Aventura al despatx

Ahir al matí vam tenir una aventura al despatx. I l’he d’explicar, perquè tampoc no passen gaires coses extraordinàries en aquest despatx, tret de quan s’acosten eleccions, que llavors esdevé can seixanta, perquè qui més qui menys té compromisos o faenes relacionades amb les eleccions. Ara que hi penso, s’acosten eleccions... Després de vacances, això serà una olla de caragols.

Cap a les 11, sentim la porta del carrer, que normalment no tenim tancada amb clau. La porta s’obre i al cap d’uns segons es tanca. Normalment, a continuació se sol sentir la porta interior, la que s’obre ja al despatx. Però no ha passat res mes. Estranyat, vaig a l’entrada a veure qui hi ha. No hi ha ningú, hi ha un paquet gros al terra, al costat de l’entrada, un sac de l’empresa Correos. Trec el cap, i veig que hi ha una mica més amunt del carrer del costat una furgoneta de la mateixa empresa. Penso: bé, el repartidor ens devia portar alguna carta al despatx, però es deu haver deixat alguna cosa a la furgoneta i per no carregar el sac amunt i avall l’ha deixat aquí, i ara tornarà. Jo he tornat a treballar, he comentat la feta amb un murmuri, però la gent ha passat del comentari.

Passa ben bé mitja hora, torno a mirar a fora, allà tenim el sac i ara no hi ha cap furgoneta “explicativa”, i decideixo que cal trucar a Correos, no sigui cas, si hi truco més tard, que em facin esperar al despatx mentre vénen a cercar el seu sac –ai, perdoni, perdoni, de seguida venim, ara quan acabi el recorregut..., ja ho veig a venir– i no pugui anar a dinar a l’hora. Feina difícil, trucar a una d’aquestes empreses monstruoses: a quin lloc de Correos? Veig al web que hi ha un 902 197 197 d’atenció al client. M’estic una bona estona que no aconsegueixo fer saltar el mecanisme automàtic. És un d’aquells servicis on un programa et va demanant coses i has d’anar marcant números o dient “Uno, “Dos”, etc. –en castellà, si no no t’entén la màquina: “Si vol tal cosa, marqui l'1 o digui 'uno'” [sic], diu la veu–, però la cosa no funciona bé i no passa a l’estadi següent. Finalment m’atén una tal Araceli. En català, visca! Li explico el problema. Diu: “Ui, això no és aquí, haurà de trucar a un altre lloc.” Jo li dic: “Miri, no és un problema meu, jo ja els he avisat i no penso fer cap passa més.” Però per dins anava rumiant: encara em deixaran sense dinar. Diu Araceli: “Esperi un moment que li prendré nota.” I al cap d’uns segons de silenci, es talla la trucada. Penso: ja s'ho faran.

Passa mitja hora més, continuem treballant normalment, però l’enorme sac encara és a la porta. Fins ara no he gosat ni tocar-lo, per si de cas, per poder dir després, si hi ha problemes, que jo només m’he mirat allò de cua d’ull, des de la distància. De manera que no sé què hi ha a dins. El que sí que veig ara –de tant en tant ixo a fora a veure si torna a aparèixer la furgoneta de Correos, o algun carter despistat– és que el sac, per fora, dins la típica finestreta plastificada, duu l’adreça exacta del despatx. Només l’adreça del despatx, sense cap nom. Que curiós. Si hi ha la meva adreça vol dir que el contingut deu ser per a nosaltres. I doncs, obro el sac, ara sí. Amb cura. Dins el sac, però, sense remenar res, s’hi veuen centenars de cartes i paquets –deunidó la quantitat de material que hi cap, en un sac d’aquests–, però a primera vista no hi ha res que sigui per a nosaltres: no es veu, aparentment, cap conjunt de cartes ni cap paquet que dugui la nostra adreça, almenys per la part de dalt. Només el sac.

Comentem la jugada al despatx. Un saberut diu: això és que han convertit el minirebedor d’aquest despatx, que és com terra de ningú, en un punt de distribució d'aquest estiu. I fa la mitja rialla. En tots els despatxos hi ha un saberut, i de vegades té raó. Què fem, però?

