dissabte, 29 d’abril del 2006

"Casablanca" i el nacionalisme

Una de les coses que m’agrada fer de tant en tant amb els amics –amb els amics als quals els agrada això mateix, és clar– és mirar una pel·lícula antiga, un clàssic, i després seure amb calma i comentar-la, improvisant, sense erudicions, deixant-se anar, sense pressa. De vegades ho fem llogant una cinta, de vegades ho fem anant a la Filmoteca o a un altre lloc on projectin pel·lícules de les anomenades mítiques amb motiu d’un aniversari, d’un homenatge, d’un cicle. Ahir simplement ho vam fer a casa d’uns amics, que ens van proposar de veure Casablanca. I vam acabar parlant, entre altres moltes coses, de nacionalisme. A això em volia referir.

L’escena és coneguda. Passa, com gairebé tota la pel·lícula, al local d’en Rick, a Casablanca, una ciutat del Marroc que depèn de la França teòricament no ocupada. Dic «teòricament no ocupada» perquè els nazis són pertot arreu a la França que depèn de Vichy. Un dia, uns nazis que són en un racó del local comencen a cantar. No sembla que vulguin provocar, senzillament tenen ganes de cantar una cançó –la típica marxa militar, no sé si és molt o poc coneguda–, segurament empesos per allò que se’n diu la “sana camaradería” que aquí vam viure tan de prop, per la relaxació que hi pot haver entre militars en un lloc on no hi ha front de guerra i, indubtablement, per la voluntat de deixar clar que ells són els amos del món. Un dels líders de la resistència –que és allà tan tranquil i al qual els nazis no detenen no se sap ben bé per què, però en fi, això ja respon als misteris del guió– s’adreça llavors als de l’orquestra, que en aquell moment no toquen res, i els diu que interpretin La Marsellesa. S’hi posen, i en pocs segons tot el local, dempeus, canta l’himne francès amb llàgrimes als ulls. Els alemanys queden ben mocats.

Doncs bé, se’ns va acudir que era una paràbola de com funcionen normalment el nacionalisme català i l’espanyol. Els nacionalistes són ells, els nazis són ells, els amos són ells, ells són els que dominen pacíficament. I de vegades, nosaltres ens defensem cantant –protestant una mica, jugant a futbol, demanant d’estranquis un domini secundari d’internet...–, ja que no tenim cap més poder que el de la nostra murrieria i cap més força que la de les nostres consciències. I llavors ells ens acusen de nacionalistes exacerbats, perquès ells no ens havien fet cap mal, s’havien limitat a ser ells mateixos i a cantar les seves cançons pacíficament.

Vam començar a parlar-ne, i la conversa es va allargar més de dues hores. Vam estar-hi tots bastant d’acord, fins i tot un dels amics que, diguem-ne, era més pròxim a les tesis dels que diuen que és possible la convivència pacífica amb els espanyols.


(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 26 d’abril del 2006

Una anècdota d’Einstein

He acabat de llegir aquests dies una biografia d’Einstein (Carl Seelig, Albert Einstein, Europa Verlag 1960) que em van deixar l’any passat. La vaig veure a casa uns amics que l’havien comprada en un llibreter de vell amb motiu del centenari... i fins ara, sempre hi havia coses més apressants o aparentment interessants per llegir. He pres, com sempre que llegeixo un llibre de profit, unes quantes notes. Una de les més divertides, i per mi pedagògiques, és la que ara us contaré.

Es veu que l’home era el prototipus de savi distret, i quan va començar a viatjar arreu del món, perdia coses. Tornava sempre amb la meitat de peces a la maleta de les que s’havia endut. La muller, que li havia preparat l’equipatge amb tota la cura del món –eren altres temps–, el renyava. Un dia, Einstein va tornar d’un llarg viatge, la dona que li mira la maleta, i hi era tot! No sols hi era tot, sinó que el contingut de la maleta estava molt ben endreçat. La dona:

–Albert! Que bé, com t’ho has fet per no perdre res?

–Ah!, és que no he obert ni una vegada la maleta. M’he comprat dues camises i roba interior als llocs on arribava. No volia que em renyessis.

