dissabte, 25 de juny de 2011

‘Decadència’? Potser no serà tant

per Carles Geli

Doncs hi va haver una època que, a Barcelona, es penjaven per les cantonades les poesies dels concursos, que una bona part dels documents notarials es redactaven en català i que la riquesa de la llengua, tant escrita com parlada, era tal que ni avui, malauradament, no es coneix el significat d’expressions llavors tan comunes com bossa de tres parròquies, quin era el color de Montserrat o la qualitat –i llavors d’aquí l’elogi o la ironia– d’un vi de tres nits.

Tot això confluïa en la Barcelona del 1700, en plena època de l’anomenada Decadència, dos segles, del XVI al XVIII, de suposada foscor que, a partir de les excavacions del Born, l’arquitecte i estudiós Albert Garcia Espuche i un equip d’experts s’ha entestat a il·luminar amb la col·lecció de llibres La ciutat del Born. Barcelona 1700, coeditada per l’ajuntament, l’editorial Barcino i la Fundació Lluís Carulla. Amb el sisè títol de la sèrie, Llengua i literatura, ara aparegut, s’aborda el nucli dur del mite d’aquesta Decadència. I, com la resta dels àmbits analitzats, aquest volum destrossa més d’un tòpic, perquè constata una vitalitat oral i escrita de la llengua que deixa entreveure un dinamisme cultural i socioeconòmic més fort del que es pensava fins avui.

“Al fer la història de les lletres catalanes se salta de la gran literatura medieval fins al segle XIX, i enmig es deixa un forat de quasi tres segles en què el que s’ha produït es qualifica de migrat, de gens interessant, de reiteratiu pel que fa a la temàtica, d’altament castellanitzat”, es lamenta el filòleg Joan Santanach, autor d’un dels sis articles que componen el volum. Aquest prejudici prové del romanticisme, “que va blasmar el barroc i que a Catalunya va ser encara pitjor per la davallada numèrica de grans noms i per la simplificació temàtica: tot tenia un biaix humorístic i fins obscè, tot vallfogonejava”, diu al·ludint a l’èxit de Francesc Vicent Garcia, conegut com “el rector de Vallfogona”.

Santanach, per desmuntar una tesi que van defensar i repetir estudiosos com Manuel Milà i Fontanals i Lluís Nicolau d’Olwer, fins arribar a Antoni Comas i Martí de Riquer, cita Francesc Fontanella i Josep Romeguera com a autors catalans molt notables de l’època, si bé admet que l’italià i el castellà eren les llengües de prestigi aleshores. Era l’auge del que s’acabaria batejant com a “segle d’or espanyol”, amb autors de l’alçada de Quevedo, Calderón de la Barca i Lope de Vega. El filòleg recorda que molts poetes, ja el segle XVI, com són Pere Serafí o Pere de Torroella, eren bilingües, i que fins i tot alguns, com Joan Boscà, acabaren escrivint sempre en castellà. “Hi ha autors que gongoranitzen o gracianitzen perquè intenten prestigiar la llengua catalana inspirant-se en la castellana i la italiana; Fontanella mateix està molt influït per Góngora, i el seu teatre pel de l’italià Guarini”, però “ho fan expressament, no practiquen el seguidisme o la còpia”, argumenta Santanach.

La tesi del llibre és que la Barcelona del XVII funciona essencialment en català, que la seva supervivència no estava en entredit i que no és una societat estancada. “La literatura de consum –la dels pasquins, devocionaris, càntics– és en català, i si és veritat que una bona part de la ja notable producció de les impremtes barcelonines s’edita en castellà és perquè en gran mesura va a l’exportació”, apunta el director de la col·lecció.

La presència del català en la literatura notarial de l’època, estudiada per Garcia Espuche, és “significativa, juntament amb el castellà i el llatí, i això no es trencarà fins bastant després de la derrota de 1714”,* constata qui ha fet una extensa llista de locucions i paraules d’aquell temps avui desconegudes.

