dilluns, 24 de juliol de 2006

Valentino Rossi no deu ser d’aquest món

Escric aquesta nota just l'endemà d'haver hagut de retirar-se de la cursa de Califòrnia. Ja és molt difícil, gairebé impossible, que guanyi el Campionat del Món d’enguany. Ara és el moment, doncs.

Del Follet de Tavullia, el pilot de motos Valentino Rossi, gairebé tothom que coneix aquest món n’ha dit meravelles, i jo també, perquè l’admiro des que va començar a córrer, l’any 1996. Ell tenia 17 anys però ja era un geni i va començar a guanyar curses al cap de poques setmanes del debut. Però és aquest any, en què potser no guanyarà el campionat, que està demostrant que la seva vàlua com a esportista que se sap sobreposar a tot és fora de sèrie, estratosfèrica. Corre amb la mà trencada i no es retira. Corre amb cagarines i guanya. Corre amb pneumàtics de nyigui-nyogui, que el fan sortir des de la quarta fila, i torna a guanyar. Corre i es queda sense moto a meitat de cursa i llavors no guanya, però mentre la moto funcionava una miqueta ell anava el primer, el segon, el tercer. Es queda sense pneumàtics i torna a boxs perquè li canvien les rodes i torna a la pista, encara que aquell dia hagi d'acabar la cursa dels últims. Un altre qualsevol –jo mateix– tindria prou excuses per deixar-ho córrer, per limitar-se a anar fent i a esperar que l’any que ve la moto vagi més bé i els pneumàtics siguin com Déu mana, que aquest any els que calça de Michelin van bé a les Honda, però no a la seva Yamaha.

I com corre. Quina manera de pilotar, sembla que la moto i ell siguin una sola cosa, quina intensitat de conducció, quina perfecció, quin afany competitiu. I alhora, quin tros d’home més autèntic, perquè no és pretensiós, és simpàtic, és un campió però al mateix temps és fràgil, és molt sentimental, té contradiccions i punts febles i ell se’ls coneix i els sap reconèixer. És un líder, un capdavanter, un campió com n’hi ha pocs. Si la moto i els pneumàtics li aguanten l’any que ve, que els altres es preparin.

Mai no hauria dit que veure un paio damunt una moto corrent a 300 per hora em causaria aquestes emocions, però des que hi ha Rossi a la pista no em perdo ni una carrera, si puc –de vegades no puc, i em sap un greu que no us ho podeu imaginar. No em passa amb ningú més dins el món del motor, i tampoc gaire amb altres esports: de vegades amb el ciclisme –el Tour, que content que estic que hagin començat a fer-hi neteja–, l’atletisme –les curses de velocitat i mitja distància de les competicions mundials i olímpiques– i, és clar, el futbol, quan juga el Barça, des que van anar desfilant el Núñez i tots els seus fills. En aquells temps del Van Gaal, fins i tot quan guanyava, era un equip que no m’interessava gens, hi havia perdut l’afecció des que en van fer fora en Johan.

Suposo que l’esport és una mena d’abocador de les pròpies frustracions: ens sentim superiors –o no tan inferiors– veient aquella gent que admirem i, ja que jo no puc, almenys que guanyi ell, tu, que és “el meu”.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)