divendres, 16 de desembre de 2005

Escoltar els avis

No hi ha dret que els fem callar o que els condemnem a una vida totalment passiva, que els convertim en ciutadans de segona categoria de seguida que els comencen a fallar les connexions i ja no s’aguanten els pets. No, els hem d’escoltar, que no vol dir fer-los cas en tot, però sí aprendre a valorar la part de veritat que hi ha en alguns dels disbarats que de vegades se’ls escapen, com ho fem amb els nens, que no els despatxem amb un “ets idiota” quan diuen una bestiesa. Hem d’aprendre a veure què hi ha al darrere de les seves observacions i, sense necessitat de seguir-los el fil de tot el raonament que puguin articular, sí que hem de fer-los veure que estem per ells. I molts cops, la seva ànsia de pau –de pau en uns casos, en altres no, que n’hi ha que es tornen revolucionaris, o almenys molt bellugadissos–, la seva saviesa calmosa i distanciada de la vida, el seu afany d’ajudar i de sentir-se útils, ens poden ser de molt profit. Deixem-los parlar i enriquim-nos amb el que ens diuen, que segur que hi ha moltes coses que encara ens poden fer servei. I sobretot, tractem-los amb molt de respecte.

El que és una crueltat absoluta per part nostra és que els nostres avis comencin a creure que són sobrers. I que pensin, pobrets, que tant per tant és millor anar-se’n. I que demanin l’eutanàsia o que, directament, se suïcidin. He vist estadístiques sobre aquest punt, esfereïdores. No es diu públicament perquè fa lleig, però passa cada cop més. I és culpa nostra, d’aquesta societat utilitarista que entre tots fem cada dia. Un utilitarisme que comença per renyar l’avi quan diu una obvietat o una bajanada. Deixa’l, home (dona), que no veus que els anys transcorreguts li han concedit el dret inviolable de dir tot allò que vulgui?

Respectem els iaios, si us plau.


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)