Aquestes tres llengües són també les que es trobaven a les biblioteques familiars, “moltes més que no ens pensem”, constata Garcia Espuche, que defensa una societat que tenia en ple segle XVII disset escoles de “mestres de minyons” a Barcelona, escoles que ensenyaven a escriure i a fer comptes, i llibreries on es venien volums en blanc perquè la gent escrivís diaris, fet que n’explica la proliferació. “El problema és que van ser moments polítics nefastos per a Catalunya i que això ha acabat esquitxant la nostra percepció dels altres àmbits d’aquella societat”, exposa el director de la col·lecció.

(Extractat d’El País, 14 juny 2011)


* Per tant, tal com mig apunta ja Espuche, la decadència de la llengua i la cultura catalanes durant els segles XVIII, XIX i XX, que va ser real i gairebé irrevocable, va venir per la repressió política desfermada a partir del 1714, el Decret de nova planta i les sistemàtiques repressions posteriors, no pas com a conseqüència d’una davallada progressiva i, doncs, «per causes naturals», com també ens havien volgut fer creure alguns fins ara (nota d’Inforeflexió.cat).

dissabte, 18 de juny de 2011

Sanchis Guarner, 100 anys

per M. Sanchis Guarner

Enguany, 2011, es complix el centenari del naixement de Manuel Sanchis Guarner. També es complixen trenta anys des que es morí (“ens el mataren”, que diria Alfons Llorens), però em fa l’efecte que eixe trist aniversari té menys importància. Potser estiga massa a prop i, a més a més, trenta no és un número redó.

Cent anys sí que és un número redó. És el número que solen utilitzar les institucions i les ciutats per a recordar públicament les persones que contribuïren al seu engrandiment. Els centenaris (del naixement o de la mort) dels ciutadans importants se solen aprofitar per a recordar-los públicament, glossar la seua obra i, eventualment, revisar com el pas del temps ha modulat el seu llegat. Crec que és indiscutible que el professor Manuel Sanchis Guarner, que utilitzà la major part de la seua vida a estudiar i fomentar la nostra llengua, la nostra història, la nostra geografia i la nostra etnologia, pot ser considerat una de les persones importants que han tingut les nostres institucions. Potser, breument, valga la pena repassar per què.

Lingüista quasi des d’infant, fon el signant més jove de les Normes de Castelló (1932), la base normativa, encara hui, de la nostra llengua. L’any següent publica La llengua dels valencians, reeditat innombrables voltes i que ara, quasi huitanta anys després, se seguix venent i estudiant. Després deixa la carrera per a anar-se’n a la guerra, a defendre amb les armes la traïda democràcia republicana. Eixa conducta exemplar li costà presó (on es dedicà a traduir de l’alemany una obra sobre l’Albufera) i exili en Mallorca, on, a més d’altres moltes activitats, contribuí de manera fonamental a la redacció de l’obra magna del català, el Diccionari català-valencià-balear, que continua essent el gran referent necessari per a qui vullga escriure en qualsevulla de les varietats del català.

Una altra vegada en València, visqué de ser professor de francès d’institut (la docència fon una de les constants de la seua vida) fins a poder retornar a la universitat, la seua meta de sempre. A més a més es dedicà intensament a ser un ciutadà exemplar. Membre de diverses entitats, participà molt activament en la vida cultural valenciana, fet que li costà més d’un disgust. Hagué de dimitir (poc abans de ser expulsat) de Lo Rat Penat per defendre la visió científica de la unitat de la llengua, i hagué de vore com el seu passat de lluitador antifeixista li impedia ser nomenat cronista de la ciutat de València.

Sabé contestar a eixa humiliació com ho fan els grans hòmens. Publicà La ciutat de València, síntesi d’història i geografia urbana, probablement la millor crònica escrita sobre la ciutat que no el volgué com a cronista i, possiblement, la seua obra més coneguda i divulgada.

Però no solament s’ocupà de la ciutat. Els seus estudis i publicacions cobrixen tot el territori que hui governa la Generalitat valenciana. No existix, que jo conega, un autor valencià menys dogmàtic i amb una visió tan global del nostre país.