També tinc anotada l'opinió d'Einstein sobre un personatge català: "El que més admiro de Pau Casals és la seva actitud ferma, no sols davant els opressors del seu poble, sinó també davant tots els oportunistes que sempre estan disposats a pactar amb el dimoni. Ha manifestat clarament que el món, encara més que pels malfactors, està amenaçat pels que permeten el mal i l'afavoreixen." Si Einstein hagués dit això avui i aquí, a casa nostra, més d'un que jo conec hauria d'escurar-se la gola una bona estona abans de balbotejar una resposta.


(No tornaré a parlar del tripartit)
(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

divendres, 21 d’abril del 2006

No tornaré a parlar del tripartit

Com que no vull fer el joc als partits de l’oposició, renuncio des d’ara a parlar més del tripartit. El que han fet no és que sigui un error, és que no té nom i ells ho saben, ho han fet a gratcient. No sols no rectifiquen, no sols no dimiteixen, sinó que fan conseller el qui s’equivoca. Com si CiU hagués nomenat conseller Prenafeta, després dels escàndols. Maragall ja no té el suport ni del PSC i s’ha llançat a l’aventura en solitari, a veure si ell i els que pugui arreplegar de les restes del seu expartit, més ERC, més Iniciativa, poden revalidar un tripartit maragallià. Maragall es vol tornar a presentar i vol continuar manant com sigui, ni que provoqui la divisió dels seus –la divisió ja està feta. Ara ja no hi ha dubtes –sempre tinc problemes i miro enrere quan trio una opció arriscada– que vaig fer ben fet de votar una cosa alternativa.

Quina decepció. I em sap greu sobretot perquè crec que ho pagaran molt car, no se’n sortiran i tornaran els prenafetes. “Prenafeta la llei, prenafeta la trampa.” Potser no, perquè la política de vegades és com el futbol, i hi ha cops de sort i d’estratègia que desbloquegen situacions compromeses i aparentment atzucacades. Però per mi, ja ho he dit moltes vegades, el fi no justifica els mitjans. Per mi s’ha acabat el bròquil. Adéu, gent, adéu per sempre, ja us ho fareu. No penso tornar a parlar de política durant molt de temps.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 15 d’abril del 2006

Demanaré dimissions

Feia setmanes –mesos– que anava dejú de cine, per falta de temps i també per falta de convicció sobre la bondat de la cartellera actual. No trobeu que l’últim any ha estat molt fluix? Bé, el cas és que aquests dies, que tenia una mica més de temps –tot i que dimecres sant un client d’aquells que no pots enviar a fer punyetes em va encolomar una feina d’unes 30 hores, “tranquil, no hi ha pressa, si ho tens per dimarts que ve ja em va bé”–, vaig estudiar a fons la programació de la Filmoteca. I hi vaig senyalar dues fites: Los motivos de Berta, dijous 13, i Barry Lyndon, dissabte 15.

Los motivos de Berta l'havia vista en vídeo, poc després d’acabar-se de rodar, perquè llavors tenia força relació amb una de les persones que havien intervingut en el rodatge, i la vam anar a veure una colla d’amics a casa seva. Poder mirar una pel·lícula al costat d’un dels seus creadors és una experiència realment fascinant. A més, coneixia també una mica el director, José Luis Guerin, i la veritat és que m’impressionava que un noi més jove que jo, de poc més de vint anys, fos capaç de fer no sols una pel·lícula, sinó una pel·lícula com aquella. Però el fet és que vaig estar més pendent de les circumstàncies que no pas de la història, i després quan la van fer al cine no hi vaig anar “perquè ja l’havia vista”, i van passar els anys, i la pel·lícula s’havia convertit per a mi en una mena d’obsessió –havia de veure-la en pantalla gran.

I ara el Guerin ja en té quaranta-cinc, i jo mentrestant suposo que també he madurat una mica, i, per fi, el mes d’abril del 2006 havia arribat el moment.

El matí de dijous sant vaig anar al despatx. A la tarda també hi hauria d’haver anat, però vaig demanar a l’únic client que em podria donar feina aquella tarda que, sisplau, se n’estigués, que tenia un altre compromís. Havia avisat per correu uns quants amics que feien aquella pel·lícula i que no se la perdessin, si eren a Barcelona.

