dissabte, 31 de desembre de 2005

La il·lusió del 2006

Teniu aquest article aquí.

divendres, 30 de desembre de 2005

No suporto la demagògia

No sé si em considereu gaire demagog, no sé si de vegades caic en aquest vici, però el fet cert és que, almenys en la teoria, quan m’ho plantejo davant casos concrets que visc de prop, que sento o llegeixo, no suporto els arguments demagògics. Per a mi, l’argument demagògic clàssic és el de criticar un govern o una institució o una persona que es gasten diners en “tal cosa”, que es reconeix més o menys que està bé, i en canvi no en gasten, o no en gasten prou segons el punt de vista de qui critica, en “tal altra cosa” que seria molt més profitosa (profitosa per al qui critica). Un exemple de la premsa, però en podria posar mil, de tots els mitjans de comunicació, dels argumentaris de tots els partits polítics i de les converses de cafè o de sobretaula de milions de conciutadans nostres: “Entonces vi en la pared uno de esos carteles de la Generalitat en los que se recomienda dialogar con las personas de comportamiento salvaje y se me ocurrió que el dinero que se invierte en esas campañas podría tal vez invertirse en sueldos para vigilantes nocturnos del metro y otros lugares poco recomendables.” (Ferran Toutain, “De ciegos y locos”, El País, 19 desembre 2005).

Suposo que no cal comentar gaire res. Ens poden molestar o semblar ineficaces o fins i tot resultar-nos insofribles les campanyes del “bon rotllo” i del tarannà institucional que ara són moda, però limitar-se a dir que hi ha altres coses que són “prioritàries” em sembla absurd. Sempre hi haurà coses més urgents per fer, sempre hi haurà coses més importants a les quals dedicar esforços, sempre hi haurà moments més oportuns per prendre decisions difícils, però no es poden desqualificar les bones intencions ni les bones decisions ni et pots limitar a fer –governs, institucions, grups familiars, persones individuals– només l’urgent i el prioritari, perquè llavors ja pots anar venent casa teva i instal·lant-te a sota el pont, i ni això, perquè sempre hi haurà gent que s’ho passarà pitjor que tu i no tindrà ni pont per aixoplugar-se.

Cada cosa en el seu moment, i sempre és bon moment per a les coses gratificants, i fins i tot per a les inútils però plaents, que també cal fer-les, que no som màquines. I ja sabem que el paradís no el tindrem aquí, però el fet de saber-ho no ens ha de llevar l’esperança, perquè hem de fer tots els possibles com si hi poguéssim arribar. El "lasciate ogni speranza" el situa Dant a les portes de l'avern, no pas abans.

Un altre tipus d’argumentació demagògica, molt propera a l’anterior, és la que fan servir els espanyolistes –nacionalistes espanyols– per defensar els drets “sagrats” dels castellanoparlants de Catalunya, que es posen les mans al cap quan comenten determinades normatives protectores del català, i parlen de TV3 i de Catalunya Ràdio i del Parlament de Catalunya, “que sólo hablan en catalán” –i no diuen que si al Parlament no es parla gaire castellà no és perquè estigui prohibit, com a Madrid està prohibit el català, sinó perquè no volen parlar-lo els diputats, ja que cap llei no els impedeix fer-ho–, i consideren que són mitjans i institucions intolerables i provincianes, perquè no respecten el “pluralismo lingüístico”. Pretenen que ens oblidem, doncs, del Parlament espanyol i dels ministeris espanyols i dels mitjans de comunicació espanyols que també afecten i arriben, i de quina manera, a Catalunya. L’únic que volen, és clar, és conservar els seus privilegis, entre els quals hi ha el de no haver de girar la llengua seva, ni passivament, en cap racó d’un Estat que consideren seu de punta a punta. I parlen de lleis catalanes intolerables i ofegadores i provincianes oblidant sempre les lleis de més amunt, les de l’Estat, que també afecten directament i de manera punyent el mateix territori provincià en què aquelles lleis provincianes miren de treure el cap… I així van passant els segles, i ells tan tranquils, castellans tothora a Catalunya, i nosaltres que no podem ser normals ni a casa nostra.

Ja ho dic, em sembla una manera d’argumentar intel·lectualment menyspreable. Potser no mereixen ni l’esforç de rebatre’ls directament. Saben que fan trampa, saben que menteixen.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 28 de desembre de 2005

El llibre d’Ishiguro

Podria ser que No em deixis mai, d’Ishiguro (Empúries 2005, traducció de Xavier Pàmies) sigui un conte i res més que un conte, sense cap pretensió de transcendència. Si teniu aquesta intuïcio –i no dic res si l’heu llegit i en teniu la convicció–, llavors ja podeu passar de llarg d’aquesta mena de ressenya i dedicar-vos a coses més profitoses.

Els protagonistes de No em deixis mai són nens i nenes –nois i noies, després– extremament sensibles, extraordinàriament susceptibles, fràgils, que dediquen la vida a anar a classe, a estudiar, a fer esport, a sentir música, a xerrar els uns amb els altres, a fer treballs manuals i de seguida a tenir relacions sexuals. El sexe és una activitat purament mecànica, feta gairebé sense prolegòmens, una manera d’obtenir plaer i prou, sense compromisos. Parlen de “tenir relacions sexuals” –l’autor s’hi refereix sempre així– com si parlessin d’intercanviar cromos. Ishiguro no s’entreté mai a descriure aquestes “relacions”, perquè ja es veu de lluny que no hi ha res de misteriós ni de màgic per revelar: pur ajuntament epidèrmic. És com si digués que dinen i sopen cada dia. Fan el sexe per parelles, i les parelles van canviant. Hi ha petits episodis de gelos que passen de seguida. I així va transcorrent la novel·la.