La seua arribada a la universitat significà l’elevació, per primera volta en la història, del valencià a la categoria de llengua universitària. La fase definitiva d’eixa llarga lluita de Manuel Sanchis Guarner començà amb la creació d’una curiosa Agregadoria de Lingüística Valenciana, plaça que guanyà en una oposició en la qual presentà una memòria on desenrotllava un concepte que, molts anys després de la seua mort, seria clau per a la definitiva resolució del mal anomenat “conflicte lingüístic valencià”.

El seu concepte de “policentrisme normatiu convergent”, utilitzable per a totes les llengües que es parlen en més d’un territori nacionalment diferenciat, fon el que permeté al Consell Valencià de Cultura emetre el seu dictamen, i a les Corts Valencianes crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), hui autoritat indiscutible en la matèria.

La seua carrera universitària, fins a la mort, fon enormement fecunda, no només per allò que ensenyà i publicà sinó també per les entitats que fundà i dirigí i que foren el bressol dels múltiples professionals de la docència que hui mantenen viva l’Escola Valenciana i que nodrixen l’Institut Universitari de Filologia Valenciana i la mateixa acadèmia. Sense la seua faena, el panorama lingüístic valencià de hui seria molt diferent, probablement amb la nostra llengua en greu perill d’extinció.

Doncs bé, en el centenari del seu naixement, ni la Generalitat, que li deu, en bona part, la normalització de la nostra llengua, ni l’ajuntament de la ciutat que tant estudià, estimà i publicità, ni la universitat on tant treballà, no han anunciat, en aquestes alçades de l’any, que jo tinga coneixement, cap acte per a recordar la seua figura.

Encara queda temps per a fer-ho, però en qualsevol cas, si les obligacions múltiples dels dirigents d’eixes institucions els impedixen de programar un homenatge a Manuel Sanchis Guarner en el seu centenari, servisca este article per a proclamar públicament que, a més a més de tot el que s’ha exposat, també fon un pare excel·lent.

(Adaptat d’El País, 11 juny 2011)

dissabte, 11 de juny de 2011

De ‘esL ossntre araleups’ a ‘Les nostres paraules’

per gentilesa del diari Levante

El diari Levante-EMV es referia ahir a un espai lingüístic, dins la secció «Panorama» d’eixe diari, que Eugeni S. Reig ha omplit durant anys amb les entrades del seu llibre Valencià en perill d’extinció (València 2005) i que a partir d’ara començarà a omplir amb el contingut del seu segon llibre Les nostres paraules (València 2008). Amb este motiu el diari feia a Reig una entrevista.

Tot el que seguix és textual:
«He tingut que escriure aquest llibre perque no han fet els filòlegs»

per Amat Sapena, València

«Panorama» obri hui una nova secció. «Les nostres paraules» ens ensenyarà vocables, locucions i frases fetes poc conegudes o en peril d’extinció arreplegades en un llibre amb el mateix nom escrit per el lingüista Eugeni S. Reig


Eugeni S. Reig (Alcoi, 1942) és un enginyer, jubilat de Telefónica però per damunt de tot un amant de la nostra llengua, un treballador incansable que s’ha passat mitja vida fent una tasca d’investigació i de difusió.

«Les nostres paraules» tanca un cicle?
No perque hi ha dos projectes pendents d’eixir: «Lèxic valencià d’ahir i de hui», que espere que siga publicat per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua» i «Valencià d’ara».

Què persegueix amb el seu darrer llibre?

El mateix que «Valencià en perill d’extinció», arreplegar paraules que poden dexapareixer per que es deixen d’usar o perque son pròpies d’una zona molt limitada. Entre aquest llibre i «Les nostres paraules» hi ha una diferència: aquest últim té referències a autors que han emprat les paraules que he seleccionat. M’han dit que el meu llibre es com un àlbum de fotos: «eixa paraula la deia el meu pare, i eixa el meu iaio...». Es retroben amb el passat, com amb una foto.