Estava programada per a dos quarts de sis de la tarda. Vaig arribar, doncs, a la Filmo, una mica just de temps. I... havien canviat la pel·lícula de Guerin per un producte molt mediocre de Laura Mañá, Sexo por compasión (que no és el que sembla, no és una pel·lícula porno, ni tan sols eròtica, però és una bajanada), sense avisar.

Davant meu, una noia discutia per mòbil amb el seu xicot, o marit, o el que sigui, i pel que vaig sentir sense voler, es veu que havien tingut una petita baralla abans de sortir de casa perquè ella havia volgut anar a veure la pel·lícula del Guerin i l’altre volia fer una altra cosa, o s’havia hagut de quedar a casa a cuidar la canalla o l’àvia, o vés a saber què. I vaig sentir una altra parella que deien que havien renunciat d’anar a Londres aquests dies per no perdre’s Los motivos de Berta. Lògicament, a la taquilla no et donaven explicacions: només que hi havia hagut problemes amb la cinta. Això sí, anaven cobrant a tothom que entrava, com si ells no haguessin fallat en res. Jo, quan cometo un error, normalment pago una multa o haig de rectificar d’alguna manera. En canvi, en determinats àmbits hi ha instal·lada la idea de la impunitat (això és de sempre, és una mentalitat medieval, senyorial, feudal, no és pas cosa d’ara). Jo crec que una cosa que cal fer en casos com aquest és: primer, avisar la gent de totes les maneres possibles; segon, canviar la cinta per una que es pugui comparar mínimament en qualitat, tipus de públic objectiu, etc., amb la que estava programada; tercer, si no s’ha pogut fer res d’això anterior, no cobrar l’entrada o fer-hi una rebaixa notable. Per compensar una mica el disgust, no? Els de la Filmoteca no van fer cap d’aquestes tres coses. No s’adonen que si programen una pel·lícula i l’anuncien pertot arreu hi ha una mena de contracte tàcit establert amb el públic?

Vaig anar-me’n emprenyat, sense saber que hi havia anat algun dels amics convocats i s’havia ficat a la sala en veure que jo no arribava (jo tampoc m’havia compromès a anar-hi, només havia dit que “no us la perdeu”).

Aquesta tarda és previst que hi facin Barry Lyndon, de Kubrick. Si no la fan, demanaré la dimissió d’algú –la Mieras, tocaria, i a més és moda demanar-ho–, que ja sabeu que amb aquestes coses sóc molt italià: “Piove, porco governo”.

I de Guerin en parlaré un altre dia, perquè val la pena. Per mi, és l’únic director català o espanyol –suposo que ell deu estar més còmode amb l’etiqueta d’espanyol– que em convenç de veritat, el cent per cent de les seves pel·lícules m’han enganxat des del començament fins al final.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 12 d’abril del 2006

Pobre Déu, tan maltractat

Passa bastant sovint que quan els creients parlem de Déu de seguida ens afanyem a fer una autocrítica curiosa que consisteix a criticar els altres creients i a excusar-nos pels seus pecats i a dir “jo no sóc així, jo no sóc com els fonamentalistes, jo sóc un creient raonable”. Fins que ens toquen la cama del mal. Llavors, saltem tots, els que creiem en Déu i els que diuen que no hi creuen. Tothom té els seus, de déus. Jo, fins ara no he conegut ningú que no tingui cap déu, cap ni un. Tots tenim les nostres manies personals i intransferibles i les nostres maneres de pensar innegociables i –espero– les nostres conviccions fermes, i per poc que coneguis una persona una mica amb cara i ulls t’adones que és així. I no tots els fonamentalistes són creients, ja que hi som. Hi ha fonamentalistes ateus, per descomptat, i no cal remuntar-se a Stalin per trobar-ne.

Déu no és el déu del Bush, ni el déu d’al-Qaida, ni el déu d’Ariel Sharon, ni el déu de Hitler –suposo que sabeu que els soldats de la Wehrmacht duien a la sivella del cinturó la blasfèmia “Déu és amb nosaltres”–, ni el d’Aznar, ni el de la cadena aquella de ràdio que ara no recordo com es diu, ni segurament el déu meu, el que moltes vegades em fabrico jo mateix com a remei psicoterapèutic. Déu, si existeix –i jo crec que existeix–, segur que és força diferent del déu que cadascú creem a mesura de les nostres necessitats. De fet, suposo que no podríem saber gairebé res d’ell si no fos que ell ens ha volgut fer conèixer unes quantes coses (que els homes tot sovint hem malinterpretat, o interpretat d’acord amb els nostres interessos).

