sense precedents: que hi hagi un escó buit no per absentisme –que això ja passa cada dia–, sinó estructuralment. I els calés, a una oenagé.

La paraula que defineix més bé aquests dies, pel que fa a l’àmbit social, és aquesta: impotència.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 3 de març del 2008

Qüestions de llengua (XXIV): L’euríbor

(Teniu una actualització d'este article ací.)