Quin embolic

És un embolic. ERC no vol aquest Estatut, i fa ben fet de no voler-lo. L’única cosa és que potser haurien pogut dir-ho un dia abans de la foto de Zapatero i Mas, i llavors haurien sigut més creïbles. Perquè abans estaven disposats a tot i ens anaven posant vaselina a cada atzagaiada del PSOE. He fet un cop d’ulls als diaris d’abans del pacte i és vergonyós. O sigui, ara es nota molt que actuen, que ho diuen per despit. A mi ja m’està bé. Però alhora, ERC no vol deixar el Goverm ja que s’hi juga molts calerons. Les conselleries d’ERC són de les més ben dotades (em refereixo a diners, no a l’Anna Simó). ERC no vol de cap manera deixar anar tant de poder. Però el PSC n’està fins al capdamunt. I el PSOE encara més, si és que podem fer a hores d’ara cap distinció entre tots dos. I més que hi estaran si ERC finalment diu que no a l’Estatut que els ha costat tant parir perquè sigui espanyol però que alhora els diferenciï dels de la caverna. (Parlant de Caverna, quin tip de riure que el capo dels presidents d'Iberia, Telefónica, Endesa... digui que els empresaris catalans funcionen a cop de BOE... HA HA HA!) Per això hi ha tanta pressió sobre ERC, que va ser la instigadora de la iniciativa. Perquè a tots els altres els interessa que el no a l’Estatut sigui testimonial (un 10% o menys, el que correspon al PP). I ERC, al mateix temps, creu que no pot aparèixer al costat del PP votant que no –i jo em demano per què: no van votar que no a la Constitución española al costat de Fuerza Nueva, Falange, Adolf Aznar i companys màrtirs? I ICV no sap / no contesta, igual com ha passat els darrers dos anys. CiU mira de fer forat en les contradiccions. Zapatero necessita l’Estatut, després de tot el que ha hagut de patir, des del seu punt de vista. Maragall necessita l’Estatut. CiU no necessita l’Estatut, però és un dels que més pressiona a favor de tenir-lo, sigui com sigui. Per què? Perquè CiU el que vol és poder, tan aviat com sigui possible, i els sembla que estar-se al costat de Zapatero pot escurçar les distàncies cap al poder. ERC necessita l’Estatut i vol conservar el poder que té, però veu que aquestes dues coses ara són incompatibles, no perquè siguin incompatibles per se, sinó perquè és incompatible el que pensa el PSC en el cas que ERC vagi per lliure i el que pensen les bases d’ERC sobre l’Estatut. A CiU fa temps que no els preocupa gaire el que pensin les seves bases: ja les reeducarà quan s’acosti l’hora de votar. ICV potser ja no té bases, o no se sap on són, però siguin on siguin segur que tenen una profunda crisi d’identitat. El PP és el que té les idees més clares, i van en bloc, perquè creuen que això és un joc maquiavèlic i ells volen guanyar sempre a costa del que sigui. El problema, diuen els altres, el tindrà el PP quan li arribi l’hora de tornar a governar, perquè estarà sol. Però jo crec que no tindrà cap problema, perquè el poder té molt d’atractiu –oi, ERC?– i CiU estarà sempre a la vora del poder, esperant ordres a canvi de butaques confortables, despatxos i secretàries, moltes secretàries. El PSC podria convocar eleccions si ERC diu finalment que no a l’Estatut. Però llavors potser ERC trauria més diputats dels que té ara, i llavors què? I si la solució és un govern PSC-CiU –els de CiU sempre estan a punt, amb qui sigui, l’únic que no suporten és que els deixin de banda–, això com es menja? Mas president i Manuela consellera primera? Perquè Maragall de president i Mas de vice no no veig ni jo ni ells ni ningú, ja que implicaria que Mas és el successor universal del país: el successor de Pujol i el de Maragall. O sigui, al PSC li agradaria fer eleccions en el cas que ERC s’escapi a la muntanya, però no hi ha manera, no surten els números. Les hipòtesis més versemblants, doncs: 1, ERC diu finalment que sí a l’Estatut i no passa res fins d’aquí a dos anys. 2, ERC diu finalment que no a l’Estatut i no passa res fins d’aquí a dos anys.

Tot plegat, un embolic. O no? O som on érem?


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)