La Bíblia, que no és escrita per Déu sinó pels homes, sí que em sembla que mostra un procés –no lineal, però més o menys progressiu– en la composició que per aquests verals de la civilització occidental ens hem fet de Déu al llarg dels segles. Hi ha hagut una progressió clara. Per exemple, en els primers llibres –el Pentateuc–, el déu que se’ns presenta és un déu sovint –no sempre– combatiu, violent, sanguinari, que vol que els seus seguidors siguin sobretot gelosos i vindicatius. Tot molt antropomòrfic, molt semblant als homes de l’època: era més una projecció nostra, de com érem llavors els humans d’aquesta zona del món, que cap altra cosa. Déu potser intentava comunicar-se, ni que fos indirectament, però la comunicació no funcionava prou bé, hi havia molt soroll de fons. En canvi, en els últims llibres, de manera especial als Evangelis –una lectura que us recomano, sense prejudicis–, Déu és un déu perseguit i els seus seguidors són generalment incompresos..., i això anava contra la mentalitat de l’època en què van ser escrits aquells llibres. Hi ha molt més misteri, molt menys antropomorfisme, molta menys projecció.

Ara, tot comptat i debatut, la Bíblia sencera em sembla una obra preciosa, perquè trobo evident que mostra un progrés clar, només fixant-nos en aquest punt que he comentat. De fet, no són pocs els que conclouen que la religió venjativa i violenta a la qual encara han apel·lat tantes vegades els homes ens els darrers vint segles –i abans, és clar– és una religió que no troba suport en els llibres anomenats del Nou Testament –els escrits a partir del naixement de Jesús de Natzaret. I doncs, els homes que s’anomenen creients i que alhora són violents es pot dir que s’han quedat en un estadi antic, precristià. El cristianisme és incompatible amb la violència, encara que hi hagi gent que intenti conjuminar-los. A mi m’agrada pensar que és així, tot i que ja sé que hi hauria més d’un papa de Roma –no parlo dels actuals, no vull fer demagògia barata, parlo dels darrers vint segles– que em contradiria. En canvi, el Déu que es compadeix dels homes i envia el seu fill a córrer la mateixa sort que els humans, em sembla evidentment que s’acosta més a la veritat del que ha de ser Déu que no pas l’altre, molt més criatura nostra i déu dels nostres interessos que cap altra cosa.

Ara bé, des dels primers llibres de la Bíblia fins als últims apareix de tant en tant, de manera repetitiva, allò bàsic que un creient en aquest Déu ha de tenir en compte: el famós Decàleg. Aquest Decàleg es resumeix en un manament: estimar Déu per damunt de tot i estimar els altres com a nosaltres mateixos. El problema, em direu –i us donaré la raó–, ve de les interpretacions perverses que es poden fer i es fan d’aquest “estimar Déu per damunt de tot”, però també és veritat que aquest manament està acotat per un altre que mana de “no usar el nom de Déu debades”, i aquesta precisió és prou important. A més, si la segona part del manament, “estimar els altres com a nosaltres mateixos”, s’utilitza com a clau interpretativa de tot plegat, d’alguna manera ja es posa un contrapunt que limita les possibles desviacions indesitjables del primer. O sigui, es pot encloure el manament en aquesta síntesi: “Creu en Déu i demostra-li que te l’estimes estimant tant com puguis la gent que tens al teu voltant.”