Un enginyer ficat a lingüista...
Ha sigut l’afició de tota la meua vida, he invertit molt de temps en arreplegar paraules, en parlar amb la gent, amb lingüistes... Un senyor d’Alcoi, per exemple, em va donar un treball seu perque sabia que ell no ho publicaria. He tingut que fer lo que els filòlegs no han fet.

Com parlem els valencians la nostra llengua?
Millor del que ens pensem. Hem heredat un valencià bo encara que amb molts castellanismes que han anat augmentant de la situació ha canviat des del segle XVIII. A partir del 1960 la situació ha millorat. Però el castellà s’ha incrustat dins del valencià, algo normal perque televisions, ràdios i premsa escrita utilitzen el castellà. Això abans no passava, en els pobles es parlava en valencià. Com les dones no tenien que fer el servei militar i no eixien del poble, moltes ni coneixien el castellà.

La llengua és un vehicle d’integració per als immigrants?

Si no la utilitzen moltes vegades és per culpa nostra per contestar en castellà quan intenten parlar-nos en valencià. Sense extremismes però hem de parlar en valencià amb la gent que ve de fora. Pensem que es de mala educació parlar-los en la nostra llengua però no és de veres. Si el valencià es perd serà per culpa nostra.

Canal 9 compleix la seua tasca en la difusió del valencià?
Està clar que no perque una gran part de la programació és en castellà. La seua missió tindria que ser el foment i la difusió de la llengua. Una llàstima perque quan tradueix pel·lícules al valencià, passà amb un cicle de Hitchcock, ho fa amb una gran dignitat, però sembla que és massa car i aposta pel castellà.

La política de Canal 9, l’eliminació de les línies en valencià... el PP no té intenció de cuidar el valencià?
No ho sé, jo he treballat amb ajuntaments governats pel PP i no m’han donat eixa impressió. La llengua es de tots, de dretes, d’esquerres, de catòlics, d’ateus. El valencià no es pot utilizar com arma contra l’adversari, està per damunt.

Catalunya és un espill on mirar-se?
Allí les coses no van tan bé com pensem açí, el que passa es que tenen partits autòctons com CiU i ERC que tenen molts vots i, per tant, força per a fer coses que açí ni es plantegem.

(Levante-EMV, València 10 juny 2011)

No sols hi han errors de redacció bàsica, com el mateix titular, i errades grosses i repetides d’ortografia («perque» en lloc de «perquè», «açí» en lloc de «ací», etc.), sinó també defectes de fons.

És per tot açò que Eugeni S. Reig, l’entrevistat-víctima, no ha tingut cap més remei que fer unes precisions en la llista de lingüistes Migjorn:

Amics de Migjorn,

Com que els periodistes s’encaboten en fer entrevistes amb la tecnologia del segle XIX (fent preguntes cara a cara i prenent notes en un bloc amb una llapissera o un bolígraf a la mà), les coses ixen com ixen. Si hagueren emprat tecnologia del segle XXI, si m’hagueren enviat les preguntes per correu electrònic i jo els les haguera tornades escrites de la mateixa manera, l’entrevista seria molt diferent.

Falten moltes coses que vaig dir i no hi apareixen. No cal que us diga que jo no vaig dir “he tingut que” sinó “he hagut de”. De fet, ho dic sempre així. I no vaig dir en absolut “em dóna la impressió”. Si ho haguera dit, hauria dit “em fa l’efecte”, que és el que sempre dic, o, com a molt, “em fa la impressió”. Jo no vaig dir que la situació del valencià va millorar a partir de 1960, vaig dir que va empitjorar, a causa de la televisió. Això és elemental. Tampoc vaig dir “no ho sé”, vaig dir que depenia de persones.

I, evidentment, no vaig dir “jo he treballat amb ajuntaments governats pel PP”. Jo només he treballat en Telefònica. Vaig dir que havia presentat els meus llibres en ajuntaments en els quals l’alcalde i el regidor de cultura eren del PP (potser encara ho són) i que m’havien tractat molt bé. I que havien organitzat les presentacions dels llibres de la mateixa manera que ho havien fet alcaldes i regidors d’altres partits polítics. Jo he presentat els meu llibres en ajuntaments de tots els colors polítics i no he observat cap diferència de tracte. I els parlaments dels alcaldes i dels regidors de cultura, tant del PP, com del PSOE, com del Bloc, com d’Esquerra Unida, han sigut pràcticament idèntics a l’hora de presentar els meus llibres.