I llavors, quina és la gràcia? La “gràcia” –ben poca gràcia– és que hi ha un secret terrible que plana damunt les vides d’aquests nens, d’aquests joves, un secret que els condiciona de manera absoluta, un secret que aquí no revelaré, perquè si es coneix abans d’hora, l’obra pot perdre una part del seu atractiu i un bon tros del seu misteri. Hi ha pistes sobre el secret gairebé des de la primera pàgina, expressions que desconcerten, però si no saps de què va… No és fins gairebé la pàgina 100 que comença a haver-hi informació substanciosa sobre el secret, i després continua tot amb el mateix to. De tant en tant un petit trasbals, una nova dada, i som-hi que no ha estat res: xerrades, susceptibilitats, sensibleries, relacions sexuals, classes...

I bé, vaig dir en una nota anterior que podria ser que l’obra d’Ishiguro no fos ben bé de ficció. Perquè, si torneu a llegir el segon paràgraf d’aquesta nota meva d’avui, ja em direu si és gaire de ficció el capteniment dels protagonistes, si no està força instal·lada aquesta manera de ser i de fer en la mentalitat i el funcionament actuals de molts nens i nenes, de molts nois i noies i fins i tot de moltes parelles adultes. Llavors, Ishiguro només volia retratar la generació que puja ara, mostrar-nos com són els nois i nois d’ara, i ja està? No podria ser que Ishiguro ens estigués dient: “Mireu, no anem bé”? Perquè la nostra joventut, efectivament, i molts adults, ens comportem així, d’una manera purament sentimental i alhora mecànica. Però en el nostre cas no hi ha raó per a aquesta manera d’actuar, perquè no plana –o sí?– damunt les nostres vides un secret terrible, ni les nostres trajectòries vitals estan marcades –o sí?– per un destí que no podem controlar. Què n’hem fet, de la nostra llibertat, de la nostra espontaneïtat, del domini del nostre futur?, pot ser que ens demani Ishiguro. Fins a on podem arribar? No hi ha ningú que digui “prou”?

Podria ser, doncs, que el llibre d’Ishiguro sigui un assaig amb forma de conte, un assaig que provoca “la ressonància inquietant d’una al·legoria”, com ha dit una crítica que recull l’editor en la contraportada del llibre. Potser ho ha fet així perquè ens entrin més bé les idees que ens vol transmetre. I si fos així –jo penso seriosament que podria ser així– només cal llegir aquest llibre i anar atribuint els diversos elements que hi apareixen a persones, fenòmens i institucions del nostre món real.

Podem fer, doncs, el joc de demanar-nos quines realitats paral·leles hi pot haver en el nostre món que s’emmirallin en l’escola Hailsham –més enllà del significat de “hail” i “sham”–, qui representa la senyoreta Emily, qui és la Madame, i la Lucy Wainright –“wain” + “right”–, què vol dir l’afer Morningdale, qui són Kathy, Tommy i Ruth, què significa Norfolk. Jo ho he provat, però reconec que no em surt un puzzle perfecte.

El dubte que em queda, sobretot, és que no veus que realment hi hagi hagut “algú” concret al darrere de l’operació que hagi permès la situació de desencís actual –ara parlo de la del nostre món–, sinó que tot plegat sembla més aviat el resultat de la comoditat i l’anar fent de tothom, fins que ens hem trobat en un atzucac del qual no sabem de quina manera sortir-nos-en. Però, en qualsevol cas, els nostres joves poden dir que el que els ha passat “ens ha afectat la vida”, com diu Kathy H. (p. 294), narradora ingènua o fatalista de No em deixis mai.

I doncs, emmirallant-nos en la novel·la també podem fer-nos una pregunta: tenen futur els joves d’avui? La resposta d’Ishiguro no sé quina és, perquè ja he dit que potser ell només volia explicar-nos un conte. Potser sí. Però és un conte terrible. I en qualsevol cas, com gairebé tots els contes, duu implícita una moral ben clara. Em sembla un llibre molt convenient per a pares i educadors, i també per a adolescents –no nens– que han decidit fugir endavant –em sembla que són moltíssims– sense resoldre la crisi d’identitat que segur que en algun moment s’han plantejat, nois i noies d’aquells que han cregut que només hi ha una manera de fer les coses, que és la manera com ho fa tothom. I molts nois i noies que han arribat a adults sense deixar de ser adolescents. Aquest llibre potser els pot ajudar a donar un cop de puny damunt la taula i decidir-se a ser ells mateixos.