Ja he deixat caure al començament que no descarto que hi hagi en tota aquesta composició meva sobre la creença en Déu una part de remei psicoterapèutic personal. Què voleu que hi faci? Psicològicament sóc feble. Hi ha gent que tenen conviccions socials molt fermes sense creure en cap déu, i jo els admiro. Jo també les tinc –crec– però em resulta més difícil creure en una sopa d’àtoms de la qual hem sorgit per casualitat nosaltres i tot el que ens envolta que no pas creure que hi ha un Déu que ens ha posat aquí i vol que ens estimem i que es riu de nosaltres quan fem entremaliadures i plora quan veu que ens ofeguem dins la sopa d’àtoms. El fet que ell pugui estar al darrere de la creació primigènia no vol dir que sigui responsable de tot el que ha passat després, com un pare o una mare no són responsables de tot el que fan i pateixen els seus fills, néts, renéts, etc., tot i que sí que siguin responsables d’haver-los portat en aquest món tan irregular i, per tant, responsables del fet que hi siguin. Per tant, la comparança de Déu –el déu en el qual jo crec– amb un pare no em sembla desencaminada. El meu déu segur que plora molt... com plora una mare o un pare que veuen que el seu fill pren mal. Com es conjuga la cura absoluta dels teus fills majors d’edat amb el respecte a la seva llibertat? És clar, si els tanques en un “paradís” no prendran mal, però llavors tampoc seran lliures, no?

En fi, que quedi clar que en aquest esquema, com en tots tret dels totalitaris, queda molta cosa a l’ombra de l’inexplicable, però em sembla una mica injust que als creients se’ns acusi de refugiar-nos en la comoditat del misteri, com si els no creients no tinguessin misteris per resoldre. Vull dir, que en qualsevol sistema llevat dels totalitaris, com deia, hi ha coses inexplicables, i cadascú s’ho manega com pot per no quedar aclaparat per les circumstàncies irresolubles que l’envolten. O creieu de veritat que tots els mals tenen un culpable, que no hi ha accidents i que quan passa alguna desgràcia el més important és comprovar si a alguna de les persones afectades li faltava algún document o algún permís? Bé, ara és moda entre els excreients dir que el culpable és déu –el déu que ens hem fet a la nostra mida– per no haver-ho previst tot. A mi em sembla un plantejament injust, francament.

A veure, i si Déu, al final, no existeix? Doncs, la veritat, jo tindria un disgust, però crec que no me n’hauré de penedir gaire, perquè les poquetes bones obres que puc haver fet empès per la creença en Déu tampoc no hauran fet mal a ningú. O sigui, no crec haver fet mal per haver seguit l’exemple dels meus pares en aquest punt. Espero i desitjo que els que diuen que no creuen en Déu puguin traure conclusions similars a la inversa.

Ingenu? És clar que sí. I feble psicològicament, ja ho he dit. Ara, per mi, tot això és part d’un patrimoni que jo he rebut de franc per via familiar i que em sembla essencialment valuós. Evidentment, jo miraré de transmetre’l, purificat, si voleu, d’accessoris propis d’altres èpoques, però en consciència crec que no el puc deixar perdre sense més ni més.

No pretenc demostrar res, eh? I encara menys fer el tifa. Només explicar com veig jo aquestes coses. O com les veig de tant en tant, quan estic inspirat (?). Perdoneu, doncs, la sessió de teologia barata. Som a la Setmana Santa i, com ja em va passar per Nadal i també l’any passat, em poso tendre i em ve al cap que estaria bé parlar d’alguna cosa d’aquestes. A més, ja n’hi ha prou de política, no?... que per a alguns sembla una religió (la religió del poder i dels diners, ai). I prou justificacions, tu. Al cap i a la fi, és el meu bloc. (Per què costa tant parlar d’aquestes coses amb normalitat?)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 11 d’abril del 2006

Per què no hi ha eleccions

Em demaneu per què no es trenca de tota manera el tripartit, encara que ERC no vulgui. Home, això ho sap tothom: el tripartit no es trenca perquè el president de la Generalitat sap que trencar-se el tripartit i anar-se’n ell cap a casa és tot una sola cosa... encara que guanyés el PSC per majoria absoluta. O sigui, Maragall no vol plegar. De fet, ja només mana en això, en el control del temps... amb permís d’ERC, que és esclava dels seus càrrecs i de la gent que hi té col·locada, i ben col•locada, a canvi d’un suport ferri de quatre anys. Maragall ja sap el que a hores d’ara és vox populi: el PSC-PSOE, si té possibilitats de governar, no cometrà el mateix error. O sigui, davant del que es perfila –victòria de CiU o del PSC per la mínima– evidentment la solució no és Maragall president i Mas vicepresident, primer perquè Mas no ho acceptaria, però segon perquè Maragall ja sap que no serà a la llista. Per tant, la meva aposta: Mas president, Manuela consellera primera, o una cosa així. Ja m’ho retraureu, si m’equivoco de gaire. Pobre Pasqual, acabar així la seva carrera brillant.

