dimecres, 28 de desembre de 2005

El llibre d’Ishiguro

Podria ser que No em deixis mai, d’Ishiguro (Empúries 2005, traducció de Xavier Pàmies) sigui un conte i res més que un conte, sense cap pretensió de transcendència. Si teniu aquesta intuïcio –i no dic res si l’heu llegit i en teniu la convicció–, llavors ja podeu passar de llarg d’aquesta mena de ressenya i dedicar-vos a coses més profitoses.

Els protagonistes de No em deixis mai són nens i nenes –nois i noies, després– extremament sensibles, extraordinàriament susceptibles, fràgils, que dediquen la vida a anar a classe, a estudiar, a fer esport, a sentir música, a xerrar els uns amb els altres, a fer treballs manuals i de seguida a tenir relacions sexuals. El sexe és una activitat purament mecànica, feta gairebé sense prolegòmens, una manera d’obtenir plaer i prou, sense compromisos. Parlen de “tenir relacions sexuals” –l’autor s’hi refereix sempre així– com si parlessin d’intercanviar cromos. Ishiguro no s’entreté mai a descriure aquestes “relacions”, perquè ja es veu de lluny que no hi ha res de misteriós ni de màgic per revelar: pur ajuntament epidèrmic. És com si digués que dinen i sopen cada dia. Fan el sexe per parelles, i les parelles van canviant. Hi ha petits episodis de gelos que passen de seguida. I així va transcorrent la novel·la.

I llavors, quina és la gràcia? La “gràcia” –ben poca gràcia– és que hi ha un secret terrible que plana damunt les vides d’aquests nens, d’aquests joves, un secret que els condiciona de manera absoluta, un secret que aquí no revelaré, perquè si es coneix abans d’hora, l’obra pot perdre una part del seu atractiu i un bon tros del seu misteri. Hi ha pistes sobre el secret gairebé des de la primera pàgina, expressions que desconcerten, però si no saps de què va… No és fins gairebé la pàgina 100 que comença a haver-hi informació substanciosa sobre el secret, i després continua tot amb el mateix to. De tant en tant un petit trasbals, una nova dada, i som-hi que no ha estat res: xerrades, susceptibilitats, sensibleries, relacions sexuals, classes...

I bé, vaig dir en una nota anterior que podria ser que l’obra d’Ishiguro no fos ben bé de ficció. Perquè, si torneu a llegir el segon paràgraf d’aquesta nota meva d’avui, ja em direu si és gaire de ficció el capteniment dels protagonistes, si no està força instal·lada aquesta manera de ser i de fer en la mentalitat i el funcionament actuals de molts nens i nenes, de molts nois i noies i fins i tot de moltes parelles adultes. Llavors, Ishiguro només volia retratar la generació que puja ara, mostrar-nos com són els nois i nois d’ara, i ja està? No podria ser que Ishiguro ens estigués dient: “Mireu, no anem bé”? Perquè la nostra joventut, efectivament, i molts adults, ens comportem així, d’una manera purament sentimental i alhora mecànica. Però en el nostre cas no hi ha raó per a aquesta manera d’actuar, perquè no plana –o sí?– damunt les nostres vides un secret terrible, ni les nostres trajectòries vitals estan marcades –o sí?– per un destí que no podem controlar. Què n’hem fet, de la nostra llibertat, de la nostra espontaneïtat, del domini del nostre futur?, pot ser que ens demani Ishiguro. Fins a on podem arribar? No hi ha ningú que digui “prou”?

Podria ser, doncs, que el llibre d’Ishiguro sigui un assaig amb forma de conte, un assaig que provoca “la ressonància inquietant d’una al·legoria”, com ha dit una crítica que recull l’editor en la contraportada del llibre. Potser ho ha fet així perquè ens entrin més bé les idees que ens vol transmetre. I si fos així –jo penso seriosament que podria ser així– només cal llegir aquest llibre i anar atribuint els diversos elements que hi apareixen a persones, fenòmens i institucions del nostre món real.

Podem fer, doncs, el joc de demanar-nos quines realitats paral·leles hi pot haver en el nostre món que s’emmirallin en l’escola Hailsham –més enllà del significat de “hail” i “sham”–, qui representa la senyoreta Emily, qui és la Madame, i la Lucy Wainright –“wain” + “right”–, què vol dir l’afer Morningdale, qui són Kathy, Tommy i Ruth, què significa Norfolk. Jo ho he provat, però reconec que no em surt un puzzle perfecte.

El dubte que em queda, sobretot, és que no veus que realment hi hagi hagut “algú” concret al darrere de l’operació que hagi permès la situació de desencís actual –ara parlo de la del nostre món–, sinó que tot plegat sembla més aviat el resultat de la comoditat i l’anar fent de tothom, fins que ens hem trobat en un atzucac del qual no sabem de quina manera sortir-nos-en. Però, en qualsevol cas, els nostres joves poden dir que el que els ha passat “ens ha afectat la vida”, com diu Kathy H. (p. 294), narradora ingènua o fatalista de No em deixis mai.

I doncs, emmirallant-nos en la novel·la també podem fer-nos una pregunta: tenen futur els joves d’avui? La resposta d’Ishiguro no sé quina és, perquè ja he dit que potser ell només volia explicar-nos un conte. Potser sí. Però és un conte terrible. I en qualsevol cas, com gairebé tots els contes, duu implícita una moral ben clara. Em sembla un llibre molt convenient per a pares i educadors, i també per a adolescents –no nens– que han decidit fugir endavant –em sembla que són moltíssims– sense resoldre la crisi d’identitat que segur que en algun moment s’han plantejat, nois i noies d’aquells que han cregut que només hi ha una manera de fer les coses, que és la manera com ho fa tothom. I molts nois i noies que han arribat a adults sense deixar de ser adolescents. Aquest llibre potser els pot ajudar a donar un cop de puny damunt la taula i decidir-se a ser ells mateixos.

(Ja m’ha sortit una altra cosa mig paranoica. Segur que és un conte i prou. Sort que Ishiguro no llegirà això.)