(Ja m’ha sortit una altra cosa mig paranoica. Segur que és un conte i prou. Sort que Ishiguro no llegirà això.)

divendres, 23 de desembre de 2005

Demanar perdó

A l’última nota d’aquest bloc parlàvem, al final, de la necessitat de demanar disculpes. I no, avui tampoc no vull parlar de política ni de drets col·lectius. No em refereixo a aquest costum secular dels catalans de demanar perdó per exercir de catalans, un reflex que em sembla no sols humiliant sinó absolutament improductiu, i a més fals i moralment reprovable, perquè no parlem d’uns drets personals als quals podem renunciar o no, sinó que parlem de defensar uns drets humans que són col·lectius, que afecten altres persones, moltes, a més d’un mateix. Parlem, doncs, d’una obligació cívica i moral. Des del punt de vista ètic, els catalans no podem anar pel món demanant disculpes per ser catalans, quan de fet hem estat anorreats i humiliats durant segles. No som nosaltres els que hem de demanar perdó per parlar en la nostra llengua materna en l’únic lloc del món on podem fer-ho. Altres, amb una altra llengua materna, tenen milions d’indrets al món per parlar-la. Nosaltres no. Per tant, només per aquest motiu ja no hem de demanar perdó, mai, pel tema de la llengua i els costums a casa nostra. Mai.

Però, com deia, no volia parlar d’això, perquè avui gairebé és Nadal. Volia parlar d’aquesta moda de demanar perdó “si algú s’ha sentit molest”. És a dir, demanar perdó carregant les culpes de la molèstia a l’agreujat. No hi estic d’acord. O demanes perdó o no el demanes, però no pots fer veure que ets el bo de la pel·lícula que sap demanar disculpes i, a l’hora de fer-ho, utilitzar una fórmula que en realitat no és cap disculpa, sinó una declaració d’innocència, un certificat de la puresa de les teves intencions. Com la comèdia aquella que feien els quatre cavallers al final del drama Murder in the Cathedral, de T.S. Eliot, que després del crim s’adrecen al públic i els diuen que ja s’adonen que deuen estar disgustats, i tot seguit els intenten convèncer que no tenien cap altra opció, que han mort Becket a contracor i que ha estat la mateixa víctima, en realitat, qui s’ha matat amb la seva actitud intransigent. O sigui, els cavallers demanen aplaudiments per la seva feta, o si més no comprensió. Eliot va retratar ben bé la nostra generació en aquest punt. El problema, si pensem en la nostra generació, és que Eliot va estrenar la seva obra l’any 1935 i anava clarament destinada a desmuntar els arguments nazis, que ja feia dos anys que regnaven a Alemanya i començaven a estendre els seus tentacles ideològics per tot Europa...

Jo sóc partidari, almenys per a les relacions personals, de demanar perdó sincerament quan s’hagi esberlat alguna cosa dintre d’una relació bilateral que vols conservar. Demanar perdó sincerament fins i tot quan tinguis gairebé la certesa de no tenir la culpa, si saps que aquella petició de perdó recompondrà una relació que per a tu és molt positiva, globalment positiva. En aquest cas, el fi sí que justifica els mitjans, entre altres coses perquè en aquest cas el mitjà emprat no és dolent. La perversitat de justificar els mitjans pels fins rau en el fet que els mitjans siguin objectivament dolents: la mentida, la guerra, la violència, el robatori, el mal que li fas a l’altre.

Demanar disculpes, encara que estiguis convençut de no tenir culpa, no és una mentida. Sempre hi ha motius de fons per demanar perdó, ni que sigui per la manera d’enfocar les relacions amb els altres –jo, almenys, sóc conscient de tenir moltes mancances en aquest punt–, i ni que en un cas concret no vegis motiu per demanar-lo. Em sembla que no és negatiu fer-ho, no és una “humiliació intolerable”, si més no per a mi –tot i que em costi, com a tothom, fer el pas. I en últim cas, aquesta humiliació d’avui pot compensar la incapacitat d’ahir per humiliar-te, i ahir sí que tocava, perquè et vas portar fatal. O sigui, és també una manera de compensar greuges passats no prou desagreujats.

I no parlo de la petició de perdó com a estratègia, eh? Parlo de fer-ho sincerament.

Perdoneu la ració de psicologia barata. Simplement m’ha vingut al cap així mateix, tal com raja, arran d’un episodi recent amb una persona que m’estimo, i he pensat que ho havia d’escriure, si més no per llegir-ho d’aquí a uns quants dies i veure si estic d’acord amb mi mateix. Potser no, potser és que he passat un dia especialment tou...

Bon Nadal.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 21 de desembre de 2005

Són catalans

Si dels de l’altre dia, dels assassins de Castelldefels, vam dir que “eren espanyols”, dels tres nois assassins –d’acord, presumptes– d’una dona en un caixer de Sant Gervasi hem de dir que són catalans. Catalans de cap a peus. Es diuen Oriol, Ricard i Juanjo, segons els diaris, i tenen entre 17 i 18 anys. Van calar foc a una dona indefensa que s’havia refugiat en un caixer i van deixar que es cremés de viu en viu.

Diu avui Francesc-Marc Álvaro, que em sembla que hi toca bastant: “Hem deixat que només parlin del mal en la vida quotidiana els novel·listes. Equivocadament, ens hem pensat que la condició humana és una cosa que al final pot reflectir-se completament en enquestes cartesianes sobre ingressos, consum, ocupació, formació, valors i hàbits. Però la vida se’ns escapa cada matí cap als pantans on els ciutadans de Sarrià i de la Mina són la mateixa química, la mateixa física i la mateixa ombra estranya. Hi ha pudor per parlar del mal i ens refugiem en el manual del funcionari de serveis socials.” (La Vanguardia, 21 desembre 2005).

