divendres, 24 de març de 2006

I ara se suposa que hem de felicitar els pares adoptius?

Hi havia una vegada un senyor irat que feia dolenteries. La raó sembla que era que aquell senyor tenia uns pares adoptius bastant possessius, i el senyor que feia dolenteries diu que les feia justament perquè no volia aquells pares adoptius. De fet, no volia pares adoptius, ni aquells ni altres, diu que ja era prou gran. Van passar els anys i els pares adoptius anaven passant, i de pares a fills es transmetien l’adopció i la vigilància d’aquell senyor irat, que lògicament continuava fent dolenteries, a vegades amb més mala llet i a vegades amb menys, però en continuava fent perquè no aconseguia treure’s del damunt els pares adoptius. De vegades, és veritat que els pares adoptius eren una mica més bona gent i menys possessius i a vegades molt més possessius i menys bona gent. Però l’home ja no els volia ni d’una manera ni de l’altra, ja se n’havia cansat. Un bon dia, el senyor irat que feia dolenteries va arribar a la conclusió que fer dolenteries no portava enlloc, entre altres coses perquè molestava altra gent que també eren adoptats i que els pobres, que no tenien cap culpa de res, rebien per les dues bandes. I durant aquest procés de reflexió de l’home irat que feia dolenteries el pare adoptiu de torn va resultar que tenia un cert tarannà, que els seus predecessors no havien tingut, i va ser mentre aquell pare adoptiu amb tarannà manava que el senyor que feia dolenteries i que alhora reflexionava va decidir finalment que a partir d’ara protestaria contra els pares adoptius d’una altra manera, però sense fer dolenteries que molestessin altres persones. Els pares adoptius anteriors a l’actual deien que això havia passat perquè ells havien collat molt aquell senyor adoptat, però això és una bestiesa perquè si ets adoptat per força, per molt que et collin, no aconseguiran res més que ajornar el problema. El problema de les dolenteries s’havia resolt, doncs, perquè el senyor irat que les feia ja n’estava cansat, havia reflexionat i havia arribat a la conclusió que no pagava la pena. Tots els altres senyors adoptats, pares adoptius i tota la pesca van respirar alleujats, tot i que la majoria dels veïns que també eren adoptats, en aquell mateix bloc de pisos i en altres, si eren intel·ligents sabien que el problema de fons no estava resolt. Perquè continuaven sent adoptats tot i que eren majors d’edat. Però, en fi, almenys ja no patirien les conseqüències de l’adopció per les dues bandes, la dels pares adoptants i possessius i la del senyor irat que no parava de fer dolenteries.

A veure, nens, en tota aquesta història, creieu que és molt important que el pare adoptiu tingui tarannà? No, oi? Llavors, per què penseu que tothom diu que se l’ha de felicitar a ell?

En tot cas, a qui s’hauria de felicitar és al senyor que feia dolenteries, no?, per haver deixat de fer-ne... Però ni tan sols això, perquè mentre les feia ha emprenyat tots els seus veïns. O sigui, més que felicitar-lo, li hem de dir: «Ja era hora, noi.»

«Si ets esclau i estàs lligat al banc de rem, protesta tot el que vulguis, però procura que les teves protestes no empitjorin encara més la situació dels altres esclaus.» (Proverbi català, 24 març 2006)


(Busquen pis)
(Per què El vigilant del far?)
(Per què no hi ha comentaris al bloc?)