dilluns, 31 d’octubre del 2005

Felicitats per la coherència

Una mica embafador, no?, el devessall de portades d'avui, les ràdios, les teles... Es veu que ha nascut no sé qui a Madrid i tothom s'ha posat el vestit de mudar, s'han mobilitzat els enviats especials i han fet xafarranxos de combat totes les redaccions. I els mitjans catalans no han estat cap excepció. Dol, sobretot, el desplegament de l'Avui, que fins fa ben poc era correcte en les formes, però emotivament distant en aquest punt. Ara, el to és de molta proximitat. Hi influirà el fet que cada vegada hi hagi en les seves pàgines més signatures de plantilla amb el nom en castellà? Hi influeixen els nous amos? Estan lligades totes dues coses? Són preguntes purament retòriques, és clar.

Hi ha hagut dues excepcions en la bavejamenta general, que jo sàpiga: VilaWeb i el Racó Català. Volia deixar-ne constància, perquè passaran els dies i la gent potser no s'ho acabarà de creure. A hores d'ara, mitja tarda del 31 d'octubre del 2005, cap d'aquests dos mitjans no ha parlat a la seva informació de portada d'un fet que, en efecte, és absolutament ordinari, però sembla que ha fet perdre el timó, la xaveta i el control a la resta de mitjans informatius de l'Estat espanyol, incloent-hi la majoria dels catalans -que han reafirmat així la seva condició d'espanyols.

Com que m'ha semblat que l'opció de desmarcar-se de la resta potser podria comportar determinats problemes per a un mitjà generalista com és VilaWeb, els he tramès un missatge de suport, més o menys amb el contingut següent:

«Benvolguts amics,

»Veig que no feu referència, almenys en la vostra portada, a una suposada notícia que avui ofereixen tots els mitjans de comunicació, també els considerats "seriosos", sobre una nena que es veu que ha nascut aquesta nit a Madrid. Suposo que si no en parleu és perquè a Madrid cada dia hi neixen nenes i nens, com també a París, a Nova York, a Yamoussoukro i a Kuala Lumpur, i fins i tot a Igualada, a Elx, a Maó i a Perpinyà, i un mitjà de comunicació seriós no pot anar al darrere d'aquestes històries familiars íntimes que corresponen més aviat a publicacions especialitzades. És clar que VilaWeb també podria fer cada dia una pàgina amb tots els naixements del dia en els Països Catalans, una cosa com la d'aquells supermercats que regalen canastretes, i seria simpàtic i engrescador. Tot i això... una nena nascuda a Madrid, encara que fos filla d'un funcionari privilegiat i d'una periodista del Telediario, continuaria sense tenir res a fer en la primera plana d'un portal català.

»És en detalls com aquests que es posa de manifest de debò que VilaWeb és un mitjà de comunicació realment seriós i independent de modes i de pressions sentimentals. Per a mi, és el mitjà més valuós de tots els que consulto cada dia... tot i que de vegades -i us ho he fet saber- m'hagin decebut determinats silencis seus sobre coses molt negatives que passen de tant en tant al País Valencià i a les Illes.

»Bé, aquesta vegada us felicito per l'opció presa, que suposo que deu haver comportat també algun inconvenient i potser fins i tot alguna ganyota de molt amunt.

»Cordialment,

»(signatura)»




(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 25 d’octubre del 2005

Bufetades a temps?

Una de les coses que menys entenc de la manera de comunicar-se de determinades persones constituïdes en autoritat, és que sovint obren escletxes difuses en els principis que formulen, de manera que hi ha la possibilitat clara de fer exactament allò mateix que prohibeixen. Diuen les coses de manera que tant la regla com les excepcions a la regla siguin tan “evidents” que a tothom li semblin bé com a principis, sense que calguin explicacions més detallades. I quan arriba el cas d’aplicar la llei, que l’apliquen ells –són els que manen–, llavors decideixen que el seu cas és el típic en què es compleix l’excepció. Les guerres, decidides gairebé sempre per la gent que mana, són un exemple clar d’aquesta manera de fer: sempre ens asseguren que és un cas excepcional.

Tant per tant, penso, potser seria millor que quan es formulin aquests principis, no s’hi incorporessin excepcions. Les excepcions que ha de tenir tot principi en una societat no fonamentalista penso que no poden formar part de la regla, sinó que han de formar part de l’intangible, han de ser principi indiscutible però sense tenir formulació concreta, perquè si es formula, com que continuem trobant-nos en una societat lliure, caldrà obrir la porta a l’excepció de l’excepció, i així successivament: és impossible ficar en una llei la vida i quan s’ha intentat s’ha caigut en la tirania més perversa. Si incloem les excepcions en la mateixa regla, llavors ja no és excepció, sinó part de la regla. I per tant, el principi expressat en la regla passa a ser paper mullat, a l’albir dels qui manen, que sempre interpretaran, arribat el moment, que en aquell cas, justament en aquell cas, és quan es dóna l’excepció.