Doncs, sí, el mal existeix, i no depèn exactament de taules estadístiques, perquè molts cops no té explicació. El mal és un misteri. Intentar tancar-lo en interpretacions sociològiques i en raons psicològiques és absurd. Com va dir fa un parell d'anys Roman Polanski, poc després d'acabar de rodar The Pianist, "qualsevol persona és capaç de fer qualsevol cosa en un moment determinat de la història". El que cal, doncs, és que jo no faci mal a ningú avui: gens de mal. Sarò buono soltanto oggi, deia el papa bo. No començar l’escalada. No riure’s dels qui, amb més o menys fortuna però amb bona voluntat, miren de dir-nos que siguem bona gent. No s'hi val a cedir en qüestions ètiques de la feina. No s'hi val a cedir en la manera de divertir-nos. No s'hi val a cedir en les relacions familiars. O, si un dia cedim en un punt, no s'hi val a no penedir-se i a no arreglar els desperfectes de seguida. Un dia vaig tenir l'ocasió de parlar amb uns interns de la presó i em van dir que sempre s'havien penedit de no haver sabut "tallar" abans. "I quan és abans?", els vaig demanar. I ells em van respondre: "Abans és al començament." Perquè si un dia, per a una cosa concreta, concedim que el fi justifica els mitjans, hem començat a comprar números per a la loteria de la monstruositat que podem cometre tu i jo, o tots dos alhora.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dilluns, 19 de desembre de 2005

L’Estatut del PSOE

Tornem-hi. Ara com ara, em sembla que és ben clara la jugada. El PSC-PSOE ha aconseguit un nivell tan alt de compromís de tots els partits catalans –tret del PP– amb l’Estatut que, tal com estan les coses, em sembla que l’Estatut sortirà. Aigualit encara més del que ho està ara, molt més aigualit. Però no veig capaç Esquerra de fer marxa enrere. I Convergència no pot retirar-lo ella sola –primer perquè sense ERC no podrà tenir de cap manera els vots necessaris, però segon perquè no pot tornar a votar ella sola amb el PP, o sigui que depèn d’Esquerra en tots dos casos. Diuen els dirigents d’ERC, que tornen a tenir la clau de tot, que la contraproposta del PSOE a l’Estatut redactat pel Parlament català és “inacceptable”, però alhora asseguren que és un document de treball, que és un esborrany, que s’ha de negociar. Ja s’accepta que hi ha d’haver retallades importants, ja s’accepta que el document de treball no és l’Estatut, sinó la contraproposta del PSOE. Per tant, ara cada retallada que es faci a la contraproposta del PSOE ens la vendran com una victòria. Ens preparen el terreny.

Aquesta setmana ERC ha d’arreglar el seu nyap de la setmana passada –un cop més, queda clar que el Parlament podria funcionar amb els cinc caps de colla, perquè els diputats no saben mai el que voten; n’hi hauria prou amb cinc diputats, si més no als plens, que tinguessin cada un tants punts, i ens estalviaríem una bona virolla– i així podrà continuar fent veure que “amenaça” el PSOE, però ja ho hem dit altres vegades, el pacte és de ferro. I, pel que fa a l’Estatut, ERC hi està tan compromès com el PSOE. (I d'Iniciativa, que no en dius res? Iniciativa ja no és res, és llast mort.)

En resum, tal com estan ara les coses, jo ja firmo que l’Estatut mantingui l’article 1, “Catalunya és una nació”. És simbòlic, sí, però és una cosa que no tenim ara i que ens podria fer servei més endavant. Pel que fa al finançament, blindatges i la resta, és ben clar que tot el que s’avenci serà “en el marco de la Constitución” i que, per tant, a l’hora d’interpretar els articles continuarem depenent de com els interpreti Madrid. Que “Catalunya és una nació” no serveix per a res de material, però tal vegada d’aquí a vint o cinquanta anys, si s’aprova aquesta simple frase, els nostres fills o néts podran fer-la valer en l’ambit internacional com a precedent jurídic per aconseguir alguna cosa més que el que s’ha aconseguit fins ara amb bones paraules i “en el marco de la Constitución”.

El més probable, però, és que ni tan sols deixin aquesta frase. I llavors, la resta de l’Estatut serà una etapa més del “peix al cove”, tan criticat, de la Lliga i de CiU, del Foment de Treball, del Círculo de Economía, de les cambres de comerç, de la CEPB i dels caves suposadament catalans.

I ara, aquests quinze dies, ja deuen tenir preparat el castell de focs que ens faran els polítics per fer-nos veure que l’Estatut que votarem és “el millor que es podia aconseguir en les circumstàncies actuals”.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 16 de desembre de 2005

Escoltar els avis

No hi ha dret que els fem callar o que els condemnem a una vida totalment passiva, que els convertim en ciutadans de segona categoria de seguida que els comencen a fallar les connexions i ja no s’aguanten els pets. No, els hem d’escoltar, que no vol dir fer-los cas en tot, però sí aprendre a valorar la part de veritat que hi ha en alguns dels disbarats que de vegades se’ls escapen, com ho fem amb els nens, que no els despatxem amb un “ets idiota” quan diuen una bestiesa. Hem d’aprendre a veure què hi ha al darrere de les seves observacions i, sense necessitat de seguir-los el fil de tot el raonament que puguin articular, sí que hem de fer-los veure que estem per ells. I molts cops, la seva ànsia de pau –de pau en uns casos, en altres no, que n’hi ha que es tornen revolucionaris, o almenys molt bellugadissos–, la seva saviesa calmosa i distanciada de la vida, el seu afany d’ajudar i de sentir-se útils, ens poden ser de molt profit. Deixem-los parlar i enriquim-nos amb el que ens diuen, que segur que hi ha moltes coses que encara ens poden fer servei. I sobretot, tractem-los amb molt de respecte.