Jo decideixo trucar al 112, a emergències, i que s’ho facin ells. No és just que estiguem pendents tot el matí d’un assumpte que no ens correspon. Hem trobat un sac de correspondència al despatx, hem intentat avisar els qui en semblaven responsables i se n’han desentès: semenfotisme total. Trucar al 112 probablement comportarà que algú pateixi conseqüències desagradables, concretament el responsable d’aquesta negligència, però l’alternativa quina és? Tornar a trucar l’Araceli? Impossible. Mai s’hi posa la mateixa persona, en aquestes trucades de 902, i a més, ja se sap que són gent que poden estar al Marroc, a Tànger... o fins i tot a Madrid o a Lisboa, cobrant 400 euros per fer 200 hores al mes. I sovint no tenen instruccions precises per resoldre casos fora del protocol.

Truco jo mateix al 112. L’expectació al despatx és màxima. Al 112 m’escolten amb estranyesa: un sac de Correos? Prenen nota de l’adreça i em demanen unes dades més. Creu que ha d’anar-hi una patrulla?, em demanen. No ho sé, si volen faig més gestions, però m’hauran de donar idees, perquè jo no en tinc més, dic jo. Bé, ara vindrem, contesten.

Arriben al cap de vint minuts una parella de la guàrdia urbana, ella castellanoparlant bilingüe –bífida, diu una amiga meva– i ell castellanoparlant militant (vull dir que cada vegada que ella parlava començava en castellà, però com que jo contestava sempre en català, ella seguia la conversa en català; l’altre no, tot en castellà, però m’entenia i m’ha fet l’efecte que al cap de tres intercanvis de frases se sentia un pèl culpable, això és bo, anem avançant). Es veu que el fet que al sac hi digui Correos descarta qualsevol possibilitat d’atemptats i bombes, perquè aquest parell han agafat el sac, l’han obert, l’han sacsejat, se l’han endut al carrer i han començat a mirar paquet per paquet i carta per carta. No entenien res, com jo. No sabien quina podia ser la raó que hi hagués aquella misteriosa finestreta plàstica amb l’adreça exacta del meu despatx.

Un dels guàrdies diu: “Miri, li agafarem les dades i ens emportarem el sac.” I llavors, pararà papà, pararà patxín: ha tret un paquet de tabac de la butxaca i em demana: “Com es diu vostè?” I ho ha apuntat al paquet de tabac!! Deuen ser mètodes de la policia secreta, per no deixar rastres en papers oficials. Érem en aquesta situació tan divertida quan una noia d’uns 30 anys, amb texans i samarreta de tirants, els cabells tenyits d’or, s’acosta i diu: “Aquest sac és meu.” Ens la mirem tots tres de dalt a baix. La noia s’explica: “És que avui hi havia canvi de torn, i el repartidor era nou.” Ens assenyala una caixa metàl·lica verda d’aquestes de mobiliari urbà que no saps mai per a què serveixen, que és a uns deu-dotze metres de la porta nostra, al carrer que fa cantonada amb el del despatx. Diu: “Aquest dipòsit verd porta el nom d’aquesta finca, i per això el sac porta el nom de la finca, però no és de la finca, és del dipòsit.” “I com pot ser, diem nosaltres, si el dipòsit és en aquest altre carrer?” Ella arronsa les espatlles, no ho sap. “I té alguna identificació de Correos, vostè?” “No, però tinc la clau del dipòsit.” I ens ensenya una clau, va al dipòsit verd i l’obre.

La parella de guàrdies se la miren tot sorpresos, amb la boca ben badada. Jo ja en tinc prou, tot plegat em supera, sembla una història de Kafka o de Kadaré i se m’escapa el riure per sota el nas. Ara, no em negareu que un sac de cartes que t'apareix al despatx, allò d’apuntar les dades al paquet de tabac i que la senyoreta cartera aparegui de sobte d’aquella manera, ensenyant una clau com a prova d’identitat, ja només això ha estat sublim.

“Bon dia i moltes gràcies”, dic a la parella de guàrdies. I allà els deixo a tots tres, els guàrdies demanant explicacions a la cartera i la noia mirant de convèncer-los que el sac és seu.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)