Com que aquest paràgraf darrer, ara que l’he rellegit, no s’entén gaire, posem un exemple, el dels càstigs físics als nens. En principi, tothom està d’acord amb el fet que són intolerables. Però després sentim com hi ha gent, de vegades constituïda en autoritat, si més no moral, que diu que “una plantofada a temps” pot arreglar un futur desgraciat. Le regla i l’excepció han estat formulades així mateix per Fernando Savater (El País, 23 octubre 2005), i les ha exemplificades amb el cas de Hellen Keller i la bufetada que li va clavar la seva institutriu Anne Sullivan, la qual va aconseguir així que la famosa nena sorda, muda i cega comencés a respondre positivament als intents de comunicació, fins llavors frustrats, de la gent del seu entorn.

Però aquest principi amb l’excepció inclosa, ¿no es presta a tota mena d’abusos justament per part dels pares i mares, tutors i mestres que ja són propensos a maltractar, mares i pares i tutors i mestres que no tenen les idees tan clares com se suposa que les tenia Anne Sullivan? Com descodificaran de manera adequada la regla i l’excepció aquests pares i mares –que segur que són una minoria, però hi són– propensos a la violència? No hauríem de prohibir les coses pensant només en la gent perillosa, i deixar que el sentit comú faci la resta? Algú pensa que s'han de descriure totes les possibles excepcions d’una regla perquè una societat funcioni? Cal legislar, sobretot en el terreny del dret penal, descrivint tot allò que se’ns acudeixi que pot passar, bo o dolent, en la societat? No legislem massa?

Savater formula el seu principi de diverses maneres. Per exemple, així: “No hay que maltratar a los niños ni se debe recurrir habitualmente por frustración o histeria –cuando no por sadismo– a los castigos corporales contra ellos.” Aquest “habitualmente”, vol dir que hi ha excepcions en què són justificats els càstigs corporals “por frustración o histeria”?

I també ho diu així: “El cachete puede ser en ocasiones un atisbo aleccionador que vacune contra futuras transgresiones que desembocarán en reconciliaciones más difíciles.” Què vol dir “...puede ser en ocasiones”?

O així: “Ninguna bofetada sustituye a la persuasión, pero alguna –en la ocasión y el momento adecuados– puede servir de aldabonazo para que las razones persuasivas sean mejor atendidas.” Què significa exactament “alguna”, “en la ocasión y el momento adecuados” i “puede servir”?

I encara així: “No, claro que no se debe pegar a los críos. Casi nunca.” Què vol dir “casi nunca”?

En fi, per mi Fernando Savater ha comès una greu irresponsabilitat. Una més. Ja vaig deixar de creure en ell i en la seva capacitat d’anàlisi lúcida del món quan va començar a deformar la realitat del País Basc i a presentar-se com a víctima d’una violència que ell, més que molts altres, ha contribuït a atiar de manera contínua en els últims anys, amb la seva irresponsable formulació de principis de no-violència que afectaven desfavorablement en primer lloc tothom qui no pensava com ell. Ell mateix i els seus amics s’apliquen sempre de forma afavoridora els principis i, alhora, neguen sempre aquesta mateixa interpretació favorable als de l’altra banda. És a dir, l’excepció és sempre ell i els de la seva banda, com si no hi hagués precedents ni història ni drets concurrents ni provocacions prèvies de cap mena.

En el cas de les “plantofades a temps”, ja es veu que Savater en deu haver clavat unes quantes i que n’està molt satisfet pensant que la mesura segur que ha servit per arreglar el futur de les criatures afectades. Sí, Savater, el seu futur i la teva tranquil·litat. No és gens estrany que Savater sigui un dels sacerdots suprems davant l’altar de la Constitución espanyola, que tant serveix per a una finalitat com per a la contrària, segons qui la llegeixi i segons què es discuteixi, però que al final sempre queda interpretada i determinada pels mateixos, pels que manen.

Quina és la solució al cas de les lleis generals i les excepcions? No la sé, no sé si hi ha cap solució. Suposo que l’ésser humà és limitat i haurà d’enfrontar-se sempre a aquestes contradiccions. Però jo crec que durant una temporada aniria força bé que les lleis generals més bàsiques –no matar, no pegar, no robar, no insultar, no fer guerres, no enriquir-se injustament a costa de l’esclavisme o les necessitats de subsistència d’altres– no tinguessin excepcions de cap mena, almenys en les formulacions teòriques. Potser aconseguiríem millorar una mica el món, que ja és prou difícil. I les excepcions, ja ens les trobarem en els casos concrets. I com que no som fonamentalistes, sabrem aplicar amb seny el que pertoqui en cada cas.

O ens estimem més que tot estigui teòricament ben quadriculat, que s’escrigui cada cosa amb previsió absoluta de tot el que pot passar, i que al final els que manen dictaminin que en aquest cas s’aplica la regla general i en aquell altre l’excepció?

