divendres, 30 de desembre de 2005

No suporto la demagògia

No sé si em considereu gaire demagog, no sé si de vegades caic en aquest vici, però el fet cert és que, almenys en la teoria, quan m’ho plantejo davant casos concrets que visc de prop, que sento o llegeixo, no suporto els arguments demagògics. Per a mi, l’argument demagògic clàssic és el de criticar un govern o una institució o una persona que es gasten diners en “tal cosa”, que es reconeix més o menys que està bé, i en canvi no en gasten, o no en gasten prou segons el punt de vista de qui critica, en “tal altra cosa” que seria molt més profitosa (profitosa per al qui critica). Un exemple de la premsa, però en podria posar mil, de tots els mitjans de comunicació, dels argumentaris de tots els partits polítics i de les converses de cafè o de sobretaula de milions de conciutadans nostres: “Entonces vi en la pared uno de esos carteles de la Generalitat en los que se recomienda dialogar con las personas de comportamiento salvaje y se me ocurrió que el dinero que se invierte en esas campañas podría tal vez invertirse en sueldos para vigilantes nocturnos del metro y otros lugares poco recomendables.” (Ferran Toutain, “De ciegos y locos”, El País, 19 desembre 2005).

Suposo que no cal comentar gaire res. Ens poden molestar o semblar ineficaces o fins i tot resultar-nos insofribles les campanyes del “bon rotllo” i del tarannà institucional que ara són moda, però limitar-se a dir que hi ha altres coses que són “prioritàries” em sembla absurd. Sempre hi haurà coses més urgents per fer, sempre hi haurà coses més importants a les quals dedicar esforços, sempre hi haurà moments més oportuns per prendre decisions difícils, però no es poden desqualificar les bones intencions ni les bones decisions ni et pots limitar a fer –governs, institucions, grups familiars, persones individuals– només l’urgent i el prioritari, perquè llavors ja pots anar venent casa teva i instal·lant-te a sota el pont, i ni això, perquè sempre hi haurà gent que s’ho passarà pitjor que tu i no tindrà ni pont per aixoplugar-se.

Cada cosa en el seu moment, i sempre és bon moment per a les coses gratificants, i fins i tot per a les inútils però plaents, que també cal fer-les, que no som màquines. I ja sabem que el paradís no el tindrem aquí, però el fet de saber-ho no ens ha de llevar l’esperança, perquè hem de fer tots els possibles com si hi poguéssim arribar. El "lasciate ogni speranza" el situa Dant a les portes de l'avern, no pas abans.

Un altre tipus d’argumentació demagògica, molt propera a l’anterior, és la que fan servir els espanyolistes –nacionalistes espanyols– per defensar els drets “sagrats” dels castellanoparlants de Catalunya, que es posen les mans al cap quan comenten determinades normatives protectores del català, i parlen de TV3 i de Catalunya Ràdio i del Parlament de Catalunya, “que sólo hablan en catalán” –i no diuen que si al Parlament no es parla gaire castellà no és perquè estigui prohibit, com a Madrid està prohibit el català, sinó perquè no volen parlar-lo els diputats, ja que cap llei no els impedeix fer-ho–, i consideren que són mitjans i institucions intolerables i provincianes, perquè no respecten el “pluralismo lingüístico”. Pretenen que ens oblidem, doncs, del Parlament espanyol i dels ministeris espanyols i dels mitjans de comunicació espanyols que també afecten i arriben, i de quina manera, a Catalunya. L’únic que volen, és clar, és conservar els seus privilegis, entre els quals hi ha el de no haver de girar la llengua seva, ni passivament, en cap racó d’un Estat que consideren seu de punta a punta. I parlen de lleis catalanes intolerables i ofegadores i provincianes oblidant sempre les lleis de més amunt, les de l’Estat, que també afecten directament i de manera punyent el mateix territori provincià en què aquelles lleis provincianes miren de treure el cap… I així van passant els segles, i ells tan tranquils, castellans tothora a Catalunya, i nosaltres que no podem ser normals ni a casa nostra.

Ja ho dic, em sembla una manera d’argumentar intel·lectualment menyspreable. Potser no mereixen ni l’esforç de rebatre’ls directament. Saben que fan trampa, saben que menteixen.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)