El que és una crueltat absoluta per part nostra és que els nostres avis comencin a creure que són sobrers. I que pensin, pobrets, que tant per tant és millor anar-se’n. I que demanin l’eutanàsia o que, directament, se suïcidin. He vist estadístiques sobre aquest punt, esfereïdores. No es diu públicament perquè fa lleig, però passa cada cop més. I és culpa nostra, d’aquesta societat utilitarista que entre tots fem cada dia. Un utilitarisme que comença per renyar l’avi quan diu una obvietat o una bajanada. Deixa’l, home (dona), que no veus que els anys transcorreguts li han concedit el dret inviolable de dir tot allò que vulgui?

Respectem els iaios, si us plau.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

diumenge, 11 de desembre de 2005

El tercer llibre

Amb la lectura del tercer llibre he gaudit molt, però també he tingut un bon disgust.

Comencem per la primera cosa. Sóc força aficionat al cinema clàssic americà i tenia fins ara com a llibre de capçalera sobre aquest tema l’autobiografia de Frank Capra (The name above de tittle, 1971, no n’hi ha edició catalana). Però amb Capra sempre tenies la sensació que et faltaven punts de vista més arran de terra, per exemple dels actors i actrius. Doncs bé, aquest punt de vista concret el proporciona de manera magistral la semblança de Katharine Hepburn –autoritzada, contrastada i amb tota la complicitat de la biografiada– que va publicar fa un parell d’anys Scott Berg (Kate Remembered, 2003, no n’hi ha edició catalana). El llibre està molt bé, és una delícia veure des de primera fila i tan ben descrits els primers passos –i en uns quants casos, també els últims– dels monstres de Hollywood dels anys 30, 40 i 50. Bé, us el recomano.

El disgust és que l’últim Sant Jordi vaig regalar aquest llibre, abans d’haver-lo llegit jo, a M. I em penso que em vaig equivocar. A M alguns li fèiem sempre broma dient-li que s’assemblava a Kate Hepburn, no sols físicament, sinó per la manera de ser, decidida, independent, poc convencional, i a M li agradava l’acudit, li semblava que sí, que podria ser. I llavors, quan Kate es va morir fa dos anys i mig i Berg va publicar la biografia –Kate li havia demanat que no la publiqués mentre ella fos viva–, vaig regalar el llibre a M sense tenir la precaució de mirar-me’l jo abans. Precaució que en aquest cas no hauria estat sobrera, ja que moltes de les conviccions més íntimes de M no encaixaven de cap manera amb la manera de fer de Kate, i M vivia molt intensament les seves conviccions, i a més a més Kate havia passat la vida, justament pel seu mateix afany d’independència, sense fer cap compromís amb ningú, mentre que M havia convertit la seva existència en una lluita contínua per mantenir-se fidel a dos o tres compromisos que per a ella eren vitals –el del seu marit i la seva família en primer lloc. Kate era capaç de fer grans coses, i també de sacrificar-se, però alhora era incapaç de dir a les persones que estimava: “Seré sempre al teu costat.” I potser s’hi estava, eh?, i això té molt mèrit –posant per cas, va cuidar durant anys l’Spencer Tracy quan va estar malalt–, però no era capaç de consolar aquella persona dient-li que “demà” també seria al seu costat. Ella reconeix aquesta incapacitat seva com una mancança, però per a M aquest reconeixement no devia ser prou sincer, el devia considerar una mica cínic, com dir: “Perdoneu, sóc així… i no penso canviar.” Bé, suposo que fins i tot per a M el que compta és que al final de la vida una persona hagi estat capaç de ser fidel als seus ideals encara que no hagi estat capaç de formular compromisos concrets. En això, Kate i M sí que s’assemblen: només canviava que en M els ideals i les persones han estat sempre els mateixos i en Kate potser van anar canviant, sobretot les persones. El fet, però, és que Kate va morir bastant soleta, la pobra –tot i que potser ja li anava bé, vull dir que a mi em dol però potser a ella no li va fer res.

En fi, estic resumint dues vides intenses en quatre pinzellades i això és molt poc seriós. Només volia explicar-vos la raó per la qual he tingut un disgust aquest dies en llegir la biografia de Kate. M ha mort aquest estiu, de manera més o menys sobtada però molt acompanyada, i no havíem tingut temps de parlar d’aquest llibre i de les semblances, paral·lelismes i disconformitats entre ella i Kate. I això em sap greu, perquè podria ser que ella s’hagués pensat que jo la comparava amb Kate “també” en allò que ella no aprovava de Kate. I podria ser que llegir aquest llibre, que no sé si va acabar de llegir, fos per a ella una cosa mortificant.