Jo no.

divendres, 14 d’octubre del 2005

Els nacionalistes són ells

Ja ho vaig escriure fa temps i es va publicar, però no recordo a on i no sé trobar-ho. Els catalans vam cometre un error quan ens vam qualificar de nacionalistes. Nosaltres, la majoria, som catalans i prou, només volem que ens deixin ser catalans i prou. La paraula i el concepte de "nacionalisme", arreu, en gairebé tots els idiomes, vol dir una cosa diferent del que diuen el diccionaris catalans. Nosaltres diem "nacionalisme" i "nacionalistes" i no tenim la sensació de dir cap cosa lletja. En canvi, en castellà, anglès, alemany, francès, italià... "nacionalisme" els sona a imperialisme, a mata-degolla, a invasions, a guerra, a... nazis, justament. Per tant, encara que per a nosaltres "nacionalisme" signifiqui simplement la nostra manera de dir que estimem el país, hauríem de bandejar aquest terme. I dir-nos catalans i prou. O "pobres catalans", si voleu, que seria més ajustat.

I llavors, anomenar "nacionalistes" els espanyols, perquè ells sí que ho són: imperialistes, mata-degolla, invasors, guerra... nazis. Si un poble diu que vol viure pacíficament d'una altra manera, amb una altra mena de relació amb els països veïns, no ens poden titllar de nacionalistes. Els nacionalistes són ells, que no ens deixen. I són ells els que tenen els tancs per impedir-ho. Nosaltres, des del Decret de Nova Planta, que no ha estat derogat, no podem tenir ni ganivets a casa. I ni ganes. "Som gent pacífica", els nacionalistes són ells.

(Això ve a tomb per una ressenya que he vist en una publicació de Madrid sobre un llibre d'autor català que al crític li ha semblat molt bé, però deia: "Lástima que sea nacionalista..." Potser la culpa és una mica nostra, que ens fem dir el que no som. No pots anar pel món dient que et dius "nazi" i que això en el teu idioma significa tal cosa bonica. A veure si ho anem canviant.)

(Ep! Que quedi clar que som una nació, eh? Això sí. Com Castella, com el Japó i com els Estats Units d'Amèrica. Però una cosa és el que som i una altra l'isme amb el qual qualifiquem la manera d'estimar la nostra nació.)


(Per què no hi ha comentaris al bloc?)

dimarts, 4 d’octubre del 2005

Fruir com un godall

El fet que no m'entusiasmi gens ni mica el nou Estatut no em priva de fruir com un godall amb el que arriba aquests dies de més enllà de l'Ebre i amb les reaccions que provoca aquí mateix el bum-bum espanyol. Potser és veritat el que diu avui el columnista bascoespanyol Kepa Aulestia, segons el qual "és probable que fins divendres la ciutadania catalana no situés [tenir un nou Estatut] entre les seves prioritats [...] tan probable com que després de divendres molts ciutadans catalans el percebin [...] com si ja fos una cosa seva." (La Vanguardia, 4 oct. 05)

Té força raó Aulestia. Hi ha molta gent, almenys al meu voltant, que fins la setmana passada l'Estatut tant els era buit com carregat, i ara segueixen minut a minut el que arriba de Madrid. Primer de tot, les paraules boniques d'uns, donant per descomptat que l'Estatut és "molt respectable" si bé, "òbviament, caldrà fer-hi retocs". Aquest "òbviament" resulta encisador, perquè és aquella apel·lació secular del Madrid paternalista al català mesell, al "seni", com diuen ells, dels catalans "que toquen de peus a terra", que són "los catalanes de verdá", els que tenen el pedigrí beneït per Espanya, els que saben el que ens convé. Molt interessant.

I les estripades dels altres, de bracet amb els militars i amb el rei espanyol i amb la Cope i tota la pesca.

I les reaccions d'aquí, donant per fet que "òbviament" cal comptar que l'Estatut, tal com està, no ens l'aprovarà Madrid i, per tant, caldrà negociar amb el PSOE les retallades, o sigui, a veure si ens introdueixen els supositoris de glicerina constitucional amb mantega o amb margarina. Per descomptat, que ells són molt assenyats, no com aquests cridaners escandalosos del PP, que no paren de bramar.

I els tercers, que es freguen les mans perquè saben que qualsevol cessió que es faci en l'Estatut seran arguments per esgarrapar vots a les pròximes eleccions, ells que per quatre quartos i cinc càrrecs i sis despatxos i set secretàries es van deixar supositoritzar les vegades que va convenir, primer per la UCD, després pel PSOE, finalment pel PP -fuig, dimoni- i ara estan superdisposats de nou a seguir el tractament amb el PSOE del tarannà.

I els d'Esquerra, que... que... que... Ara no em ve al cap quin paper ha fet, fa i farà Esquerra en tota aquesta comèdia, però segur que és un paper molt transcendental. El de pinxo, potser? No, perquè el seu líder no fa por, és més aviat patètic. El d'encarregat que funcioni la nevera on hi ha la mantega i la margarina i els supositoris? Potser és això, sí. Voldran fer el paperot, voldran fer comèdia, com si ells no tinguessin res a veure amb tot plegat i només passessin per allà, molt responsables, per endollar la nevera al corrent.

Molt i molt interessant.



(Per què no hi ha comentaris al bloc?)