(Així és com veig les coses ara com ara, eh?, que la política és molt canviant. Cal no descartar que Maragall, en l'any i mig que queda de legislatura, tregui un altre conill del copalta i esdevingui l'home clau sine qua non del pròxim Govern de Catalunya. Però això suposo que voldria dir que n'ha de fer alguna de grossa, i crec que al president tothom li coneix ja tots els trucs...)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dissabte, 8 d’abril del 2006

Per què no es trencarà el tripartit

Ni en el fullet “Pressupostos 2006: molt més que xifres” (un fullet de 40 planes) ni en cap altre indret de fàcil accés. Finalment, he trobat els pressupostos d’aquest any desglossats per departaments aquí (vegeu les pàgs. 44s d’aquest document). Reprodueixo la xifra final (despeses pressupostades) amb els departaments ordenats per disponibilitat d’efectiu:

Salut (Geli, PSC): 7.835 M €
Educació (Cid, ERC): 4.177 M €
Política Territorial i OP (Nadal, PSC): 1.358 M €
Benestar i Família (Simó, ERC): 1.284 M €
Universitats, Recerca i SI (Solà, ERC): 959 M €
Interior (Tura, PSC): 835 M €
Justícia (Vallès, PSC [CPC]): 676 M €
Presidència (Bargalló, ERC): 576 M €
Treball i Indústria (Rañé, PSC): 574 M €
Medi Ambient i Habitatge (Milà, ICV): 372 M €
Governació (Carretero, ERC): 361 M €
Agricultura Ramaderia i Pesca (Siurana, PSC): 318 M €
Cultura (Mieras, PSC): 275 M €
Economia i Finances (Castells, PSC): 173 M €
Comerç, Turisme i Consum (Huguet, ERC): 140 M €
Relacions Institucionals i Participació (Saura, ICV): 24 M €

No sé què us passa a vosaltres, però jo veient aquestes xifres tendeixo a entendre per què no hi ha cap interès per part d’ERC a deixar que es trenqui al Govern. Ja em va passar amb el primers pressupostos del tripartit, i amb els de l’any passat.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimecres, 5 d’abril del 2006

Molts comentaris

(Jo no volia parlar de política en aquest bloc, o només quan fos necessari. I el fet és que no paro de parlar-ne. Em sap greu sobretot pels que us interessen altres coses. Suposo que quan s'acabi tota la comèdia de l'Estatut podrem tornar a parlar de coses serioses.)

No havia rebut mai tants missatges de resposta, crítica, aplaudiments i matisacions com amb l’últim sobre els comptes d’ERC. Per una banda m’afalaga que hi hagi gent que llegeixi això que escric, per l’altra em provoca una certa confusió. Escrigui sobre el que escrigui, el mateix dia o l’endemà tinc una resposta de la persona al·ludida o de gent que hi està relacionada, o que està relacionada amb la institució, empresa o el que sigui de la qual he parlat. I això passa amb els partits polítics, amb les ONG, amb el Barça, amb els (altres) mitjans de comunicació... I després hi ha els comentaristes habituals, que sempre em fan reflexions molt de fons (en general a anys llum de les que se solen trobar en molts altres blocs, on els comentaris són apressats, improvisats, rutinaris, de compromís, aprofitant una cua de temps; la majoria dels que rebo jo són prou meditats, fets amb calma, buscant el millor moment... M’equivoco gaire?). I finalment hi ha els comentaristes passavolants, gent que conec, o no, que de sobte et deixen caure un comentari, sovint d’ànim i ja està, però de vegades amb reflexions de prou fondària, amb crítica o amb matisacions interessants.