Em sap greu i faig un propòsit. No regalaré més llibres –i mira que hi sóc aficionat– si no sé abans del cert que a la persona interessada li han d’agradar.

Del llibre d’Ishiguro que us vaig dir en parlaré un altre dia. Encara me’n falta un terç, però puc dir que no em penedeixo gens d’haver-lo triat i d’haver trencat el principi que deia de no llegir res de ficció que no tingui un mínim de deu anys d’antiguitat. De fet, potser no he trencat el propòsit, perquè el llibre d’Ishiguro podria ser que no fos exactament de ficció, tal com em pensava. Ja en parlarem.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 6 de desembre de 2005

Les festes de Nadal

Que un dels factors d’identitat del nostre país és la llengua ho tenim molt clar. Però a vegades, els avatars de la història i les barreges perverses de política i religió poden haver fet que perdem de vista que hi ha tradicions i costums que formen part també del nostre patrimoni i que no ens els hem de deixar escapar. O, si s’han mig perdut, hem de mirar de recuperar-los, de restaurar-los, d’actualitzar-los si cal. Un amic de Castelló, en Josep, em deia fa un temps, parafrasejant Josep Pla, que “el meu país és allà on puc demanar coca per berenar i ningú no em mira malament”. Bé, doncs, encara és així i que duri, però podria passar que les festes de Nadal, que aquí s’han viscut sempre d’una determinada manera que és la pròpia nostra, s’aigualissin i quedessin negades en cultures i tradicions alienes, i això seria una pèrdua greu en el patrimoni cultural de la humanitat. La nostra causa té de diferent amb altres mancances i necessitats socials del món, com deia el president Companys, que en el nostre cas som nosaltres sols els que podem conservar-la, mentre que altres causes humanitàries tenen més possibles defensors.

Doncs bé, les festes de Nadal podríem considerar que comencen avui, diada de sant Nicolau. És el dia del bisbetó de Montserrat. Demà passat, festa de la Puríssima (i no Immaculada, que això ve del castellà, de manera que els que tinguin el costum tan lleig de fer l’acudit macabre sobre el llarg pont d’aquests dies s’han de referir al “pont de la puríssima constitució” i no al de la “immaculada constitució”) i, amb la Puríssima, la Mare de Déu Fumadora d’Arenys, entre altres costums. També hi ha la fira de Santa Llúcia, que ja ha començat i que afortunadament és ben viva, i amb ella, les llucietes captaires i els dinerets i el pa de Santa Llúcia i el ball de l’almorratxa i la tabalà de València (tot això el dia 13). Després tenim, el 18, el rosari de les embarassades i els enciams i els xanguets. I el 21, la fira dels galls i el pare Llop, i “per Sant Tomàs neu al nas”, i la caritat dels quaranta pans i el tortell del padrí al Vallespir i al Rosselló. I les vigílies de Nadal, matem el gall. I el dia 24 el tió cal que cagui a cops de bastó, i la missa del gall que si no vigilem ja no la faran en català perquè només hi aniran turistes. I després tenim el torrons d'Agramunt, de Xixona i d’Alacant i les neules de Camprodon, del Maresme, de Palma i de tot arreu, i llavors hi ha en Fumera de la Costa Brava i el Pelut de la Garrotxa i les caramelles d’Eivissa, que són diferents de les caramelles de Pasqua. I els pessebres (amb caganer, no cal dir-ho), que ja els podem tenir fets des d’abans, però no hi posarem el nen Jesús fins després de la mitjanit del 24. I aleshores hi ha l’atxa del Ripollès i la xerigonsa del Maresme, i els Pastorets arreu, és clar, i l’estel de Nadal i l’escudella i carn d’olla que la de Nadal s’ha de fer amb quatre carns (porc, bou, gallina i moltó), i el gall dindi o la polla díndia, sense perdó, ben farcidets de salsitxes que volen dir els budells. I el Cant de la Sibil·la a Mallorca i arreu dels anomenats Països Catalans, i “per Nadal cada ovella al seu corral” i també “per Nadal qui res no estrena res no val”. I llavors tenim els violins de pastor o rabequets i les simbombes, i el fum-fum-fum, i el noi de la mare i el cava de l’Anoia o del Penedès o d’allà on vulgueu però etiquetat en català, perquè “el vi de Nadal no emborratxa ni fa mal” quan és català no sols de conveniència sinó de cor. I el 26 els canelons de Sant Esteve, i el ball de la Patacada. I després els embarrats del Vallès i el 28 les llufes dels innocents i el batlle de les taronges de Benisanet i el ball del pi de Centelles. I el 31 l’Home dels Nassos i les bruixes i els bruixots i el ball de les clofolles i el de la llet i el de la comare i el de lo barret i el dels dotze mesos, i l’endemà l’auca i el Ninou, i “any nou vida nova” i la carta als Reis i el patge Faruk d’Igualada i de seguida vénen els “tres reis d’Orient –tres bons camarades– que porten coses per a tota la gent”, i després la cosa s’allarga fins a la Candelera, el 2 de febrer, que ja sabeu que si “la Candelera plora el fred és fora i si la Candelera riu el fred és viu”…

No podem perdre tot això, perquè no són coses de les jerarquies ni imposades des de dalt, sinó que són costums i tradicions nascudes i arrelades en el poble i no contradiuen cap laïcitat, ans al contrari, són expressió clara de la iniciativa dels laics.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

diumenge, 4 de desembre de 2005

El vigilant del far

Aquest bloc, després d'un temps prou llarg de rodatge sense cap personalitat ben definida, ha decidit començar a anomenar-se a partir d'ara El vigilant del far.

