dilluns, 19 de desembre de 2005

L’Estatut del PSOE

Tornem-hi. Ara com ara, em sembla que és ben clara la jugada. El PSC-PSOE ha aconseguit un nivell tan alt de compromís de tots els partits catalans –tret del PP– amb l’Estatut que, tal com estan les coses, em sembla que l’Estatut sortirà. Aigualit encara més del que ho està ara, molt més aigualit. Però no veig capaç Esquerra de fer marxa enrere. I Convergència no pot retirar-lo ella sola –primer perquè sense ERC no podrà tenir de cap manera els vots necessaris, però segon perquè no pot tornar a votar ella sola amb el PP, o sigui que depèn d’Esquerra en tots dos casos. Diuen els dirigents d’ERC, que tornen a tenir la clau de tot, que la contraproposta del PSOE a l’Estatut redactat pel Parlament català és “inacceptable”, però alhora asseguren que és un document de treball, que és un esborrany, que s’ha de negociar. Ja s’accepta que hi ha d’haver retallades importants, ja s’accepta que el document de treball no és l’Estatut, sinó la contraproposta del PSOE. Per tant, ara cada retallada que es faci a la contraproposta del PSOE ens la vendran com una victòria. Ens preparen el terreny.

Aquesta setmana ERC ha d’arreglar el seu nyap de la setmana passada –un cop més, queda clar que el Parlament podria funcionar amb els cinc caps de colla, perquè els diputats no saben mai el que voten; n’hi hauria prou amb cinc diputats, si més no als plens, que tinguessin cada un tants punts, i ens estalviaríem una bona virolla– i així podrà continuar fent veure que “amenaça” el PSOE, però ja ho hem dit altres vegades, el pacte és de ferro. I, pel que fa a l’Estatut, ERC hi està tan compromès com el PSOE. (I d'Iniciativa, que no en dius res? Iniciativa ja no és res, és llast mort.)

En resum, tal com estan ara les coses, jo ja firmo que l’Estatut mantingui l’article 1, “Catalunya és una nació”. És simbòlic, sí, però és una cosa que no tenim ara i que ens podria fer servei més endavant. Pel que fa al finançament, blindatges i la resta, és ben clar que tot el que s’avenci serà “en el marco de la Constitución” i que, per tant, a l’hora d’interpretar els articles continuarem depenent de com els interpreti Madrid. Que “Catalunya és una nació” no serveix per a res de material, però tal vegada d’aquí a vint o cinquanta anys, si s’aprova aquesta simple frase, els nostres fills o néts podran fer-la valer en l’ambit internacional com a precedent jurídic per aconseguir alguna cosa més que el que s’ha aconseguit fins ara amb bones paraules i “en el marco de la Constitución”.

El més probable, però, és que ni tan sols deixin aquesta frase. I llavors, la resta de l’Estatut serà una etapa més del “peix al cove”, tan criticat, de la Lliga i de CiU, del Foment de Treball, del Círculo de Economía, de les cambres de comerç, de la CEPB i dels caves suposadament catalans.

I ara, aquests quinze dies, ja deuen tenir preparat el castell de focs que ens faran els polítics per fer-nos veure que l’Estatut que votarem és “el millor que es podia aconseguir en les circumstàncies actuals”.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)