El que jo volia expressar i no queda prou clar en l’entrevista, és que la llengua dels valencians és de tots els valencians, de TOTS, i no pot haver diferències d’ideologia política ni de creences religioses ni de pensaments filosòfics. La llengua és i ha de ser de tot el poble. Si la llengua s’identifica amb determinats grups, amb determinades maneres de pensar, la llengua està condemnada a mort.

Bé, no vull fer-ho més llarg, perquè crec que no paga la pena. De tota manera, l’entrevista no és gaire important. Per a mi, el que és verdaderament important és que el Levante ha publicat parauleta a parauleta tot el meu llibre Valencià en perill d’extinció i a partir d’ara farà la mateixa cosa amb el llibre Les nostres paraules. El que és important, molt important, és que els lectors coneguen paraules i expressions que, o bé no coneixen, o bé tenen mig oblidades.

Eugeni S. Reig, 11 juny 2011

dissabte, 4 de juny de 2011

Diccionari ‘lleidatà-català’

Lo nou diccionari lleidatà-català recull més de 3.000 paraules i expressions pròpies de la forma de parlar el català a terres de Ponent. Durant dotze anys, des de l’any 1998, els tres autors del diccionari, Robert Masip, Ferran Montardit i David Prenafeta, s’han dedicat a recollir tota mena de paraules i expressions que només es poden sentir a les terres de Lleida com ara escatxigar, aspentejar, acotxar-se o noa, entre altres. Ferran Montardit explica que han recollit la forma de parlar de molts pobles i que allí on no han arribat ells han comptat amb l’ajuda de persones que han actuat com a corresponsals. Montardit explica que la zona on més característica és la forma de parlar lleidatà és el Baix Segrià.

La zona de la comarca de les Garrigues, des d’Almatret fins a Sarroca, és, segons els autors, on millor es conserven els trets diferencials en la forma de parlar el català. Montardit afirma que algunes de les principals diferències respecte al català estàndard són que les paraules començades en ‘e’ es pronuncien amb ‘a’ o ‘i’, com per exemple, anciam o istiu (aquí coincideixen amb una part del dialecte oriental); el lleidatà fa desaparèixer la ‘i’ intervocàlica, com per exemple noa en lloc de noia; la ‘e’ final neutra del català estàndard es fa oberta, com per exemple cante (canta); a les conjugacions verbals desapareix la ‘v’ al preterit imperfecte d’indicatiu (cantaa, en lloc de cantava); o en subjuntiu o imperatiu canvia el final de ‘is’ a ‘os’, i per exemple no facis es diu no faigos.

El lleidatà també té molt vocabulari relacionat amb la pagesia, ja que fins ara ha estat la principal activitat econòmica del territori [...]. El diccionari recull expressions que amb el temps s’han anat perdent i que en molts casos només diuen persones grans, com ara l’expressió ser de la mangala alta que vol dir que l’avi de la casa és qui dirigeix la casa; o paraules i expressions que s’han anat afegint, com gisband (orquestra) o catxup (quètxup), a partir de l’anglès, o científiques, com cloresterol en lloc de colesterol.

El diccionari constata la diversitat de formes que té el català com a llengua i que a les terres de Ponent deixa expressions tan curioses com ara sisquere (ni tan sols), mosenguard (Déu-nos-en-guard) o vae (d’acord), fa un bo que namore (que enamora) o ambaparà (on vas a parar?, què dius?).

Els autors no donen per tancat el diccionari: com que la llengua és canviant, ja tenen noves paraules des que s’ha editat el llibre. A part, també disposen d’una web on la gent pot aportar paraules i expressions pròpies del lleidatà.

(Adaptació del text d’Eduard Garcia, ACN 7 abril 2011)