Podeu treure totes les conseqüències que vulgueu sobre la tria d'aquest nom... La veritat és que m'ha vingut tot d'un plegat al cap, aquesta mateixa nit, i m'agrada tot el que suggereixen aquestes quatre paraules; segonament he fet una cerca per la xarxa i he vist que no estava agafat; i finalment me l'he fet meu, sense pensar-hi gaire més.

Si us sembla massa pretensiós, ja el canviaré. O potser jo mateix me'n canso, d'aquí a un temps.

dissabte, 3 de desembre de 2005

Recollir trastos vells

De primer ens ho van vendre com un nou servei als ciutadans, que tothom va valorar com convenia: força. Era molt d’agrair que l’Ajuntament es preocupés de mantenir netes les voreres i els carrers i que ajudés els ciutadans en la difícil tasca de desprendre’s, enmig d’una gran ciutat, de les andròmines que han deixat de fer-nos profit a casa. Hi havia un dia cada mes fixat perquè els veïns de cada barriada deixessin els trastos vells a la porta de casa. La gent respectava més o menys la norma i l’horari, i tota la ciutat va interioritzar en l’imaginari col·lectiu que ja no calia avisar el drapaire, que d’altra banda molts cops no venia si no li garanties amb molt bones argumentacions que el viatge li eixiria a compte.

I llavors es va crear una xarxa paral·lela de pedacers passavolants, que recollien les coses més aprofitables abans que passés el servei municipal. I aleshores, no sé si per això o per què –no ho han explicat mai prou bé–, l’Ajuntament va decidir tot d’un plegat suprimir el servei públic i fer-lo de pagament i amb avís previ. Va ser perquè la petita compensació que el consistori s’esperava aconseguir amb la recollida d’endergues se n’havia anat en orris per la murrieria dels trastaires que se’ls avançaven? Vés a saber. Però la marxa enrere va ser un fracàs. Des de llavors, gairebé cada dia podies trobar pertot arreu munts de deixalles inorgàniques, ara aquí, ara allà. Perquè a la gent se li havia ofert un servei de franc prou racional i de sobte, sense explicacions, se li havia dit que per desprendre's d'allò calia pagar un suplement. Com si no paguéssim prou impostos…

I ara, tot s’ha de dir, cal felicitar els de l’Ajuntament de Barcelona perquè, tot i que amb retard d’anys i amb molta recança, finalment aquest passat mes de novembre han decidit baixar del burro on s’estaven enfilats i han reprès el servei interromput. «Quan el seny ha vingut, l’home ja està perdut», deien els avis, però en aquest cas no hem hagut de lamentar desgràcies personals.

S’ha rectificat abans que Barcelona esdevingués una immensa deixalleria permanent, perquè el fet cert és que els escombriaires ja no donaven l’abast. Ara podran tornar a dedicar tot el seu temps a recollir escombraries, sense haver d’aturar-se a cada cantonada per veure “què fem amb aquest trasto”.

Pel meu carrer passen el dimecres.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 2 de desembre de 2005

Tres llibres

No paro d’escriure de política, i teòricament aquest bloc era per explicar altres coses. En fi, deu ser que els polítics em tenen el cor robat, que els faci tant de cas. Al capdavall, per molt que m’hi esforci continuaran fent la seva i, per tant, donant-nos disgustos cada dia…

Bé, avui volia parlar de llibres, perquè n’hi ha tres de nous, en aquests moments, que m’han cridat molt i molt l’atenció. I amb un d’ells trencaré un criteri meu de gairebé sempre, que era i és el de no llegir res de ficció que no tingui una solada d’un mínim de deu anys. No vull deixar-me portar per les modes ni els best-sellers. És per cuidar el meu ego, ja ho veieu, allò de creure’s superior perquè no et deixes arrossegar pel corrent general, etc. Doncs, mira, trencaré el meu ego amb l’última novel·la de Kazuo Ishiguro, del qual ja vaig llegir –no en el seu moment, però també sense esperar els deu anys– The remains of the day (El que resta del dia, en la traducció de Xavier Riu per a Edicions 62). Ara ha sortit Never let me go (No em deixis mai, Empúries, traducció de Xavier Pàmies) i m’ha atrapat tant el que n’han dit les pàgines literàries dels diaris que la penso llegir aquests dies o de seguida que pugui. Demà mateix la compraré.

Un altre llibre que penso comprar –i amb aquest no trenco propòsits, perquè amb els llibres de no ficció no tinc manies– és el de les Cròniques de l’altra veritat, de Mercè Piqueras (Rubes Editorial). És un tema que m’apassiona, ja ho vaig explicar fa temps.