Em consta que el que escric no és cap cosa de l’altre món, de manera que crec, un cop més, que no em vaig equivocar quan vaig eliminar els comentaris públics d’aquest bloc, perquè sé que moltes d’aquestes respostes que rebo, que la majoria són de gent que m'escriu a cara descoberta, no les tindria si els comentaris fossin públics, o bé les tindria però serien anònimes. Hi ha un tipus de gent a qui agrada el diàleg, i discutir o reflexionar “en parella”, sense poder sofrir que mig món contempli l’espectacle. Jo m’adreço a aquest tipus de públic i constato que la cosa va bé. Si més no, des del meu punt de vista: he comprovat que la meva intuïció era encertada. Sens dubte, el nombre d’accessos al bloc es multiplica i això fa que hagi de prestar-li una atenció especial en el temps que no tinc (i fa que hagi descuidat l’atenció de la revista infoReflex, deixadesa que ha anat unida a la manca de temps dels altres col·laboradors de la revista, en qualsevol cas mea culpa).

Sobre els diners d’ERC, repeteixo que la crítica que els feia era al marge de la que es mereixen els altres partits, tots els altres. Per tant, que ningú no s’alegri dient-me que “ja era hora que féssiu una mica d’autocrítica”, entre altres coses perquè jo no sóc d’ERC (quantes vegades ho haig de dir?). Ara, sí que era una crítica “amiga”. No estic d’acord que no es pugui criticar “l’amic polític”, si s’ho mereix, quan és objecte d’atacs forts per part dels seus enemics. No, jo no puc entrar en el terreny de les tàctiques partidistes, que sempre utilitzen com a munició de reserva per a les seves argumentacions la de “tens raó, però no és oportú”. Jo, aquest criteri, el tinc en compte a casa meva amb els meus i amb la gent que estimo, però no amb gent que ocupa càrrecs públics i que es guanya la vida amb una feina d’aparador. Ni parlar-ne. El fet que ERC, des del primer dia que va entrar al Govern –i la cosa ja venia d’abans–, hagi estat durament i injustament tractada per l’oposició, per Espanya en general, pels mitjans de comunicació, no m’obliga a mi a callar les crítiques que jo els pugui fer. Potser he callat massa i tot, perquè no em falten motius per criticar-los. Si la gent no critica els polítics “amics”, si no ho fem els que hi estem més “a prop” (sense ser “d’ells”), llavors aquests polítics acaben com tots els altres, allunyats de la gent, creguts i (encara més) messiànics. No, els hem de criticar, ja ho crec, quan s’ho mereixen. I torno a dir que la crítica, en aquest cas, estava bastant circumscrita a les reclamacions de diners fetes –a consciència, no va ser un error, i això ho sap tothom– a gent que no era d’ERC. Dir-me que “no m’esperava que et sumessis a les crítiques de la dreta” és injust i demagògic, i el comunicant ho sap. Esquerra acaba d’aprovar ahir mateix un canvi en la seva manera d’actuar en aquest assumpte, i ha acceptat que havien comès errors d’apreciació –no pas errades involuntàries, sinó errors sistemàtics sobre les persones a les quals podien reclamar diners–, i aquesta capacitat de rectificació, que els honora si és certa i no és de cara a la galeria, potser no l’haurien tinguda si les crítiques només les haguessin rebut de part dels enemics.

En canvi, hi ha una persona d’ERC –ho és, ho he pogut comprovar– que no està d’acord tampoc amb la doctrina “Puigcercós-Vendrell” i assegura que la cosa que ells venen com a “unànime” –referint-se a les contribucions de la gent d’ERC– no és tan unànime com sembla, i em felicita per haver-ho criticat. Hi torno, jo amb aquestes contribucions no m’hi he ficat pas.

Un altre comentador em diu que demanar dimissions és massa i és fer el joc a la dreta. Potser sí, però si em vaig emprenyar més del compte amb Vendrell era per la seva incapacitat inicial de rectificar i la seva barra a l’hora de justificar tot el que s’havia fet, com si fos incapaç de reconèixer que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. Era per aquesta prepotència que jo en demanava la dimissió. Ara diuen que rectifiquen, tant de bo, millor per al país. De moment, però, la cosa de portes endins no va bé, perquè no troben ningú dins el Govern –ha de ser “de confiança”?, i què vol dir de confiança en aquest cas?– que gosi investigar el que ha passat (van despatxar l’Oller com a cap de l’AISP i ara ha plegat Gordon, als tres dies de ser nomenat). És clar, no es pot repicar i anar a professó.

Bé, em deixo altres comentaris que no van gaire més enllà del que he dit fins aquí. La cosa ja ha sortit prou llarga.


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)