El tercer llibre que penso llegir aquests dies –parlo d’abans de Nadal, per Nadal en vindran uns quants més, entre altres Els Buddenbrook de Thomas Mann, que el tinc pendent de fa temps– és… un que no us penso dir ara. El llegiré, i si m’agrada, com penso que m’agradarà, ja us l’explicaré. Mentrestant, m’estimo més no dir-ne res, no fos cas que la intuïció i les informacions que en tinc em fallin. Senzillament, no vull fer propaganda abans d’hora d’un llibre que encara no estic segur al cent per cent que sigui prou recomanable. No vull perdre el prestigi d’infal·libilitat, que m’ha costat tant d’aconseguir… ;-)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Eren espanyols

Han passat uns dies del terrible assassinat d’una família sencera –entrega, com diuen a Elx– en una joieria de Castelldefels, i no he vist gaire enlloc que s’hagi comentat amb prou contundència que els assassins –de moment presumptes, d’acord, però agafats en el moment que sortien de la joieria amb el ganivet a la mà i tacats de sang– eren espanyols. Quines coses hauríem sentit si els delinqüents haguessin estat marroquins, romanesos o equatorians? Quantes vegades ens haurien dit que “mai” no s’havia vist un crim tan cruel, tan sanguinari, tan inhumà? Quins crits xenòfobs no hauríem escoltat?

Ho deixo anotat aquí perquè si mai passa una altra cosa d’aquestes tan esgarrifoses i els protagonistes són d’una altra nacionalitat oficial, no digui ningú que “això abans no passava”.

I d’altra banda, ara s’ha sabut que hi ha hagut ja una primera europea suïcida a l’Iraq: una dona belga de 38 anys va fer de dona bomba prop de Bagdad, el passat 9 de novembre. Ens acostem cada cop més al que havíem profetitzat: una vegada, la bomba la durà una nena d’ulls blaus i cabells fúcsia.

El nihilisme no té fronteres, ni colors de pell.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

Definició de terrorisme

Diu l’escriptor Juan José Millás, a El País d’avui: «La Cimera Euromediterrània de Barcelona va concloure amb una condemna sense pal·liatius al terrorisme. El problema és que els participants no es van posar d’acord sobre el significat del terme. Tampoc és que es moguessin en una ignorància absoluta. Tothom sap, per exemple, que segrestar un avió i llançar-lo contra un edifici habitat és un exercici de terrorisme (i dels més salvatges, per dir-ho tot). Hi ha coses, en fi, que es veuen de lluny. El problema és quan entrem en els matisos. És terrorisme, per exemple, envair un país amb la coartada que representa una amenaça que després es demostra que era falsa? És terrorisme fer servir armes de destrucció massiva, com el napalm o una de les nombroses variants, contra la població civil d’una localitat del país indegudament atacat? Es podria qualificar de terrorista, posem per cas, l’entrada a Fal·luja? És terrorisme segrestar persones i recloure-les en llimbs legals com Guantánamo? És terrorisme la tortura? Són terroristes les presons secretes denunciades per la premsa nord-americana? És terrorisme resistir-se a la invasió d’una potència estrangera? De què parlem quan parlem de terrorisme?»

Fins aquí les preguntes retòriques –les avalo totes– de Millás. Però és curiós que hagi interromput la rastellera justament aquí. Perquè podríem continuar: És terrorisme defensar la teua llengua materna, la pròpia del teu país, amb ungles i dents? És terrorisme imposar amb tota mena de pressions jurídiques, propagandístiques, polítiques, econòmiques i psicològiques una “cultura superior”, en nom d’uns suposats “interessos comuns”? És terrorisme aprofitar el poder per acusar els febles de defensar-se de manera “massa violenta”? És terrorisme allunyar presos del seu país i de les seves famílies? I aquesta darrera que segur que no li importaria a Millás formular-la, però sobre la qual sembla que s’ha imposat un silenci global: són terroristes els càrrecs públics que estant en funcions van protagonitzar una mena de cop d’estat per no perdre el poder, incloent-hi el segrest dels mitjans de comunicació públics i la manipulació d’ambaixades i de l’ONU entre l’11 i el 14 de març del 2004? Són terroristes els polítics dels altres partits que, sabent això, callen i no porten els presumptes colpistes als tribunals? (Perquè sembla que l'omertà de la transició, que potser va estar bé, continuï a hores d'ara, 30 anys després, i que els que manen avui no els interessi l'imperi de la llei, sinó només manar... Perquè no tinc cap dubte que si hagués triomfat el cop d'estat, tothom hauria anat al jutjat a presentar denúncia... Llavors, els cops d'estat s'han de denunciar només si triomfen?)

Acaba Millás, i m’hi afegeixo: «A la Cimera Euromediterrània de Barcelona no hi van ser convidats (si més no que jo sàpiga) acadèmics, ni lingüistes ni filòsofs. Aquests professionals haurien ofert amb molt de gust als polítics una bona definició de terrorisme. “Però és que nosaltres necessitem una definició a la carta, és a dir, una definició que no ens inclogui”. Si a Al Capone li haguessin demanat una definició de gàngster, hauria sol·licitat això mateix. És molt humà.

»I ací hi ha el problema. La definició de gallina inclou totes les gallines, i la de taula, totes les taules, i la d’home, tots els homes. La de terrorisme, inevitablement, inclouria tots els terrorismes. La definició és un invent diabòlic, perquè explica el significat de les paraules amb l’exactitud amb què un cronòmetre divideix en 60 parts un segon. La definició és una arma de destrucció massiva de la mentida, de l’engany. Hi ha una solució, i és qualificar de terrorista la definició de terrorista. Ja hi arribarem.»



(Per què no hi ha comentaris al bloc?)